Karen Blixen

Dimarts, 28 de novembre de 2023

Estic segura que molts heu degut pensar, qui és Karen Blixen? En canvi, si el correu es digués Memòries d'Àfrica, a tothom li vindrien imatges idíl·liques al cap de Meryl Streep i Robert Redford a Kènia. Karen Blixen és l'autora de les memòries, Lluny de l'Àfrica, que van inspirar la pel·lícula de Sydney Pollack. Però anem a pams. 

Isak Dinesen (un dels pseudònims de Karen Blixen) arriba a L'Espolsada el 2017, després d'un viatge a Dinamarca i d'haver visitat la casa natal de l'escriptora. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta i arribar-nos a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec, però hi vam passar gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan hi ets i veus l’indret des d’on escrivia Blixen. Un despatx d’hivern i un d’estiu, segons tocava el sol, per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. 
Fins aleshores només havia llegit els seus magnífics contes. Una de les meves històries preferides de Blixen és El festí Babette, un relat, adaptat de manera excel·lent al cinema, i que conté una de les frases que més m'estimo de la literatura: "L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

Amb l'edició en català a la maleta, el llibre va viatjar fins a Rungstedlund. Allà vaig saber que no voldria deixar de llegir-la i saber-ho tot d'ella, va ser on vaig entendre que Wallace Stegner, un dels meus autors de capçalera, li fes un petit homenatge a la novel·la El pájaro espectador. I on vaig entendre la dimensió de tota una vida. 

 

 

Blixen va perdre el pare quan tenia 10 anys, es va suïcidar. La mare es va quedar al capdavant de la família de 5 fills i va tirar endavant gràcies a l'ajuda de familiars i amics, això va permetre que Blixen rebés una gran educació. Es va casar amb un cosí llunyà, un baró, amb qui va marxar a Kènia on regentaven una plantació de cafè. El marit ben aviat la va abandonar després de transmetre-li la sífilis, malaltia que va condicionar la resta de la seva vida. Blixen va arribar a Kènia des del privilegi de ser blanca i en va tornar amb cor de lleona. Hi va passar 17 anys de la seva vida, els més feliços, malgrat el matrimoni fallit i la malaltia, va conèixer l'amor de la seva vida i va lluitar per tirar endavant la plantació mentre va aprendre a estimar un país, els nadius i els animals autòctons. Amb la plantació no se'n va sortir, va intentar suïcidar-se i això va marcar un punt d'inflexió, el retorn a Europa, no va tornar mai més a l'Àfrica, però en va escriure unes memòries que són una carta d'amor al lloc que la va fer feliç.

Per a mi, la lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:

“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”

La novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que Carson McCullers sap fer molt bé a Entre la solitud i el somni. Un assaig brillant sobre l’ofici d'escriure i la lectura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.

“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida."

I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la nostra biblioteca viscuda.

Karen Blixen és una gran narradora d'històries, per això els seus contes són impecables i juganers. Aquests mes trobareu una taula parada a la llibreria amb tots els seus llibres. 

"Sense històries els humans ens extingiríem com també ens extingiríem sense aigua." Karen Blixen

Us recomano moltíssim aquesta minisèrie sobre la seva vida. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada