Virginia Woolf

27 de febrer de 2024

 

unnamed

 

El 2022 vaig veure una exposició a Foto Colectania de Carrie Mae Weems, un repàs de l'obra de la fotògraf sobre els desposseïts, aquells que la societat no espera en determinats llocs. Hi havia una sèrie de retrats, The Kitchen Table Series, on la fotògraf mostrava fotos familiars i del seu cos per fer visibles totes les coses que passen a la taula de la cuina més enllà dels àpats. En aquella taula s'hi feien deures, es maquillaven, s'hi plorava, s'hi discutia, s'hi reia, s'hi celebrava la vida. Em va semblar molt potent aquella imatge de la taula de la cuina. Avui que us parlo de Virginia Woolf, he desplegat a la taula de la cuina tot un estol de llibres de l'autora i el catàleg de l'exposició de Carrie Mae Weems, perquè m'ajudin a trobar el fil d'aquest correu amb el ritme de la rentadora de fons. Woolf no teoritzava sobre la taula de la cuina, ho feia de la cambra pròpia com espai d'emancipació, de llibertat i de creació femenines. Tant la mirada de Mae Weems com l'escriptura de Woolf parlen de la necessitat d'un espai personal on poder desenvolupar el pensament propi.

 

 

No en tindré prou amb un butlletí per parlar-vos d'aquesta autora immensa que és Woolf. El dibuix del perfil de l'autora m'ha acompanyat des de l'inici de L'Espolsada, recordant-me no només la importància de la cambra pròpia sinó també de les cinc centes lliures tan necessàries per la llibertat de pensament.

Woolf és de les autores que més se m'ha resistit com a lectora, hi ha novel·les que m'han expulsat i d'altres que m'han flipat fins a punts insospitats. I tanmateix, són els seus assaigs, diaris i la seva vida el que em tenen totalment seduïda. La Woolf intel·lectual em sembla tan lluminosa, inspiradora, reveladora i d'una modernitat que no podem deixar de llegir-la. 

L'any 1928 desafiant tots els cànons literaris i morals de l'època va gosar escriure Orlando, la primera novel·la en què un personatge canvia de sexe durant la història. Recordo quan la vaig llegir a la universitat, en vaig veure la pel·lícula i el cervell em va fer un què? Com? Aquesta senyora, benestant, privilegiada, filla d'un senyor educat que li va concedir el benefici d'una educació no pagada (altrament dita domèstica), gosava qüestionar tot un sistema i posar-se al costat dels altres. 

 

 

Woolf va escriure sobre maternitat i creació a Una societat, l'any 1921: "-És culpa nostra -va dir-. Totes nosaltres sabem llegir. Però cap de nosaltres, a part de la Poll, s'ha pres la molèstia de fer-ho. Jo mateixa he donat per descomptat que l'obligació d'una dona és passar la joventut criant fills. He venerat la meva mare perquè en va tenir deu; i encara més la meva àvia perquè en va tenir quinze; i confesso que la meva ambició era tenir-ne vint. Hem passat segles suposant que els homes eren igual de laboriosos i que les seves obres eren igual de meritòries. Mentre nosaltres paríem criatures, ells, suposàvem, parien llibres i pintures. Nosaltres hem poblat el món. Ells l'han civilitzat. Però ara que nosaltres podem llegir, ¿què ens impedeix jutjar el resultat? Abans de portar una altra criatura al món, hem de jurar que investigarem com és el món.
De manera que ens vam constituir en una societat per fer preguntes. Una visitaria un vaixell de guerra; una altra s'amagaria a l'estudi d'un acadèmic; una altra assistiria a una reunió d'homes de negocis; mentrestant, totes llegiríem llibres, miraríem quadres, aniríem a concerts, tindríem els ulls oberts al carrer i ja no pararíem de fer preguntes."

Avui en ple segle XXI, llegeixo, vaig a concerts, miro quadres i no he deixat de fer-me preguntes perquè autores com Virginia Woolf van escriure-ho i em van donar el permís per fer-ho.

Virginia Stephan, de soltera, va néixer a Londres el 25 de gener de 1882 i va morir al riu Ouse el 28 de març de 1941, es va trobar el seu cos al cap de 15 dies amb les butxaques plenes de pedres i el cel il·luminat per les bombes alemanyes que bombardejaven la ciutat. Woolf va perdre la mare quan tenia 22 anys i va patir abusos sexuals per part d'un germanastre. En canvi, va tenir la sort de tenir una relació extraordinària amb la seva germana, la pintora Vanessa Bell, i de compartir la vida amb un marit, Leonard Woolf, que la va sostenir, la va saber entendre i admirar. 

L'any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, on va perdre un nebot, va escriure Tres guinees com a resposta la pregunta d'un advocat anònim que li demanava com aturar la guerra. L'autora respon en forma de tres cartes que són un exercici d'intel·ligència, sentit de l'humor i grandiositat de pensament "malgrat que sigui el matrimoni, l'única gran professió que ens han ensenyat."

Woolf feia una crida a les dones privilegiades a mullar-se, prendre partit, ella ja parlava del feminisme inclusiu contra la brutalitat de la guerra. 

Llegiu-la. A Filmin teniu un documental magnífic per entendre la importància de la seva obra.

 

Retrat de Virginia fet per la seva germana, Vanessa Bell

 

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada