(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?

Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.