dissabte, 28 de juny de 2008
Postal de Copacabana
Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.
Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor
Fa cosa d'un mes a l'espai Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor