Pioners, oh Pioners!

Dissabte, 13 de maig de 2023

 

 pioners

Després de Sant Jordi anem recuperant les rutines, la llibreria recobra la pau i la veritat és que està bonica. Els dies post Sant Jordi serveixen per fer net, per fer dissabte en molts sentits i per pensar i planificar cap on volem anar. Són dies de tornar a la lectura o reflexionar sobre els llibres llegits, uns dies abans la llibretera deixa de llegir perquè no pot absorbir més informació. Enguany vaig tenir la sort que una de les últimes lectures abans del dia del llibre fos Pioners, oh Pioners! Un llibre que em va aportar una pau i serenor molt necessàries. Cada vespre m'esperava pacientment perquè m'endinsés en les praderies de Nebraska. Per a mi Nebraska és el títol d'un disc que m'estimo molt de Bruce Springsteen, amaga cançons que no són tan populars però que a mi em transporten a un paisatge imaginat gràcies al so de l'harmònica. Escric mentre sona de fons el disc i penso en la família Bergson que va deixar la Suècia natal per instal·lar-se en unes terres salvatges i difícils de fer-hi créixer res. 

El vespre i les terres planes,

riques i adustes, sempre silencioses;

milles i milles de conreus nous,

feixucs i negres, tot força i duresa;

El llibre obre amb un poema de l'autora titulat Primavera a la praderia, us en cito només uns versos perquè capteu el to d'una novel·la preciosa que narra la vida d'una família que s'ha escarrassat per sobreviure i per fer germinar la llavor de les collites. El pare de la família decideix llegar les terres a la seva filla, Alexandra. Una dona que governarà amb el cor i el cap, trobant un equilibri entre l'ordre i l'emoció perquè les terres donin fruit. Una decisió gens senzilla en una època en què s'imposava la força bruta dels homes, els germans d'Alexandra la qüestionen i no li fan fàcil, però amb determinació i caràcter Alexandra farà que la granja tiri endavant. 

Willa Cather va assolir l'aprovació de la crítica i els lectors amb aquest llibre, provenia d'una família d'origen galès de set fills que va deixar Virginia per instal·lar-se a Nebraska amb altres europeus. Willa va anar a la universitat de Lincoln sota el nom de William, va començar medicina però la va canviar per la literatura. L'escriptura la va dur lluny de les praderies per instal·lar-se a la ciutat de Nova York, va deixar el blat de moro per l'escriptura però mai va oblidar els seus orígens ni la poètica del paisatge. El pas del temps, les estacions, els cicles de la natura, els capvespres, el riu i la vida a les cuines de les cases. És per això que descriu tan bé allò que coneix de primera mà i que ho narra de manera magistral. L'autora té l'habilitat de fer-te sentir al costat de l'Alexandra, d'enfadar-te, de plorar i d'estimar en silenci. Acabes el llibre i voldries seure a la taula de la cuina amb la protagonista amb una bona tassa de cafè i un pastís acabat de sortir del forn. No es pot idealitzar la vida dels pioners que van fer créixer el país cap a l'Oest, va ser una època molt dura per ells i sobretot per la població nadiua, però fer-ho de la mà d'Alexandra és un d'aquells viatges literaris tan bonics que no en voldries tornar.

"Si sortiu de casa i aneu al jardí, hi veureu de nou l'ordre i l'harmonia que són generals a la granja: a les tanques, vives o de fusta, a les files d'arbustos destinats a parar el vent, als coberts, als estanyols simètrics enmig de les pastures, envoltats de salzes nans plantats perquè el bestiar hi estigui a l'ombra a l'època de les mosques. Un s'adona que, de fet, ca l'Alexandra és el gran aire lliure i que és amb la terra que ella s'expressa més bé."

A la contracoberta del llibre compara la poesia del paisatge amb la pintura de Georgia O'Keeffe i no se m'acut manera més bonica que imaginar-me l'Alexandra com un lliri pintat per O'Keeffe. Un d'aquells llibres que reconforta l'ànima. 

EL VULL

Traducció de Núria Sales

Edita Cal Carré

  


Elizabeth Strout

I amb el mes de maig us vull parlar d'una autora que em té el cor robat, d'aquelles escriptores que he descobert gràcies a ser llibretera. Al cap de poc temps de tenir la llibreria vaig tenir el privilegi de ser membre del jurat del Premi llibreter que la va premiar gràcies a Olive Kitteridge, una novel·la que és com una capsa plena d'històries i de vides. En una de les meves llibretes sempre hi duc anotada una frase de la novel·la:

"Al parer de l'Olive, la vida depèn d'allò que ella anomena "sotragades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Breedle, posem per cas, o la cambrera del Dunkin' Donuts que sap com t'agrada el cafè. Una qüestió molt espinosa, molt."

I és que l'Olive és d'aquelles protagonistes que estimes i adores o que no et cauen gens bé. No cal que us digui on em podeu trobar. L'Olive és família, és d'aquells personatges que al club en parlem sempre com si fos la veïna de dalt o una tieta. Strout m'agrada, molt! per la capacitat que té d'interrelacionar els seus llibres i els seus personatges que fa sortir en més d'un llibre o que ens els narra en diferents volums perquè els coneguem des de tots els punts de vista possibles. 
Ara fa un parell d'anys l'Olive va tenir una segona part, esplèndida Llum de febrer. Strout a banda de les novel·les sobre l'Olive en té quatre sobre un altre personatge mític, la Lucy Barton i precisament va ser de la mà d'aquesta que vaig tenir la sort de conèixer l'autora i parlar-hi una estoneta sobre les sensacions que m'havien provocat els seus llibres, és una dona encantadora, intel·ligent i amb molt sentit de l'humor. 


 


La Lucy forma part d'una tetralogia meravellosa i que us recomano sense dubte, Em dic Lucy BartonTot és possibleAi, William! i La Lucy vora a la mar, un dels nostres llibres més venut aquest Sant Jordi. A mi, em va fascinar una novel·la més desconeguda Els germans Burgess, amb dos germans que Strout recupera en el seu darrer llibre per la meva alegria.
La primera novel·la que va publicar Strout és Amy i Isabelle, i fent recerca arqueològica n'he trobat uns quants exemplars en català. Correu, si en voleu un! En castellà, també es troba la segona novel·la de l'autora, Quédate conmigo

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

Trobareu tots els seus llibres en una tauleta a la llibreria durant tot el mes.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada

La Lucy a la vora del mar

Dissabte, 15 d'abril de 2023

 

lucy 1

La primera sensació que vaig tenir només començar el llibre va ser la de tornar a la Strout. Com es pot tornar a una autora? És una sensació que em passa amb poques veus, però la d’Elizabeth Strout n’és una. Els seus llibres són casa, els paisatges de Maine un territori on voler anar i les platges un lloc on pensar, somiar i passejar.

Si fa un parell d’anys, Strout va tancar la història d’Olive Kitteridge amb Llum de febrer, ara torna a la vida de Lucy Barton, a qui vam conèixer amb Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Ai, William! Som al març de 2020 quan l’ex-marit de la Lucy li diu que han de sortir de Nova York, és un científic jubilat, la Lucy que es refà de la mort del seu marit en David, se’n va amb recança i convençuda que és una neura més d’en William. Aquest ho té tot previst, ha llogat una caseta a la costa de Maine, aïllada dalt d’un turó, al poblet de Crosby. En William es preocupa perquè les filles estiguin bé i deixin la ciutat i sobretot, que la Lucy agafi l’ordinador per poder escriure. A poc a poc, la Lucy es va adaptant al lloc nou, on els de Nova York no són precisament ben rebuts per tots els habitants, però la Lucy aprèn a estimar el mar, el bosc, els camins i la vida petita d’un lloc que se li fa imprescindible en mica en mica. Les converses amb en William sobre la vida que van tenir en comú, la descoberta d’una germana desconeguda fins no fa massa, les trucades amb les filles i el patiment en la distància, les confessions amb en Bob Burgess no fan sinó posar llum al confinament que tots vam viure.  

Si hi havia algú que em podia fer retornar al confinament aquesta és Elizabeth Strout i el seu univers literari. Aquesta manera única de narrar la vida, els personatges, les contradiccions, sense jutjar, donant oportunitats a tots, i sempre amb l’alerta i la denúncia necessàries. No tothom n’és capaç, ella sí. En aquesta novel·la de confinament hi surten tots els personatges importants dels seus llibres, l’Olive també, rondinaire com sempre però enamorada i preocupada pels ocells, hi surt en Bob Burgess i hi retrobem la Lucy, els seus germans i la misèria d’on van sortir, hi ha lloc per tots, com si Strout fes balanç de la seva trajectòria com escriptora i els fes un homenatge. En aquest llibre es fa evident allò que a la vida hi ha sotracs i sotraguets, que no som ningú per jutjar les decisions dels altres però que sí que som algú per sostenir, abraçar i riure quan més ens cal. Aquesta també és una novel·la sobre la creació i la vida d'una escriptora, la Lucy està escrivint una novel·la que narra fets importants de la història recent dels Estats Units, Strout és molt hàbil en això també.

La Lucy a la vora del mar és un llibre dels que voldré ben a prop perquè m’ha ajudat a entendre tantes coses que no sabia ni com anomenar.

“I quan vaig descobrir que ell havia estat vivint una vida paral·lela, una vida deshonesta, això em va fer miques. Però sovint he pensat que em va fer ser millor persona, de debò que sí. Això passa, quan et sents realment humiliada. És una de les coses de les quals m’he adonat, a la vida. Pots esdevenir millor persona o amargar-te, això penso. De resultes d’aquell dolor, vaig esdevenir millor persona.”

Em meravella la capacitat de Strout de crear uns personatges que els coneixem en diferents llibres des de punts de vista diversos. Com si d’un calidoscopi literari es tractés l’autora ens els va presentant en diferents moments de la seva vida fins a fer-se grans, els acompanya amb el pas del temps i nosaltres, els lectors, en som espectadors i això dona una tranquil·litat que no tothom és capaç d’aconseguir i que provoca unes ganes immenses de rellegir tots seus llibres.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Núria Busquet Molits

Edicions de 1984/Lumen

 

Maggie O'Farrell

31 de març de 2023


S'acosta final de mes i canviem d'escriptora de la columna, aquest mes us vull parlar de Maggie O'Farrell, l'autora irlandesa de somriure murri que em fascina des de fa anys.

Quan era una autora pràcticament desconeguda Angle editorial li va publicar La distància que ens separa, al cap d'un temps La Campana va treure L'estranya desaparició de l'Esme Lennox un dels llibres que més he arribat a recomanar a tots aquells que passeu per la llibreria. El nom de Maggie O'Farrell va començar a ser reconegut per alguns lectors, però coses del món editorial va semblar que l'autora no tenia prou lectors a casa nostra i la següent novel·la, una de les millors, només va sortir en castellà a Salamandra, Instrucciones para una ola de calor, suo cada cop que recordo la calor asfixiant de Londres i la història de la família que la protagonitza.
Maggie O'Farrell va començar a ocupar un lloc privilegiat a les lleixes de la llibreria encara que només fos en castellà, Salamandra va reeditar l'Esme un nadal i per error me'n van enviar molts, vaig trucar a l'Anna, aleshores la meva comercial, i li vaig dir: Anna, què en faig de tants llibres? Em va dir: vendre'ls Fe, vendre'ls i si no me'ls tornes. No en vam tornar cap perquè l'Esme va anar a parar a moltes cases... Una servidora quan li agrada molt una cosa procura escampar-la als quatre vents o intenta que algú l'escolti. Santa paciència la de l'Eugènia Broggi quan li vaig dir, has d'editar aquesta dona com sigui i recuperar-li tota l'obra... Un bon dia, va arribar de nou l'Esme en català, La mà que prenia la meva i Aquest deu ser el lloc (novel·la que em va permetre conèixer l'autora en un dinar amb llibreters).

 



L'agost de 2018, en un viatge per Irlanda vam travessar un petit poble amb el cotxe una tarda de pluja i sol, de cop vaig veure un aparador amb unes llumetes, una bicicleta i un vinil que deia: beu bon cafè i llegeix bons llibres. Sabeu on vam aturar-nos, oi? 

 


Després de fer-la petar amb les dues llibreteres vaig demanar si la Maggie O'Farrell havia tret alguna cosa nova, em van dir, sí, però no és novel·la, és una mena d'autobiografia d'ella i les seves experiències amb la mort. Dos dies em va durar el llibre, Visc, i visc, i visc (un homenatge al Soc, soc, soc de La campana de vidre de Sylvia Plath). Un petit tractat de la vida amb frases que no s'obliden:

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”


Aquest llibre em va permetre tornar-la a veure en una xerrada a una biblioteca de Barcelona amb una anècdota que mai oblidaré, i que va sembrar la llavor de noves amistats rebels que sense entrada ens vam colar a la xerrada. Tampoc oblidaré la Maggie de dicció increïble llegint en veu alta.
Després va venir Hamnet que ha marcat un abans i un després en la rebuda a casa nostra de l'autora i ara acaba de sortir del forn El retrat de matrimoni que farà les delícies de tots els lectors que ara sí ja ha trobat aquí. Per molts anys de Maggie, de llibres que ens transformen i d'autores que viuen a la columna de L'Espolsada. 

Trobareu tots els llibres de la Maggie O'Farrell a la llibreria i ben aviat també en català i en castellà una nova edició, d'Instrucicones para una ola de calor. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

El retrat de matrimoni

Dissabte, 25 de març de 2023

Retrat 2

 

Les que seguim la trajectòria literària de Maggie O’Farrell ens sentim afortunades d’anar-la llegint per odre cronològic i això ens permet apreciar l’evolució de l’autora, les decisions literàries i els reptes que es proposa. Hamnet va marcar un punt d’inflexió fent una incursió en la novel·la d’ambientació històrica, ara hi ha tornat amb una obra que ens porta al segle XVI a la Itàlia del Renaixement. Hi ha una característica de la seva escriptura que perdura en tota la seva obra, la sobreposició de diferents històries que s’entrellacen i presenten els personatges amb salts en el temps. El retrat de matrimoni és potser el llibre més pictòric de l’autora, és com asseure’s davant d’un quadre del Renaixement i observar totes les històries petites pintades amb detall i que tenen lloc més enllà dels protagonistes del quadre.

El Renaixement va ser una època de gran esplendor, de poder i opulència per les grans cases que manaven, els matrimonis eren pactes comercials entre famílies per assegurar-se la continuïtat de les dinasties. Malgrat l’esclat de color en les pintures, l’època amagava moltes ombres entre la gent que no tenia poder, que passava gana i que es dedicava a treballar per als grans senyors. En aquest punt és on O’Farrell situa la protagonista d’aquest llibre, Lucrezia de Mèdici, tercera filla del duc de Mèdici. La inspiració que va duu O’Farrell a escriure aquesta novel·la és el retrat que Bronzino va fer de la duquessa adolescent morta en estranyes circumstàncies i que mira el pintor com si tingués una història per explicar-nos, l’autora arriba al retrat gràcies al poema de Robert Browning “La meva última duquessa”

Vet aquí la meva última duquessa pintada a la paret;

sembla que estigui viva.

Llegint el poema on la duquessa no té veu, O’Farrell n’hi dona amb aquesta novel·la homenatge. Lucrezia creix en una cort on el destí de les dones està marcat pel poder, els seus pares es tenen un gran respecte i donen una gran educació a fills i filles, per separat. Estava previst que la germana gran de Lucrezia es casés amb Alfonso de Ferrara, però aquesta mor i designen la petita Lucrè com a candidata tot i ser encara una nena. Una de les dames de companyia que Lucrè té ben a prop s’empesca un truc per allargar un parell d’anys el matrimoni fent que aquesta ja no sigui tan criatura, però aviat Lucrè és casada i forçada a abandonar el palau familiar. La nit de noces de camí a Ferrara el carruatge és desviat cap a una vil·la al mig del camp on Lucrezia recupera una mica la llibertat que tant anhela lluny del palau principal, on pinta animals sobre fusta, corre pel bosc i s’allibera de la pressió. Malgrat tot, la trama política i els nervis del recent espòs la fan estar amb una tensió permanent sobretot quan arriba al Castello de Ferrara on capta els moviments tàctics per fer-se amb el poder, on pren consciència dels privilegis i és víctima dels jocs entre les germanes del marit.

"Al llom de l'euga de la llarga crinera, la Lucrezia es gira a la sella mentre s'allunyen de la vil·la. Vol que les teulades vermelles quadrangulars i la simetria dels jardins plens de fonts li quedin gravades a la memòria. Agafa fort les regnes i s'apodera d'ella l'estranya certesa que potser no tornarà a veure la delizia mai més, que potser no tornarà a ser mai tan feliç o tan lliure com ho ha sigut aquí. L'espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar."

El llibre arranca en un pavelló de caça on la duquessa té la percepció que el seu marit la vol matar després de sopar, som a Fortezza al 1561. A partir d’aquí i amb el neguit per la seva mort, O’Farrell fa un salt enrere en el temps a Florència i narra la vida de Lucrezia al palazzo familiar. És així com anem coneixent els Mèdici, la cort i l’educació rebuda. És en aquests capítols on O’Farrell desplega el seu talent narratiu, minuciós, reivindicatiu i magistral fent-nos viatjar en el temps. És també on descriu les trames pel poder, la lluita despietada per mantenir-lo al preu que calgui i la gàbia d’or on viu la protagonista. La jove que només sent una nena va gosar tocar el tigre que el seu pare havia fet portar de l’Índia només pel plaer de tenir a les masmorres animals exòtics. Ella, la menuda espavilada, que només acariciant el pelatge va comprendre la necessitat de llibertat que tenia l’animal.

O’Farrell escriu una novel·la plena de símbols, el tigre, el color blanc de la virginitat d’una nena obligada a casar-se amb un monstre, els paratges, els paisatges i l’esperit d’algú indomable amb un do per la pintura i amb un esperit rebel que busca la llibertat malgrat sentir la mort de ben a prop. No em feu triar entre l’Agnes de Hamnet i la Lucrè, no compareu els llibres, simplement gaudiu-los i estimeu-ne les protagonistes perquè estic convençuda que si s’haguessin conegut s’haurien agradat molt i haurien sortit amb un cistell a collir plantes remeieres.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

 

Traducció de Marc Rubió

Edita L'Altra editorial i Libros del Asteroide en castellà

Les nostres mares

Dissabte, 11 de març de 2023

 

les nostres mares

 

La Gemma Ruiz ens va fer vibrar i aplaudir el dia que li van donar el premi Sant Jordi amb un discurs que homenatjava a totes les escriptores que l’han precedida i que mai no l’havien guanyat, des de Carme Riera el 2003 cap dona l’havia rebut. Li brillaven els ulls, li tremolava la veu, però quan va començar el discurs d’agraïment li va sortir la força que la caracteritza i que tot ho revoluciona.

Aquesta força precisament és la que he trobat i reconegut a la novel·la Les nostres mares, engolida en dos dies i amb la veu de la Gemma com si me la dictés. Les nostres mares és un llibre homenatge a totes les dones que ens han precedit, que des de la discreció domèstica han sigut font d’inspiració i guia. El llibre comença amb una conversa de whatsapp, Sopar sense Tupperware, de dones que s’organitzen per una trobada on algú demana d’escoltar-les, només vol que parlin i expliquin les seves vides. Aquesta conversa introdueix l’estructura del llibre, deu capítols amb nom de dona: Lali, Anita, Dolors, Gabriela, Bet, Lana, Isabel, Montserrat, Dora i Mireia. L'autora es va asseure a escoltar les amigues de la seva mare, a partir d'un qüestionari elles van parlar i inspirar Ruiz per escriure les vides de les deu protagonistes de la novel·la.

Gemma Ruiz trena amb gran habilitat les vides de totes elles, en aparença no tenen res en comú, però a mesura que avances el llibre les unes i les altres van apareixent i es van entrellaçant. Diferents generacions, passat, present i futur de dones que m’han recordat les protagonistes de la Roig (potser és agosarat d’escriure-ho, però diria que Gemma Ruiz els ha fet un homenatge sentit i lila). Les nostres mares és un acte de generositat per tota una generació de mares que en silenci, abnegades i sense possibilitat van dedicar-se en cos i ànima a la llar abandonant carreres, estudis i aguantant l’inexplicable; també és una mirada a les migrants que arriben d’arreu per atendre les cures, les llars i els infants dels altres (sovint esclavitzades i amb fills a l’altra punta de l’oceà); un reconeixement de moltes filles cap a les seves mares després de prendre consciència d’on venim, on som i on volem anar; una reparació d’alguns homes, pares absents, que fent d’avis han entès el que s’esperava d’ells anys enrere i també és un crit de prou! De reivindicació al dret als nostres cossos i al nostre plaer.

“A vegades ploro, de pensar com ens en van fer avergonyir perquè era pecat, o estava prohibit, o feia de pendó. Com ens tenien el peu al coll, amb tanta ignorància de nosaltres mateixes. No saps com ajuda a viure, com ajudarà a viure també al Kris, que les coses importants de la vida tinguin un nom i un lloc.”

Les nostres mares ens proposa un exercici de mirar-nos, de parlar-nos i donar-nos l’oportunitat de ser generoses, de no callar mai més, de sentir, viure i expressar-nos. Un quadern lila de sororitat on deixar de sentir-se impostora per simplement ser. Tant de bo els nostres pares el llegissin.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Edita Proa 

 

Materials de construcció

Dissabte, 4 de març de 2023

 

materials

 

Eider Rodríguez em va remoure de cap a peus amb el recull de relats d’Un cor massa gran que Edicions del Periscopi li va publicar ja fa uns anys. He estat expectant a veure què més ens arribava, quan vaig veure que hi havia llibre nou en eusquera vaig córrer a preguntar si en tindríem traducció i només arribar el vaig engolir. Senyores i senyors, Eider Rodríguez ha escrit un llibre d’aquells que un cop acabats trigo uns dies a endreçar-lo perquè el vull sentir a prop, perquè l’obro de tant en tant i busco les frases subratllades i les pàgines amb petits doblecs.

La història comença amb un home en un llit de l’hospital després d’haver patit un ictus i amb una dona i una filla que se’l miren amb sentiments ambigus, des de la pena, la tristesa i el dolor. Un pare que ha estat bona persona, estimat i reconegut pels de fora però que ha fet estralls a dins de casa, ell i la beguda que l’ha acompanyat durant anys. Aquesta és la història del pare de l’autora, narrada després de la seva mort perquè hi ha sentiments que només es poden pair si s’escriuen.

“Es va haver de morir perquè jo el pogués estimar, perquè alliberés l’amor que sentia per ell, perquè, un cop mort, no em trairia.”

La família d’Eider Rodríguez regentava una botiga de materials de construcció on treballava part de la família. Aquests materials de construcció són els que permeten a l’autora reconstruir el seu passat i la seva educació emocional. No és fàcil ser una nena amb un pare que beu i que tothom ho sàpiga, avergonyir-se del progenitor en plena adolescència i no entendre perquè la mare ho permet. És al cap dels anys que Rodríguez pot escriure sobre el pare i agrair-li tot, a la mare. La novel·la es debat tota l’estona entre la compassió i la ràbia, l’estima i el ressentiment. Rodríguez construeix una novel·la aspra i plena de tendresa alhora, fa un recorregut vital per als estius, les festes del poble, les vacances lluny del País Basc (l’únic moment on el pare deixava de beure), i de fons la història d’un país. Són els anys de violència, d’assenyalar amb pintades i de les morts. Són els anys d’estimar una llengua, la dels avis,  que ha permès a Eider Rodríguez escriure la seva història des d’un lloc desconegut pels pares i explicar-se així la vida d’una família, la seva.

Materials de construcció és una novel·la plena de frases per emmarcar i per recordar-nos les grans contradiccions de la vida, la protagonista hauria preferit un pare a qui pogués retreure coses més grosses i poder-lo odiar profundament, però tenia un pare malalt i bona persona.

“Escriure és una manera desesperada de conèixer-te.

De mantenir-te viu.

D’acariciar-te.

L’única manera d’estar amb tu.

Necessitaves una malaltia per guarir-te.

Havies d’estar mort per estar viu.”

Em sembla d’una bellesa extrema aquest exercici literari que ha permès posar distància a l’autora i fer una carta d’amor a un pare, imperfecte i alcohòlic, però el seu.

El dibuix de la coberta és d'Arrate Rodríguez, germana de l'autora i que també apareix al llibre. 

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edicions del Periscopi/Literatura Random

Montserrat Abelló

 

 

Quan entreu a la llibreria sovint em feu preguntes o observacions del color de les parets, les flors o les fotografies de la columna de dones. He pensat que seria bonic explicar-vos quines escriptores ens acompanyen i per què.

No recordo exactament l'ordre de les escriptores que he anat penjant però sí que sé quines són les primeres que vaig triar. Entre elles, hi ha la poeta i traductora, Montserrat Abelló.

La fascinació per l'Abelló em ve arran d'uns versos que sempre m'acompanyen.

M'estimo tant la vida
que la faig meva moltes vegades.

I per aquells ulls petits i vius que la caracteritzaven. Us convido a veure aquesta entrevista que enamora pel to, la calidesa i el seu somriure. Em va sorprendre que una dona de la seva generació fos la traductora de la poesia de la Sylvia Plath, això volia dir que parlava anglès en una època que no era freqüent. Filla d'un enginyer naval va viure temporades a diferents llocs, però l'exili la va dur a Londres allà entra en contacte amb una associació d'estudiants que acollien refugiats de la II Guerra Mundial, més tard la que es veu obligada a marxar més lluny és ella, a Xile, on treballarà, es casarà i tindrà els seus fills. Abelló fa de professora d'anglès. L'any 1960 torna a Catalunya on continuarà la docència, escrivint poesia i traduint. Abelló és qui ens ha permès llegir un munt de veus de dones que escrivien en anglès. Traductora intuïtiva, innata i de gran sensibilitat. També és una poeta que transgredeix la mètrica després del naixement del seu fill amb síndrome de Down. La poesia se li va fer imprescindible.

 

M'aturo a sospesar

M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui soc
M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes
Camino a les palpentes.
He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen les paraules.

De Memòria de tu i de mi

A partir d'ara, cada mes, rebreu un butlletí dedicat a una de les escriptores de la columna, també trobareu una taula a la llibreria amb els llibres per descobrir-les.

 

Abellocares 

 

 

Ja no hi ha flors

Ja no hi ha flors
per a indicar el lloc
on han caigut,
sols el roig fosc
de la sang de tantes
ferides obertes.

I es torna ronca la veu
de tant cridar:
No a la guerra!

Espero que gaudiu d'aquesta iniciativa tant com jo he gaudit pensant-la, creant-la i fent-la vostra.

 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

 

 

 

 

 

Aterratge

Dissabte, 11 de febrer de 2023

 

Aterratge

  1. Acció de prendre terra o aterrar un ocell.

Segons el diccionari la primera accepció que trobem és aquesta i en certa manera la novel·la de l’Eva Piquer s’adiu a la definició perquè hi ha la història d’una protagonista que després d’un sotrac vital mira d’aterrar suau com un ocell al món que segueix girant.  

  1. AERONÀUTICA Conjunt de maniobres per a aterrar una aeronau.

Aquesta accepció també ens casa amb la història de Gregory Flecther, un jove pilot que es veu obligat a fer les maniobres d’aterratge que acaben amb l’avió sinistrat, sense víctimes, amb qui la protagonista s’escriu.

      3. MARINA, MARÍTIM Acció de recalar, terrejar o prendre terra una embarcació.

La tercera accepció ens lliga amb la tercera història que es narra, la d’un viatge llampec a Islàndia per fotografiar la carcassa de l’avió caigut l’any 1973. Un pol d’atracció pels turistes i curiosos que abans no arriben a lloc han de recalar i terrejar perquè el vent no se’ls emporti.

Aquestes tres definicions d’Aterratge em serveixen per parlar d’un llibre que m’ha agradat moltíssim. És un llibre important per l’autora pel que hi explica i per com ho escriu. La contenció del llenguatge està tan ben treballada que no calen més de 155 pàgines per adonar-nos que la protagonista comença a aixecar el cap després d’un aterratge vital terrible, conegut i públic. La protagonista, metòdica i organitzada, emprèn un viatge de quatre dies a Islàndia per acompanyar un fotògraf que vol retratar la carcassa d’un avió sinistrat l’any 1973 en els penya-segats de la costa islandesa. Se n’hi va amb tres desconeguts, cosa que no casa gens amb la seva manera de fer. Un cop a Islàndia sent la necessitat de reconstruir la història d’aquell avió i del pilot inexpert perquè en el fons ella se sent com la pilot de la seva nau vital.

“Més que un barranc, Tot allò va ser un terratrèmol amb tsunami. I el que n’ha quedat és un pont alt i estret. Quan sembla que ja en veus l’altra banda, el riu brut que estàs creuant s’eixampla i el pont no s’acaba. Estic obligada a tirar endavant sense mirar gaire enrere, però algú o alguna cosa malda per fer-me retrocedir.

     Potser no m’he fet prou de gel, encara.”

Aterratge és com entrar a la sala dels miralls, cada història s’emmiralla en l’altra i conformen una novel·la que permetrà que els lectors s’hi reflecteixin. A la vida tots tenim el nostre aterratge particular d’on tornar, i les paraules de l’Eva Piquer ens ho fan molt més fàcil.  

“No sabia què fer-ne, de l’amor que m’havia quedat orfe i circulava sense rumb com un nen perdut. Tampoc sabia que es podia estimar un terrat, una escala, unes finestres sense persianes que multipliquen la llum.”

Sí, Eva, es pot estimar una casa, la llum que l’habita i els llibres que ens acompanyen.

Edita Club editor

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Febrer, 10 anys de Periscopi, 16 anys de llibreria

Edicions del Periscopi fa 10 anys i 100 títols. Afirmar que els he llegit tots cent seria exagerar però dir-vos que la gran majoria de títols dormen a la meva biblioteca personal i que n'he llegit molts és un gran orgull. 

El primer record que tinc d'Edicions del Periscopi està vinculat a una persona molt especial, l'Elsa. L'Elsa era la comercial de la distribuïdora UDL, encarregada de la distribució a les llibreries. L'Elsa era molt bona lectora. Sempre arribava rondinant, fumant un piti negre i amb un hola, reinona! per bandera des de la porta. Acabava el cigarret, entrava i ens posàvem al dia del que havia llegit ella, la seva mare i les seves germanes i les meves lectures. Un dia des de la porta estant em va dir: avui porto una editorial nova que t'agradarà molt. I em va ensenyar la coberta del primer títol de la col·lecció, Terra de caimans de Karen Russell. El primer que em va cridar l'atenció va ser la disposició de la coberta, el trobar la sinopsi davant i la il·lustració grossa darrere, em va agradar molt aquell disseny (marca de la casa i amb noms i cognoms Tono Cristòfol). L'Elsa em va explicar la reunió de presentació amb l'editor i em va dir: "reinona, et caurà bé, és dels teus. El llibre es retarda perquè hi havia una errada a la coberta i l'ha fet retirar."
Tota una declaració d'intencions de tot el que seria l'editorial que tots avui coneixeu i de qui teniu, segur, algun llibre a casa. 

Si penso en aquests últims deu anys i tot el que m'ha aportat Edicions del Periscopi com a lectora no tinc prou espai. És de les editorials que més autors desconeguts m'ha fet llegir, que m'ha permès retrobar-me amb alguns de ja coneguts i on he vist créixer alguna escriptora molt propera. Hem fet clubs de lectura, molts, amb els llibres de Periscopi, n'hem conegut alguns autors, traductors... L'Aniol ja forma part de la història de la llibreria així com la resta de l'equip. Edicions del Periscopi és sinònim de coherència de catàleg, un equilibri d'autors d'arreu del món que dialoguen i s'interpel·len com fem els lectors dels seus llibres. 

Aquest febrer que la llibreria fa anys, 16, em va semblar molt bonic compartir la celebració amb una editorial a qui he vist néixer, créixer i fer-se gran en molts sentits. Permeteu que us digui que els cent títols també me'ls sento una mica meus. Ara que tanquem l'any del nostre 15è aniversari, desvetllats els 15 llibres més venuts, em fa molt feliç que Edicions del Periscopi n'hi tingui 4. 

És per això que el dia 17 de febrer a les 19:00h us esperem per celebrar els 100 títols de Periscopi. Us hem preparat un petit acte amb els editors, la cap de premsa i on alguns de vosaltres hi tindreu un protagonisme al costat dels seus llibres. 

Veureu que al capdamunt hi ha una foto d'Ànima de Wajdi Mouawad, no és la coberta que tots reconeixeu però és la coberta dels 10 anys. L'editorial ha triat 10 llibres per celebrar l'aniversari que s'aniran publicant tot aquest any en edició limitada i amb un epíleg de la persona de l'editorial que l'ha triat. 

Us esperem amb molta il·lusió i llibres el 17 de febrer

Una abraçada,

Fe

10 anys de Periscopi, 100 títols. 16 anys de L'Espolsada i moltes ganes de fer coses encara. 

 

 

La possibilitat de dir-ne casa

Dimecres, 18 de gener de 2023

 

 

 possibilitatdedirnecasa

 

La Tina és una corresponsal que al cap de molts anys torna a casa. Després de viure amb una maleta sempre a punt, a prop de la porta, per poder sortir corrent allà on la notícia ho requereixi. Vint anys a l’estranger són molts i en aquest últim viatge de tornada sent una mena de nervis diferents dels altres retorns de Nadal i vacances, ara és per quedar-se a prop dels seus, reprendre la feina a la redacció, per pair i endreçar els últims anys de corresponsalia en una zona que estima però que l’ha desgastada.

Un cop al poble retroba la família, els amics i algú a qui havia estimat. Passada l’eufòria dels primers dies i amb la consciència que no hi ha data de marxa, la Tina prova de trobar el seu encaix en una família avesada a no tenir-la a prop i que ha establert una dinàmica de relacions que l’exclouen. El pare està malalt, la mare s’ha fet gran i la germana viu pels fills, el marit i el negoci familiar. Els amics fan la seva vida, creen un espai per veure-la però segueixen empesos pel seu dia a dia, la Tina ja fa massa que no forma part de la quotidianitat de les seves vides.  A ell R., l’home a qui tant havia estimat, el retroba al supermercat, està casat, té fills i no sap on posar-se, li deu una disculpa i una explicació, ell no va estar a l’alçada.

Mentre la Tina recompon el mapa vital fa balanç en primera persona dels anys al Líban. En aquest provar d’encaixar en un present que no se’l sent massa seu endreça el passat, l’ofici i un amor no reeixit per aquella por de no dir, de no viure. Les connexions a peu de carrer, el càmera, el fixer i la família que tries quan vius tant de temps fora, amb aquella adrenalina a la cerca de la notícia, on tot és massa important, bèstia i radical en especial a l’Orient Mitjà.

Marta Orriols ha fet un pas més en la carrera d’escriptora, aquest llibre és diferent dels altres per l’estructura però no en el fons, Orriols escriu d’allò que tan bé sap: la quotidianitat, les relacions, els lligams. És una novel·la que m’ha sacsejat fins al moll de l’os, no soc corresponsal ni he retornat a casa després d’anys fora, però és que en aquest retornar que escriu la Marta tots ens hi podem trobar. La vida és feta d’anades i vingudes a les que cal adaptar-se, fluint i deixant-se portar. La Tina, Valentina, Valen és un personatge molt ben construït, de qui en coneixem les debilitats, la força i l’enteresa. La Tina escull una feina però l’ofici li tria la manera de viure la vida, al final tots necessitem pertànyer algun lloc i cadascú opta pel seu en funció de la llum que l’habita, les persones que t’hi acompanyen o la passió per allò que fas.

Agafeu el llapis i la llibreta, perquè subratllareu frases i paràgrafs sencers. Sempre que intento analitzar l’escriptura de la Marta me la imagino com si anés amb una petita càmera súper 8 captant converses, subtileses i llums que a la resta ens passen desapercebudes. John Berger parlava de les maneres de mirar, i la Marta Orriols tindria una mirada i una veu pròpies que anem retrobant a cada llibre.

“Potser l’error és pensar que la vida es regeix per alguna mena d’ordre, però tant se val, l’única certesa és aquesta llum perversament bella, tan d’aquí i d’enlloc més. Podria traçar mapes amb les llums d’arreu on he estat, seguir partint cap a rutes imprevisibles, empaitar la urgència que em provoca allò forà, deixar després que el viatge perdi pes, i que aflori la nostàlgia del que m’era familiar, per retornar, una vegada i una altra, a totes aquestes llums que són fars, que són casa.”

Marta, traçar mapes amb les llums dels llocs és de les coses més boniques que he fet mai, trobar-ho per escrit en una novel·la em mostra la dimensió de l’amistat.

Edita Proa i Destino en castellà

 

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ