Lectures

Dissabte, 4 de març de 2023

Eider Rodríguez em va remoure de cap a peus amb el recull de relats d’Un cor massa gran que Edicions del Periscopi li va publicar ja fa uns anys. He estat expectant a veure què més ens arribava, quan vaig veure que hi havia llibre nou en eusquera vaig córrer a preguntar si en tindríem traducció i només arribar el vaig engolir. Senyores i senyors, Eider Rodríguez ha escrit un llibre d’aquells que un cop acabats trigo uns dies a endreçar-lo perquè el vull sentir a prop, perquè l’obro de tant en tant i busco les frases subratllades i les pàgines amb petits doblecs.

La història comença amb un home en un llit de l’hospital després d’haver patit un ictus i amb una dona i una filla que se’l miren amb sentiments ambigus, des de la pena, la tristesa i el dolor. Un pare que ha estat bona persona, estimat i reconegut pels de fora però que ha fet estralls a dins de casa, ell i la beguda que l’ha acompanyat durant anys. Aquesta és la història del pare de l’autora, narrada després de la seva mort perquè hi ha sentiments que només es poden pair si s’escriuen.

“Es va haver de morir perquè jo el pogués estimar, perquè alliberés l’amor que sentia per ell, perquè, un cop mort, no em trairia.”

La família d’Eider Rodríguez regentava una botiga de materials de construcció on treballava part de la família. Aquests materials de construcció són els que permeten a l’autora reconstruir el seu passat i la seva educació emocional. No és fàcil ser una nena amb un pare que beu i que tothom ho sàpiga, avergonyir-se del progenitor en plena adolescència i no entendre perquè la mare ho permet. És al cap dels anys que Rodríguez pot escriure sobre el pare i agrair-li tot, a la mare. La novel·la es debat tota l’estona entre la compassió i la ràbia, l’estima i el ressentiment. Rodríguez construeix una novel·la aspra i plena de tendresa alhora, fa un recorregut vital per als estius, les festes del poble, les vacances lluny del País Basc (l’únic moment on el pare deixava de beure), i de fons la història d’un país. Són els anys de violència, d’assenyalar amb pintades i de les morts. Són els anys d’estimar una llengua, la dels avis,  que ha permès a Eider Rodríguez escriure la seva història des d’un lloc desconegut pels pares i explicar-se així la vida d’una família, la seva.

Materials de construcció és una novel·la plena de frases per emmarcar i per recordar-nos les grans contradiccions de la vida, la protagonista hauria preferit un pare a qui pogués retreure coses més grosses i poder-lo odiar profundament, però tenia un pare malalt i bona persona.

“Escriure és una manera desesperada de conèixer-te.

De mantenir-te viu.

D’acariciar-te.

L’única manera d’estar amb tu.

Necessitaves una malaltia per guarir-te.

Havies d’estar mort per estar viu.”

Em sembla d’una bellesa extrema aquest exercici literari que ha permès posar distància a l’autora i fer una carta d’amor a un pare, imperfecte i alcohòlic, però el seu.

El dibuix de la coberta és d'Arrate Rodríguez, germana de l'autora i que també apareix al llibre. 

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edicions del Periscopi/Literatura Random

Quan entreu a la llibreria sovint em feu preguntes o observacions del color de les parets, les flors o les fotografies de la columna de dones. He pensat que seria bonic explicar-vos quines escriptores ens acompanyen i per què.

No recordo exactament l'ordre de les escriptores que he anat penjant però sí que sé quines són les primeres que vaig triar. Entre elles, hi ha la poeta i traductora, Montserrat Abelló.

La fascinació per l'Abelló em ve arran d'uns versos que sempre m'acompanyen.

M'estimo tant la vida
que la faig meva moltes vegades.

I per aquells ulls petits i vius que la caracteritzaven. Us convido a veure aquesta entrevista que enamora pel to, la calidesa i el seu somriure. Em va sorprendre que una dona de la seva generació fos la traductora de la poesia de la Sylvia Plath, això volia dir que parlava anglès en una època que no era freqüent. Filla d'un enginyer naval va viure temporades a diferents llocs, però l'exili la va dur a Londres allà entra en contacte amb una associació d'estudiants que acollien refugiats de la II Guerra Mundial, més tard la que es veu obligada a marxar més lluny és ella, a Xile, on treballarà, es casarà i tindrà els seus fills. Abelló fa de professora d'anglès. L'any 1960 torna a Catalunya on continuarà la docència, escrivint poesia i traduint. Abelló és qui ens ha permès llegir un munt de veus de dones que escrivien en anglès. Traductora intuïtiva, innata i de gran sensibilitat. També és una poeta que transgredeix la mètrica després del naixement del seu fill amb síndrome de Down. La poesia se li va fer imprescindible.

M'aturo a sospesar

M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui soc
M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes
Camino a les palpentes.
He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen les paraules.

De Memòria de tu i de mi

A partir d'ara, cada mes, rebreu un butlletí dedicat a una de les escriptores de la columna, també trobareu una taula a la llibreria amb els llibres per descobrir-les i una llista per poder-los comprar.

Ja no hi ha flors

Ja no hi ha flors
per a indicar el lloc
on han caigut,
sols el roig fosc
de la sang de tantes
ferides obertes.

I es torna ronca la veu
de tant cridar:
No a la guerra!

Espero que gaudiu d'aquesta iniciativa tant com jo he gaudit pensant-la, creant-la i fent-la vostra.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dissabte, 11 de febrer de 2023

Aterratge

1. Acció de prendre terra o aterrar un ocell.

Segons el diccionari la primera accepció que trobem és aquesta i en certa manera la novel·la de l’Eva Piquer s’adiu a la definició perquè hi ha la història d’una protagonista que després d’un sotrac vital mira d’aterrar suau com un ocell al món que segueix girant.  

2. AERONÀUTICA Conjunt de maniobres per a aterrar una aeronau.

Aquesta accepció també ens casa amb la història de Gregory Flecther, un jove pilot que es veu obligat a fer les maniobres d’aterratge que acaben amb l’avió sinistrat, sense víctimes, amb qui la protagonista s’escriu.

      3. MARINA, MARÍTIM Acció de recalar, terrejar o prendre terra una embarcació.

La tercera accepció ens lliga amb la tercera història que es narra, la d’un viatge llampec a Islàndia per fotografiar la carcassa de l’avió caigut l’any 1973. Un pol d’atracció pels turistes i curiosos que abans no arriben a lloc han de recalar i terrejar perquè el vent no se’ls emporti.

Aquestes tres definicions d’Aterratge em serveixen per parlar d’un llibre que m’ha agradat moltíssim. És un llibre important per l’autora pel que hi explica i per com ho escriu. La contenció del llenguatge està tan ben treballada que no calen més de 155 pàgines per adonar-nos que la protagonista comença a aixecar el cap després d’un aterratge vital terrible, conegut i públic. La protagonista, metòdica i organitzada, emprèn un viatge de quatre dies a Islàndia per acompanyar un fotògraf que vol retratar la carcassa d’un avió sinistrat l’any 1973 en els penya-segats de la costa islandesa. Se n’hi va amb tres desconeguts, cosa que no casa gens amb la seva manera de fer. Un cop a Islàndia sent la necessitat de reconstruir la història d’aquell avió i del pilot inexpert perquè en el fons ella se sent com la pilot de la seva nau vital.

“Més que un barranc, Tot allò va ser un terratrèmol amb tsunami. I el que n’ha quedat és un pont alt i estret. Quan sembla que ja en veus l’altra banda, el riu brut que estàs creuant s’eixampla i el pont no s’acaba. Estic obligada a tirar endavant sense mirar gaire enrere, però algú o alguna cosa malda per fer-me retrocedir.

     Potser no m’he fet prou de gel, encara.”

Aterratge és com entrar a la sala dels miralls, cada història s’emmiralla en l’altra i conformen una novel·la que permetrà que els lectors s’hi reflecteixin. A la vida tots tenim el nostre aterratge particular d’on tornar, i les paraules de l’Eva Piquer ens ho fan molt més fàcil.  

“No sabia què fer-ne, de l’amor que m’havia quedat orfe i circulava sense rumb com un nen perdut. Tampoc sabia que es podia estimar un terrat, una escala, unes finestres sense persianes que multipliquen la llum.”

Sí, Eva, es pot estimar una casa, la llum que l’habita i els llibres que ens acompanyen.

Edita Club editor

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Edicions del Periscopi fa 10 anys i 100 títols. Afirmar que els he llegit tots cent seria exagerar però dir-vos que la gran majoria de títols dormen a la meva biblioteca personal i que n'he llegit molts és un gran orgull. 

El primer record que tinc d'Edicions del Periscopi està vinculat a una persona molt especial, l'Elsa. L'Elsa era la comercial de la distribuïdora UDL, encarregada de la distribució a les llibreries. L'Elsa era molt bona lectora. Sempre arribava rondinant, fumant un piti negre i amb un hola, reinona! per bandera des de la porta. Acabava el cigarret, entrava i ens posàvem al dia del que havia llegit ella, la seva mare i les seves germanes i les meves lectures. Un dia des de la porta estant em va dir: avui porto una editorial nova que t'agradarà molt. I em va ensenyar la coberta del primer títol de la col·lecció, Terra de caimans de Karen Russell. El primer que em va cridar l'atenció va ser la disposició de la coberta, el trobar la sinopsi davant i la il·lustració grossa darrere, em va agradar molt aquell disseny (marca de la casa i amb noms i cognoms Tono Cristòfol). L'Elsa em va explicar la reunió de presentació amb l'editor i em va dir: "reinona, et caurà bé, és dels teus. El llibre es retarda perquè hi havia una errada a la coberta i l'ha fet retirar."
Tota una declaració d'intencions de tot el que seria l'editorial que tots avui coneixeu i de qui teniu, segur, algun llibre a casa. 

Si penso en aquests últims deu anys i tot el que m'ha aportat Edicions del Periscopi com a lectora no tinc prou espai. És de les editorials que més autors desconeguts m'ha fet llegir, que m'ha permès retrobar-me amb alguns de ja coneguts i on he vist créixer alguna escriptora molt propera. Hem fet clubs de lectura, molts, amb els llibres de Periscopi, n'hem conegut alguns autors, traductors... L'Aniol ja forma part de la història de la llibreria així com la resta de l'equip. Edicions del Periscopi és sinònim de coherència de catàleg, un equilibri d'autors d'arreu del món que dialoguen i s'interpel·len com fem els lectors dels seus llibres. 

Aquest febrer que la llibreria fa anys, 16, em va semblar molt bonic compartir la celebració amb una editorial a qui he vist néixer, créixer i fer-se gran en molts sentits. Permeteu que us digui que els cent títols també me'ls sento una mica meus. Ara que tanquem l'any del nostre 15è aniversari, desvetllats els 15 llibres més venuts, em fa molt feliç que Edicions del Periscopi n'hi tingui 4. 

És per això que el dia 17 de febrer a les 19:00h us esperem per celebrar els 100 títols de Periscopi. Us hem preparat un petit acte amb els editors, la cap de premsa i on alguns de vosaltres hi tindreu un protagonisme al costat dels seus llibres. 

Veureu que al capdamunt hi ha una foto d'Ànima de Wajdi Mouawad, no és la coberta que tots reconeixeu però és la coberta dels 10 anys. L'editorial ha triat 10 llibres per celebrar l'aniversari que s'aniran publicant tot aquest any en edició limitada i amb un epíleg de la persona de l'editorial que l'ha triat. 

Us esperem amb molta il·lusió i llibres el 17 de febrer. 

Una abraçada,

Fe

10 anys de Periscopi, 100 títols. 16 anys de L'Espolsada i moltes ganes de fer coses encara. 

Dimecres, 18 de gener de 2023

La Tina és una corresponsal que al cap de molts anys torna a casa. Després de viure amb una maleta sempre a punt, a prop de la porta, per poder sortir corrent allà on la notícia ho requereixi. Vint anys a l’estranger són molts i en aquest últim viatge de tornada sent una mena de nervis diferents dels altres retorns de Nadal i vacances, ara és per quedar-se a prop dels seus, reprendre la feina a la redacció, per pair i endreçar els últims anys de corresponsalia en una zona que estima però que l’ha desgastada.

Un cop al poble retroba la família, els amics i algú a qui havia estimat. Passada l’eufòria dels primers dies i amb la consciència que no hi ha data de marxa, la Tina prova de trobar el seu encaix en una família avesada a no tenir-la a prop i que ha establert una dinàmica de relacions que l’exclouen. El pare està malalt, la mare s’ha fet gran i la germana viu pels fills, el marit i el negoci familiar. Els amics fan la seva vida, creen un espai per veure-la però segueixen empesos pel seu dia a dia, la Tina ja fa massa que no forma part de la quotidianitat de les seves vides.  A ell R., l’home a qui tant havia estimat, el retroba al supermercat, està casat, té fills i no sap on posar-se, li deu una disculpa i una explicació, ell no va estar a l’alçada.

Mentre la Tina recompon el mapa vital fa balanç en primera persona dels anys al Líban. En aquest provar d’encaixar en un present que no se’l sent massa seu endreça el passat, l’ofici i un amor no reeixit per aquella por de no dir, de no viure. Les connexions a peu de carrer, el càmera, el fixer i la família que tries quan vius tant de temps fora, amb aquella adrenalina a la cerca de la notícia, on tot és massa important, bèstia i radical en especial a l’Orient Mitjà.

Marta Orriols ha fet un pas més en la carrera d’escriptora, aquest llibre és diferent dels altres per l’estructura però no en el fons, Orriols escriu d’allò que tan bé sap: la quotidianitat, les relacions, els lligams. És una novel·la que m’ha sacsejat fins al moll de l’os, no soc corresponsal ni he retornat a casa després d’anys fora, però és que en aquest retornar que escriu la Marta tots ens hi podem trobar. La vida és feta d’anades i vingudes a les que cal adaptar-se, fluint i deixant-se portar. La Tina, Valentina, Valen és un personatge molt ben construït, de qui en coneixem les debilitats, la força i l’enteresa. La Tina escull una feina però l’ofici li tria la manera de viure la vida, al final tots necessitem pertànyer algun lloc i cadascú opta pel seu en funció de la llum que l’habita, les persones que t’hi acompanyen o la passió per allò que fas.

Agafeu el llapis i la llibreta, perquè subratllareu frases i paràgrafs sencers. Sempre que intento analitzar l’escriptura de la Marta me la imagino com si anés amb una petita càmera súper 8 captant converses, subtileses i llums que a la resta ens passen desapercebudes. John Berger parlava de les maneres de mirar, i la Marta Orriols tindria una mirada i una veu pròpies que anem retrobant a cada llibre.

“Potser l’error és pensar que la vida es regeix per alguna mena d’ordre, però tant se val, l’única certesa és aquesta llum perversament bella, tan d’aquí i d’enlloc més. Podria traçar mapes amb les llums d’arreu on he estat, seguir partint cap a rutes imprevisibles, empaitar la urgència que em provoca allò forà, deixar després que el viatge perdi pes, i que aflori la nostàlgia del que m’era familiar, per retornar, una vegada i una altra, a totes aquestes llums que són fars, que són casa.”

Marta, traçar mapes amb les llums dels llocs és de les coses més boniques que he fet mai, trobar-ho per escrit en una novel·la em mostra la dimensió de l’amistat.

Edita Proa i Destino en castellà

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Dissabte, 29 d'octubre de 2022

Aquest octubre Sylvia Plath hauria fet 90 anys, però no va viure més enllà dels trenta-un, va deixar dues criatures i una obra descomunal a qui sempre haurem d’agrair. Aquest mes també ha arribat a les llibreries Eufòria d’Elin Cullhed, una novel·la que ficciona l’últim any de vida de Plath. Quan la Maria Sempere, editora de Les Hores, em va explicar que la publicarien se’m va remoure alguna cosa, cal ser molt valenta per posar-se a la pell de Plath, narrar aquest any tan important i que funcioni.

Eufòria no només funciona sinó que és un llibre important, d’aquells que et queden a dins i et fan ganes de tornar a llegir a Sylvia Plath per agrair-li tot el que va escriure i alhora somiar amb tot el que hauria pogut fer.

Elin Cullhed va ser dimarts a la biblioteca Francesca Bonnemaison dialogant amb Jordi Nopca sobre Eufòria. Cullhed, escriptora i mare de tres fills, nascuda a Suècia on les polítiques de maternitat ens passen la mà per la cara, ha viscut en primera persona el conflicte de voler ser escriptora i maternar, ens va explicar com li va costar de trobar paraules per explicar el desgast físic i mental de tenir cura dels infants i seguir creant. Admiradora de l’obra de Plath i com un homenatge, decideix escriure Eufòria per intentar entendre com una dona plena de vida i creativitat decideix morir. Cullhed amb la maternitat descobreix tota la dimensió de l’obra de Plath, la creadora i la mare, dos processos que tenen moltes coses en comú.

A Plath la persegueix l’ombra del seu suïcidi i la perfecció malaltissa que ella mateixa escriu en aquests versos del poema de Lady Lazarus, traduïts per Montserrat Abelló:

Morir

és un art, com qualsevol cosa.

Jo ho faig excepcionalment bé.

Tan bé, que sembla un infern,

Tan bé, que sembla real.

Podríem dir que en tinc vocació.

En canvi, Cullhed ha posat el focus en la plenitud de vida de Plath, amb Frieda ben petita, l’embaràs i el naixement d’en Nicholas i l’abandonament per part del seu marit i poeta Ted Hughes. Hughes més preocupat per la seva poesia que pel benestar de la seva parella, amant de totes les admiradores que li alimentaven l’ego i incapaç d’entendre-la:

“Un marit que m’entengués com m’entenia ella, m’hauria calgut. Que m’entengués i que m’estimés alhora.”

L’últim any deixen Londres, la ciutat que Plath adorava, per anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort.

Plath ja havia publicat poesia, havia escrit gràcies a una beca La campana de vidre i tots de poemes que eren un crit d’auxili al món que només admirava la seva bellesa física.

Cullhed aconsegueix amb Eufòria una sensació similar a la que vaig viure amb la lectura de La campana de vidre, un dels llibres que més m’ha disseccionat com a lectora i que més m’ha interpel·lat com a persona. Fragilitat, sensibilitat i creació van de la mà d’una dona que hauria merescut viure per seguir oferint-nos un llegat poètic i narratiu. El món no la va saber entendre, però si llegiu Eufòria us vindran ganes de llegir i rellegir tots els seus poemes i la novel·la La campana de vidre que eren un senyal inequívoc de la fragilitat d’un dona talentosa i avançada al seu temps.

Aquesta és la segona novel·la de Cullhed, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, guanyadora de l’August Prize i de qui sense cap mena de dubte voldrem llegir més coses.

La traducció esplèndida al català és de Mertixell Salvany

En castellà la trobareu a Navona

Dissabte, 8 d'octubre de 2022

Lauren Groff recrea la vida de Maria de França, poetessa, de qui se'n sap ben poca cosa, només en tenim uns poemes amorosos escrits en romanç, els Lais, que són una mostra del renaixement literari de la segona meitat del s.XII. De la seva obra es desprèn que es deia Maria, que era francesa i que vivia exiliada a Anglaterra.

Amb aquesta informació l’autora nord-americana, Lauren Groff, dona vida a una Maria que amb només disset anys va ser expulsada de la cort d'Elionor d'Aquitània i enviada a Anglaterra per fer-se càrrec d'una abadia empobrida, devastada per la gana i assetjada per les malalties. 
Maria de França fa renéixer el convent i aquest esdevé un centre de poder regit només per dones en una època on l’autoritat estava en mans dels nobles. L'abadia es converteix en un indret envejat arreu, mentre les monges que hi viuen aprenen que la sororitat, la col·lectivitat i el desig és un utopia extraordinària. 

“La vida es fa lenta. El temps és rodes dins de rodes.”

Lauren Groff va ser a Barcelona, vaig tenir la sort de poder-la escoltar una estona i ens explicava que el llibre neix de la perplexitat de l’autora de veure com un tipus com Donald Trump es convertia en el president dels Estats Units. Groff va fer un viatge mental fins on podia tirar enrere per recrear una utopia femenina, on el món fos governat per les dones. Gran lectora, des de la seva època a la universitat, sempre havia sentit una predilecció pels Lais i llegint-los i rellegint-los va començar a fabular qui era la dona que els havia escrit. Després d’una gran tasca de documentació històrica, buidant arxius de l’Edat Mitjana, Groff va decidir posar al centre Maria de França i recrear una abadia gestionada per les dones. Monges que més enllà de resar, ocupar-se de les tasques del monestir, tenien cura unes de les altres. Monges que sentien desig i plaer i no per això eren castigades.

Matrix és una novel·la viva, ben escrita i documentada que et convida a somiar i que simplement dota a les dones de llocs que durant anys els han estat vetats. Matrix com a matriu, símbol de vida i origen del món.

Traducció Míriam Cano

Edita L’Altra editorial/Lumen en castellà

Dissabte, 17 de setembre de 2022

Memorial Drive és segurament una de les lectures d’aquest estiu que més m’ha impactat i remogut en molts sentits. No coneixia a Natasha Trethewey, poeta i membre de l’Acadèmia de poetes estatunidencs, però després de llegir aquestes memòries en buscaré la poesia.

“Cuando me fui de Atlanta, jurando no volver jamás, me llevé lo que había estado cultivando durante muchos años: una muda elusión de mi pasado, un silencio y una amnesia voluntaria enterrados en lo más hondo de mí como una raíz.”

Definir aquest llibre sense emocionar-se no és fàcil, Memorial Drive són tantes coses! Són memòries, és ficció, poesia, psicologia, dolor, pèrdua, desigualtat de classe, de gènere i racial. Natasha Trethewey fa un viatge al sud dels Estats Units marcat per la segregació racial, filla de mare negra i pare blanc casats però amb un matrimoni encara no legal, creix amb la sensació de viure als marges i de no pertinença enlloc. Els pares de Natasha se separen quan és petita, la dificultat d'un matrimoni interracial i les amenaces constants fan que la distància entre ells sigui insalvable. Anys més tard la mare de Natasha es casa amb en Joel i quan té 19 anys el seu padrastre mata la seva mare amb dos trets. Memorial Drive és doncs també la història d’un maltractament, d’un final sabut i no per això menys dolorós. La força del llibre rau en la prosa i en l’escriptura de Trethewey que amb aquestes memòries d’infantesa i joventut fa un retrat de tot un país i una de les xacres més grans: la violència.

“La imagen de mis palabras ocupaba el espacio que había entre nosotros. Había empezado a recomponerme.”

Trethewey reconstrueix la infantesa i joventut però també la vida de la seva mare, gràcies al diari que escriu abans de ser assassinada pel seu segon marit. Una dècada d’abusos a mare i filla per part d’un mal tractador que executa el seu pla sibil·linament. L’autora retorna al complex d’apartaments a Memorial Drive on van viure i van assassinar la mare i li ret un homenatge a la dona que va sembrar la llavor perquè fos poeta i escriptora i ho fa en forma de testimoni que es converteix en la veu de moltes dones negres que han estat silenciades reiteradament. Memorial drive també és un exercici de reparació col·lectiva, de reescriure la història des d’un altre color i de fer evidents les ferides de la població afrodescendent.

“Para superar un trauma, debemos ser capaces de contar una historia sobre él.”

Us en podria dir tantes coses, però és una lectura tan potent que prefereixo convidar-vos a llegir-lo i gaudir-lo.

COMPRA'M

Traducció de Mariano Peyrou

Edita Errata Naturae

Dissabte, 2 de juliol de 2022

Aquest dijous 30 de juny s'han fet públics els llibres guanyadors del Premi Llibreter, un premi que es va consolidant any rere any; un guardó que les llibreries ens sentim molt nostre.
Ser jurat del Premi és un honor i un privilegi, enguany he estat en el jurat d'Altres literatures que m'ha permès participar en la tria de finalistes de la categoria: Inquiets de Linn Ullmann, Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen i Els grans optimistes de Rebecca Makkai, tres novel·les excepcionals.

L’objectiu del Premi és donar una segona vida a alguns llibres que han passat desapercebuts entre l’allau de novetats, sempre amb la qualitat literària per davant i amb una mirada atenta. Les llibreries som espais de compromís com ho són els llibres premiats: epidèmia de la sida als anys 80; el món salvatge i agressiu de les agències de publicitat; un primer amor tòxic que permet a la protagonista créixer i aprendre; un avi que aprèn a fer-se gran i una cua d’infants plens de somnis, infants a la frontera, infants als camps de refugiats, infants!

Ara que s'acosten vacances, que els dies s'allarguen i el temps sembla anar més a poc a poc, us convidem a llegir-los i gaudir-los.

Els grans optimistes, Rebecca Makkai, Ediciones del Periscopi/Sexto Piso

L'instant abans de l'impacte, Glòria de Castro, Edicions del Periscopi

Mary John, Ana Pessoa, L'Altra Tribu

L'hivern del Sr. Jeroni, Euàlia Canal, Animallibres

Cues de somnis, Ana Pessoa i Laia Domènech, Akiara Books