Què és una llibreria? Càpsula 2

lespolsada 53

 

Molts de vosaltres m’heu preguntat sovint si sempre havia pensat de tenir una llibreria i d’entrada sempre dic, no! Tanmateix, soc persona de matisos i si em paro a pensar recordo el meu joc simbòlic d’infantesa, embolicar llibres, recomanar-los i fins i tot en els llibres de casa m’hi feia unes fitxes de préstec com si fossin de la biblioteca. Recordo a classe que ens feien omplir uns fulls amb els llibres que llegíem i els havíem de valorar, era de les biblioteques d’aula on cada família aportava algun llibre, a mi sempre em faltaven full i llibres. A les reunions amb mestres, a la meva mare sempre li deien les matemàtiques no li interessen per res, però les llengües i els llibres són la seva vida, i ara penso que potser no anaven tan desencaminats.

A la llibreria sempre defenso la biblioteca viscuda, aquella que sempre hi pots tornar, el lloc segur que et permet estirar un llibre i viatjar en el temps. Avui les fotos no són de L’Espolsada, són trossets de la biblioteca de casa on conviuen els llibres d’adulta amb les lectures d’infantesa i amb la biblioteca viscuda del meu fill. Veureu que l’obra d’Hergé hi té un paper cabdal, els Tintin van ser els primers regals d’aniversaris d’amics de la classe, a dins del llibre anotava qui me’l regalava. Fa uns anys, un dels meus amics de l’ànima de l’escola, l’Oriol, va morir en un accident d’avioneta fent pràctiques de vol per aconseguir el seu somni, el primer que vaig fer va ser anar a casa obrir el Tintin que duia el seu nom i abraçar-lo. La biblioteca viscuda és això, perquè a estimar els llibres s’hi arriba així, a través del vincle afectiu. Jo no vinc d’una casa de llibres ni de grans lectors, però sí d’una gran consciència i mai vaig tenir un no per un llibre.

 

lespolsada 50


Els llibres que m’han fet lectora són molts, però n’hi ha que no els oblides, El zoo d’en Pitus, Viatge al País dels Lacets, Madó Cullereta, Marduix, RaspallAnna, els contes de la Mercè Llimona, les lectures d’adolescència i tantes col·leccions que m’empassava senceres de l’Enid Blyton. No sé si en tots aquests llibres hi ha la meva vocació, però segur que va determinar moltes coses alhora de dissenyar la llibreria i l’espai que tots coneixeu. No puc comprar tot el que es publica per espai i economia, la tria i la selecció és part de la meva feina com a llibretera, una feina invisible que vosaltres podeu descobrir a l’espai infantil de L’Espolsada, allà on neixen i es fan els lectors.

 

lespolsada 118

 

En aquesta última foto podeu veure alguns dels meus llibres de quan era petita i també d'altres llibres importants i viscuts en família, fins a arribar a ser testimoni de la creació d'algun àlbum molt important. Quan vam conèixer el nostre fill ja tenia 8 mesos, encara no parlava però sí que havia sentit i crescut amb els sons d’una altra llengua, no teníem el vincle fruit de l’embaràs i ens calia alguna manera de poder-li parlar i aquesta va arribar amb els llibres de falda, de bany, de roba, de cançons per després donar pas als contes, els àlbums i la poesia. Vam aprendre a estimar-nos amb els llibres. Quan em pregunten per què serveixen els llibres, responc per estimar-se amb els més petits, per dedicar-los temps i compartir vivències úniques.

Aquesta és la meva segona càpsula per explicar-vos una mica més què és L’Espolsada i qui hi ha darrere, doneu bona literatura als infants i tindrem una societat lliure i crítica.

Una abraçada,

Fe
#lespolsada15anys

                                                                            


McCullers i Blixen

Dissabte, 9 d’octubre de 2021

 

 

dinesenmccullers

 

Carson McCullers i Isak Dinesen tan lluny i alhora tan a prop. Dues autores, de generacions i entorns diferents, una marcada per la malaltia i una mena de melangia, l’altra per mitja vida al continent africà, la sífilis i els hiverns freds de la costa danesa. Escriptores en majúscules per qui sento una admiració profunda per la manera de narrar, de mirar i de no quedar-se a la superfície. McCullers i Dinesen capaces de crear antiherois ja siguin una geganta i un geperut o una cuinera capaç de despertar les passions més amagades d’una comunitat luterana, de jugar amb la llengua, de fabular, de fer-nos sentir, viatjar i emocionar-nos per la literatura.

Aquest estiu vaig llegir el clàssic Lluny de l’Àfrica, portada al cinema com a Memòries de l’Àfrica, de l’admirada Isak Dinesen (Karen Blixen), n’hi havia llegit els contes i les novel·les breus però no l’obra autobiogràfica més ambiciosa que m’esperava en aquesta nova edició. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta per fer cap a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec però es va convertir en una visita de gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan es visita i veus l’indret des d’on escrivia Blixen, un despatx d’hivern i un d’estiu segons toca el sol per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. La lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:

“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”

La lectura de la novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que McCullers sap fer molt bé. A la maleta de llibres també em vaig endur un petit assaig sobre l’ofici d’escriure, Entre la solitud i el somni, de Carson McCullers un llibre immens sobre l’ofici, sobre la lectura i l’escriptura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.

“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida. “

“Tot i que mai li vaig escriure ni la vaig intentar conèixer, ella era a prop meu, i em confortava amb la seva placidesa, la seva serenor i la seva gran saviesa. En aquest llibre sobre l’immens i tràgic continent africà, que brillava amb la humanitat de l’autora, la seva gent es va convertir en la meva gent i el seu paisatge, en el meu paisatge.”

I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la biblioteca viscuda. Mentre escrivia em venia al cap un dels meus autors de vida, Wallace Stegner i una novel·la que tristament va passar desapercebuda, El pájaro espectador, on els protagonistes viatgen a Dinamarca per refer-se d’un sotrac vital, i com aquell qui no vol Stegner fa seure a taula Isak Dinesen com una protagonista més de la narració, un homenatge en tota regla.

 

Monroe Dinesen y McCullers

Si encara no heu llegit McCullers, Dinesen (Blixen) o Stegner, poseu-hi remei, hi ha edicions impecables a L’Altra editorial, Viena, Nórdica i Libros del Asteroide. Si estimo el meu ofici és per poder parlar-vos d’aquesta manera tan poc acadèmica dels llibres que he llegit, he admirat i duc tatuats ben endins. I sí, finalment Carson McCullers va poder compartir taula amb Karen Blixen, a vegades els somnis es fan realitat, i el somni de Blixen era conèixer Maryln Monroe.

 

Lluny de l'Àfrica, Isak Dinesen, en traducció de Xavier Pàmies, edita Viena

Entre la solitud i el somni, Carson McCullers, en traducció d'Alba Dedeu, edita L'Altra editorial

El pájaro espectador, Wallace Stegner, en traducció de Fernando González, edita Libros del Asteroide

 

Què és una llibreria?

lespolsada 34

 

Fa quinze anys mentre els operaris feinejaven en el que havia de ser l'espai físic de la llibreria, la Fe pensava com dotar-la de contingut. Una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar-ne la definició al diccionari, una de les meves eines de treball fins aleshores. Pels qui no ho sabeu, soc traductora de formació, els anys a la facultat de traducció és de les coses més boniques, interessants i estimulants que mai m'han passat i buscar al diccionari de paper una de les meves passions secretes, de tant en tant obro el diccionari a l'atzar i m'aprenc una paraula. 

Segons el DIEC
llibreria f. Comerç de llibres; botiga on es venen llibres. // Moble per guardar llibres. // Professió de llibrer o llibreter. 

Interioritzar els diferents significats de la paraula em va ajudar a entendre què havia de ser L'Espolsada, però ben aviat vaig intuir que jo no volia només una botiga, ni un moble jo el que volia era ser llibretera i això ho vaig entendre en el moment que parlava amb els lampistes i fusters, però sobretot en les llargues converses que tenia amb els comercials de llibres, persones que m'han acompanyat aquests anys i m'han assessorat. De seguida, vaig entreveure que l'ofici era una qüestió d'equilibris entre vendre el que es ven i el que jo defensava que havia de vendre. Aquesta defensa aferrissada de com entenia l'ofici, del fons que volia tenir i fer la llibreria rendible és una equació que encara no he aconseguit resoldre, però que mentre hi treballo m'ha permès oferir-vos L'Espolsada que tots coneixeu. 

lespolsada 33

Avui us parlo potser de la part menys bucòlica de l'ofici, la que no es veu però que és imprescindible, albarans, factures, caixes plenes per tornar o per col·locar, tetris a les taules per ensenyar-vos els llibres que volem que trobin lectors. Treballar colze a colze amb la Glòria, sovint amb els llums mig abaixats, connectades sempre mentre ella us atén a la llibreria i jo soc fent clubs, xerrades, assessorament o fent de mare. La cuina de la llibreria, la menys agraïda, la més cansada però la imprescindible perquè L'Espolsada sigui l'espai que coneixeu, amb flors sempre, perquè flors i llibres són dues coses que formen part de la vida petita que tant defenso. I així, si ens ho permeteu, cada mes fins al febrer que celebrarem els 15 anys anireu rebent petites càpsules de la llibreria.

lespolsada 24

Us hem preparat una llista de llibres que parlen de llibreries, de llibres i de les nostres dèries, esperem que us agradi.

Les fotografies són de la Mariló Martín, una dona amb una mirada molt especial i que ha sigut un regal trobar-la, gràcies a una altra dona que cada matí us desvetlla la paraula del dia al Matí de Catalunya Ràdio. 

Fe
#lespolsada15anys

La història d'en Shuggie Bain

Dissabte, 18 de setembre de 2021

 

shuggie bain

 

Dimecres en el marc de la Setmana del llibre en català Douglas Stuart va mantenir una conversa molt bonica amb Bel Olid i va dir una cosa molt important per a mi, l’època de Margaret Thatcher va ser dolenta i no es diu prou. Aquestes paraules em van portar de cap a un article que Montserrat Roig va escriure al diari AVUI l’any 1990 que es deia Qui té por de la senyora Thatcher?*

“La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home.”

Douglas Stuart ens deia dimecres que no havia volgut fer una novel·la sobre política però és evident que el seu llibre està impregnat d’una manera de fer-ne. Thatcher era una dona per fora, impecable i de pentinat estudiat, però es va oblidar que era una dona per dins i precisament el que fa en Douglas Stuart és una novel·la molt femenina com a contrapunt. Les conseqüències de la política de Thatcher van afectar sobretot els homes, els miners de Glasgow, i en aquest cas l’autor opta per situar-los als marges per fer aflorar les víctimes reals de la situació, les dones i els infants. La vida dels miners a l’atur ja ens l’han explicat moltes vegades, en canvi què passava a casa seva només ho intuïm.

Stuart ha estat deu anys per escriure aquest llibre que va començar en forma d’apunts personals per mirar d’entendre’s ell, la Gran Bretanya, la masculinitat i l’addicció de la seva mare. Una primera novel·la premiada amb el Booker i que va ser rebutjada fins a 40 vegades per grans editorials fins que La història d’en Shuggie Bain va trobar la mirada tendra i sensible per publicar-la. La història d’en Shuggie Bain és una història d’amor d’un fill per una mare que beu, que beu moltíssim, una mare bonica, presumida i molt divertida que li toca entomar un marit que l’abandona amb tres fills en un barri on no és benvinguda perquè és vista com un perill per la resta de dones, una amenaça pels seus matrimonis que fan aigües, una mare, l’Agnes, que cada dia del món s’arregla i es vesteix com si la seva vida fos elegant i no faltés mai el plat a taula.

La novel·la està estructurada en cinc parts, cinc barris on transcorre la vida d’aquesta família, una mare, dos fills, els grans que decideixen abandonar-la per salvar-se i en Shuggie el benjamí de la família que l’estima sense límits i concessions mentre viu amb l’esperança que un dia l’Agnes deixarà de beure i tenir una vida normal. En Shuggie que pateix la violència estructural d’unes polítiques, d’un caràcter, d’una educació emocional nefasta en una societat on els homes no ploren, no són dèbils i on les mostres d’afecte no són benvingudes, mal lloc per un Shuggie sensible, homosexual que no encaixa de cap de les maneres, un Shuggie que prova de caminar com un home tal com li ensenya el seu germà, que practica amb les cames eixarrancades i amb un posat xulesc... Sigues un home li diuen, però és difícil ser-ho quan no hi ha referents en positiu, en un lloc on et diuen ves a missa però ningú et pregunta com estàs i la violència és el llenguatge.

Douglas Stewart no ha escrit una novel·la sobre la gran política, però quan comprens que la política és tot allò que fem cada dia quan triem i decidim, aleshores sí que és una novel·la testimonial i d’idees, sobre la consciència de classe i de gènere. Douglas Stewart ja no viu a Glasgow, viu amb el seu marit a Nova York des d’on ha pogut construir la masculinitat necessària per poder escriure aqueta història tan personal, corprenent i generosa. A Glasgow, a les parets d’un barri obrer ara hi ha un mural d’en Shuggie Bain i això em sembla el més bonic que li podia passar al protagonista i tots els Shuggie Bain que hi ha arreu del món. El personatge de l’Agnes Bain passa a engreixar el catàleg de protagonistes preferides.

Traducció de Núria Busquet Molist

Edita Edicions de 1984 i Sexto Piso en castellà

*L’article es pot llegir al recull d’articles feministes Som una gana editat per Comanegra

Georgia O'Keeffe

Dissabte, 24/07/2021

 

 OI001416

Amb les Variacions Goldberg de fons us voldria parlar de Georgia O'Keeffe, la pintora que va voler dibuixar les flors grans per tots aquells que van de pressa per la vida i són incapaços d'aturar-se davant d'una flor.

O'Keeffe és considerada la pionera de la pintura moderna americana, la dona capaç de retirar-se del brogit del món per asseure's a contemplar la llum, el sol, la natura de Nou Mèxic on va establir el seu estudi; la pintora capaç de pintar els gratacels de Nova York jugant amb la llum i la boira; la pintora capaç de mirar el món des del seu lloc i de ser capaç de tenir una relació d'amor, respecte i espai amb el fotògraf Alfred Stieglitz; la pintora capaç de pintar la bellesa de les flors i dibuixar-hi la sensualitat i la força més femenines.



 
 


Aquests dies al museu Thyssen-Bornemisza hi ha una retrospectiva de la seva obra acurada i de mida justa per fer-se una idea de qui era Georgia O'Keeffe, del rigor amb què dibuixava, de per què pintava i del respecte per l'entorn i els elements de la natura que tant la inspiraven. Amb motiu de l'exposició s'ha publicat el catàleg de les obres i també un còmic biogràfic de la pintora a càrrec de l'artista valenciana Maria Herreros que ha fet una novel·la gràfica on dibuixa l'essència d'O'Keeffe des de l'admiració a la pintora. 


O'Keeffe va viatjar per tot el món, nodrint-se de la bellesa que després traslladava als seus quadres, de grans dimensions i de colors escollits meticulosament. Quadres que mostraven la natura i que també eren un homenatge als nadius nord-americans, les seves tradicions, colors i manera de viure.

 



 
okeeffe
 
 

Il·lustracions de Maria Herreros

"Querida Anita:

Me alegro de quererlo todo en el mundo,. Lo bueno, lo malo, lo amargo y lo dulce. Lo quiero todo y quiero mucho. Estoy haciendo solamente lo que QUIERO."
 
Georgia O'Keeffe, catàleg de l'exposició
Georgia O'Keeffe, Maria Herreros, Astiberri
 

Trilogia de Copenhaguen/La presó de Rebibbia

Dissabte, 17 de juliol de 2021

 

Sapienza

 

He passat els últims dies de juny en companyia de Tove Ditlevsen i he començat el juliol amb la Goliarda Sapienza, dues autores que tenen poc en comú a primera vista, però que a mesura que han anat passant els dies han anat confluint.

Ditlevesen nascuda el 1917 al nord d’Europa, en un barri de classe obrera de Copenhaguen, Sapienza nascuda el 1924 al sud, en el si d’una família d’intel·lectuals socialistes. Ditlevsen creix en un barri obrer, oprimit, on tothom es posa a treballar ben aviat perquè els estudis i els llibres no serveixen per sobreviure en un entorn on cada dia és una lluita. Sapienza és filla de Maria Giudice, figura prominent del Partit Socialista Italià i una de les pioneres del feminisme, el pare, Peppino Sapienza era un advocat socialista, Goliarda creix en un entorn culte, antifeixista i anticlerical que defensa els drets socials que, precisament, són tan escassos en al barri de la Tove.

Tots dues autores fan ficció de la seva vida, segurament per prendre’n distància i alhora deixar per escrit el paisatge de la seva memòria.

Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen és un recull format per tres llibres de memòries: Infantesa, Joventut i Decadència, que consta de dues parts. A la primera, Ditlevsen narra la infància al barri, a la família, les relacions amb el germà, el pare i la mare. No voldria jutjar-los perquè amb els temps aprens que tots fem el que podem i tan bé com sabem, però és evident que hi ha entorns que en comptes de fer créixer les arrels sembla que les talin constantment. Ditlevsen té passió per la poesia i al capdavall és el seu refugi i far, l’escriptura, la tenacitat i tenir clar un objectiu li permeten anar trobant feinetes que li permeten anar endavant i moure’s en entorns que li alimenten l’ànima, conèixer gent que li aporta altres mirades però això no la salva de trobar amors tòxics i etílics. Ben aviat, ha de fer créixer la seva pròpia família fent-se responsable de tot. Ditlevsen es mira perplexa la vida i descobreix que conjugar ser dona, mare, parella i escriptora no és fàcil i troba un alliberament en les drogues, subministrades en gran part per la parella. Dependència és esfereïdora, la baixada als inferns de Ditlevsen i el maltractament a què la sotmet la parella posa de manifest la situació de moltes dones. Ditlevsen ho descriu de manera honesta, sovint lluminosa i devastadora.

La presó de Rebibbia és el testimoni de Sapienza, la dona intel·lectual que acaba a la presó per robar una joia a una amiga que la denuncia. Sapienza també baixa als inferns després d’una joventut molt implicada políticament amb els partisans, d’estudiar art dramàtic i de formar part de l’elit cultural del país. Goliarda viu una sotragada quan es mor la seva mare, intenta suïcidar-se i és internada per rebre electroshocks, l’escriptura l’ajuda a reconstruir el passat i recordar qui va ser. Sapienza passa per una època de penúria econòmica, de desencantament amb la política i la societat italianes, roba una joia a una amiga rica com a venjança a un sistema que l’ha expulsat. Ingressada a la presó de Rebibbia, Sapienza entra en contacte amb presoneres comunes, presoneres polítiques i tot un microclima que li suposa una font d’aprenentatge, d’inspiració i li permet conèixer les autèntiques heroïnes de carrer, són memorables les converses que té amb algunes de les internes. L’estada a la presó, la universitat com ella diu, li permet entendre tota la teoria política i descobrir les errades del sistema. Sapienza va poder tornar a escriure i va dedicar els seus últims anys a ensenyar art dramàtic.

Trilogia de Copenhaguen i La presó de Rebibbia són dos llibres d’una gran dimensió política i social, per reflexionar-hi profundament. Les mirades a la societat, al sistema de salut mental, al sistema de presons, les oportunitats, els cossos i la resistència íntima de les dones són temes que totes dues aborden de manera magistral. Sort que encara ens queden els llibres en una societat on sembla que la mirada crítica està condemnada.

Traducció de Maria Rosich, edita L’Altra editorial

Traducció d’Anna Casassas, edita Rata books

Herbario

Diumenge, 11 de juliol de 2021

 

IMG 20210710 160436 423

És diumenge, els primers raigs de sol ja treuen el cap, a fora hi ha silenci i escolto aquesta cançó en bucle. Fa una setmana vaig visitar dues llibreries a Madrid, anar de llibreries sempre és font d'inspiració i de descoberta, a la llibreria Amapolas en octubre, damunt d'una tauleta hi havia una joia de l'Emily Dickinson, Herbario, antología botánica. Un recull de poemes botànics de la Dickinson acompanyat de fotografies de les flors assecades, premsades i classificades amb cura per la poeta, més de 400 flors, que demostren la passió d'Emily Dickinson per la natura a qui tants poemes va escriure un cop reclosa a la seva habitació des d'on observava el món, un acte de reclusió voluntari, un acte d'alliberament personal. A la tornada el primer que vaig fer va ser localitzar el llibre per tenir-lo a L'Espolsada i poder-lo compartir amb tots vosaltres.

Herbario & antología botánica, Emily Dickinson, traducció i selecció d'Eva Gallud, edita Ya lo dijo Casimiro Parker.

 

Tove

Una altra autora lliure, amant de la natura, defensora de la imaginació, de les corones de flors i de banyar-se als llacs és Tove Jansson de qui ens arriba El llibre de l'estiu, situat en els fiords finlandesos on passen l'estiu una àvia i una neta, serà un estiu de descoberta, d'aprenentatge i de no saber-se mai soles. Mirar sota les pedres, banyar-se a les aigües profundes i escoltar els sons de la natura són l'antídot ideal per saber que estem vius.

El llibre de l'estiu, Tove Jansson, traducció Montserrat Vallvé, ed. Angle

 

Blixen

La il·lustració de la setmana és de Jordi Vila Delclòs per la coberta de Lluny de l'Àfrica de Karen Blixen.
«Jo tenia una plantació a l’Àfrica, als peus de la serra de Ngong...»

Torna un clàssic en traducció de Xavier Pàmies, editada pel Cercle de Viena.

Sense intenció prèvia m'adono que he ajuntat tres autores, tres esperits rebels i crítics que van trobar refugi en la natura i l'escriptura. Espero que passeu una bona setmana!

Si voleu que us el fem arribar a casa, aquí trobareu la nostra botiga online.

 

El vincle més fort

Dissabte, 3 de juliol de 2021

 

 vinclemesfort

 

 

He retornat a Holt, he passejat pels carrers, he tret el cap per les finestres i he anat a la fira de bestiar més important del comtat. Holt és aquell indret imaginari creat per Kent Haruf per poder descriure i explicar la vida dels seus veïns i convidar-nos als lectors a ser un membre més de la comunitat.

El vincle més fort és la primera novel·la de Haruf i desprèn un to més aspre que les posteriors: Nosaltres en la nit i la Trilogia de Holt formada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Aquí, a diferència dels altres llibres més corals, la protagonista indiscutible és l’Edith Goodnough, una dona de vuitanta anys que es recupera en un llit d’hospital mentre des de la porta estant un policia la vigila, l’Edith Goodnough està acusada d’haver assassinat el seu germà.

Amb aquesta escena arrenca la novel·la narrada pel veí de l’Edith, en Sanders Roscoe, que fa un salt en el temps per explicar-nos a partir del que ell ha estat testimoni o del que li havia explicat el seu pare, la vida d’una dona que sacrifica anhels, somnis i la pròpia identitat per satisfer els altres, sempre uns personatges masculins emocionalment incapaços. Només en Sanders i el seu pare John, l’amor etern de l’Edith, en tenen cura des d’una distància prudent i respectant la decisió de l’Edith, la comunitat rural de Holt no està preparada perquè una dona com l’Edith marxi i ho abandoni tot tal com fa el germà, que torna a casa al cap de molts anys quan el llast del pare és només un record.

Com a escriptor Haruf està preocupat per les vides petites, de gent anònima i la construcció del personatge de l’Edith em sembla brillant, de la mà d’en Sanders Roscoe ens hi apropem des d’angles diferents, la filla, la germana i en últim lloc, la dona. Hauria pogut triar una primera persona, com si fos un monòleg de l’Edith, però aquesta mirada externa fa que el personatge de l’Edith sigui més ric i Haruf demostra una gran sensibilitat pel món rural i per les dones que l’habiten. L’Edith i en Lyman havien tingut una mena d'infantesa segura al costat de l’Ada, la mare que mor quan ella té 17 anys, l’Edith i el seu germà es queden amb en Roy, un pare malhumorat, violent i i depenent després de perdre els dits de les mans en un accident agrícola, l’Edith queda lligada per sempre més a ell, en un vincle fort però que fa mal. En Lyman decideix allistar-se a l’exèrcit que el rebutja per l’edat, però no torna fins a dues dècades més tard, l’Edith col·lecciona les postals que en Lyman va enviant i va guardant els diners que li fa arribar sense gastar-ne ni un centau. La llibertat de l’Edith no la compren els diners, només per això i quan té 80 anys i s’ha de fer càrrec d’un germà senil i que es torna agressiu resol alliberar-se d’una vida que no ha pogut viure com ella hauria desitjat, de manera dràstica i redemptora. La primera decisió que pren per si mateixa.

Una de les coses més boniques que em regala la literatura és la interconnexió del personatges, l’Edith té alguna cosa de la Mila de Solitud i també em recorda a la Mary De color de llet per la determinació. Mila, Mary i Edith tres dones allunyades geogràficament i tan properes en anhels de vida.

 La traducció de Marta Pera Cucurell és brillant com sempre.

Edita Edicions del Periscopi/Literatura Random House

Ostatges

Dissabte, 19 de juny de 2021

 

ostatges

 

La gènesi d’Ostatges és una peça teatral, un monòleg que dona veu a Sylvie Meyer, que l’autora va reconvertir en aquesta novel·la breu, però d’una intensitat que retrona durant dies. Narrada en primera persona coneixem la vida de Sylvie Meyer, de cinquanta tres anys, amb dos fills i un marit que l’ha abandonada sense més.

“No he caigut mai, mai, ni tan sols quan el meu marit se’n va anar, fa un any. Vaig aguantar. Soc forta, les dones són fortes, més que no pas els homes, les dones integren el patiment. Per a nosaltres patir és normal. És en la nostra història; la nostra història de dones. I serà així per molt de temps."           

La Sylvie treballa en una empresa de cautxú, al departament d’ajustaments. És una dona discreta, treballadora, sempre s’hi pot comptar. Obedient a la feina, submisa, tira endavant perquè és la condició que ha heretat, les dones sempre tiren endavant encara que arrosseguin el pes, la culpa i el dolor dels altres. Un dia el seu cap li demana que espiï la resta de treballadors, ella hi accedeix sense ser conscient que aquest és el seu límit. Un dia no pot més de suportar tanta violència, a la Sylvie la van violar a l’adolescència, l’ha menystingut la parella, ha patit violència laboral i tota una sèrie de càrregues que no suporta més, el dia que espia els seus companys es trenca alguna cosa, sent que es traeix a si mateixa i als seus principis. La Sylvie Meyer comet un fet que és penat amb presó, el dia que ella exerceix la violència se sent lliure. No pot més.

Bouraoui escriu un monòleg que té la mesura justa per poder-lo pair, és un tractat sobre el cos de la dona, sobre la condició humana i sobre la por. Bouraoui narra de manera magistral els pensaments d’una dona que sempre ha complagut els altres i s’ha oblidat de si mateixa, explica el cos de la Sylvie, però en realitat descriu els cossos de tantes dones i les violències que patim. Hi ha un moment que la protagonista fa un viatge en cotxe amb dos policies i aquí Bouraoui és capaç de descriure la por, l’amenaça que sent la protagonista i el fàstic que hem sentit moltes dones.

La violència no hauria de ser justificada mai amb més violència, però la protagonista només pot canalitzar el dolor i la ràbia acumulada ben endins exercint la dominació.

Hi ha moltes veritats en aquest monòleg i una que és important també, la masculinitat i com els homes també són víctimes dels seus cossos i de les idees que el sistema on estem instaurats els han fet creure durant segles. Considerar la protagonista com una boja és el que pot oferir una societat als seus dos fills per justificar i no entendre la violència silenciada.

“Jo ja no era realment lliure. En tot cas ja no m’hi sentia. No s’és lliure sense amor, sense desig, gens ni mica. S’és presoner del cos. S’és presoner dels altres, de l’entorn. S’és presoner del món. L’amor és la llibertat.”

Traducció d’Anna Casassas

Edita Les hores/Seix Barral

Montserrat Roig, 75 anys

Dissabte, 12 de juny de 2021

 

roigllibres

El dia 13 de juny la Montserrat Roig hauria fet 75 anys. La Roig, una veu lluminosa, clarivident i punyent que es va morir abans d’hora, una veu incòmoda durant molt anys pel govern conservador i que les esquerres tampoc han sabut fer-se seva. Una intel·lectual de cap a peus que m’acompanya des de ben joveneta. No sé fins a quin punt som conscients que som allò que hem llegit, vaig arribar a la Roig amb 14 anys. Una servidora es llegia tot el que li queia a les mans, anava amb els estalvis a la llibreria, triava i remenava i potser cansada de novel·les juvenils o atreta pel títol em vaig endur cap a casa El cant de la joventut. Un llibre de relats de la Roig que no vaig entendre, però que vaig llegir àvidament.

No va ser fins anys més tard que remenant els llibres que hi havia per casa, d’aquells que regalava la Caixa de Catalunya, vaig decidir posar-ne un a la maleta perquè m’acompanyés en una estada d’estiu que vaig fer la universitat de Ginebra, a les tardes a la vora del llac Léman vaig llegir L’agulla daurada, un llibre de viatges, un reportatge periodístic sobre el setge de Leningrad, un cant d’amor a una ciutat que li va robar el cor.

Vaig trigar uns quants anys més a tornar a la Roig, a l’institut no me n’havien parlat mai, i no era conscient de qui era aquesta donassa, però amb això de les autores sempre he fet cas al meu instint lector i no sé si atreta pel títol o per aquest olfacte el següent llibre de la Roig que em va acompanyar durant una convalescència va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig sobre l’escriptura, la literatura i els llibres. D’aquí vaig anar a petar a El temps de les cireres, Ramona, adeu i L’hora violeta, una trilogia fonamental per la meva consciència feminista, llibres subratllats de dalt a baix, que parlen del cos, la sexualitat, del patriarcat i de les relacions, paràgrafs marcats i que amb els anys han pres sentit, com deia la Roig ser feminista és esgotador, tot el dia has de cridar. Si sabés que dècades més tard ser feminista segueix sent esgotador, que encara ens fan callar, encara hem d’alçar la veu o parlar molt ràpid per poder dir tot allò que volem. La Roig que obria finestres i balcons per fer parlar les dones que la història havia silenciat, la Roig a qui li dec tant.

La Roig d’entrevistes memorables, de preguntes adequades, de silencis, de saber escoltar les respostes, entrevistes llargues al circuit en català de la 2, la Roig de l’obra imponent d’Els catalans als camps nazis, una obra mestra testimonial i memorialista, sobre la condició humana, testimonis esfereïdors però mirats i descrits amb molta humanitat, precisament allò que els va ser robat per passar a ser un número. Un llibre cabdal, d’anys de feina, de buidatge, d’ofici i de mirada que té el handicap d’haver estat escrit en català i per una dona.

No se m’acut manera més bonica de celebrar-la que llegint-la i rellegint-la. Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la gravació del Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio dedicat a la Roig, una meravella de programa que no us podeu deixar perdre amb lectura dramatitzada de textos i un acompanyament musical. Mentre tothom parlava, prenia apunts en una de les llibretes que sempre duc al damunt, mentre escoltava la lectura en veu alta dels textos de la Roig pensava que no estaria massa contenta d’on som ni com hi som. Els seus textos són d’una vigència que fa mal, però encara n’hi ha unes quantes que estirem el seu fil lila per fer-nos sentir, per reivindicar-la i per cridar ben fort que ens volem vives.

“La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones.”

L'obra de Montserrat Roig està editada a Edicions 62 i Rosa dels Vents

Aquí teniu un llistat dels seus llibres

 

 

I van passar tants anys

Dissabte, 5 de juny de 2021

ivanpassar

 

Estem d’enhorabona, l’editorial Rata s’ha despertat de la letargia editora i ha tornat amb la Natàlia Cerezo i una petita novel·la I van passar tants anys que ens ha robat el cor, un llibre dedicat a la memòria de la seva àvia. L’àvia Carme que li havia explicat històries de ben menuda, narracions orals que li van despertar el cuc lector i d’escriptora. 

“Hi ha dies que passen amb la tranquil·litat d’un passeig a la riba del riu, són una remor de fons, dolça i igual, una existència reposada. I després hi ha dies que sembla que passi tot de cop, com quan hi ha tempesta i el riu no para de créixer fins que s’ho emporta tot.”

Cerezo retorna a l’àvia la passió pels llibres amb una novel·la protagonitzada per una dona, la Caterina, que podria ser l’àvia Carme i tot el seu univers. Una dona dels anys 50 que creix en una fondalada a prop de Gallifa, en una granja aïllada del món i que per anar l’escola li cal travessar tot el bosc. Un incendi desafortunat fa que la família s’hagi de traslladar a viure al poble i començar una vida entre telers, la vida de la fàbrica a prop del riu. La vida de tantes i tantes dones que tan bé descrivia la Gemma Ruiz a Argelagues. La Caterina és una apassionada del teatre, de les sortides per veure el mar, de gaudir de la vida petita, però ja se sap que en aquella època les dones servien per treballar, casar-se, tenir fills i complaure al marit. La Caterina i la Rita ni tan sols poden mantenir l’amistat de joventut perquè l’època i les circumstàncies les obliguen, però la Caterina es nega a deixar de fer el que més li agrada, llegir. Els primers llibres li arriben de la mà dels pastors que fan intercanvis quan surten amb els ramats, després els compra de segona mà i els amaga per casa perquè en Gustau no entén aquesta dèria de trobar la veritat entre pàgines de paper.

La Caterina, no sé si en homenatge a la Víctor Català, en tot cas en record de l’àvia Carme i tantes àvies que van haver de viure amb la renúncia constant, però que feien petits actes d’insubmissió domèstica amb la discreció com a bandera, és la protagonista d’aquesta novel·la escrita amb una gran sensibilitat i admiració. Cerezo escriu de manera preciosa i simbòlica, les llançadores, el foc, l’aigua, la natura tot té un sentit en aquesta novel·la, Cerezo és tímida en públic però escrivint es consolida com una veu important amb moltes coses a dir, volem saber més coses de les àvies, els gats i el seu univers particular.

“La pluja picava als vidres de la casa i jo estava cansada. Els llençols feien l’olor densa de la lavanda, em feia una bola mentre esperava que passés el temps i somiava que els dies també picaven contra la finestra, les hores relliscaven com gotes de pluja i deixaven un rastre gris al vidre.”

L’edició acurada amb paratextos que inclouen escrits i dibuixos de la Natàlia Cerezo petita, correccions i fragments és marca de la casa. Si no heu llegit el recull de contes de Natàlia Cerezo A les ciutats amagades, ja trigueu.

Edita :Rata_