Lectures

Dissabte, 10 d’abril de 2021

He estat un dies vivint dins d’aquesta novel·la de 400 pàgines, La meitat evanescent de Brit Bennett. He passejat per Louisiana, Nova Orleans, Califòrnia, Nova York, he viscut a la pell de moltes persones i m’ha permès entendre una mica més el procés de construcció de la identitat, la pròpia i la que projectem als altres.

La meitat evanescent narra la vida de dues germanes bessones, la Stella i la Desiree que viuen a Mallard, una comunitat aïllada a Louisiana, on les persones negres han après que l’única manera de sobreviure és casar-se amb blancs, barrejar-se i així anar-se emblanquint fins a passar desapercebuts. Les bessones són testimonis de la pallissa mortal que rep el seu pare per part d’un grup de supramacistes, totes dues entenen que per sobreviure han de fugir d’allà abandonant la mare, l’escola i les possibilitats d’anar a la universitat. Totes dues treballen en una bugaderia durant un temps a Nova Orleans però d’un dia per l’altre la Stella fuig sense deixar ni rastre, sense dir res. La Stella entén que per sobreviure no n’hi ha prou amb la pell ben pàl·lida i per això decideix fer-se passar per blanca, vivint com una blanca i esborrant el seu passat, negant-lo i explicant que tots els seus familiar van morir en un accident. La Stella es casa amb un home que l’adora, la Stella es construeix una nova identitat però quan neix la Kennedy, la seva filla, i aquesta es fa gran tot li trontolla. Podem fugir del nostre passat? Podem negar-lo? La vida sempre depara sorpreses i quan menys t’ho esperes el passat pot trucar a la porta.

La Desiree entén que el color de la pell no és el que la fa diferent, que per més blanca que vulgui ser és negra per cultura, per tradició, per genètica i per oportunitats negades. Es casa amb en Sam i durant molts anys es guanya la vida a l’FBI perquè és la millor desxifrant empremtes dactilars, però el marit la maltracta i un dia agafa la Jude, la filla, i se’n torna a Mallard, el lloc que no surt als mapes. L’impacte de la tornada és una sotragada per la comunitat, la Desiree torna amb una filla negra, ben fosca. Mare i filla no tenen pensat quedar-se gaire temps però la Desiree troba feina de cambrera i això permet pagar l’escola a la Jude que vol estudiar medicina i ho farà, acceptant la seva negritud i la seva identitat, malgrat que la comunitat no li posa fàcil perquè la veu com una amenaça.

“Li deien Quitrà.

Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Segur que les cuques de llum et segueixen. Segur que a l’aigua sembles una taca de petroli. [...] Negra com el cafè, com l’asfalt, com l’espai exterior, negra com el principi i la fi del món.”

La Stella, la meitat evanescent, sempre viu en la inseguretat fruit de la pròpia mentida i sense ser-ne conscient li trasllada a la seva filla que necessita fugir també dels seus pares perquè té massa dubtes no resolts sobre qui és. La Jude, en canvi, el fet d’acceptar qui és li permet anar per la vida de manera més segura i acceptar el trànsit del Reese, la seva parella transsexual que en contraposició a la Stella fa un procés totalment pausat, raonat no exempt de dolor i patiment. Ambientada als anys 80, La meitat evanescent és una història familiar d’una gran dimensió antropològica, Bennett aborda molt temes i els trava molt bé, de manera que la lectura és compulsiva però el pòsit que deixa és impressionant.

L’estructura de vuit parts i disset capítols permeten a Bennett viatjar des de final dels anys seixanta a final dels vuitanta, salts en el temps, viatges al passat que permeten a l’autora donar respostes a alguna necessitat del present dels protagonistes.

La societat ja no és binària, és molt més complexa i diversa, la construcció de la identitat no és una broma és el que et dona les eines per sentir-te part d’una comunitat. La modulació de la identitat ens permetrà construir una societat més sana que hauria de donar fruits a nivell institucional.

Magnífica, una novel·la que genera moltes preguntes i poques respostes perquè cadascú es pensi i es repensi.

Compra'm

Traducció Marc Rubió

Edita Edicions del Periscopi i Literatura Random en castellà

Dissabte, 27 de març de 2021

Ara fa un any tots érem tancats a casa, al carrer hi havia un silenci absolut i només se sentia la piuladissa dels ocells que fins i tot gosaven caminar arran de terra. Si miro enrere diria que la paraula que més he pronunciat aquest any és gràcies, agraïment per infinitat de coses petites que ens han fet sobreviure en temps de pandèmia.

“T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute.”

La lectura de Les gratituds de Delphine de Vigan m’ha fet pensar molt, és un llibre petit, breu i intens, és una intensitat diferent a la que ens té acostumats de Vigan, és més tendre, més serè i l’Alzeheimer que pateix la protagonista m’ha recordat molt al buit d’aquest darrer any. La Michka va perdent la parla, té una mena de nebulosa i és com si se li apagués el món, una mica la sensació que hem tingut tots aquests últims mesos estranys i confusos. La Michka fa front a la malaltia amb una serenor, calma i humor, canvia les paraules, les perd i en canvi té temps per dialogar amb el logopeda que la visita, en Jérôme, i la Marie una veïna que ja no és la nena petita a qui cuidava. La Marie li porta notícies de fora, dubta en veu alta de la seva futura maternitat, i en Jérôme la fa recordar per no oblidar. Tots dos l’acompanyen en l’últim tram de la vida i ella els transmet aquelles coses que ensenyem a aquells que estimem i l’ajuden a trobar el matrimoni que la va amagar quan van deportar els seus pares, no els ha vist més i els vol donar les gràcies.

“-És veritat, al final és molt dur. Sempre ens pensem que tenim temps per dir les coses, i un dia de sobte ja és massa tard. Ens pensem que n’hi ha prou de mostrar, de gesticular, però no és veritat, cal dir. Dir, aquesta paraula que a vostè li agrada tant. Són importants, les paraules, però què li he de dir jo, a vostè, que ha estat correctora per a una gran revista, si no m’equivoco.”

La vida té moltes paradoxes i la Michka que ha treballat tota la vida amb les paraules, veu com les perd, com se li escolen entre els dits i en canvi, troba els últims mots per consolar les dues persones que l’han acompanyat fins al final. Una barreja de somni i il·lusió amb uns passos de ball i la poesia. La Michka se’n va dormint i deixant una immensa gratitud pels que l’han conegut, al capdavall, ja deu ser això morir en pau.

De Vigan, no falla mai. Aquesta autora té un do.

Compra'm

Traducció de Jordi Martín Lloret

Edita Edicions 62 i Anagrama en castellà

Dissabte, 20 de març de 2021

Roma, any 1987, la Carme torna cap al pis per dir a l’Yngve que ja no l’estima, l’endemà mateix farà les maletes que la duran cap a casa, a Barcelona. L’Ynvge encara viurà a Roma un parell d’anys fins que decideixi tornar cap a Estocolm per treballar a l’Oficina de gent desapareguda. La Carme començarà a treballar al Liceu, fent i arreglant els vestits de sopranos i tenors. Com tot en aquesta vida només ens cal un instant perquè es capgiri del dret i del revés i l’incendi del Liceu deixa la Carme sense feina i amb una criatura.

Així arrenca Amor i no d’Alba Dalmau, amb un trencament i un últim petó, trenta tres anys d’història ordenats per capítols cronològics i amb una clara ubicació, Roma, Barcelona, Estocolm, Nova York són les ciutats que serveixen com a teló de fons d’aquests capítols, petits contes, que es troben en la forma d’una novel·la. Si Dalmau ja ens va sorprendre, molt, amb El camí dels esbarzers, aquí es consolida com una veu de la literatura catalana amb moltes coses a dir i amb un sentit de l’humor que la fa única.

Amor i no és un tractat de l’amor, del pur i genuí, de l’amor que a cadascú li doni la gana de viure mentre li estigui bé. La Carme i l’Ynvge ens mostren una forma d’estimar-se que molts ja voldrien, alliberant-se d'allò establert i explicant-ho al segle XXI, fugint de l’amor dramàtic que la Carme viu a través del vestuari que cus per les grans dives. És una radiografia de les relacions líquides que ens acompanyen perquè som maldestres a trencar les normes establertes durant segles, si goséssim estimar d’altres maneres veuríem que tot plegat potser seria més fàcil, des del respecte, la no gelosia i evitant les cotilles formals. L’Alba parla de la novel·la com si fossin els seus àlbums de fotos i de fet la lectura del llibre és com una seqüència d’instantànies que et permeten viatjar en el temps i per diferents ciutats viscudes.

“Fa una estona he sortit a collir flors silvestres per fer-li una corona a la Carme i he baixat al poble a comprar arengades en escabetx, patates, salmó, maduixes i dues ampolles d’aquavit per passar la nit.”

Dalmau es nodreix de diferents disciplines artístiques i per això els seus llibres són un convit a mirar, badar i escoltar. L’art hi és present en totes les seves formes, la fotografia, la música, la pintura, la literatura i en aquest llibre, en concret, l’amor va de la mà de l’art contemporani, quina metàfora més bonica perquè ningú ens digui com l’hem de viure ni com hem d’interpretar una pintura. El final del llibre, apoteòsic i gens racional, podria ser una performance de Marina Abramovic, però en el fons és un acte d’amor descomunal. Escrita des d’una senzillesa aparent, hi ha moltes capes per anar descobrint en aquest llibre.

El paratext que obre el llibre “We walked through night’til night was a poem” de Brenda Hillman no podria estar més ben triat per Aquest amor i no. Les noves formes de l’amor del segle XXI i veus que ens les narrin per obrir finestres.

Compra'm

Edita Angle editorial

Dissabte, 6 de març de 2021

La figura de William Shakespeare ha despertat i encara desperta molta admiració i ganes de saber més coses del geni del teatre. Les seves obres continuen pujant dalt dels escenaris d’arreu del món segles després, els textos són d’una vigència aclaparadora que com a societat encara ens interpel·len.

Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia ja mirava d’entendre la ment de Shakespeare i la seva escriptura: “De fet, una no es pot estar de pensar en la ment de Shakespeare com una ment andrògina, tot i que és ben impossible d’endevinar què devia pensar Shakespeare de les dones. I si fos cert que una de les característiques d’una ment totalment desenvolupada és que no pensa de manera especial o separada en els sexes, com no fora més difícil ara que abans d’aconseguir aquest òptim estat.”

Woolf també escrivia: “Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom.” Woolf ens parla de les dificultats que aquesta suposada germana hauria trobat en la societat de l’època, no hauria estudiat llatí,  ni hauria viatjat fins a Londres a viure l’aventura i tota un sèrie de greuges malgrat tenir el talent del seu germà. Tot això us ho explico perquè Maggie O’Farrell, l’admirada Maggie, ha escrit una novel·la que porta per títol Hamnet, el nom del fill mort de Shakespeare a qui li dedicaria la cèlebre Hamlet. Som al segle XXI i se’ns ha venut el llibre d’O’Farrell com la història del fill mort de Shakespeare, però per a mi és una novel·la de les dones de l’època de Shakespeare, és una novel·lassa sobre Agnes, l’esposa de Shakespeare. Una dona talentosa, un esperit lliure, una sàvia que em recorda una mica a la Marduix de l’Enric Larreula, un conte que em fascinava de petita sobre una dona que vivia envoltada d’herbes remeieres, l’Agnes és així, un esperit indomable, capaç d’estimar de manera pura i genuïna el seu germà, els fills i el marit. Res en aquesta novel·la és gratuït, i els noms tampoc, la germana bessona de Hamnet es diu Judith tal com fabulava la Woolf.

Hamnet és una novel·la en dos plans, marca de la casa, dues històries que es van entrecreuant però que ens traslladen en el temps, al Londres caòtic, brut del tombant del segle XVI i als pobles dels afores. O’Farrell trena amb gran habilitat la infantesa de l’Agnes, la pèrdua de la mare, el casament del pare amb una altra dona que no l’entén i la menysté constantment i la vida dels seus fills quan la pesta fa estralls i els ha de criar amb un pare llunyà que s’està a Londres, l’Agnes entén que el seu marit necessita fugir de Stratford-upon-Avon.

“L’Agnes grata la cera pàl·lida, amb compte, amb compte, i la fa caure en un cistell; la mel llisca per la bresca amb degoteig mesurat, gairebé reticent. Lenta com la saba, d’un daurat taronjós, perfumada amb l’olor intensa de la farigola i la dolçor floral de l’espígol, va a parar dins del pot que sosté l’Agnes.”

Mentre l’Agnes té cura de les abelles, a casa la seva filla està molt malalta i en Hamnet mira de cercar ajuda però no troba ningú. Han tornat de l’escola i la Judith no es troba bé i no vol jugar prefereix estirar-se, en Hamnet es desespera, el pare és a Londres fent teatre i la resta de la família treballant al camp, quan aconsegueix fer venir el metge ja és massa tard, la pesta ha transformat el cos de la nena i la mort sembla haver arribat la família, en Hamnet s’estira al costat de la germana que revifa, però al final és ell que mor. Sembla que aquesta pèrdua sigui una oportunitat per ella, la seva bessona, la filla, la nena, la dona.  

Hamnet és una novel·la preciosa sobre el dol, la vida, la dona, les oportunitats i sobre l’art. Com la vida i el dolor es poden convertir en art i en paraules que declamades dalt d’un escenari fan que el patiment de l’Agnes sigui transformat en una admiració pel fill mort i pel marit que tampoc encaixava en la societat de l’època. Un text sobre l’esperança, l’acceptació i el renéixer narrats des d’un punt de vista molt humà, molt O’Farrell. He plorat amb l’Agnes, l’he admirada, l’hauria abraçada i hauria volgut que sortís del llibre per tenir-la a prop, perquè em donés una mica d’espígol i em transmetés aquells coneixements de bruixa que tan bé ens anirien per ser una dona al segle XXI.

Estic convençuda que la Woolf estaria meravellada amb aquest text perquè no li manca poder de suggestió, ens copeja i ens penetra.

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Els fragments d’Una cambra pròpia són traducció d’Helena Valentí, editat per La Temerària

Diumenge, 21 de febrer de 2021

El palacio de hielo és d'aquells llibres pertorbadors, estranys però que et va atrapant en mica en mica. És una història de pèrdua i dol a la infantesa. Una nena arriba a viure en un poble de Noruega, ha perdut la mare i el pare no se sap on és, s'instal·la a casa una tia que amb prou feines coneix. A l'escola només un altra nena es fixa amb ella i es van fent amigues, una tarda la convida a jugar a casa i les coses no acaben de sortir bé, el silenci, la por a mostrar-se fan que l'endemà ella s'endinsi en el bosc, arribi al palau de gel i no la tornin a veure.

"El viento es más intenso, sobre todo arriba, entre las ramas coníferas, cuyas agujas extienden la lengua y entonan un desconocido canto nocturno. Cada lengua es tan minúscula que no se percibe, pero juntas suenan con tanta fuerza que podrían allanar las colinas si quisieran. Sin embargo, el aire es templado, la nieve se posa pegajosa y en silencio, sin formar montones."

Tot allò que no es diu, s'intueix, s'imagina ho descriu bellament Tarjei Vesaas en aquesta novel·la de l'any 1963. Magníficament escrita, com si un conte de fades fos, narra el dolor de la pèrdua jugant amb la natura, el gel i la neu. M'ha recordat als silencis i la tensió d'Amor de Hanne Ørstavik. Llibres perquè el lector acabi de construir, per pensar i rumiar. Aquest és el segon títol de l'editorial Trotalibros a qui fa poc hem donat la benvinguda i de qui esperem nous títols.

Compra'm

Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo

Edita Trotalibros

Dissabte, 13 de febrer de 2021

Acabo la lectura de Jo, que no he conegut els homes i el primer que em ve el cap és l’autora, Jacqueline Harpman de qui no n’havia sentit a parlar mai. Llegeixo que era psicoanalista, jueva, part de la seva família va ser deportada a Auschwitz i començo a reflexionar sobre la novel·la i el que ens devia voler transmetre.

Estic impactada per la bellesa del text, per l’ús del llenguatge i per la duresa del relat. La història, narrada en primera persona, és una interpel·lació constant al lector perquè no puguis aixecar la mirada del llibre, no hi ha capítols, i això provoca una sensació de desassossec lector. Situada en una terra desconeguda, quaranta dones viuen empresonades en un subterrani, no poden sortir, no els falta de res. Uns vigilants les alimenten, en tenen cura però no les deixen sortir, sempre amb l’amenaça d’un fuet que podria tornar a espetegar en qualsevol moment. La narradora i protagonista de l’obra no recorda com va arribar allà a diferència de la resta de dones que totes havien viscut en llibertat, sabien quina olor feia el sabó, havien sentit l’aire, havien conegut els homes i gaudit de la pròpia sexualitat. La protagonista molt més jove que elles ni tan sols ha tingut la regla, desconeix el món que elles han viscut i creix amb les imatges que es deriven de les converses que les dones tenen.

Un dia se sent una forta alarma, els vigilants desapareixen i la porta de la gàbia queda oberta, les dones no gosen sortir per por, però en mica en mica una barreja de curiositat i desig les porta a pujar les escales que les duran a l’aire lliure. De sobte van prenent consciència de l’espai que les envolta, una terra desconeguda, càlida i solitària.

“Ah, aquella primera vegada que vaig pujar l’escala! Quan la recordo, em venen llàgrimes als ulls, sento aquell impuls com un devessall de glòria, em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de reviure aquella ascensió prodigiosa, aquella certesa admirable que em feia tan lleugera que vaig pujar els cent graons seguits, sense aturar-me a recuperar l’alè, i reia.”

Estan soles, descobreixen que el lloc on estaven amagades tenia ventilació, llum, congeladors carregats i un rebost amb provisions per una bona colla d’anys, però on són? Hi ha algú més viu? Decideixen emprendre el camí a la cerca de la vida que havien conegut abans, per la protagonista tot és nou i gaudeix de cada moment a l’aire lliure. Dies després de caminar arriben a un altre subterrani amb provisions i amb tot de persones mortes que no van poder sortir després de l’alarma. Van passant els anys i les captives continuen caminant sense destí, descobrint més garites amb queviures però sense gent viva, ben aviat viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi ha futur. La protagonista va veient com les companyes envelleixen, emmalalteixen fins que queda sola durant més de vint anys vagarejant pels camins i amb moltes preguntes sense resposta.

Jo, que no he conegut els homes és un petit tractat de filosofia sobre la condició humana; és una utopia, pot existir un món sense homes, només regit per les dones? I és una reflexió sobre la llibertat, el poder i la tirania. Llegint-lo et ve el cap la Delbo quan parla de tornar a la vida després de la mort dels camps i això et porta a pensar en el passat familiar de l’autora. La deshumanització extrema que et droga el pensament i les ganes de viure, però malgrat tot la persistència a seguir endavant. Mentre el llegia em venia al cap La clivella de la Doris Lessing, La pared de Marlen Haushoffer i Elles parlen de Miriam Toews per la contínua reflexió sobre la condició humana i femenina. 

Com diu l’autora del pròleg: “A vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta.”

No trigueu, jo ja tinc sort de formar part del cercle de lectors del cor robat.

Compra'm

Traducció de l’Anna Casassas

Pròleg de Sophie Mackintosh

Edicions del Periscopi i Alianza en castellà

Dissabte, 6 de febrer de 2021

Una dècada més tard m’he retrobat amb l’Olive Kitteridge i ha estat magnífic. L’Olive Kitteridge és dels personatges que formen part del meu univers lector particular, haver estat jurat del Premi llibreter que la va premiar l’any que també el guanyava Jordi Puntí, que Strout i Puntí es coneguessin en un festival de literatura i que fa quatre anys les editorials convidessin l'Elizabeth Strout i poguéssim parlar una estona amb ella és d’aquelles coses que ja formen part de la meva vida de llibretera i que guardo com un tresor.

He llegit totes les novel·les de Strout però aquest tornar de l’Olive ha estat un regal. Llum de febrer, Olive again en anglès, és un títol que sobta fins que llegeixes la novel·la i saps que la llum de febrer és especial aquí i a Maine, el sol brilla d’una manera única i entra amb força en alguns moments de la novel·la. Una llum que banya uns instants dels personatges i en mostra els clarobscurs.

“Hauria pogut escriure sobre la llum de febrer, això sí. De com alterava l’aspecte del món. La gent es queixava del febrer; era fred i nevava, i moltes vegades plovia i feia una humitat tremenda, i la gent frisava perquè arribés la primavera. Però per a la Cindy la llum d’aquell mes sempre havia sigut com un secret, i fins i tot ho continuava sent. Perquè pel febrer els dies es començaven a allargar i, si t’hi fixaves bé, es notava. I arribaves a veure que al final de cada dia era com si el món s’esberlés, i llavors la mica de claror afegida s’obria pas entre els arbres descarnats i era tota una promesa. Prometia aquella llum, i allò sí que era una meravella.”

Strout, seguint passos de Sherwood Anderson, construeix una novel·la a partir d’històries, en aquest cas de les vides petites dels habitants de Crosby, un poblet de Maine, on retornem anys després, l’Olive ara té 80 anys, ja no està casada amb el farmacèutic del poble i s’ha casat amb un republicà que l’estima tal com és, sense filtres. L’Olive ja és gran però no ha renunciat a viure, sentir i sobretot a dir el que pensa i fer el que li ve de gust. En paraules de Strout, l’Olive és un personatge complex, però és que en el fons tots ho som. L’Olive sembla antipàtica, ja ho tenen les professores de matemàtiques, però en realitat és la més empàtica de tots els personatges. La construcció de la novel·la fa que els protagonistes siguin els habitants de Crosby, però de cop ella és allà rere una llauna de salsa de tomàquet del súper i aquest anar i venir pel llibre fa que l’Olive sigui un personatge polièdric ja que l’observem des de molts punts de vista i encara que a vegades sigui eixuta després la voldries abraçar.

Llum de febrer és un cant a no deixar de viure, a les segones oportunitats i continuar creixent fins al final dels dies. És una novel·la que no contempla l’autocompassió i reflexiona sobre la vellesa, l’enamorament i la sexualitat a la tercera edat, la culpa, el perdó, les relacions però també és una novel·la política, sobre els Estats Units, sobre els refugiats, sobre Trump i els possibles votants captius a qui la vida ha maltractat. Maine és un estat del Nord, benestant, lluny dels focus de poder i decisió, un lloc ideal des d’on narrar la vida genuïna de cada dia.

Deixeu tot el que estigueu fent i correu a la llibreria, ara sí, regaleu-vos aquesta novel·lassa que m’ha fet riure com poques. Jo de gran vull ser l’Olive Kitteridge per la seva mala llet. Estem davant d’un llibre que pivota entorn un personatge però on els secundaris són importants per com veuen l’Olive però sobretot per allò que els passa. Les experiències, les misèries i la felicitat dels secundaris fa créixer la protagonista, la fa observar-se i la porta a no renunciar a la vida malgrat la mort truqui a la porta. Ambientar la novel·la en una població i que no decaigui és a les mans de pocs escriptors, Crosby em porta al Holt de Ken Haruf o a Les joies de la Castafiore d’Hergé que concentra tota la tensió narrativa dins d’una casa i el jardí. No calen focs artificials per fer vibrar el lector però molt d’ofici i psicologia per fer viure els personatges de manera tan intensa i real. Els diàlegs entre els personatges són brillants però els del capítol que tanca el llibre, Amiga, tota una declaració de com viure i com morir.

Un llibre d'aquells que no vols acabar, d'aquells on voldries viure per sempre. 

Compra'm

Traducció d’Esther Tallada

Edita Edicions de 1984/Duomo en castellà

Dissabte, 30 de gener de 2021

Els amants de Coney Island és aquella novel·la que portava esperant-me des que va arribar a la llibreria. No ha estat fins fa una setmana que he trobat el temps per dedicar-li i us puc dir que hi he caigut rendida.

Billy O’Callaghan recordeu el nom d’aquest jove escriptor irlandès perquè m’ha semblat sublim, amb domini del to, el tempo, la narració, la llengua, la creació dels personatges i la prosa.  

Els amants de Coney Island narra la vida de la Caitlin i en Michael dos amants de mitjana edat que es troben un cop al mes des de fa 25 anys a Coney Island. La història té lloc en un sol dia, de fet en unes hores grises d’un mes de gener, un dia fred, ventós i amb una tempesta de neu que persegueix els protagonistes. O’Callaghan aconsegueix que només en unes hores coneguem la vida de la Caitlin i en Michael, els situa en el trajecte en metro fins a l’habitació gèlida de l’hotel on es trobaran, es despullaran, s’estimaran i s’explicaran les novetats que capgiraran les seves vides.

O’Callaghan escriu i descriu la vida de tants irlandesos que van marxar cap als Estats Units per no tornar mai, però per qui els records de l’illa que els va veure créixer són imprescindibles, la memòria d’Irlanda també és present en aquesta història d’amor. La gran part de l’obra passa dins les quatre parets d’una habitació asèptica, freda i que només s’escalfa per la llum que desprenen els personatges. Em sembla magistral el que aconsegueix O’Callaghan amb aquest llibre, com a partir d’ells dos estira un fil cap a la vida del Michael amb la seva dona, la Barb, molt malalta de càncer. En Michael i la Barb van perdre un fill i aquest va ser el punt de no retorn per una parella que no va poder conjugar el dol per un fill mort.

“Cultivar el balanç entre la feina, l’amor i els somnis havia sigut prou fàcil fins que, en el que triga el cor a fer un batec, va arribar el daltabaix.”

I l’altre fil, ens porta a la vida de la Caitlin que es casa una mica per sortir de casa, és una somiadora: “Els llibres, per a la Caitlin, sempre havien sigut una mena de bruixeria. De petita sempre en duia algun a sobre, i ja abans de l’adolescència s’havia convertit en una lectora tan voraç que les visites que feia dos cops per setmana a la biblioteca del barri amb prou feines podien saciar-la. A part d’educar-la, els llibres li permetien alliberar-se en totes les direccions possibles.”

Els llibres i l’escriptura, durant un temps, havien ajudat la Caitlin a evadir-se de la vida de mestressa de casa, unes hores cada dia a escriure i a llegir per sortir de la cuina, la neteja i complaure en Thomas. La lectura l’havia ajudat a transitar per la vida d’una mare dolguda, d’ulls vidriosos i amb olor de patata bullida, dos intents fallits de creure en l’amor feien que no veiés en bons ulla la parella de la Caitlin. La relació de la Caitlin i en Thomas comença ben viva i apassionada, en Thomas lluita i treballa per assolir un estatus, és ambiciós i sap on vol anar, però a la Caitlin li cal alguna cosa més que la faci sentir qui és. No és casual, que un dia, asseguda a la barra d’un bar la mirada es creui amb la del Michael, un ball plegats és suficient per fer esclatar l’espurna. S’estimen, haurien d’estar junts per viure aquella història que es mereixen, però ni l’un ni l’altra són capaços de trencar les seves vides fins que el destí els té preparada una oportunitat, potser egoista, però seran capaços d’aprofitar-la?

O’Callaghan no jutja els seus protagonistes, només narra de manera subtil i magistral la vida de dues persones que podria ser la vida de tantes altres que no gosen viure la vida que voldrien per por, per covardia o per incapacitat emocional.

“Amb els anys han après que hi ha moltes maneres de fer l’amor, i moltes menes d’amor que val la pena fer. I fins i tot els dies menys animats, cap dels dos ha considerat mai l’estona que han passat junts com una pèrdua de temps.”

Compra'm

Traducció de Ferran Ràfols Gesa (menció especial per una traducció gens fàcil i que batega com si fos la llengua original)

Edita L'Altra editorial

Dissabte 23 de gener de 2020

Descobrir autores és de les coses que més m’agraden, n’hi ha tantes i han estat tan amagades que és com una font inesgotable de descoberta i d’enriquiment. Algunes d’elles han escrit memoirs, aquesta barreja de ficció i biografia que és un exercici narratiu molt interessant. Despullar el jo sense pretensions i fent literatura no és a la mà de tothom, us recomano que llegiu la Vivian Gornick, la Lucia Berlin, la McCullers totes elles publicades a L’Altra editorial, llegiu-ne les novel·les però llegiu-les també amb aquests escrits testimonials sobre l’escriptura, la vida i les cases que han habitat.

En aquesta línia em va arribar a les mans Anhelo de raíces, fa un temps la Caterina Pérez em va preguntar, l’has llegit? Fes-ho, és com si fessis una amiga meravellosa. El llibre de la May Sarton m’esperava pacientment fins que el cap de setmana passat el vaig devorar amb un mal al cor perquè no volia sortir-ne i no volia que s’acabés. I sí, vaig tenir la sensació d’haver fet una nova amiga i el desig de voler llegir tot el que aquesta dona va publicar.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d’amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

“Yo también he conocido el desasosiego interior del exilio,

la peligrosa sensación de no estar en casa en ninguna

parte,

el centro disperso, el amor dividido;

ni aquí, ni allí, el salto a través del océano,

el vaivén entre dos firmes lealtades;

americana, salvo por una diferencia: las despedidas.”

Anhelo de raíces és un diari d’una solitud volguda, de la necessitat de fer arrels, de tenir un lloc on exposar els mobles de la família, un espai on penjar les fotos, apilar els llibres i posar gerros amb flors de temporada. Un lloc des d’on reflexionar, envellir amb consciència i crear.

“La gente a menudo imagina que debo sentirme sola. ¿Cómo explicarles? ¿Cómo decirles que no, que la casa está conmigo? Y está conmigo de esa manera especial, como demanda y apoyo, únicamente cuando estoy sola en ella.”

Un cop més la casa com espai literari que tan bé descriu la Ginzburg a La ciutat i la casa o Giulia Alberico a La casa de 1908, ara hi afegim May Sarton a la llista d’autores amb qui voler seure a parlar, aprendre i admirar. Si estimeu algú regaleu-li aquest llibre, o encara millor, regaleu-vos-el.

Compra'm

Traducció de Mercedes Fernández Cuesta

Edita Gallo Nero

Dissabte, 16 de gener de 2020

Anne Tyler és l’autora discreta que passa desapercebuda tot i haver escrit grans novel·les. Li agraden molt els personatges anònims, defuig les grans gestes i els grans drames i en canvi, brilla en la creació de vides petites. És capaç d’escriure la vida d’en Micah un informàtic que treballa per compte propi a mitja jornada mentre fa de manetes de l’edifici on viu a canvi de viure al soterrani. En Micah, L’INFORMANIÀTIC com s’autoanomena, ha de passar per la sala de la caldera i les rentadores per entrar a seu apartament meticulosament endreçat. En Micah va créixer en una família bohèmia amb quatre germanes que fan de cambreres en una casa que els plats es rentaven quan s’havien de fer servir. És l’únic universitari de la família i també és l’únic que té certes dificultats per socialitzar-se. És educat i amable en la justa mesura abans no comenci a suar. Tyler fa protagonista un home de qui ella mateixa escriu: “costa no preguntar-se què passa pel cap d’un home com en Micah Mortimer.”

En Micah surt amb la Cass, una mestra de quart de primària, però no sembla acabar de trobar la manera de fer-li saber què sent i es desborda quan ella li diu que estan a punt de desnonar-la, Tyler no diu que ell tingui por explícitament però els lectors intuïm que per un home maniàtic de l’ordre i les rutines, el fet que la Cass pugui instal·lar-se a casa el destarota fins al punt de no estar a l’alçada. Tyler li té una sorpresa reservada, rep la visita d’en Brink, el fill d’una xicota que va tenir a la universitat que creu que podria ser fill seu. La Lorna, la mare, no li ha explicat mai qui és el pare biològic i arran d’una foto que troba de la mare i en Micah intueix que ell podria ser-ne el pare.

L’arribada d’en Brink, el retrobament amb la Lorna, la discussió amb la Cass, un dinar familiar, l’herència inesperada d’una clienta, porten a fer reflexionar un personatge que se sent feliç i que creu dur la vida que desitja...

“¿Es para mai a pensar en la seva vida, el Micah? ¿En el significat o la finalitat que pugui tenir? ¿El preocupa la idea que probablement es passarà els propers trenta o quaranta anys d’aquesta manera? No ho sap ningú. I és gairebé segur que ningú l’hi ha preguntat mai.”

I de fet, aquest és un dels grans temes del llibre, una de les grans veritats universals que s’amaguen en les històries de Tyler, qui som, vivim la vida que volem o la que s’espera de nosaltres. Tyler pot escriure de qualsevol tema que ho broda, potser no és apta per amants de la literatura trepidant però si per aquells que llegim amb un llapis i subratllem una paraula, una frase, un gest o un pensament. Des del primer llibre que li vaig llegir que defenso que la Tyler és una mestra teixint històries i aquí ho ha demostrat un cop més.

“—A vegades – va murmurar—, pots recordar la teva vida i gairebé creure que estava tot disposat amb antelació, com un camí gran i pla que estava destinat a agafar encara que en aquell moment et semblés ple de punxes i esbarzers. ¿Saps què vull dir?"

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Proa/Lumen en castellà