Lectures

Dissabte, 17 de juliol de 2021

He passat els últims dies de juny en companyia de Tove Ditlevsen i he començat el juliol amb la Goliarda Sapienza, dues autores que tenen poc en comú a primera vista, però que a mesura que han anat passant els dies han anat confluint.

Ditlevesen nascuda el 1917 al nord d’Europa, en un barri de classe obrera de Copenhaguen, Sapienza nascuda el 1924 al sud, en el si d’una família d’intel·lectuals socialistes. Ditlevsen creix en un barri obrer, oprimit, on tothom es posa a treballar ben aviat perquè els estudis i els llibres no serveixen per sobreviure en un entorn on cada dia és una lluita. Sapienza és filla de Maria Giudice, figura prominent del Partit Socialista Italià i una de les pioneres del feminisme, el pare, Peppino Sapienza era un advocat socialista, Goliarda creix en un entorn culte, antifeixista i anticlerical que defensa els drets socials que, precisament, són tan escassos en al barri de la Tove.

Tots dues autores fan ficció de la seva vida, segurament per prendre’n distància i alhora deixar per escrit el paisatge de la seva memòria.

Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen és un recull format per tres llibres de memòries: Infantesa, Joventut i Decadència, que consta de dues parts. A la primera, Ditlevsen narra la infància al barri, a la família, les relacions amb el germà, el pare i la mare. No voldria jutjar-los perquè amb els temps aprens que tots fem el que podem i tan bé com sabem, però és evident que hi ha entorns que en comptes de fer créixer les arrels sembla que les talin constantment. Ditlevsen té passió per la poesia i al capdavall és el seu refugi i far, l’escriptura, la tenacitat i tenir clar un objectiu li permeten anar trobant feinetes que li permeten anar endavant i moure’s en entorns que li alimenten l’ànima, conèixer gent que li aporta altres mirades però això no la salva de trobar amors tòxics i etílics. Ben aviat, ha de fer créixer la seva pròpia família fent-se responsable de tot. Ditlevsen es mira perplexa la vida i descobreix que conjugar ser dona, mare, parella i escriptora no és fàcil i troba un alliberament en les drogues, subministrades en gran part per la parella. Dependència és esfereïdora, la baixada als inferns de Ditlevsen i el maltractament a què la sotmet la parella posa de manifest la situació de moltes dones. Ditlevsen ho descriu de manera honesta, sovint lluminosa i devastadora.

La presó de Rebibbia és el testimoni de Sapienza, la dona intel·lectual que acaba a la presó per robar una joia a una amiga que la denuncia. Sapienza també baixa als inferns després d’una joventut molt implicada políticament amb els partisans, d’estudiar art dramàtic i de formar part de l’elit cultural del país. Goliarda viu una sotragada quan es mor la seva mare, intenta suïcidar-se i és internada per rebre electroshocks, l’escriptura l’ajuda a reconstruir el passat i recordar qui va ser. Sapienza passa per una època de penúria econòmica, de desencantament amb la política i la societat italianes, roba una joia a una amiga rica com a venjança a un sistema que l’ha expulsat. Ingressada a la presó de Rebibbia, Sapienza entra en contacte amb presoneres comunes, presoneres polítiques i tot un microclima que li suposa una font d’aprenentatge, d’inspiració i li permet conèixer les autèntiques heroïnes de carrer, són memorables les converses que té amb algunes de les internes. L’estada a la presó, la universitat com ella diu, li permet entendre tota la teoria política i descobrir les errades del sistema. Sapienza va poder tornar a escriure i va dedicar els seus últims anys a ensenyar art dramàtic.

Trilogia de Copenhaguen i La presó de Rebibbia són dos llibres d’una gran dimensió política i social, per reflexionar-hi profundament. Les mirades a la societat, al sistema de salut mental, al sistema de presons, les oportunitats, els cossos i la resistència íntima de les dones són temes que totes dues aborden de manera magistral. Sort que encara ens queden els llibres en una societat on sembla que la mirada crítica està condemnada.

Traducció de Maria Rosich, edita L’Altra editorial

Traducció d’Anna Casassas, edita Rata books

Diumenge, 11 de juliol de 2021

És diumenge, els primers raigs de sol ja treuen el cap, a fora hi ha silenci i escolto aquesta cançó en bucle. Fa una setmana vaig visitar dues llibreries a Madrid, anar de llibreries sempre és font d'inspiració i de descoberta, a la llibreria Amapolas en octubre, damunt d'una tauleta hi havia una joia de l'Emily Dickinson, Herbario, antología botánica. Un recull de poemes botànics de la Dickinson acompanyat de fotografies de les flors assecades, premsades i classificades amb cura per la poeta, més de 400 flors, que demostren la passió d'Emily Dickinson per la natura a qui tants poemes va escriure un cop reclosa a la seva habitació des d'on observava el món, un acte de reclusió voluntari, un acte d'alliberament personal. A la tornada el primer que vaig fer va ser localitzar el llibre per tenir-lo a L'Espolsada i poder-lo compartir amb tots vosaltres.

Herbario & antología botánica, Emily Dickinson, traducció i selecció d'Eva Gallud, edita Ya lo dijo Casimiro Parker.

Una altra autora lliure, amant de la natura, defensora de la imaginació, de les corones de flors i de banyar-se als llacs és Tove Jansson de qui ens arriba El llibre de l'estiu, situat en els fiords finlandesos on passen l'estiu una àvia i una neta, serà un estiu de descoberta, d'aprenentatge i de no saber-se mai soles. Mirar sota les pedres, banyar-se a les aigües profundes i escoltar els sons de la natura són l'antídot ideal per saber que estem vius.

El llibre de l'estiu, Tove Jansson, traducció Montserrat Vallvé, ed. Angle

La il·lustració de la setmana és de Jordi Vila Delclòs per la coberta de Lluny de l'Àfrica de Karen Blixen.
«Jo tenia una plantació a l’Àfrica, als peus de la serra de Ngong...»

Torna un clàssic en traducció de Xavier Pàmies, editada pel Cercle de Viena.

Sense intenció prèvia m'adono que he ajuntat tres autores, tres esperits rebels i crítics que van trobar refugi en la natura i l'escriptura. Espero que passeu una bona setmana!

Si voleu que us el fem arribar a casa, aquí trobareu la nostra botiga online.

Dissabte, 3 de juliol de 2021

He retornat a Holt, he passejat pels carrers, he tret el cap per les finestres i he anat a la fira de bestiar més important del comtat. Holt és aquell indret imaginari creat per Kent Haruf per poder descriure i explicar la vida dels seus veïns i convidar-nos als lectors a ser un membre més de la comunitat.

El vincle més fort és la primera novel·la de Haruf i desprèn un to més aspre que les posteriors: Nosaltres en la nit i la Trilogia de Holt formada per Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Aquí, a diferència dels altres llibres més corals, la protagonista indiscutible és l’Edith Goodnough, una dona de vuitanta anys que es recupera en un llit d’hospital mentre des de la porta estant un policia la vigila, l’Edith Goodnough està acusada d’haver assassinat el seu germà.

Amb aquesta escena arrenca la novel·la narrada pel veí de l’Edith, en Sanders Roscoe, que fa un salt en el temps per explicar-nos a partir del que ell ha estat testimoni o del que li havia explicat el seu pare, la vida d’una dona que sacrifica anhels, somnis i la pròpia identitat per satisfer els altres, sempre uns personatges masculins emocionalment incapaços. Només en Sanders i el seu pare John, l’amor etern de l’Edith, en tenen cura des d’una distància prudent i respectant la decisió de l’Edith, la comunitat rural de Holt no està preparada perquè una dona com l’Edith marxi i ho abandoni tot tal com fa el germà, que torna a casa al cap de molts anys quan el llast del pare és només un record.

Com a escriptor Haruf està preocupat per les vides petites, de gent anònima i la construcció del personatge de l’Edith em sembla brillant, de la mà d’en Sanders Roscoe ens hi apropem des d’angles diferents, la filla, la germana i en últim lloc, la dona. Hauria pogut triar una primera persona, com si fos un monòleg de l’Edith, però aquesta mirada externa fa que el personatge de l’Edith sigui més ric i Haruf demostra una gran sensibilitat pel món rural i per les dones que l’habiten. L’Edith i en Lyman havien tingut una mena d'infantesa segura al costat de l’Ada, la mare que mor quan ella té 17 anys, l’Edith i el seu germà es queden amb en Roy, un pare malhumorat, violent i i depenent després de perdre els dits de les mans en un accident agrícola, l’Edith queda lligada per sempre més a ell, en un vincle fort però que fa mal. En Lyman decideix allistar-se a l’exèrcit que el rebutja per l’edat, però no torna fins a dues dècades més tard, l’Edith col·lecciona les postals que en Lyman va enviant i va guardant els diners que li fa arribar sense gastar-ne ni un centau. La llibertat de l’Edith no la compren els diners, només per això i quan té 80 anys i s’ha de fer càrrec d’un germà senil i que es torna agressiu resol alliberar-se d’una vida que no ha pogut viure com ella hauria desitjat, de manera dràstica i redemptora. La primera decisió que pren per si mateixa.

Una de les coses més boniques que em regala la literatura és la interconnexió del personatges, l’Edith té alguna cosa de la Mila de Solitud i també em recorda a la Mary De color de llet per la determinació. Mila, Mary i Edith tres dones allunyades geogràficament i tan properes en anhels de vida.

 La traducció de Marta Pera Cucurell és brillant com sempre.

Edita Edicions del Periscopi/Literatura Random House

Dissabte, 19 de juny de 2021

La gènesi d’Ostatges és una peça teatral, un monòleg que dona veu a Sylvie Meyer, que l’autora va reconvertir en aquesta novel·la breu, però d’una intensitat que retrona durant dies. Narrada en primera persona coneixem la vida de Sylvie Meyer, de cinquanta tres anys, amb dos fills i un marit que l’ha abandonada sense més.

“No he caigut mai, mai, ni tan sols quan el meu marit se’n va anar, fa un any. Vaig aguantar. Soc forta, les dones són fortes, més que no pas els homes, les dones integren el patiment. Per a nosaltres patir és normal. És en la nostra història; la nostra història de dones. I serà així per molt de temps."           

La Sylvie treballa en una empresa de cautxú, al departament d’ajustaments. És una dona discreta, treballadora, sempre s’hi pot comptar. Obedient a la feina, submisa, tira endavant perquè és la condició que ha heretat, les dones sempre tiren endavant encara que arrosseguin el pes, la culpa i el dolor dels altres. Un dia el seu cap li demana que espiï la resta de treballadors, ella hi accedeix sense ser conscient que aquest és el seu límit. Un dia no pot més de suportar tanta violència, a la Sylvie la van violar a l’adolescència, l’ha menystingut la parella, ha patit violència laboral i tota una sèrie de càrregues que no suporta més, el dia que espia els seus companys es trenca alguna cosa, sent que es traeix a si mateixa i als seus principis. La Sylvie Meyer comet un fet que és penat amb presó, el dia que ella exerceix la violència se sent lliure. No pot més.

Bouraoui escriu un monòleg que té la mesura justa per poder-lo pair, és un tractat sobre el cos de la dona, sobre la condició humana i sobre la por. Bouraoui narra de manera magistral els pensaments d’una dona que sempre ha complagut els altres i s’ha oblidat de si mateixa, explica el cos de la Sylvie, però en realitat descriu els cossos de tantes dones i les violències que patim. Hi ha un moment que la protagonista fa un viatge en cotxe amb dos policies i aquí Bouraoui és capaç de descriure la por, l’amenaça que sent la protagonista i el fàstic que hem sentit moltes dones.

La violència no hauria de ser justificada mai amb més violència, però la protagonista només pot canalitzar el dolor i la ràbia acumulada ben endins exercint la dominació.

Hi ha moltes veritats en aquest monòleg i una que és important també, la masculinitat i com els homes també són víctimes dels seus cossos i de les idees que el sistema on estem instaurats els han fet creure durant segles. Considerar la protagonista com una boja és el que pot oferir una societat als seus dos fills per justificar i no entendre la violència silenciada.

“Jo ja no era realment lliure. En tot cas ja no m’hi sentia. No s’és lliure sense amor, sense desig, gens ni mica. S’és presoner del cos. S’és presoner dels altres, de l’entorn. S’és presoner del món. L’amor és la llibertat.”

Traducció d’Anna Casassas

Edita Les hores/Seix Barral

Dissabte, 12 de juny de 2021

El dia 13 de juny la Montserrat Roig hauria fet 75 anys. La Roig, una veu lluminosa, clarivident i punyent que es va morir abans d’hora, una veu incòmoda durant molt anys pel govern conservador i que les esquerres tampoc han sabut fer-se seva. Una intel·lectual de cap a peus que m’acompanya des de ben joveneta. No sé fins a quin punt som conscients que som allò que hem llegit, vaig arribar a la Roig amb 14 anys. Una servidora es llegia tot el que li queia a les mans, anava amb els estalvis a la llibreria, triava i remenava i potser cansada de novel·les juvenils o atreta pel títol em vaig endur cap a casa El cant de la joventut. Un llibre de relats de la Roig que no vaig entendre, però que vaig llegir àvidament.

No va ser fins anys més tard que remenant els llibres que hi havia per casa, d’aquells que regalava la Caixa de Catalunya, vaig decidir posar-ne un a la maleta perquè m’acompanyés en una estada d’estiu que vaig fer la universitat de Ginebra, a les tardes a la vora del llac Léman vaig llegir L’agulla daurada, un llibre de viatges, un reportatge periodístic sobre el setge de Leningrad, un cant d’amor a una ciutat que li va robar el cor.

Vaig trigar uns quants anys més a tornar a la Roig, a l’institut no me n’havien parlat mai, i no era conscient de qui era aquesta donassa, però amb això de les autores sempre he fet cas al meu instint lector i no sé si atreta pel títol o per aquest olfacte el següent llibre de la Roig que em va acompanyar durant una convalescència va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig sobre l’escriptura, la literatura i els llibres. D’aquí vaig anar a petar a El temps de les cireres, Ramona, adeu i L’hora violeta, una trilogia fonamental per la meva consciència feminista, llibres subratllats de dalt a baix, que parlen del cos, la sexualitat, del patriarcat i de les relacions, paràgrafs marcats i que amb els anys han pres sentit, com deia la Roig ser feminista és esgotador, tot el dia has de cridar. Si sabés que dècades més tard ser feminista segueix sent esgotador, que encara ens fan callar, encara hem d’alçar la veu o parlar molt ràpid per poder dir tot allò que volem. La Roig que obria finestres i balcons per fer parlar les dones que la història havia silenciat, la Roig a qui li dec tant.

La Roig d’entrevistes memorables, de preguntes adequades, de silencis, de saber escoltar les respostes, entrevistes llargues al circuit en català de la 2, la Roig de l’obra imponent d’Els catalans als camps nazis, una obra mestra testimonial i memorialista, sobre la condició humana, testimonis esfereïdors però mirats i descrits amb molta humanitat, precisament allò que els va ser robat per passar a ser un número. Un llibre cabdal, d’anys de feina, de buidatge, d’ofici i de mirada que té el handicap d’haver estat escrit en català i per una dona.

No se m’acut manera més bonica de celebrar-la que llegint-la i rellegint-la. Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la gravació del Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio dedicat a la Roig, una meravella de programa que no us podeu deixar perdre amb lectura dramatitzada de textos i un acompanyament musical. Mentre tothom parlava, prenia apunts en una de les llibretes que sempre duc al damunt, mentre escoltava la lectura en veu alta dels textos de la Roig pensava que no estaria massa contenta d’on som ni com hi som. Els seus textos són d’una vigència que fa mal, però encara n’hi ha unes quantes que estirem el seu fil lila per fer-nos sentir, per reivindicar-la i per cridar ben fort que ens volem vives.

“La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones.”

L'obra de Montserrat Roig està editada a Edicions 62 i Rosa dels Vents

Aquí teniu un llistat dels seus llibres

Dissabte, 5 de juny de 2021

Estem d’enhorabona, l’editorial Rata s’ha despertat de la letargia editora i ha tornat amb la Natàlia Cerezo i una petita novel·la I van passar tants anys que ens ha robat el cor, un llibre dedicat a la memòria de la seva àvia. L’àvia Carme que li havia explicat històries de ben menuda, narracions orals que li van despertar el cuc lector i d’escriptora. 

“Hi ha dies que passen amb la tranquil·litat d’un passeig a la riba del riu, són una remor de fons, dolça i igual, una existència reposada. I després hi ha dies que sembla que passi tot de cop, com quan hi ha tempesta i el riu no para de créixer fins que s’ho emporta tot.”

Cerezo retorna a l’àvia la passió pels llibres amb una novel·la protagonitzada per una dona, la Caterina, que podria ser l’àvia Carme i tot el seu univers. Una dona dels anys 50 que creix en una fondalada a prop de Gallifa, en una granja aïllada del món i que per anar l’escola li cal travessar tot el bosc. Un incendi desafortunat fa que la família s’hagi de traslladar a viure al poble i començar una vida entre telers, la vida de la fàbrica a prop del riu. La vida de tantes i tantes dones que tan bé descrivia la Gemma Ruiz a Argelagues. La Caterina és una apassionada del teatre, de les sortides per veure el mar, de gaudir de la vida petita, però ja se sap que en aquella època les dones servien per treballar, casar-se, tenir fills i complaure al marit. La Caterina i la Rita ni tan sols poden mantenir l’amistat de joventut perquè l’època i les circumstàncies les obliguen, però la Caterina es nega a deixar de fer el que més li agrada, llegir. Els primers llibres li arriben de la mà dels pastors que fan intercanvis quan surten amb els ramats, després els compra de segona mà i els amaga per casa perquè en Gustau no entén aquesta dèria de trobar la veritat entre pàgines de paper.

La Caterina, no sé si en homenatge a la Víctor Català, en tot cas en record de l’àvia Carme i tantes àvies que van haver de viure amb la renúncia constant, però que feien petits actes d’insubmissió domèstica amb la discreció com a bandera, és la protagonista d’aquesta novel·la escrita amb una gran sensibilitat i admiració. Cerezo escriu de manera preciosa i simbòlica, les llançadores, el foc, l’aigua, la natura tot té un sentit en aquesta novel·la, Cerezo és tímida en públic però escrivint es consolida com una veu important amb moltes coses a dir, volem saber més coses de les àvies, els gats i el seu univers particular.

“La pluja picava als vidres de la casa i jo estava cansada. Els llençols feien l’olor densa de la lavanda, em feia una bola mentre esperava que passés el temps i somiava que els dies també picaven contra la finestra, les hores relliscaven com gotes de pluja i deixaven un rastre gris al vidre.”

L’edició acurada amb paratextos que inclouen escrits i dibuixos de la Natàlia Cerezo petita, correccions i fragments és marca de la casa. Si no heu llegit el recull de contes de Natàlia Cerezo A les ciutats amagades, ja trigueu.

Edita :Rata_

Dissabte, 29 de maig de 2021

Fa molt de temps que una lectura no em commovia tant i em removia de dalt a baix, potser perquè és en aquell moment que política i ciutadania estan més lluny que mai; potser perquè política és tota i cadascuna de les accions que fem cada dia i potser perquè hem confós el terme política per privilegis, per alguns és evident. Les notícies són plenes de gent al carrer a diferents llocs del món que són silenciats a trets, bombardejats o torturats fins a l’extenuació. Llegir ficció ens ajuda a comprendre el món i si és literatura testimonial ens porta a entendre conflictes socials que ens queden lluny però que en definitiva pateixen el mateix mal, la podridura del sistema. Els privilegis per uns i les sobres pels altres.

Héctor Abad Faciolince va escriure El olvido que seremos com un homenatge al seu pare, el Dr. Abad Gómez, assassinat en ple carrer de Medellín per lluitar per una sanitat pública que aspirava a la potabilització de l’aigua, llet pasteuritzada i accés a l’educació per tots. Uns principis que haurien de regir el món però que encara ara són motiu de conflicte i de lluita pel poder, l’aigua, l’aliment i l’educació de qualitat per tothom. 

“A los más ricos les parecía que, con su manía de la igualdad y la conciencia social, estaba organizando a los pobres para que hicieran la revolución.”

El olvido que seremos és un vers de Borges que dona nom a una novel·la que precisament pretén mantenir viu la memòria d’un pare que duia aquest poema a la butxaca el dia que el van matar. Abad Faciolince escriu una carta d’agraïment, d’enyor amb una mica de recança de saber que el seu pare mai podrà llegir tot el que ha escrit. Héctor Abad Faciolince neix el 1958 a Medellín en el si d’una família de cinc germanes i ell com únic noi, rep una educació basada en l’estima, en les mostres d’afecte i l’alegria, una llar on es persegueix la felicitat en la infantesa com un dret inherent a l’edat, tot infant ha de ser educat per ser feliç perquè aquesta és la base d’una vida adulta sana. El seu pare el Dr. Abad Gómez que renuncia a tenir una consulta privada es guanya la vida fent de professor a la Universitat on agita les consciències dels estudiants i recorre tots els barris de la ciutat per detectar-ne les mancances. El sou d’un professor universitari, sovint desterrat a l’exili per defensar les seves idees, no arriba per mantenir una família acomodada que viu gràcies a la tenacitat d’una mare que es posa a treballar alhora que reivindica la independència econòmica femenina.

“En la casa vivían diez mujeres, un niño y un señor. Las mujeres eran Tatá, que había sido niñera de mi abuela, tenía casi cien años, y estaba medio sorda y medio ciega; dos muchachas del servicio -Emma y Teresa-; mis cinco hermanas -Maryluz, Clara, Eva, Marta, Sol-; mi mamá y una monja. El niño, yo, amaba el señor, su padre, sobre todas las cosas. Lo amaba más que a Dios. Un día tuve que escoger entre Dios y mi papá, y escogí a mi papá.”

Abad Faciolince fa un retrat de la Colòmbia més convulsa, on els privilegiats pagaven els paramilitars perquè esbandissin de la vida qualsevol opositor d’idees i qualsevol que reclamés una vida digna per a tothom. Aquest va ser el cas del pare de l’autor que va ser desplomat a trets quan es presentava com a candidat a l’Alcaldia de la ciutat després de ser acomiadat per carta de la Universitat a la que havia dedicat tots els seus esforços. Abad Faciolinice fa un exercici de memòria familiar, una literatura del jo que commou, que et sacseja i que et fa sortir al carrer per cridar ben fort que la podridura persisteix aquí, allà o més enllà, que els privilegis continuen sent pels mateixos i que l’educació i la cultura ens farà lliures del totalitarisme que governa el món, deu ser per això que la dissidència de les idees és perseguida.

Llegiu el llibre i si podeu aneu a veure la pel·lícula que Fernando Trueba ha dirigit, literatura i cinema, de mentre en veu baixa aneu cantant: goodbye Ruby Tuesday.

“No es la muerte la que se lleva a los que amamos. Al contrario, los guarda y los fija en su juventud adorable. No es la muerte la que disuelve el amor, es la vida la que disuelve el amor.”

Edita Alfaguara

Dissabte, 15 de maig de 2021

Llamadas de mamá és una breu novel·la, divertida, irònica i alhora punyent i commovedora. És un monòleg telefònic de la protagonista, una dona d’uns seixanta anys malalta, a la seva filla. No tenim mai la resposta de les trucades, només la sentim divagar, plorar, atacar i estimar com ho fan les mares. La novel·la transcriu aquelles trucades que totes hem rebut i que segurament totes farem, mal ens pesi.

Les trucades de la Charlène a la seva filla desprenen tendresa i mala llet a parts iguals. Carole Fives construeix la novel·la de manera subtil i intel·ligent, trucada rere trucada la personalitat de Charlène es va desplegant i prenem consciència de la soledat i incomprensió que sent. L’autora aconsegueix que t’enamoris de Charlène només començar i que de tant en tant et generi un rebuig immens per manipuladora i egoista. Les trucades serveixen per rondinar del fill i la jove, a qui mai truca, dels nets que fan soroll quan la van a veure i li roben el protagonisme. Llamadas de mamá evidencia que a mesura que ens fem grans tornem a la infantesa en molts sentits, com si tanquéssim un cicle, ens comportem i requerim de l’atenció que donem als infants, però el cos està envellit, atrofiat i malalt i ja no despertem la mateixa tendresa.

“Está claro que estoy sufriendo, pero a la vez tengo la impesión de estar viviendo la aventura de mi vida.”

Charlène fa trucades des de l’hospital on la tracten de càncer, truca des de l’hospital psiquiàtric on fa tractament per la bipolaritat, aprofita per fer pena, cridar l’atenció sense adornar-se que així l’allunya encara més dels fills, però la Charlène també ens regala moments hilarants gràcies a la seva amiga i als contactes que fa a les aplicacions on coneix tot de personatges que posen un toc d’humor necessari a la novel·la.

L’escriptora Eider Rodriguez ha fet el pròleg del llibre, magnífic, on reivindica el sentit de l’humor: “Resulta incomprensible que el humor en literatura esté tan denostado. La tristeza encoge el pecho y enfanga el alma; sin embargo, la risa, como el canto, ensancha y oxigena, verbos que deberían formar parte de lo literario: mover el aire y renovar nuestro decorado interior, desempolvar parcelas íntimas que ni siquiera reconocíamos como propias.”

I és amb aquest humor que Fives dota de vida a Charlène que ens permet llegir entre línies la societat que dibuixa, en aquest cas la francesa però extrapolable arreu, societats avançades que tenen un problema amb la gent gran i la soledat. Amb la Charlène identificareu trucades que tots hem rebut, l’arrufar el nas d’un altre cop la mare, què vol? Siguem conscients que el dia que ja no soni les trobarem a faltar. Fives reivindica les dones, les dones d’una generació silenciades en la literatura com en la vida real, dones educades per servir, complir i no protestar i que ara, quan ja han acomplert la seva missió escupen verí per telèfon perquè se senten estafades.

Traducció de Julia Osuna

Edita Sexto Piso

Dissabte, 8 de maig de 2021

Segons el DIEC, planimetria: f. [AQ] [LC] [GG] [AR] Part de la topografia que ensenya a representar en una superfície plana una porció de la superfície terrestre.

Concepte arquitectònic que l’autora aplica a la família i que en aquest cas serveix per definir la felicitat, projectar-la sobre un terreny dalt d’un turó, en una casa on l’herba creix lliurament i les gallines campen per tot arreu.

L’autora dona veu a una nena de sis anys que narra en primera persona la vida d’una família als anys setanta que s’estableix a Gènova després de viure en tres països i celebrar cada trasllat amb l’arribada d’un fill. Pare, mare, un filla i dos fills, tres gossos, moltes gallines i la Maria, una dona calabresa analfabeta que és el puntal de la cuina, la llar i dels fills.

Planimetria d’una família feliç és un retrat familiar construït des dels records d’infantesa, Lia Piano ens avisa només començar: “Amb l’estupor amb què es rep una criatura nova de trinca he vist com em naixia entre les mans una novel·la: les imatges són totes de debò, però fets i personatges són fruit de la imaginació.”

Com si fos una pel·lícula gravada en Super 8 i sense so, ens asseiem a observar aquesta família totalment anàrquica, que penja cartells per casa de Prohibit prohibir, que viu lliurement, que campen pel jardí, experimenten amb la química, llegeixen i de tant en tant reben els calbots de la Maria quan no fan el que ella vol. La Maria és el puntal de la casa, mare de 13 fills amb un marit que entra i surt de la presó constantment, tira endavant amb la seva prole mentre té cura d’aquesta família establerta en una vil·la protegida per un mur.

“La Maria només tenia un abordatge en la seva relació amb aixetes i qualsevol mecanisme subjecte a rotació: obrir del tot. Ho rentava tot a 90º, ho cuinava tot a 280º. Ens vam haver de resignar al fet que la nostra roba, igual que la de la família reial anglesa, només es feia servir una vegada. Jo heretava els jerseis del pare després d’una sola rentada, enravenats com armadures però de la meva talla.”

En Marco, en Gioele, tartamut, i la  Nana tapdebassa, la narradora i observadora, són els protagonistes del que hauria de ser la infantesa, el paradís de la infantesa que topa amb la restricció de l’escola de l’època. Una novel·la divertidíssima i alhora simbòlica, una reflexió sobre la llibertat, les gallines en són la representació, primer campen per tot arreu i després les intenten tancar en un galliner però quan ja has tastat què vol dir viure al teu aire, és difícil viure entre barrots. La família mira de portar una vida normal i establir-se en un lloc i troben en aquesta vil·la el seu paradís particular, el pare construeix una embarcació al soterrani i la mare passeja amb talons alts i llegeix.

“La senyoreta ens havia explicat que un dia els llibres havien estat arbres, que la cel·lulosa prové de la fusta. Però això tampoc era veritat del tot, els grans sempre ho fan tot molt fàcil: els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens havíem aturat.”

Entre Durrell i Calvino, la felicitat i la llum de Corfú i l’actitud de no voler baixar de l’arbre davant el món que ens envolta, podríem situar aquesta família feliç, imperfecta i anàrquica que s’escapoleix de les normes que la treballadora social els vol imposar, se’n surten i volen.

“Érem una família insomne i perdudament feliç.”

Compra'm

Traducció de Pau Vidal

Edita Empúries/Seix Barral

Dissabte, 10 d’abril de 2021

He estat un dies vivint dins d’aquesta novel·la de 400 pàgines, La meitat evanescent de Brit Bennett. He passejat per Louisiana, Nova Orleans, Califòrnia, Nova York, he viscut a la pell de moltes persones i m’ha permès entendre una mica més el procés de construcció de la identitat, la pròpia i la que projectem als altres.

La meitat evanescent narra la vida de dues germanes bessones, la Stella i la Desiree que viuen a Mallard, una comunitat aïllada a Louisiana, on les persones negres han après que l’única manera de sobreviure és casar-se amb blancs, barrejar-se i així anar-se emblanquint fins a passar desapercebuts. Les bessones són testimonis de la pallissa mortal que rep el seu pare per part d’un grup de supramacistes, totes dues entenen que per sobreviure han de fugir d’allà abandonant la mare, l’escola i les possibilitats d’anar a la universitat. Totes dues treballen en una bugaderia durant un temps a Nova Orleans però d’un dia per l’altre la Stella fuig sense deixar ni rastre, sense dir res. La Stella entén que per sobreviure no n’hi ha prou amb la pell ben pàl·lida i per això decideix fer-se passar per blanca, vivint com una blanca i esborrant el seu passat, negant-lo i explicant que tots els seus familiar van morir en un accident. La Stella es casa amb un home que l’adora, la Stella es construeix una nova identitat però quan neix la Kennedy, la seva filla, i aquesta es fa gran tot li trontolla. Podem fugir del nostre passat? Podem negar-lo? La vida sempre depara sorpreses i quan menys t’ho esperes el passat pot trucar a la porta.

La Desiree entén que el color de la pell no és el que la fa diferent, que per més blanca que vulgui ser és negra per cultura, per tradició, per genètica i per oportunitats negades. Es casa amb en Sam i durant molts anys es guanya la vida a l’FBI perquè és la millor desxifrant empremtes dactilars, però el marit la maltracta i un dia agafa la Jude, la filla, i se’n torna a Mallard, el lloc que no surt als mapes. L’impacte de la tornada és una sotragada per la comunitat, la Desiree torna amb una filla negra, ben fosca. Mare i filla no tenen pensat quedar-se gaire temps però la Desiree troba feina de cambrera i això permet pagar l’escola a la Jude que vol estudiar medicina i ho farà, acceptant la seva negritud i la seva identitat, malgrat que la comunitat no li posa fàcil perquè la veu com una amenaça.

“Li deien Quitrà.

Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Segur que les cuques de llum et segueixen. Segur que a l’aigua sembles una taca de petroli. [...] Negra com el cafè, com l’asfalt, com l’espai exterior, negra com el principi i la fi del món.”

La Stella, la meitat evanescent, sempre viu en la inseguretat fruit de la pròpia mentida i sense ser-ne conscient li trasllada a la seva filla que necessita fugir també dels seus pares perquè té massa dubtes no resolts sobre qui és. La Jude, en canvi, el fet d’acceptar qui és li permet anar per la vida de manera més segura i acceptar el trànsit del Reese, la seva parella transsexual que en contraposició a la Stella fa un procés totalment pausat, raonat no exempt de dolor i patiment. Ambientada als anys 80, La meitat evanescent és una història familiar d’una gran dimensió antropològica, Bennett aborda molt temes i els trava molt bé, de manera que la lectura és compulsiva però el pòsit que deixa és impressionant.

L’estructura de vuit parts i disset capítols permeten a Bennett viatjar des de final dels anys seixanta a final dels vuitanta, salts en el temps, viatges al passat que permeten a l’autora donar respostes a alguna necessitat del present dels protagonistes.

La societat ja no és binària, és molt més complexa i diversa, la construcció de la identitat no és una broma és el que et dona les eines per sentir-te part d’una comunitat. La modulació de la identitat ens permetrà construir una societat més sana que hauria de donar fruits a nivell institucional.

Magnífica, una novel·la que genera moltes preguntes i poques respostes perquè cadascú es pensi i es repensi.

Compra'm

Traducció Marc Rubió

Edita Edicions del Periscopi i Literatura Random en castellà