Lectures de l'Espolsada: Homes sota el sol/Retorn a Haifa

Lectures de l'Espolsada: Homes sota el sol/Retorn a Haifa

dissabte, 25 de juliol de 2009

Homes sota el sol/Retorn a Haifa



Poques històries tan breus t'ofereixen tanta intensitat com la lectura de Kanafani. És el meu primer contacte amb la literatura palestina i gràcies al Club editor podem llegir aquests dues breus novel·les en un mateix llibre.

Si a Homes sota el sol ens posem a la pell de tres joves que fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait a la recerca d'una vida millor i acaben sent carnassa dels passadors clandestins, a Retorn a Haifa vivim l'expulsió dels palestins de la seva terra i el xoc de tornar-hi anys després.

La primera és una història de desesperació, d'una cerca de futur millor i de la capacitat inherent dels humans d'aprofitar-se de qualsevol misèria, sempre hi ha algú que fa negoci amb la vida dels altres. En aquest cas cal travessar el desert a 40ºC dins d'un camió cisterna...

El segon relat testimonia el retorn d'un matrimoni a Haifa, la seva ciutat de la qual van haver de sortir corrent vint anys enrere durant la Nakba* abandonant casa i un nadó a qui donen per mort, però que retroben convertit en soldat israelià.

Tot i que l'escriptura de Kanafani va estretament lligada a la seva militància política és un testimoni aclaridor i esfereïdor sobre Palestina i la seva gent. La mà de Kanafani denuncia amb aquests relats situacions verídiques que podrien ser cròniques d'un periodista, la seva professió.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és nomes el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

*Nakba, "la catàstrofe" del 1948 que va conduir a l'expulsió dels palestins del seu país.

Publicada pel Club editor.
Traducció Anna Gil

9 comentaris:

bajoqueta ha dit...

No he llegit cap autor palestí, així que potser ja va sent hora. Ai ens recomanes llibres molt bons! Sort que te tenim aquí :)

26 de juliol de 2009, 11:26 homes-sota-el-solretorn-haifa
L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies a vosaltres per ser-hi i per continuar llegint.

26 de juliol de 2009, 17:20 homes-sota-el-solretorn-haifa
Anònim ha dit...

Com va anar el club de lectura?

A nivell de pel.lícules recomano

Los limoneros, Zona libre

del tema Israel-Palèstina.
Imma

27 de juliol de 2009, 11:05 homes-sota-el-solretorn-haifa
Marta ha dit...

Gràcies també per aquesta recomenació. Si són llibres ben documentats, són els que m'agraden.

27 de juliol de 2009, 17:39 homes-sota-el-solretorn-haifa
L'Espolsada llibres ha dit...

Imma gràcies per la recomanació.
El club de lectura va anar molt bé :)

27 de juliol de 2009, 19:48 homes-sota-el-solretorn-haifa
Tonina ha dit...

Sembla bon llibre. Me l'apunto.
Per cert, està molt bé aquest recordatori del Llullu que tens al blog. Al cel sia.
Una abraçada.

27 de juliol de 2009, 22:42 homes-sota-el-solretorn-haifa
Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Sembla interessant, el tindré present tot i que no en sé gaire d'aquest tema. Espero no perdre'm.

29 de juliol de 2009, 12:26 homes-sota-el-solretorn-haifa
L'Espolsada llibres ha dit...

Sílvia, no et perdràs perquè no entra en dates ni en debats. Simplement explica la història de la gent de Palestina. És molt recomanable.

29 de juliol de 2009, 12:44 homes-sota-el-solretorn-haifa
el comptable ha dit...

Val moltíssim la pena!

27 d’agost de 2009, 20:36 homes-sota-el-solretorn-haifa

Lectures de l'Espolsada: Incerta glòria

Lectures de l'Espolsada: Incerta glòria

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Incerta glòria




És tan immensa que només puc recomanar-la.

Llegiu-la i viviu-la.

Des del front:

"Escric a l'amor de la foguera. En aquestes altures desolades les matinades són fredes. M'acompanya en sordina el xup-xup de la sopa de campanya que serà el nostre desdejuni. S'han acabat les repúbliques d'oficials; des del cap de la brigada fins a l'últim recluta tots mengem el mateix. Santa igualtat de la sopa militar!"


"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m'entretinc a observar el camí que d'una nit a l'altra han fet els planetes a través d'elles; és en Cruells que m'ha ensenyat a entendre-m'hi una mica, a les primaries m'hi perdia. Quan me'n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del gall carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres victòries."


"Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Recordo com una al·lucinació l'última sortida, desesperada. Els reclutes em seguien com il·luminats. Jo no tenia consciència de res; només una cosa: marxar endavant! Sentia les metralladores com si em trobés al despatx del tiet Eusebi quan les quatre mecanògrafes escriuen a la vegada."


"Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible."

Incerta glòria, part I, Joan Sales, ed. Club editor

12 comentaris:

kokamuskes ha dit...

Fe, estic amb tu. Una novel·la magistral, s'ha de llegir per entendre-ho.

3 d’octubre de 2009, 10:23 incerta-gloria
Núria ha dit...

És un repte. Em fa respecte llegir-la, però per tot el què se'n diu i qui n'és l'autor seguríssim que val molt la pena.

3 d’octubre de 2009, 13:36 incerta-gloria
viu i llegeix ha dit...

Si, magistral.

3 d’octubre de 2009, 13:53 incerta-gloria
marta ha dit...

és una meravella. En aquest llibre hi surt tot i no sobra res. L'any passat vaig llegir-lo i em vaig dedicar a regalar-lo a persones que m'estimo i a demanar-lo a llibreries on no el tenien

3 d’octubre de 2009, 21:49 incerta-gloria
Júlia ha dit...

Un gran llibre, per sort ara sembla que s'ha 'recuperat' i valorat molt més, ja era hora.

4 d’octubre de 2009, 7:08 incerta-gloria
Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

He sentit molts elogis d'aquest llibre. A veure si puc llegir-lo, m'haurè de fer una llista perquè tenia clar el que havia de llegir ara que puc, però no dono l'abast.

4 d’octubre de 2009, 10:17 incerta-gloria
Abel ha dit...

Una GRAN NOVEL.LA, tot i que va arribar un punt que se'm va fer llarga.

4 d’octubre de 2009, 14:49 incerta-gloria
Rosa ha dit...

Hola Fe,
Me'l apunto a la llista, veig que tothom eldeixa be.

4 d’octubre de 2009, 17:50 incerta-gloria
Llibreria L'Illa ha dit...

Indispensable

4 d’octubre de 2009, 18:05 incerta-gloria
L'Espolsada llibres ha dit...

Precisament com que és tan immensa val la pena assaborir-la i pair-la a poc a poc. Jo he llegit la part I i la II i em guardo la resta per més endavant.

5 d’octubre de 2009, 16:49 incerta-gloria
Mireia ha dit...

L'hauré de rellegir perquè la recordo poc, només recordo que em va agradar. Potse era massa jove, quan la vaig llegir

8 d’octubre de 2009, 21:00 incerta-gloria
Anònim ha dit...

Quan el vaig llegir em va agradar, però crec que s´ha de fer una lectura relaxada.
Realment és una obra mestra.
Imma

9 d’octubre de 2009, 12:03 incerta-gloria

Ariadna al laberint grotesc: Jardí vora el mar

ariadna al laberint grotesc: Jardí vora el mar

17 d’abril de 2009

Jardí vora el mar



Mercè Rodoreda
JARDÍ VORA EL MAR
Ed. Club Editor Jove

"Les onades anaven i venien, damunt de la sorra, anaven i venien... ¡pam! bromera i reculen, i altra vegada endavant, i... ¡pam! bromera i reculen... ara marxem, ara venim, llepada a la sorra i altra vegada amb la nostra aigua, sempre amb la nostra aigua, sempre les onades amb la seva aigua, que les deixa i no les dóna, sempre fent veure que venim, a l'estiu i a l'hivern, i aquí teniu dues petxines, i a veure si ens atrapeu..."


Van venir i van marxar, per sis temporades. Arribava l'estiu, la riquesa i les festes omplien la casa. Al final de l'estació, la solitud i el fred buidaven el jardí. Durant uns dies, les il.lusions i la tragèdia xocaven contra les roques. Per un temps, els somnis i el desengany acaronaven la sorra.

Arbres i flors acompanyant relacions i secrets. Memòria amb regust a sal. Un jardiner observa, escolta i recorda. La seva veu ens parla d'un jardí, d'una casa, prop del mar.

9 comentaris:

Mirielle ha dit...

I sempre i sempre, aquesta veu que mai ens deixa i que manté la quietud encara com qui acaba de reconèixer l’aürt del vent o, qui sap si potser, el desfici de la mort propera... molt ben triat el fragment. :)

18 d’abril de 2009, 14:55 jardi-vora-el-mar
Anònim ha dit...

Em sembla que va ser el primer llibre que vaig llegir de la Mercè Rodoreda. Aquell jsrdí i totes les seves històries...
Bona litertura ens ha deixat la Rodoreda.
Imma

19 d’abril de 2009, 2:12 jardi-vora-el-mar
L'Espolsada llibres ha dit...

Aquest em falta, no trigaré perquè tinc ganes de Rodoreda.
Bona diada de sant Jordi!

19 d’abril de 2009, 9:42 jardi-vora-el-mar
kweilan ha dit...

No l'he llegit però sempre va bé tornar a llegir-la. Ara fa temps que no agafo cap llibre d'ella.

19 d’abril de 2009, 21:03 jardi-vora-el-mar
novesflors ha dit...

Els jardins, també com a idea, m'atrauen. Els senzills, els recargolats, els casolans, els més silvestres, els més elaborats, els perfumats, els decadents...
Bon St. Jordi.

21 d’abril de 2009, 13:11 jardi-vora-el-mar
digue'm ariadna ha dit...

Mirielle... una veu, qui sap si capaç de fer present el record de la imatge, el gest o la paraula...

Imma... una exel.lent literatura plena de la seva manera particular de donar veu al sensible...

Espolsada... igualment, molt bona diada, no et cansis massa...

Kweilan... sempre és un plaer llegir-la i rellegir-la...

Novesflors... a mi també m'agraden els jardins, però prefereixo aquells que, tot i la mà humana, tenen un aspecte més decadent, inclús salvatge... que tinguis una bona diada...

22 d’abril de 2009, 19:56 jardi-vora-el-mar
Núria ha dit...

Tinc molt bon record d'aquesta novel·la. Em va recordar a Mirall trencat (fantàstica), i el fet que el lector segueixi un jardiner es fa molt agradable i també interessant tenint en compte que Mercè Rodoreda sempre ens mostra (grans) personatges femenins.
Per qui la tingui pendent, crec que ara és una bona època per llegir-la i començar a assaborir un bon estiu...

25 d’abril de 2009, 13:22 jardi-vora-el-mar
digue'm ariadna ha dit...

Núria... benvinguda al laberint... els protagonistes masculins de Mercè Rodoreda (Jardí vora el mar, Quanta, quanta guerra, i la Mort i la primavera) tenen un magnetisme molt especial...
=:)

30 d’abril de 2009, 12:18 jardi-vora-el-mar
L'Espolsada llibres ha dit...

Fantàstica!

5 de setembre de 2009, 10:31 jardi-vora-el-mar

Llibres llegits i per llegir: La casa de la mesquita (2005)

Llibres llegits i per llegir: La casa de la mesquita (2005)

9/2/09

La casa de la mesquita (2005)


Ahir un diari portava una crònica sobre els 20 anys de la revolució iraniana i en quina situació es troba aquell país llunyà després de l’arribada al poder de Khomeini.
Un diumenge normal potser només m’hagués mirat els titulars, però ahir feia pocs dies que havia acabat de llegir La casa de la mesquita de Kader Abdolah (1954) i no vaig poder estar indiferent al reportatge de l’Iran actual.
Gràcies a la llibreria l’Illa que va recomanar aquest llibre he gaudit d’una novel.la que ens explica la vida d’una família responsable de la mesquita i del basar a la població iraniana de Senedjan.
El marc històric esdevé interessant doncs la narració ocupa els anys anteriors i posteriors a l’arribada dels aiatol.làs i ens conta com va evolucionant el món dels membres d’aquesta família i el del poble persa segons els moments històrics que van vivint.
Però la novel.la va més enllà. És un cant a l’amistat, a la senzillesa, a l’amor a les petites coses, al plaer, a la bellesa...Una història sensible i preciosa.
Penso en tants detalls: la generositat de les àvies, l’amistat retrobada dels veïns de l’Aga Djan, l'amor als fills...emocions que ens fan vibrar i que, malauradament, conviuen amb la tortura, la repressió, la por i el fanatisme.
Tot plegat en una narració que ens fa quedar enyorats i tristos per haver-la acabat.
I encara l’enyoro.

23 comentaris:

rits ha dit...

tot i ser molt diferent, em fas recordar "De part de la princesa morta"
sembla molt interessant, apuntat!!!.

9 de febrer de 2009, 22:36 la-casa-de-la-mesquita-2005
Ferran ha dit...

Aquesta crítica teva m'ha fet pensar en la Mandana, una bona amiga iraniana/argentina que tinc a Berlin. Ella m'ha explicat tantes coses, tantes!, del país on va néixer...

Fa un parell d'anys, també a Berlin, vaig tenir una companya iraniana en un curs d'alemany, la Parvaneh. També a través d'ella (mitjana edat, força "occidentalitzada"... però a l'alemanya, clar) vaig aprendre molt del país.

Buf, quantes coses m'han vingut al cap ara, de llegir-te!

9 de febrer de 2009, 23:34 la-casa-de-la-mesquita-2005
XeXu ha dit...

És que no puc, les teves lectures són massa per mi. Quan veig el que llegeixes em sento vulgar, però suposo que sobre gustos no hi ha res escrit. Però m'enganxa la teva manera d'explicar i estimar els llibres, no ho puc evitar, sé que alguns no els llegiré mai, com aquest, per exemple (però no creguis, eh, que algun altre me l'he apuntat a la meva llisteta de compra...), però quan tu ho expliques sona tot tan bé...

Per cert, la llibreria que dius està allà al carrer Gavina (o alguna cosa així), que uneix Pelai amb Tallers, o em confonc?

9 de febrer de 2009, 23:47 la-casa-de-la-mesquita-2005
Assumpta ha dit...

Això meu es estrany... em passa com en Xexu però elevat a la enèssima potència... Sé que no llegiré el 99,9% dels llibres dels que parles... però m'agrada llegir com en parles :-)

No sé si és normal això, eh?

10 de febrer de 2009, 0:20 la-casa-de-la-mesquita-2005
Abel ha dit...

Jo ho intento (llegir els llibres que comentes), però com diuen els altres companys, sé quie no arribaré al , diguem-ne, 70% d'ells...

10 de febrer de 2009, 10:35 la-casa-de-la-mesquita-2005
Noctas ha dit...

Sempre és un plaer descobrir blocs tant ben escrits i que parlin de literatura., també serà un plaer linkar-te al meu blog...saludus lectora

10 de febrer de 2009, 12:45 la-casa-de-la-mesquita-2005
zel ha dit...

Jo també he pensat en la princesa, i en els llibres que ens acosten a 'orient mitjà i el seu viure quotidià. Un món d'exquisida sensibilitat... Me l'apunto!

10 de febrer de 2009, 15:45 la-casa-de-la-mesquita-2005
òscar ha dit...

ara tinc el meu fons de lectura exhaurit. miro altre fons, el de la biblio, a veure si hi és.

me'n refio eh!!!
petooons!

10 de febrer de 2009, 16:03 la-casa-de-la-mesquita-2005
Jeroni Maleuff ha dit...

"emocions que ens fan vibrar i que, malauradament, conviuen amb la tortura, la repressió, la por i el fanatisme". Cert i inevitable.
M'apunte el títol.

10 de febrer de 2009, 17:14 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

rits: És un llibre molt interessant. A mí em va recordar als llibres del Mahfuz.

Ferran: Un país amb una problemàtica específica per les dones. I ara recordo la pel.li de Persépolis (2007) de la Marjane Satrapi.

Xexu: Aquest podria ser un candidat. Crec que t'agradaria. La llibreria no sé on està. Em referia al bloc que tinc linkat i que està superbé Una illa plena de llibres.


Assumpta: Gràcies pel teu comentari i a veure si et tornes a enganxar :)

Abel: Segur que t'agrada aquest llibre. Ja m'ho diràs.

Noctas: Benvingut! Ens anirem llegint.

zel: Em sembla que t'agradarà força.

òscar: Mai es pot assegurar res al 100% però aquest llibre ens conta una història que t'enganxa a diferents nivells. I crec que te'n pots refiar. De vegades em diuen que m'agraden llibres rars però aquest és molt bo. Una illa plena de llibres el va recomanar també . Té un post que em va fer decidir a mí. I ho vaig encertar plenament.

Jeroni: Espero que t'agradi i que el disfrutis.

I una abraçada a tots i a totes pels vostres comentaris i aportacions!!

11 de febrer de 2009, 14:11 la-casa-de-la-mesquita-2005
anna ha dit...

Estimada Kweilan,
ja fa dies que et volia agrair els teus comentaris al Blog del David, ens ajuden a seguir... És increïble com pots connectar tant amb la gent sense coneixe'ls, sols per unes paraules dites en el moment que més et calien, com una empenta per sentir-te be, sentir-te escoltat o estimat.
Amb els llibres em passa el mateix, en començo un a l'atzar i és just aquell el que necessitava en aquell moment...
Des que va morir el David, però, em costen molt les novel·les, sols llegeixo assaig, molta filosofia i com a màxim novel·les amb missatge... tipus l'Alquimista o Sidharta, que m'han ajudat tantíssim!
Petonets i gràcies per escriure tant bonic.
Anni

11 de febrer de 2009, 16:03 la-casa-de-la-mesquita-2005
anna ha dit... Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari. 11 de febrer de 2009, 16:17 la-casa-de-la-mesquita-2005
L'Espolsada llibres ha dit...

Jo hi estic de ple! M'agrada molt. Ja el comentarem.

11 de febrer de 2009, 18:09 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

anna: Moltes gràcies per entrar al bloc i per les teues paraules. Tal com tu dius hi ha llibres que pel que ens suggereixen o pel que ens fan meditar ens ajuden a tirar endavant perquè ens obren camins que potser sols no veuríem.
Molt contenta de què hagis passat per aquí...Una abraçada molt forta!

11 de febrer de 2009, 19:18 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

L'Espolsada llibres: Qué bé! Ja parlarem!

11 de febrer de 2009, 19:19 la-casa-de-la-mesquita-2005
Deric ha dit...

hauriem de descobrir més la literatura àrab, és molt rica i atractiva

11 de febrer de 2009, 20:36 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

Deric: Tens tota la raó. Rica i atractiva. I aquesta novel.la, com les del Mahfuz i altres escriptors, és universal... ens conta una història d'uns personatges d'un país llunyà però que, al llegir-la, els sentim propers perquè vivim amb ells el seu dia a dia i patim amb ells els seus neguits.

11 de febrer de 2009, 22:19 la-casa-de-la-mesquita-2005
Llibreria L'Illa ha dit...

Hola,
per alusions.
Celebro que t'hagi agradat i que el recomanis amb tant estusiasme.

Xexu, som una llibreria de Mollet del Vallès, no de Barcelona. La kwelan hi te un link http://illallibres.blogspot.com . Allà podràs llegir comentaris dels llibres que llegim i les nostres dades.

12 de febrer de 2009, 14:03 la-casa-de-la-mesquita-2005
Núr ha dit...

He fet una mirada als articles que tens a la primer pàgina del bloc, i no n'he llegit cap... aix...

De totes maneres, aquest em fa el pes! Hauré d'apuntar-me'l en algun lloc per pensar-hi quan acabi els dos llibres que tinc començats i el tercer en cua! aix...

12 de febrer de 2009, 22:23 la-casa-de-la-mesquita-2005
- assumpta - ha dit...

Em sembla que a mí també em passa una mica com als demés. Ara encara estic acabant "Els homes que no estimaven les dones". I en tinc una bona pil·la de pendents i d'altres apuntats. M'agradaria disposar de molt més temps. I per a llegir aprofito al tren, però j no puc en cap més moment.
Aquest m'ha deixat un no sé que a dins... que em sembla m'afanyaré a buscar-lo. Ja t'ho diré.
Gràcies, perquè llegir els teus comentaris envers els llibres són com una petita finestra que ens hi deixa entrar el cap des d'afora. No nomès les quatre ratlles amb que molt crítics comenten o fan o no una recomanació.
Repeteixo, Gràcies Kweilan !!!

12 de febrer de 2009, 23:02 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

Llibreria l'illa: Avui he mirat fotos de la vostra llibreria a Internet i m'ha semblat fantàstica. Llàstima que estigui lluny de casa meua.

Nur: Gràcies per la visita. És un llibre que crec que et pot agradar.

-assumpta- Gràcies per totes les coses que dius. Ets un sol i mai millor dit.

12 de febrer de 2009, 23:59 la-casa-de-la-mesquita-2005
L'Espolsada llibres ha dit...

Ja l'he acabat, l'he deixat reposar i ja enyoro les històries tal com vaig enyorar les àvies a mig llibre.

21 de febrer de 2009, 17:52 la-casa-de-la-mesquita-2005
kweilan ha dit...

L'espolsada: Molt bé! Gràcies pel teu comentari :)

24 de febrer de 2009, 1:04 la-casa-de-la-mesquita-2005

Lectures de l'Espolsada: La casa de la mesquita i Persèpolis

Lectures de l'Espolsada: La casa de la mesquita i Persèpolis

dissabte, 21 de febrer de 2009

La casa de la mesquita i Persèpolis


Heus aquí la història de la família d'Aga Djan que des de fa vuit-cents anys habita la casa de la mesquita. L'Aga Djan és el cap de la mesquita i del basar de Senedjan on té un negoci de catifes. Així, com un conte, comença la història d'aquesta família i d'una casa amb dues àvies, un imam, una font al pati, les dones, un muetzí, un corb, un director de cinema, un nen que sembla un llangardaix, un poeta, amor, sensualitat... una casa que és com un arbre que va ramificant i cada branca adopta una personalitat pròpia.

La història de la casa es va teixint com si fos una catifa de les que fan al basar i conviu amb els fets i les revolucions que viu l'Iran. L'Iran viu una època molt convulsa amb el Xa i la posterior revolució islàmica que tenyirà de negre l'ambient de la casa. La família de la mesquita és un reflex de la societat amb els enfrontaments i contradiccions que això comporta. Per sobre de tot, la bellesa dels textos de l'alcorà, entès com a text i no com a guia religiosa.

Tal com diu la Kweilan una història que passen els dies i trobes a faltar.

No sé si us ha passat mai que mentre llegiu un llibre hi posaríeu una banda sonora, sempre hi ha una cançó que encaixa amb la història. Aquest cop hi posaria una banda gràfica. Mentre llegia La casa de la mesquita veia les imatges que es descriuen de la història de l'Iran en els dibuixos de la Marjane Satrapi en el seu còmic Persèpolis.



He fet una lectura en paral·lel que m'ha servit una mica més per acostar-me a una cultura que ens és distant, plena d'estereotips i tòpics. O ens pensem que tothom és igual? Que darrera una dona amb un vel no pot haver-hi una feminista? Hi ha moltes maneres de combatre l'època que ens toca viure, és especialment fàcil fer-ho des d'occident i amb total llibertat. La casa de la mesquita té la força de la paraula i de les històries, Persèpolis la força de la imatge minimalista amb el text mínim.




Tots dos autors viuen exiliats. Kader Abdolah a Holanda i ha adoptat l'holandès com a llengua d'escriptura i Marjane Satrapi a França amb el francès. Tots dos escriuen per buidar el que han viscut en primera persona, però sobretot per estendre un mà de trobada entre ambdues cultures.

Publicat per La Magrana/Salamandra i per Norma editorial.

5 comentaris:

Abel ha dit...

Ja he llegit MENDEL EL DE LOS LIBROS. Una petita joia literària!! moltes gràcies pel post.

23 de febrer de 2009, 12:07 la-casa-de-la-mesquita-i-persepolis
Sílvia Tarragó ha dit...

Mentre llegia el teu post m'has fet pensar en una altra novel.la "La sang de les flors", tot i que la història no es situa a la mateixa època. L'autora, Anita Amirrezvani va nèixer a Teheran però viu a San Francisco, com els autors que menciones, i també la narració està profundament lligada amb la tradició de les catifes.

Vaig llegir "Persèpolis" i em va entusiasmar, també la película, per tant, m'apunto "La casa de la mesquita" perquè segur que m'agrada després del que expliques.

23 de febrer de 2009, 18:59 la-casa-de-la-mesquita-i-persepolis
Sílvia Tarragó ha dit...

Quan dic "com els autors que menciones" vull dir que viu fora d'Iran com els autors que menciones, que ho he escrit que sembla que digui que viuen tots a San Francisco.

23 de febrer de 2009, 19:02 la-casa-de-la-mesquita-i-persepolis
Mireia (l'altra) ha dit...

Hola, he decidit passar pel teu blog per donar-te les gràcies per la recomanació que m'has fet al LLEGEIXES O QUÈ: "mal de pedres"
Ja he trucat a la llibreria habitual (veig qe tu en tens una, però visc una mica lluny!)i passaré divendres a buscar-la. Així ja tinc el pla perfecte: el que més m'agrada és anar a la llibreria a per un llibre que tenia encomanat i, de passada, comprar-ne algun altre que em cridi l'atenció dels que hi ha com a novetats.
Merci!!!

23 de febrer de 2009, 19:07 la-casa-de-la-mesquita-i-persepolis
kweilan ha dit...

Estic contenta de què t'hagi agradat!!

23 de febrer de 2009, 23:47 la-casa-de-la-mesquita-i-persepolis

Lectures de l'Espolsada: La dama de la furgoneta

Lectures de l'Espolsada: La dama de la furgoneta

dissabte, 21 de març de 2009

La dama de la furgoneta


De nou, Bennett em sorprèn amb la seva capacitat per escriure i descriure situacions quotidianes amb una naturalitat que t'hi apropa, sempre amb aquella ironia, però sense oblidar la profunditat de les circumstàncies. Aquest cop Bennett no fa ficció sinó que ens parla de Miss Shepherd i la seva furgoneta.


Miss Shepherd és una dona que va viure instal·lada en una furgoneta al capdavall del carrer on vivia Bennett, a Camdem Town. Una dona de caràcter, ex-novícia, antiga conductora d'ambulàncies, anticomunista, tory, ultraconservadora, fundadora del partit sense adeptes Fidelis Party, que acaba els seus dies com una rodamón. Perseguida per les autoritats, agredida per aquells que només es veuen amb cor amb els més dèbils i obligada a moure la furgoneta cada dos per tres, Bennett la convida a instal·lar-se al jardí de casa seva i, així, amb una relació difícil de descriure s'hi passa 15 anys, observant-se però sense intimar, molt a l'anglesa.

"Pregunto a Miss Shepherd si ayer fue su cumpleaños. Ella asiente, cautamente.
-Así que ha cumplido setenta y siete.
-Sí. ¿Cómo lo ha sabido?
-Lo vi un día en que estaba rellenando el impreso del censo.
Le doy una botella de whisky y le explico que es sólo para darse friegas.
-Oh. Gracias.-Silencio-. Mr. Bennett, no se lo diga a nadie.
-¿Lo del whisky?
-No lo de mi cumpleaños.-Silencio-.Mr. Bennett.
-¿Sí?
-Tampoco lo del whisky."

És un relat breu però d'intensitat, curiós, de moments hilarants... Miss Shepherd és una sense sostre, que va bruta, però elegant amb el seu barret i les formes...
"Le pregunto si le apetece una taza de café. -Bueno, no quiero que se tome tanta molestia. Tomaré sólo media."

M'hauria agradat conèixer Miss Shepherd i saber què la va dur a voler viure en aquelles circumstàncies. Un relat que sens dubte fa pensar en les misèries humanes. Com és que Bennett accedeix a tenir-la al jardí de casa durant 15 anys sense fer-la fora o convidar-la a entrar? Què hauríem fet nosaltres?

Publicada en castellà per Anagrama

9 comentaris:

Abel ha dit...

Bon ritme de lectura portes l'espelsada!!!!

21 de març de 2009, 11:30 la-dama-de-la-furgoneta
Rosa ha dit...

Jo dic el mateix que l'Abel.
Ara quan he vist que el posaves al bloc, he pensat. Ostres! ja l'ha llegit.
Jo vaig comentar-lo al programa com a novetat el 12 de març, em va semblar que podia estar bé i pel que sembla ho vaig encertar. El tinc a la llista de lectures pròximes. Primer vull llegir “Olor de colònia”. Aquest llibre el vaig donar con a novetat el 19 de març, a part de la contraportada també i vaig posar un fragment del teu comentari ja que en va agradar molt. També he fet un enllaç al teu blog. Espero que et sembli bé.

21 de març de 2009, 12:18 la-dama-de-la-furgoneta
kweilan ha dit...

Sembla interessant.Però se m'estan acumulant les lectures.

21 de març de 2009, 13:01 la-dama-de-la-furgoneta
Mireia ha dit...

A mi més que acumular-se'm, Kweilan ja em tiren fora del despatx, no n'hi caben més!!!!!!

22 de març de 2009, 10:33 la-dama-de-la-furgoneta
Mireia ha dit...

aquest també fa molt bona cara. Ja em vas cridar l'atenció amb Una lectora poc corrent, però no el vaig acabar de comprar i ara només em faltava aquest. Un dels dos cau segur

22 de març de 2009, 10:55 la-dama-de-la-furgoneta
bajoqueta ha dit...

Amb l'altre em vaig passar una bona estona, apunto este també :)

23 de març de 2009, 20:08 la-dama-de-la-furgoneta
L'Espolsada llibres ha dit...

És un relat molt breu que passa ràpid, però és intens. Bennett diu moltes coses entre línies. De fet, és dur pensar com una persona arriba a viure en aquestes condicions... animeu-vos-hi!

24 de març de 2009, 11:44 la-dama-de-la-furgoneta
el comptable ha dit...

Una altre? Però si ja no tinc temps de saber quin estàs llegint!

25 de març de 2009, 10:08 la-dama-de-la-furgoneta
viuillegeix ha dit...

Sembla molt anglès el que descrius, promet de debò. Encara no he llegit res daquest autor, i l'afegirem al sac de recomanacions....

26 de març de 2009, 20:11 la-dama-de-la-furgoneta

Lectures de l'Espolsada: L'africà

Lectures de l'Espolsada: L'africà

dissabte, 17 de gener de 2009

L'africà



Fa dies que estic immersa en una lectura de més de mil pàgines que em té ben atrapada, però entremig he anat combinant altres llibres. Dijous passat a l'espai Lecturàlia, en Màrius Serra va parlar de L'africà amb un èmfasi que no vaig poder estar-me'n.


"I que sigui allà, a Ogoja, en una natura on tot és excessiu, el sol, les tempestes, la pluja, la vegetació, els insectes, un país de llibertat i de coacció alhora. On els homes i les dones eren totalment diferents, no a causa del dolor de la pell i dels cabells, sinó per la manera de parlar, de caminar, de riure, de menjar. On la malaltia i la vellesa eren visibles, on l'alegria i els jocs infantils eren encara més evidents. On el temps de la infantesa s'atura molt d'hora, gairebé sense transició, on els nois treballen amb el seu pare, les nenes es casen i carreguen amb els seus fills als tretze anys."

L'africà és un relat, podríem dir, autobiogràfic, una recerca interior, un retrobament amb un pare absent durant la infància, un pare captiu de l'Àfrica on fa de metge. Le Clézio té sentiments contradictoris, estima la terra que acollí la família però també li retreu que no pogués gaudir d'un pare quan més li calia.

L'africà també és un homenatge a una terra espoliada, colonitzada, un continent en què tot es viu amb la màxima virulència i intensitat, on no hi ha terme mig. No obstant, una terra que t'enamora i t'atrapa.

"Quan som petits no gastem paraules (i les paraules no es gasten). En aquell temps sóc molt lluny dels adjectius, dels substantius. No puc dir ni tan sols pensar: admirable, immens, poder. Però sóc capaç de sentir-ho. Fins a quin punt els arbres de troncs rectilinis s'alcen cap a la volta nocturna closa per sobre sobre meu..."

"Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, la violència de les estacions. El primer record que tinc d'aquest continent és el meu cos cobert d'una erupció de petites butllofes provocades per la calor extrema, una afecció externa que pateixen els blancs quan entren a la zona equatorial..." .

No pararia de citar-lo, Clézio descriu l'Àfrica d'una manera punyent i transmet allò que sempre he volgut dir en els meus diaris de viatge. L'Àfrica és idíl·lica pels que hi estem de pas, de viatge... però és dura pels qui han de viure i créixer-hi, malgrat això, té tant a oferir-nos! Tant per sorprendre'ns com la prosa de Clézio que segur que tornaré a tastar. Excel·lent traducció al català, en volem més.

Publicada en català per 62 i en castellà per Adriana Hidalgo editora

6 comentaris:

Marta ha dit...

Casualitat! Ahir vaig parlar d'aquest llibre en el meu blog:todoreh.blogspot.com
Precisament acabo de llegir-lo.
Fa temps que tinc el vostre enllaç. M'agrada consultar-vos, per conéixer les vostres opinions. Gràcies

17 de gener de 2009, 23:37 lafric
kweilan ha dit...

Crec que també el llegiré. Tinc La cuarentena a la tauleta de nit i quan me l'acabi, em llegiré aquest que té molt bona pinta.

18 de gener de 2009, 18:56 lafric
Quimet ha dit...

Serà la propera adquisició quan vagi a la llibreria.
un plaer passar a fer un tomb pel blog, com sempre.

19 de gener de 2009, 12:34 lafric
el comptable ha dit...

L'Àfrica? Es nota q hi tens una relació especial...

22 de gener de 2009, 0:17 lafric
L'Espolsada llibres ha dit...

És cert que ha estat una lectura especial per la meva estima a l'Àfrica, però la prosa de Le Clézio s'ho val.

22 de gener de 2009, 9:53 lafric
Glòria Maria ha dit...

Ja el tinc, no sé quan m'hi posaré per això.

22 de gener de 2009, 10:30 lafric