LlunÀtic: "Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson

llunÀtic: "Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson

Blog sobre literatura a càrrec de David Madueño Sentís

17.10.09

"Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson


No és pas estrany que en un país de contrastos geogràfics i socials tan accentuats com ho és els Estats Units, els seus millors representants literaris s’acullin a la reflexió sobre la cara fosca de la filosofia made in USA que els identifica als ulls de la resta del món. Els derrotats de l’American way of life són els protagonistes de John Steinbeck, Raymond Carver o John Cheever, perquè són ells qui poblen els escenaris més típics de l’Amèrica del Nord: els barris suburbials, les megàpolis industrialitzades, el món rural.

Sembla, però, un fet consubstancial a la naturalesa errívola dels nord-americans, que es remunta als poemes de Walt Whitman, el Huckleberry Finn o les llegendes del Far West. Més enllà de la crítica social i política que poden representar els seus textos, tots ells posen per damunt l’interès en les històries de gent que ho ha perdut tot o que no té res a perdre. És l’anvers del conte típicament nord-americà, que segueix els remolins vitals del personatge que, sorgit del no-res, progressa fins esdevenir un home poderós. Tant l’una com l’altra cara de la moneda sedueix la fantasia dels seus fabuladors.

Però abans de Cheever, Steinbeck o Carver, aparegué Sherwood Anderson, que amb Winesburg, Ohio va iniciar el retrat dels personatges sense biografia. Tractant-se d'un llibre del 1919, quan el "somni americà" encara no havia provocat els estralls de la gran crisi econòmica i els habitants de la ruralia eren encara descendents directes dels colons i grangers i no pas consumidors i constructors de l'Amèrica daurada dels cinquanta, els podem considerar un precedent, un esbós dels personatges que dècades més tard sorgiran a l'ombra del somni. Més enllà d'aquestes consideracions, Winesburg, Ohio esdevé una proposta literària summament atractiva: en comptes de construir una novel·la, Anderson va aprofitar uns quants contes esparsos per crear una antologia que, mossec a mossec, funciona com una novel·la. L’èxit de la proposta es basa en dos puntals. D’una banda, el cosmos de personatges grotescos que hi apareixen pertanyen al petit univers d’un poblet perdut enmig d’Ohio, la població de Winesburg. D’una altra, l’aparició de George Willard, alter ego d’Anderson, un jove contractat com a redactor del Winesburg Eagle, testimoni directe -fins i tot protagonista- de moltes de les petites històries que se'ns presenten.

Però no cregueu que Anderson tingui pretensions filosòfiques; i, malgrat tot, aconsegueix una obra d’un lirisme excels. Res de l’altre món: els personatges que poblen Winesburg apleguen tota una sèrie de pecats humans ben coneguts -l'adulteri que embruteix la vida del protagonista de "Respectabilitat"; l'avarícia i l'orgull de la nouvelle "Santedat"; els pecats d'innocència dels joves a "Aventura", "El pensador" o "No ho sap ningú"... Però Anderson ho explica tot amb un respecte i una tendresa envers els personatges i els lectors que commou com només ho sap fer la poesia sorgida de les petites coses de la vida. El llenguatge és planer, net, pulcre, entenedor -ben traduït per Francesc Parcerisas-, i per això ens condueix amb facilitat cap a la meravella: Winesburg, Ohio és una joia de la literatura nord-americana, escrita amb lletra petita però que resta dins nostre amb majúscules. I de nou, El cercle de Viena són els responsables d’il·luminar el panorama de les publicacions en català.

5 comentaris:

  1. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    me n'han parlat molt bé, coincidint amb les teves apreciacions.

    ResponElimina
  2. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    Fa molt poc que et segueixo, però tinc la sensació que disfrutaré força passant-me per aquí.

    M´agrada que comentis la qualitat de la traducció, perquè a vegades... Al final, he après anglès per poder llegir certs llibres.

    Salutacions

    ResponElimina
  3. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    En nom de l'editorial, i especialment des del cercle de Viena, gràcies de nou pels teus comentaris! Com ja vam fer amb La casa de les belles adormides, hem penjat al web de l'editorial l'enllaç de la teva ressenya.

    Cordialment.

    ResponElimina
  4. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    És que tota la col·lecció d'El cercle de Viena és extraordinària. Són els més que dignes continuadors d'A Tot Vent, El Balancí (primera època), Clàssics Moderns d'Edhasa...

    Acaben de treure un altre Kawabata preciós, "País de neu", i estan a punt de començar la Recherche amb "Combray"!!!

    ResponElimina
  5. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    Un ferm candidat a guanyar el Premi Llibreter que es falla la setmana que ve!

    ResponElimina


UCRONIES: 'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

UCRONIES: 'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

dijous, 5 de novembre de 2009

'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

2 comentaris:

Viena Edicions ha dit...

Moltes gràcies de part de tots a Viena, Joan! Aquest premi és gràcies a lectors com tu, i ens fa moltíssima il·lusió.

6 de novembre de 2009, 0:26 winesburg-ohio-premi-llibreter-2009
Joan Calsapeu ha dit...

No es mereixen, amics. Gràcies a vosaltres, perquè fer anar una editorial amb criteris diguem-ne "homologats internacionalment" és construir normalitat i fer país.

6 de novembre de 2009, 2:23 winesburg-ohio-premi-llibreter-2009
 

Tinta xinesa: Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

Tinta xinesa: Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

02 de juny, 2009

Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.



Espaterrant novel·la de personatges que viuen l’època de la gran depressió a un poble de l’Estat nord-americà d’Ohio. Sherwood Anderson, escriptor de l’anomenada generació perduda, ens va descabdellant les seves vides i xafarderies. Hem xalat escoltant-les, però també amb el disseny, i fins amb el tipus de lletra -els llibres, com el menjar, entren pels ulls- d’aquesta bella col·lecció que no para de seduir-nos amb tots els títols que va publicant. Chapeau!
“-De totes les vides, la més fàcil és la d’escriptor -deia, tot exaltant-se i una mica estufat-. Vas d’aquí cap allà sense que ningú et mani. Tant si ets a l’Índia com als mars del Sud en un vaixell, l’únic que has de fer és escriure i llestos. Espera fins que em faci un nom i veuràs que rebé que em va.
A la cambra d’en George Willard, que tenia una finestra que donava a un carreró i una altra des d’on, més enllà de les vies del tren, es veia la fonda d’en Biff Carter i, al davant, l’estació del ferrocarril, en Seth Richmond seia en una cadira i contemplava el terra. En George Willard, que feia una hora que seia sense fer res, jugant amb un llapis, se li adreçà efusivament:
-Intentava escriure un història d’amor -explicà amb un riure neguitós. Va encendre la pipa i començà a passejar amunt i avall per l’habitació-. Ja sé què faré. M’enamoraré. He estat aquí assegut rumiant-m’ho i he decidit que això és el que faré.
Una mica avergonyit per la seva declaració, en George s’atansà a una finestra i, d’esquena al seu amic, s’hi abocà.
-Ja sé de qui m’he d’enamorar -afegí-. De la Helen White. És l’única noia de tot Winesburg que té les qualitats necessàries”.

Aquest llibre de dues-centes cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he recomenat des del dia que els vaig acabar a tothom qui m’ha demanat va-Biel-recomanem-una-novel·la-que-hagis-llegit-fa-poc”.

Etiquetes de comentaris: Narrativa nord-americana

27 que prenen la paraula links to this post

27 Comments:

Blogger digue'm ariadna said...

... El tinc per llegir...

03 de juny, 2009 10:01  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Ariadna! Ja ens diràs el què, a mi m'ha entusiasmat.

03 de juny, 2009 10:08  
Blogger L'Espolsada llibres said...

Subscric el teu comentari de cap a peus ;P

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/05/winesburg-ohio.html
Ariadna ja ens diràs què tal!

03 de juny, 2009 16:39  
Anonymous Viena Edicions said...

En nom del Cercle de Viena volem agrair-te el teu comentari, i fer-te saber que hem penjat l'enllaç al nostre web. Ens alegra saber que tenim lectors com tu.

Gràcies de nou i fins aviat.

03 de juny, 2009 18:03  
Anonymous Boro said...

Ja me n'havien parlat bé d'aquest llibre, i després de llegir la teu ressenya segur que em faré l'ànim
Salutacions des del País Valencià

03 de juny, 2009 19:36  
Blogger kweilan said...

Jo me l'apunto!

03 de juny, 2009 20:58  
Anonymous Anònim said...

Es considera que la gran depressió comença a partir del crak del 29 i que va apretar fort als 30' sobretot al 34, no? La novel·la va ser publicada l'any 1919...Doncs la cosa no lliga...Potser és el primer escriptor que s'interessa pels efectes de la industrialització, això potser sí. La novel·la és magnífica i l'edició gloriosa.

03 de juny, 2009 22:49  
Blogger ricard said...

Biel, tindré en compte la recomanació que fas del llibre... el llegiré ben aviat! Sóc el Ricard -d'última ronda- ens vam veure ahir. A reveure!

04 de juny, 2009 11:32  
Anonymous Anònim said...

Hola,
ja tinc ganes d´endinsar-me en aquesta petita comunitat i els seus diferents habitants, incapaços d´adaptar-se a les noves formes de vida.
Bona lectura!!
Imma

04 de juny, 2009 11:41  
Blogger Robert said...

...molt bona la recomanació d'aquesta novel·la seminal...
respecte a l'edició, però, una pregunta:
perquè no han traduït el títol tal com és?: Winesburg, Ohio. The book of the Grotesque ? les seves raons deuen tenir, però la meva edició del 1981 de l'editorial Fontamara es titula Winesburg, Ohio. El libro de los grotescos. Tant de bò els de l'editorial tornin a treure el nas per aquí i ens ho expliquin...

04 de juny, 2009 15:22  
Blogger matilde urbach said...

Al blog de l'espolsada hi ha un comentari sobre la darrera novel·la d'en Philipp Roth, Indignació. Resulta que passa a Winesburg, Ohio.

He trobat una entrevista on a banda de deixar clar l'homenatge a Anderson, Roth parla de la importància del subtítol.

JM: There's a certain humor, to me, in this being set in Winesburg, Ohio. Does the setting mean anything particular to you, or is it just a clever gesture towards the Sherwood Anderson book?

PR: I was always an admirer of that book. I was reading some Anderson stories -- a new collection of his stories came out about two years ago in paperback -- when I was beginning Indignation. So when I asked myself, "Well, where is this college I am writing about?" I thought, "If Winesburg, Ohio, as depicted by Sherwood Anderson, had a college, this would be the college in Winesburg."
As you remember, Winesburg, Ohio is a book very much about repression, claustrophobia, secrecy. Anderson subtitles it, A Book of Grotesques, though in fact the subject is just small-town life. So, for the fun of it, I decided to put the college in Winesburg, Ohio.

http://www.barnesandnoble.com/bn-review/note.asp?note=19972727

05 de juny, 2009 13:47  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Fe, no sé a tu però a mi de tots-els-llibres-que-hem-de-llegir és el que m'ha agradat més. Potser també AHIR.

Hola Viena Edicions, us ben mereixeu el que us dic i us animo a continuar així. Gràcies per enllaçar-me!

Hola Boro, "em faré l'ànim", gran expressió que desconeixia!
Via correu electrònic vull parlar amb tu del llibre que em vas recomenar, ULLS VERDS, que no em va agradar tant com a tu però més que a altres.

Hola Kweilan i Imma, quan l'hagueu llegit ja ens direu el què. Sempre és necessari contrastar opinions.

Hola Anònim, gràcies per la correcció. No em fa res que em corregiu, ans al contrari, no tinc la pell fina i sóc conscient que m'equivoco cada dia amb força coses. En tot cas sí que és un llibre que tiraria més cap a la gran depressió que no pas cap els feliços anys vint, per molt que fos editat el 1919.

Hola Ricard, sí, et recordo. Si vols rebre informnació sobre el Club de Lectura m'envies un correu.

Hola Robert, traduïr sempre és interpretar. En tot cas aviam si l'editorial o el mateix traductor ens ho vol explicar.

Hola Matilde, moltes gràcies pel teu comentari que enriqueix molt aquesta tertúlia permanent i infinita(?)

05 de juny, 2009 16:02  
Anonymous Anònim said...

A l'edició que jo vaig fer servir, una edición Penguin americana dels anys 40 o 50 "El llibre del grotesc" apareix exactament on és a la traducció catalana, a l'índex i com a títol del primer capítol. És possible que, en algun moment, hagués aparegut com a subtítol de tota l'obra, en portadella, i aleshores hauria tingut una rellevància encara més especial. Tal com és ara, però, em sembla clar que aquesta introducció és també una presentació genèrica del llibre. De fet, hi ha alguna diversitat en les primeres edicions de Winesburg, Ohio (i fins "rectificacions editorials" dels noms dels personatges, que jo també he seguit). Sembla ser que la primera edició (o les primeres edicions) van ser fetes sense massa cura. Ara però se sol seguir una edició estandaritzada que és la que vaig tenir com a model i que
sol ser la que circula a totes les edicions modernes (el text anglès és sencer a internet, si voleu). Dit això, com a curiositat, en alguna edició (l'actual de Penguin, per exemple) hi ha dibuixet que vol ser un mapa de la
ciutat. No sé s'on surt, perquè no sembla pas que fos de l'original, i és força "cutre" i maldestre --vull dir que no ajuda gaire a situar-se en el lloc. No l'hi vam incloure perquè em va semblar que no ajudava en res.
Com dieu als comentaris --que no sabeu com us agraeixo-- el llibre és una petita joia. A mi m'ho sembla, sobretot, per la seva modernor. A l'any 1919! Els conflictes dels personatges, les situacions, la desorientació, les dones que hi surten... I, naturalment, el fons de la industrialització. Però, per posar un exemple, el capellà "voyeur" és un personatge d'una força que ja
voldria tenir alguna pel·lícula francesa dels anys 60! Com a tota traducció, si algú hi troba alguna errada (un sempre pot tenir badades), que ens ho digui, als editors o a mi mateix. Ara , de fet, es reedita l'obra, cosa que per a una traducció al català, en els temps que corren, és un èxit espaterrant.
Una última cosa: algun personatge favorit? A mi m'agrada molt el doctor que fa boletes de paper. I, des d'un altre punt de vista, el telegrafista que no estimava les dones (faig paròdia).

Gràcies a tots!

Francesc Parcerisas

06 de juny, 2009 10:44  
Anonymous Marcel said...

Aprofitant el comentari d'en Parcerisas -gran traductor i encara millor poeta- vull afegir-me als comentaris sobre el llibre. Una obra extraordinària que s'afegeix a aquesta magnífica col·lecció que és "El cercle de Viena", d'un nivell espaterrant. Ho aprofito per recomanar-vos un llibre poc conegut de la mateixa col·lecció -"El riu" de Rumer Godden, que agradarà a qui hagi fruït amb "Winesburg.."-.

Pel que fa a la discussió sobre el subtítol, m'apunto a la tesi del traductor. En tinc dues edicions -una de castellana a Alianza Editorial del 1968, que és la que em va fer conèixer el llibre quan era un adolescent, i una d'americana de Dover Publications del 1995- i a totes dues les coses són tal com ell les explica.

De fet -afegeixo- crec que l'expressió "el llibre del grotesc" ara seria inadequada. Potser no en aquell moment, fa gairebé cent anys, peró sí ara. De coses grotesques n'hem vistes unes quantes en literatura però el llibre justament no ho és. Li podríem dedicar uns quants adjectius i, a tot estirar, potser algun personatge mereixeria ser qualificat de grotesc però no pas la majoria. Diguem que més patètics que grotescos.

Felicitats i agraïments a tots pel nivell, les recomanacions i els comentaris.

07 de juny, 2009 00:32  
Blogger Montse said...

Un dels llibres de la meva vida: quina alegria saber que s'ha traduït a la nostra llengua.

El vaig començar a llegir el 92, però no em va dir res. Quatre anys més tard el destí em va dur tot un estiu a Ohio i, de tornada a casa, el vaig llegir amb gran avidesa i llavors... Com em va arribar! Recordo que fins i tot vaig plorar amb alguna història... Diria que amb la d'un tal Jesse... És que fa tant de temps... Recordo que la primera era "Hands".

Ara mateix corro a fullejar-lo. Un dia me'l tornaré a llegir. Em va marcar.

Salutacions des del Poble-sec.

07 de juny, 2009 15:57  
Blogger Montse said...

Per cert, Biel, i que me'n dius, de la Spoon River Anthology, del senyor Edgar Lee Masters?

07 de juny, 2009 15:59  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Marcel, estic d'acord amb tu, a mi també em va sorprendre això de "grotesc", doncs ho adjectivaria amb un "patètics" com dius o atrapats-al-seu-món.

Hola Montse, m'agafes sense haver fet els deures, desconec l'Spoon River Anthology del senyor Edgar Lee Masters. Ens en fas cinc cèntims? Prefereixo això que buscar-ho al google i fer veure que sí, que sé de què em parles...
Molts records al Poble-Sec sencer, barri on vaig viure tres o quatre anys i del qual guardo molt bon record.

07 de juny, 2009 16:59  
Blogger Montse said...

Gràcies per la resposta, Biel. Vaig llegir la Spoon River Anthology després d'haver-ne descobert la versió musicada en italià (de Fabrizio De André) a partir de la traducció de la gran Fernanda Pivano (introductora de la literatura "beat" a Itàlia i fins i tot diria que a Europa).

Com que em fa mandra fer consultes a Google ara mateix (hauria d'estar preparant exàmens per a la canalla...) em deixo guiar per la memòria i et diria que la Spoon River Anthology va ser escrita a finals del XIX. És un recull de poemes on parlen els morts, els morts d'un poble. A partir de cada tomba, Lee Masters crea un poema.

El disc que en va fer De André és una joia. Es diu "Non al denaro, non all'amore né al cielo". Els protagonistes: els fantasmes del metge del poble, del músic, del foll, d'un pobre malalt de cor...

No continuo: et convido a descobrir el món de Lee Masters, si t'interessa.

Per cert, aquest senyor era d'Illinois, molt a prop d'Ohio.

Salutacions una altra vegada!

07 de juny, 2009 20:02  
Blogger Robert said...

..estic d'acord amb la Montse respecte a l'antologia de Spoon River (1915) és fabulósa, hi ha una edició en castellà de Càtedra molt bona....no ho estic, però, respecte al subtítol (?), crec que hi hauria de apareixer allò de el "llibre de lo grotesc", no crec que es refereixi a cap personatge en concret sinó a la situació dels pobles (l'ambient rural) del mig oest, és evident que no té el mateix sentit que per exemple "tales of the grotesc and arabesque" del gran Poe.
De totes maneres és un luxe llegir l'argumentació del Sr. Parcerises que deixa molt clara la seva tria..., aprofito per agräir-li la seva traducció d'aquesta obra mestra de la han begut tants i tants escriptors....

08 de juny, 2009 19:08  
Blogger Robert said...

Doncs a mi aquest tema del “subtítol” si que m’ha picat la curiositat i he goglejat una estona a veure si m’aclaria. Això és el que he trobat:
-Es veu que la intenció inicial de l’autor era titular The book of the grotesc, però que al final va triar el nom del poble i va deixar la idea inicial pel capítol primer. En realitat ( i això avala la tria del traductor) és un llibre amb un protagonista coral, l’autèntic protagonista és el poble....
-En realitat el significat que té el mot Grotesc en el llibre no està tan allunyat del de Poe, i efectivament es refereix (crec) als protagonistes del llibre, és a dir al poble.
-A sudamerica, les primeres edicions es van titular El libro de lo grotesco, així, sense el nom del poble. És a dir que la meva edició del 1981, hi deu figurar com a subtítol perquè deuria ser molt deutora de les edicions sudamericanes.

L’important, però, és llegir-lo i el demés.....
salut

08 de juny, 2009 20:12  
Blogger Biel Barnils said...

Hola de nou Montse, gràcies, prenc nota.

Hola Robert, gràcies per completar tot el què s'ha dit sobre el títol del llibre. Mai hauria dit que donés tan de si.

Ah, i donar les gràcies al Francesc Parcerisas per la seva aportació, tot un luxe!

09 de juny, 2009 13:21  
Blogger ferran said...

No trigaré a llegir-la! me l'han recomanada tan que hauré de sucumbir. Bon cap de setmana i fins aviat.

13 de juny, 2009 18:19  
Blogger Biel Barnils said...

Ja ens diràs què t'ha semblat. Fins dilluns, Ferran.

13 de juny, 2009 18:21  
Blogger Rosa said...

Sobre Winesburg, Ohio, el primer que em va enamorar d'ell va ser la portada, es meravellosa, tenen estil les portades de l'editorial Cercle de Viena.
Ara espero enamorar-me del llibre i pel que comentés em sembla que xalaré molt amb ell.

22 de juliol, 2009 20:05  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Rosa, sí, les portades són molt boniques. Ja ens explicaràs què t'ha semblatel llibre.

23 de juliol, 2009 09:54  
Blogger Rosa said...

Encara no he pogut llegir-lo, però aviat el començaré

30 d’agost, 2009 01:18  
Blogger Biel Barnils said...

Ja ens diràs què t'ha semblat, Rosa.

07 de setembre, 2009 14:09  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Veure els enllaços a aquesta entrada

Crear un enllaç

<< Home

Mal de pedres

23 de maig de 2008

Mal de pedres


M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

 

 

Lectures de l'Espolsada: Los girasoles ciegos

Dissabte, 11 d’octubre de 2008

Los girasoles ciegos


Parlava amb un vell amic de la tendència a acumular llibres, quan els veus els compres i saps que un dia o un altre els llegiràs, però ja els tens a casa. Des que tinc la llibreria en això he guanyat tranquil·litat perquè els tinc més a l’abast i més controlats. Abans anava a la llibreria i, o bé m’apuntava els títols o bé els comprava perquè sinó al cap de poc desapareixien (ara ja ho entenc, l’allau de novetats!). Deveu pensar i per què coi ens explica tot això, doncs perquè aquest és un dels llibres acumulats que esperen que et decideixis. Quan vaig veure que estrenaven la pel·lícula, em vaig dir ara és el moment, abans de veure-la.
Em pregunto per què he trigat tant a llegir Los girasoles ciegos? Un llibre compost de 4 relats d’una delicadesa que t’abraça units per un fil molt subtil, gairebé imperceptible.
Méndez parla dels morts de la guerra civil, però amb noms i cognoms, quatre històries personals que arriben molt endins.

“Las prisas por matar no dejan que la muerte sea minuciosa. Una bala le alcanzó en la parte superior de la frente y resbaló sobre su cráneo sin romperlo. El impacto le dejó sin sentido y la necesidad de ahorrar municiones evitó el tiro de gracias un ajusticiado inane cuyo rostro estaba completamente cubierto de sangre. Fue enterrado en una fosa común, apresuradamente, como todos, y apenas unas paletadas de tierra cubrieron aquello cadáveres.”

Méndez fa memòria dels morts i reconstrueix històries que et commouen, jo em quedo amb el Manuscrito encontrado en el olvido. Un pare i un fill acabat de néixer a qui no s’atreveix ni a mirar, la mare ha mort durant el part. Passen dos dies i el nadó sobreviu. És un relat trist però de bellesa colpidora...

“Quizás la muerte sea transparente. Y heladora. Durante las primeras horas he sentido la necesidad de mantener su mano entre las mías, pero poco a poco me he encontrado unos dedos sin caricias y he sentido miedo de que fuera ése el recuerdo que quedara grabado en mi piel insatisfecha. Llevo varias horas sin tocarla y ya no soy capaz de reposar junto a su cuerpo.”

Em pregunto com deu ser l’adaptació cinematogràfica, llegit el llibre només veig adaptable el darrer relat i em sembla per les imatges que he vist de la pel·lícula que és així. No discuteixo que no en puguin fer una bona adaptació, però difícilment es pot traslladar la intensitat de les paraules, de les històries en una hora i escaig. Precisament, si m’agraden els llibres és perquè pots tornar endavant i enrere i rellegir paràgrafs com el següent:

"Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan."

Publicat per Anagrama en castellà
 

Lectures de l'Espolsada: En lloc segur

dissabte, 22 de novembre de 2008

En lloc segur

 

Ja vaig avançar que aquesta havia estat una lectura d'aquest estiu, gentilesa de Libros del Asteroide, ara ja la tenim a les llibreries.

En acabar-ne la lectura, vaig tenir la sensació que havia llegit una novel·la magnífica, d'aquelles que et deixen un regust de tornem-hi, d'aquelles que les has acabades però hi penses, la recordes...

"A l'escola superior, a Alburqueque, Nou Mèxic, érem una colla que vam dedicar tot un any a llegir Ciceró: De Senectute i De amicitia. Probablement no seré mai capaç de viure el nivell de saviesa resignada de De Senectute ni d'imitar-la, però sí que puc dir que ho he intentat amb De amicitia, i ho he intentat en cada moment en els darrers trenta-quatre anys."

En lloc segur és una història d'amistat amb majúscules entre dos matrimonis. Ells dos, en Sid i en Larry, són dos professors, ja jubilats, de literatura a la universitat de Wisconsin. De fet, en Larry es converteix en un escriptor de cert renom i és qui ens narra la història. El relat s'inicia quan ell i la Sally tornen a Battell Pond, la casa d'estiueig d'en Sid i la Charity. La Charity és a punt de morir. És el darrer cap de setmana que passaran plegats i aquest fet serveix de tret de sortida per remuntar-nos dècades enrere quan s'inicia tot plegat.

"La paraula de moda d'aquests dies és vinculació. Suposo que algunes persones veuen en una relació com aquesta un senyal de lesbianisme no reconegut, les mateixes que probablement especularien sobre la vida sexual d'algú com jo, un home perfectament sa amb una dona esguerrada. M'és igual que puguin especular o quines són les respostes. Vivim com podem, fem el que hem de fer, i no tot segueix models freudians o victorians. El que estic segur és que l'amistat -no l'amor, l'amistat- és tan possible entres les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. La sexualitat i la desconfiança tot sovint van plegades, i totes dues són incompatibles amb l'amicitia."

En lloc segur és un repàs de dècades d'amistat, de l'evolució de les persones, d'alts i baixos, alegries, penes... a voltes amb un punt de vista crític, Stegner té una enorme capacitat narrativa. Us adreço a llegir la crítica literària que en fa Saladrigas al Culturas.

Jo us incito a tastar-lo i a parlar-ne, i us deixo amb una cita, que per sort confirma que hi ha petites editorials que esperen que un bon llibre trobi un públic suficient.

"Com que ens trobàvem en una taula acadèmica, ens vam posar a deplorar el nivell de gust popular. Només es venia la porqueria. Que potser no hi havia mercat per llibres bons, seriosos, intel·ligents i ben escrits? N'hi havia d'haver. No es podia esperar que un bon llibre trobés un públic, poc nombrós, potser, però suficient?"

Publicada per Libros del Asteroide en català i en castellà
 

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

dissabte, 22 de novembre de 2008

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

 

Gràcies Isabel, Concepció i Marina, i gràcies a tothom que va venir i va gaudir d'una vetllada tan màgica!
Solstici

El teu sexe i el meu són dues boques.
No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els nostres sexes,
amor, són dues boques. I dos sexes

ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l'eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:

avarem-hi el desig d'escuma viva.
El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.

Boques, coralls en llacuna de molsa
on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.

Tot és un daltabaix de sal oberta.
Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.
Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,
que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!
I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes!

La germana, l'estrangera M. Mercè Marçal

Tretze tristos tràngols

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Tretze tristos tràngols

 


A mi, els contes sempre m'han costat i alhora captivat. Em fascina la capacitat de crear històries amb un breu espai, però jo en voldria més detalls, i és per això que em costa, perquè voldria saber el perquè d'això, el rerefons d'un personatge, la motivació que ha portat algú a escriure allò i no una altra cosa, en resum, preguntes que en els contes, sovint, queden obertes.


He llegit diferents crítiques del llibre del Sánchez Piñol que em fan sentir petita i que encara em queda molt per aprendre i per llegir, de totes maneres, penso que la gent de peu quan agafa un llibre de contes ho fa per gaudir-ne i passar una bona estona i no per veure-hi tantes referències literàries. Tretze tristos tràngols ho ha aconseguit, són relats molt ben travats, que pel títol ja podeu endevinar que el que tenen en comú són protagonistes que passen per tràngols ben tristos.

Parlar de tots és difícil i perdria la gràcia, cada conte té el seu que, per això he decidit descriure'ls amb una, dues o tres paraules segons el que m'han inspirat mentre anava llegint.

Quan queien homes de la lluna: esclavitud segle XXI

Tot el que li cal saber a una zebra: genialitat

La nau dels bojos: angoixa

La solidaritat que va venir de les estrelles: corrent intern polític

La llei de la selva: rodoredià, sentiment de culpa

De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant: aparença, metamorfosi

Entre el cel i l'infern: ensopiment administratiu

Titus: passat gloriós inexistent

Ja no puc més: incomunicació

L'espantocells que s'estimava els ocells: solitud, acceptació del destí

Mai no compris xurros en diumenge: no t'hi fiquis

El Rei de Reis i les dues ciutats: règims totalitaris

Només digues si encara m'estimes: m'ha encantat!

Llegiu-lo i en parlem, de totes maneres a mi em va fer decidir l'entrevista a L'hora del lector

Publicat per La Campana

Lectures de l'Espolsada: Maus

Lectures de l'Espolsada: Maus

divendres, 14 de novembre de 2008

Maus



La lectura de Maus coincideix amb el setantè aniversari de la Nit dels vidres trencats que es considera l'inici de la persecució i el genocidi més atroç perpetrat contra els jueus i altres ètnies.

Maus és un còmic, novel·la gràfica, sobre Vladek Spiegelman, pare de l'autor de l'obra, Art Spiegelman. Vladek és un jueu polonès que aconsegueix sobreviure a l'horror i la barbàrie dels camps de concentració, no obstant, pel que se'n desprèn de l'obra, no és capaç de sobreviure amb el record que això li provoca, record, -malson- que afecta severament el seu caràcter i tarannà.

Els Spiegelman refan la vida als EUA, Vladek es converteix en comerciant de diamants. Des del seu país d'acollida, Art es va trobant amb el seu pare i va estirant el fill del cabdell, i així, en mica en mica Vladek va desengrunant tot el que va succeir en aquell infern.

Maus posa els pèls de punta, no explica res que no sabem o que gent com Primo Levi, Anglada, Imre Kertész, Montserrat Roig o Amat-Piniella no ens hagin deixat per escrit. Però Maus té la capacitat d'emocionar-nos amb poca lletra i amb un dibuix de traç senzill, amb personatges que s'amaguen sota cares d'animals: els polonesos, porcs; els alemanys, gats; els francesos, granotes; els nordamericans, gossos i els jueus sota l'aparença de ratolins. Maus és una història de supervivència que desvetlla traïcions, fam, pànic...




Maus però també mostra com el passat condiciona el present, en aquest cas el caràcter de Vladek i la manera com es relaciona amb els éssers més estimats. La relació amb la seva primera dona, l'Anja que se suïcida, amb la Mala l'actual dona i Art, el seu fill.

A casa nostra ens ha arribat la traducció en català de la mà de l'editorial mallorquina Inrevés que n'ha fet una edició molt acurada a tots nivells. Vladek parla un anglès apolonesat i en català comet errors de sintaxi i gramàtica que es deuen a l'adaptació, no patiu!

Nota: des del web de l'editorial es pot descarregar una guia per al professorat, pot ser un llibre molt útil per alguna classe d'història diferent.

Publicat per Inrevés en català i Mondadori en castellà

6 comentaris:

Núria MG ha dit...

Jo també vaig mirar bona part de L'hora del lector, i sí, va ser molt interessant!
Espero que ahir anés molt bé! Tinc ganes de veure la música que fan...

15 de novembre de 2008, 10:40 maus
Núria MG ha dit...

Ai, no era ahir, és la setmana que ve... és que com que igualment tinc conert... llàstima.

15 de novembre de 2008, 10:43 maus
Mireia ha dit...

A mi la novel·la gràfica em costa; però crec que tens raó que pot ser una gran proposta per fer una classe d'història. A veure si algun professor d'institut ho llegeix i ho posa a la pràctica

15 de novembre de 2008, 18:43 maus
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, doncs Maus és una bona manera d'entrar-hi.

16 de novembre de 2008, 12:38 maus
ona. ha dit...

Quin còmic, m'encanta!!

12 de desembre de 2008, 21:45 maus
L'Espolsada llibres ha dit...

Ona, celebro que t'agradi, a veure si ho fem córrer i cau a les mans de molta gent.

13 de desembre de 2008, 10:03 maus