Les gratituds
Dissabte, 27 de març de 2021
Ara fa un any tots érem tancats a casa, al carrer hi havia un silenci absolut i només se sentia la piuladissa dels ocells que fins i tot gosaven caminar arran de terra. Si miro enrere diria que la paraula que més he pronunciat aquest any és gràcies, agraïment per infinitat de coses petites que ens han fet sobreviure en temps de pandèmia.
“T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute.”
La lectura de Les gratituds de Delphine de Vigan m’ha fet pensar molt, és un llibre petit, breu i intens, és una intensitat diferent a la que ens té acostumats de Vigan, és més tendre, més serè i l’Alzeheimer que pateix la protagonista m’ha recordat molt al buit d’aquest darrer any. La Michka va perdent la parla, té una mena de nebulosa i és com si se li apagués el món, una mica la sensació que hem tingut tots aquests últims mesos estranys i confusos. La Michka fa front a la malaltia amb una serenor, calma i humor, canvia les paraules, les perd i en canvi té temps per dialogar amb el logopeda que la visita, en Jérôme, i la Marie una veïna que ja no és la nena petita a qui cuidava. La Marie li porta notícies de fora, dubta en veu alta de la seva futura maternitat, i en Jérôme la fa recordar per no oblidar. Tots dos l’acompanyen en l’últim tram de la vida i ella els transmet aquelles coses que ensenyem a aquells que estimem i l’ajuden a trobar el matrimoni que la va amagar quan van deportar els seus pares, no els ha vist més i els vol donar les gràcies.
“-És veritat, al final és molt dur. Sempre ens pensem que tenim temps per dir les coses, i un dia de sobte ja és massa tard. Ens pensem que n’hi ha prou de mostrar, de gesticular, però no és veritat, cal dir. Dir, aquesta paraula que a vostè li agrada tant. Són importants, les paraules, però què li he de dir jo, a vostè, que ha estat correctora per a una gran revista, si no m’equivoco.”
La vida té moltes paradoxes i la Michka que ha treballat tota la vida amb les paraules, veu com les perd, com se li escolen entre els dits i en canvi, troba els últims mots per consolar les dues persones que l’han acompanyat fins al final. Una barreja de somni i il·lusió amb uns passos de ball i la poesia. La Michka se’n va dormint i deixant una immensa gratitud pels que l’han conegut, al capdavall, ja deu ser això morir en pau.
De Vigan, no falla mai. Aquesta autora té un do.
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edita Edicions 62 i Anagrama en castellà