Lectures

Lectures de l'Espolsada: La isla

Lectures de l'Espolsada: La isla

dissabte, 28 de novembre de 2009

La isla


Un pare a punt de morir per culpa d'un càncer terminal demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa que el va veure néixer i créixer per passar-hi uns dies. Una illa adriàtica plena de lluminositat en què el temps sembla haver-se aturat. Seran uns moments de descoberta mútua. El pare sap que no li queden massa dies i el fill prendrà consciència que la mort ja fa dies que truca a la porta del pare.


"-He ido a explorar el muelle y he elegido el sitio adonde iré a pescar esta tarde. También he ido... a ver de nuevo algunos rincones donde todo ha permanecido igual que cuando yo era niño. De viejos nos gusta asegurarnos de que el mundo no ha cambiado del todo.

-¿Te has vuelto filósofo, papá?

-Por todo se pasa; quien no lo ha sido en su juventud, llega a serlo después."


"Una lucha cuya suerte ya estaba decidida. Sin esperanza. Volvía a apagarse la luz en los ojos turbios de su padre como el preludio de una derrota. Sin embargo, tal vez quien combate no tenga una conciencia plena de la inevitable derrota y pueda resistir y recobrar el aliento para luchar todavía. Pero quien asiste impotente a la trágica lucha, y tiene en sus venas la misma sangre que la víctima, sufre con horror reprimido y todos sus minutos están envenenados."

Un relat escrit amb una senzillesa que emociona. No hi passa res, només la vida. Hi ha llibres que no els calen gaire pàgines per arribar-nos ben endins. Aquest n'és un. Magnífic, m'ha recordat al meu estimat Maxwell.

Publicat per Minúscula.
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Giani Stuparich

8 comentaris:

kokamuskes ha dit...

A mí també em va agradar. Minúscula i Asteroide tenen molt d'encert.

28 de novembre de 2009, 11:35 la-isla
kweilan ha dit...

Aquests llibre que no hi passa res però hi passa tot...m'agraden. Gràcies per la recomanació!

29 de novembre de 2009, 18:51 la-isla
Mireia ha dit...

ui, no sé pas si m'hi atreviré amb aquest. No tinc ganes de plorar

29 de novembre de 2009, 19:09 la-isla
L'Espolsada llibres ha dit...

Kokamuskes ;)
Kweilan, em sembla que t'agradarà.
Mireia no és un llibre de llàgrima fàcil malgrat s'abordi la mort d'un pare. És un llibre amb una prosa molt bonica. Tasta'l.

29 de novembre de 2009, 20:04 la-isla
digue'm ariadna ha dit...

... El vaig llegir i encara ara, en rellegir el fragment que més em va captivar, em trasbalsa "... El hijo vio empequeñecerse la isla, desvanecerse en el horizonte bajo el inmenso resplandor del mar. Fue aquel el primer momento en el que tuvo la conciencia precisa y simple de lo que perdía al perder a su padre." És una petita gran joia. Llegint el teu apunt m'has despertat la curiositat per en William Maxwell, tinc apuntats 2 o 3 títols seus, però encara no n'he llegit cap...

29 de novembre de 2009, 20:18 la-isla
Rosa ha dit...

Me'l apunto.
Un abraçada

29 de novembre de 2009, 22:20 la-isla
Núria ha dit...

...ai, que a prop que el tinc...!! crec que no m'hi podré resistir ;)

1 de desembre de 2009, 0:18 la-isla
bajoqueta ha dit...

A mi també m'agrada això que dius "No hi passa res, només la vida." I ja està bé, no? Si està ben escrit ens agradarà. Apuntat!

15 de desembre de 2009, 12:28 la-isla

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La lluna

Lectures de l'Espolsada: La lluna

dissabte, 18 de juliol de 2009

La lluna





Des de sempre ens ha fascinat i ara fa 40 anys que van posar-hi els peus al damunt. Aquesta setmana us recomano alguns llibres per compartir grans i petits i enamorar-nos encara més de la lluna.















Perdeu-vos hi!

Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Carme Solé Vendrell, Emilio Urberuaga, Hergé, Ignasi Valios, Jules Verne, Lewis York i Roger Olmos, Marta Comas, Michael Grejniec, Oriol Toro i Sebastià Serra

14 comentaris:

Mireia ha dit...

A mi m'agrada veure-la quna està plena des de la platja.
Bones recomenacions

18 de juliol de 2009, 11:53 la-lluna
estel armengol ha dit...

és un bona font d'inspiració la lluna! per escriure, per mirar-la per fotografiar-la! i crec que és tant o més misteriosa que fa 40 anys

18 de juliol de 2009, 12:08 la-lluna
Rosa ha dit...

Jo ho vaig veure en directe per tv, però, no sé, no sé. Fe, un bon repertori de llibres.
Fins aviat

Rosa

18 de juliol de 2009, 20:24 la-lluna
Anònim ha dit...

La lluna d´en Joan és un conte preciós, els nens no es cansen de sentir-lo. A més les il.lustracions són boniques, agraden a grans i a petits. Gran il.lustradora la Carme Solé Vendrell.
D´on deu venir l´expressió "estàs a la lluna de València"
Imma

19 de juliol de 2009, 6:28 la-lluna
berta bocado ha dit...

Ai no sé d'on ve l'expressió però hi ha un conte infantil molt bonic, ara ja descatalogat, il·lustrat per Asun Balzola, que es diu Munia i la lluna, editat per Destino, on efectivament, la lluna que visita la Múnia arriba de València.
El trobareu a algunes bibioteques.

molt bona tria, Fe

20 de juliol de 2009, 10:02 la-lluna
heura ha dit...

M´encanten els dibuixos de l´Asun Balzola, agraden més als adults que als nens-es.
Proposo que busquem més títols de llibres amb la paraula LLUNA

20 de juliol de 2009, 11:46 la-lluna
L'Espolsada llibres ha dit...

Ai aquesta lluna que ens roba el cor... Heura et prenc la paraula, si algú en coneix més que ho digui!
L'expressió de la lluna de València... no ho sé però ho busco!

20 de juliol de 2009, 17:34 la-lluna
L'Espolsada llibres ha dit...

Consultat l'Alcover Moll: "aquesta locució s'explica perquè en pondre's el sol tancaven les portes de València, i els que arribaven tard havien de passar la nit fora de la muralla."

21 de juliol de 2009, 15:59 la-lluna
Tonina ha dit...

Cada any conto De què fa gust la lluna als nins de l'escola. ES un conte molt especial. El de Tintin és un dels preferits dels meus fills.
Bona idea la de heura, si en recordo algun el té passo.
Salutacions.

21 de juliol de 2009, 17:02 la-lluna
Anònim ha dit...

El palau de la LLUNA, Paul Auster

Quan la LLUNA escampa els morts, Esperança Camps

22 de juliol de 2009, 1:04 la-lluna
Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Una bona tria Fe, a mi m'agrada la part més mitològica i folklòrica de la lluna, em sembla misteriosa, seductora, poètica ....

"Romance de la luna". Federico García Lorca

22 de juliol de 2009, 9:47 la-lluna
L'Espolsada llibres ha dit...

La tria estava pensada per compartir grans i petits. Si entrem en adults també podem destacar Cau de llunes de la Marçal.
Gràcies per la vostra participació.

22 de juliol de 2009, 9:51 la-lluna
bajoqueta ha dit...

Sempre allí vigilant-mos i influint sobre les nostres vides :)

Se n'ha escrit molt sobre ella, però és que lo que no coneixem mos crida moltíssim l'atenció.

24 de juliol de 2009, 12:11 la-lluna
Anònim ha dit...

Al joc literari d'aquest mes de Tibau: Tens un racó dalt del món es proposen títols amb la paraula LLUNA. Jo últimament estic submergida en una revista literària (de relats de joves escriptors) amb nom de frase feta, també: La lluna en un cove.

26 de juliol de 2009, 23:07 la-lluna

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La ola

Lectures de l'Espolsada: La ola

dissabte, 10 de gener de 2009

La ola

Avui us volia ensenyar un dels meus regals de reis... poques paraules perquè al llibre en qüestió no n'hi ha ni una, però no cal, les imatges parlen per si soles.




Qui no s'ha mirat les onades amb precaució?






Qui no s'ha atrevit a plantar-los cara?





Qui no ha quedat embolcallat pel blau i l'escuma d'una onada inesperada?




Qui no ha acabat així?


Records d'infantesa a la vora de la platja.
Publicat per Barbara Fiore.
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Suzy Lee

10 comentaris:

el llibreter ha dit...

Un àlbum esplèndid! La veritat és que Barbara Fiore és una de les meves editorials favorites. Una meravella de regal, enhorabona!

10 de gener de 2009, 12:54 la-ola
Núria ha dit...

Totalment d'acord amb el llibreter

10 de gener de 2009, 18:32 la-ola
L'Espolsada llibres ha dit...

Qi ho diu que les sogres no saben fer regals? ;)

11 de gener de 2009, 11:55 la-ola
Abel ha dit...

Hola, t'escric per un afer relacionat amb el post anterior, no passa res oi?
Resulta que ahir, després de setmanes sense fer-ho, em vaig comprar l'AVUI (pel suplement cultural9, i, una vegada més , esgtic indignat!!!! Cada vegada que kla blogosfera coincideix a recomanar un llibre (ho dic per PETONS DE DIUMENGE, recomanat a diversos blogs), va el crític de torn i el posa a parir!!!! Ho sento per`lo he de dir nom i cognoms, un tal X Pla, que cada setmana escriu ressenyes per tirar amb ganivet a matar. Si tots els llibres que ressenya són tan dolents, alguna cosa passa! O és com l'acudit de l'autopista (ja sabeu, aquell que diu que tots van en direcció contrària), o fa una mala tria (que no crec que sigui el cas).
Ara sí que, definitivamnent, no me'l torno a comprar. Amb la tasca tan lloable que feu en els blogs (jo segueixo el teu i el de keilan amb molt de delr, i també passejo per altres de tant en tant) en tinc de sobra per guiar les meves lectures!!!!!
I el tal X Pla aquest que continue cre,mant tots els llibres que llegeix si vol-
Salut des del País valencià, terra, com molt bé sabeu els lectors/es del blog, de bons escriptors)

PD: perdoneu l'extensió del comentari, però és que estic emprenyat i necessitava quedar-me a gust,.

11 de gener de 2009, 16:43 la-ola
Núria ha dit...

Jo també he vist la crítica de l'Avui i m'ha sobtat molt, perquè com bé diu l'Abel, en molts altres llocs ha rebut bones crítiques.
Crec que un ha de saber de quins crítics refiar-se i de quins no; potser en Pla és molt exigent i l'ha valorat amb baixa puntuació, però ell mateix reconeix que la novel·la està ben narrada i documentada, però llavors diu que no té estil ni originalitat... Jo primer la llegiria i em refiaria dels qui conec i que el recomanen. Abel, et pots tornar a comprar l'Avui, hi ha altres crítics que valen la pena, fins i tot a la pàgina del costat hi deuries trobar una magnífica crítica d'En lloc segur, que també se n'ha parlat en aquest bloc si no m'equivoco. El suplement de Cultura val la pena.

11 de gener de 2009, 20:24 la-ola
Glòria Maria ha dit...

Efectivament, Abel, tal com diu la Núria hi ha altres crítics més fiables. A la pàgina de la dreta hi ha la crítica que esmenta ella (del David Castillo) i puntua amb un 5 (que és el màxim). Des que va començar el sistema de puntuacions, el Pla aquest la nota màxima que ha posat és un 2!!!!! Segurament deu ser un amargat de la vida, és per això que és millor refiar-se d'aquells que són capaços de posar un 2, però també un 5 si l'obra s'ho val.

12 de gener de 2009, 9:40 la-ola
L'Espolsada llibres ha dit...

Bon dia a tothom,
Abel jo també vaig llegir la crítica i em va saber greu, sobretot perquè a mi sí que em va agradar. Jo mai he pretès fer crítica literària des del meu blog, sinó que parlo dels llibres que m'han arribat endins per un motiu o altre, us remeto al primer post del blog de l'agost de 2007. Els crítics, experts literaris, hi veuen tot de coses que serveixen per valorar un llibre segurament des del punt de vista més acadèmic, és la seva feina. Reconec que em sap greu quan la crítica no és com la meva opinió, però com diu la Núria i la Glòria Maria al costat hi ha una crítica d'un llibre que em té enamorada i que ja vaig comentar que és En lloc segur, Wallace Stegner. Una abraçada i benvinguts al debat. No deixeu de mirar La ola que és un àlbum preciós.

12 de gener de 2009, 10:20 la-ola
Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

sento molt no coincidir però a mi no m'enganxa el llibre "petons de diumenge"...
l'he començat (regal de Nadal) i ha quedat damunt de la tauleta tapat per altres.
potser no és el meu moment per a llegir-lo però m'aburreix, no he connectat... i vaig llegir en diagonal la crítica de l'Avui però no en vaig fer massa cas.
en canvi m'he llegit en un tres i no res "el Caçador d'estels" i "Quiet".
Espolsada, ja han passat per les teves recomanacions aquest dos llibres?

12 de gener de 2009, 19:12 la-ola
L'Espolsada llibres ha dit...

Així m'agrada que tothom hi digui la seva. Assumpta pots llegir al blog l'entrada de Quiet. Caçadors d'estels no està comentat però sí que ho està Mil sols esplèndids, del mateix autor.

12 de gener de 2009, 19:15 la-ola
digue'm ariadna ha dit...

... Unes imatges que fan remoure records i sentiments sense necessitat de paraules, un molt bon regal...

13 de gener de 2009, 16:08 la-ola

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La part visible

Lectures de l'Espolsada: La part visible

dissabte, 13 de juny de 2009

La part visible



XLVIII


Brilla un estel, ridícul i evident
com la certesa que jo acabaria
per fer-te mal de bon de veres. Ara
tot adquireix una coloratura
pàl·lida i renuent, que desdibuixa
la teva vida, el meu destí, i la resta.


Si no brillàs la llum amb tanta mala
folla i amb tanta poca traça,
diria encara que t'estimo,
que ocupes els meus somnis, que ens pertany
un lloc sota el sol i el fulgor tranquil
de la lluna al crestaix de les muntanyes.


En gran pecat vaig trobar una gran pena.


Ed. Proa
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Sebastià Alzamora

6 comentaris:

kweilan ha dit...

Preciós, Espolsada.

14 de juny de 2009, 20:07 la-part-visible
Anònim ha dit...

Me n´han parlat molt bé de La part visible, Sebastià Alzamora (premi Carles Riba 2008).
El desig, l´amor...

Gràcies per mostrar-nos poesia
Imma

15 de juny de 2009, 10:45 la-part-visible
L'Espolsada llibres ha dit...

No sóc gens entesa en poesia, només sé quan em mou i em transmet i per a mi ja és suficient per recomanar-la. Kweilan, el mèrit és de l'Alzamora i sí, Imma, te'l recomano.

15 de juny de 2009, 17:27 la-part-visible
carina ha dit...

Tampoc sóc gens entesa en poesia, però n'hi ha que quan els llegeixes passa alguna cosa... m'ha agradt aquest tast i crec que en faré una menjada sencera.

20 de juny de 2009, 3:22 la-part-visible
carina ha dit...

Tampoc sóc gens entesa en poesia, però n'hi ha que quan els llegeixes passa alguna cosa... m'ha agradt aquest tast i crec que en faré una menjada sencera.

20 de juny de 2009, 3:23 la-part-visible
L'Espolsada llibres ha dit...

Carina bon profit, ja ens diràs què t'ha semblat.

20 de juny de 2009, 10:09 la-part-visible

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La pedra de la paciència

Lectures de l'Espolsada: La pedra de la paciència

dissabte, 30 de maig de 2009

La pedra de la paciència



La pedra de la paciència, sangué sabur, premi Goncourt 2008, no deixa indiferent ningú.

Un home jau en estat vegetatiu damunt un matalàs, té una bala a la nuca. A fora els trets i l'alto el foc es reparteixen el dia. Al seu costat la seva dona que el cuida, resa, li parla...

La història passa en algun indret qualsevol de l'Afganistan, no té importància perquè a aquestes històries no els cal ni noms ni cognoms. És la vida. Rahimi va desgranant amb un llenguatge magnífic, amb frases curtes que fan que la novel·la tingui un ritme angoixant, la vida d'aquesta dona que en mica en mica va buidant la ràbia que sent envers el seu marit que va triar la guerra santa.

En la mitologia persa, Sangué sabur, és una pedra màgica a la qual pots confiar tot allò que no es pot dir en veu alta, secrets, confessions, pensaments... que la pedra va absorbint fins que un dia esclata i la pedra t'allibera de tot. La protagonista converteix el seu home en una sangué sabur. Mentre en té cura, li confessa tot l'odi que sent, l'horror en què ha viscut des que el coneix... les frustracions, el menyspreu. En silenci espera que la seva pedra esclati.
"Es desaconsella que una verge jove freqüenti les altres noies casades. Foteses! Havia de dormir amb la teva mare, que vetllava per a mi, o més ben dit, que vetllava per la meva castedat. I tot allò li semblava tan normal, tan natural a tothom. Fins i tot a mi! La solitud no tenia nom per a mi. De nit dormia amb la teva mare i de dia xerrava amb el teu pare. Sort que hi era ell! Quin home! Només el tenia a ell. La teva mare no ho suportava. Quan em veia amb ell, es crispava. Em feia passar de seguida cap a la cuina. El teu pare em llegia poemes, m'explicava històries... em feia riure, escriure, pensar. M'estimava. Perquè t'estimava a tu! Estava orgullós de tu quan lluitaves per la llibertat. Me'n parlava. Va ser després de l'alliberament quan et va començar a odiar, a tu i també als teus germans, quan només lluitàveu pel poder!"

Un cant a la llibertat, un retrat de l'absurditat de la guerra, de l'opressió de la dona arreu i una denúncia dels fanatismes, escrit de manera excel·lent.

Publicada en català per Empúries i Siruela en castellà.
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Atiq Rahimi

9 comentaris:

Núria ha dit...

sí que ho sembla, de potent!

i això dels animals fenomenals també és fenomenal
;)

31 de maig de 2009, 13:43 la-pedra-de-la-paciencia
kweilan ha dit...

Excel.lent ressenya. I el llibre ha de ser interessant.

31 de maig de 2009, 22:38 la-pedra-de-la-paciencia
bajoqueta ha dit...

Com sempre, ens fas ganes de llegir-lo :) A la llista dels 10.000 jajaja

1 de juny de 2009, 20:25 la-pedra-de-la-paciencia
SU ha dit...

Fe,

Aquest llibre ens el va recomanar l'Eduard Márquez quan va venir a fer-nos la sessió especial al Club.

Ja el tinc a casa (com la bajoqueta, a la pila dels 10.000!!!).

Gràcies, un cop més, per la recomanació!

Petó,

SU

2 de juny de 2009, 19:25 la-pedra-de-la-paciencia
L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies a vosaltres. A mi m'ha arribat molt, ja em direu el que.

3 de juny de 2009, 18:37 la-pedra-de-la-paciencia
Abel ha dit...

Caram, recomanació de l'Espolsada i d'Eduard Marquez... aquest no el deixaré passar

5 de juny de 2009, 17:46 la-pedra-de-la-paciencia
SU ha dit...

Abel (perdona la intromissió, Fe),

Realment me'n refio d'en Márquez, però t'he de dir que en aquella mateixa sessió "es va carregar" Mal de pedres, que a mi -tot i que em va costar entrar-hi- em va encantar.

Ju veus! Un cop més... sobre gustos...

Petó,

SU

5 de juny de 2009, 19:33 la-pedra-de-la-paciencia
carina ha dit...

Torno a passar per aquí i em trobo aquesta sorpresa, fa uns dies que tinc el llibre i no m'havia acabat de decidir a començar-lo. El vaig comprar arran de veure un pel·li afganesa que em va encantar: Osama i en veure aquest llibre a la llibreria em vavenir unes ganes terribles de comprar-lo per si algun dia em venia de gust llegir-lo. Ara ja no tinc excusa.
Una ressenya genial

6 de juny de 2009, 1:44 la-pedra-de-la-paciencia
L'Espolsada llibres ha dit...

Mal de pedres a mi també em va agradar molt. A veure què us sembla aquest... ja direu cosetes.
Una abraçada,

Fe

6 de juny de 2009, 11:09 la-pedra-de-la-paciencia

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Olor de colònia

Lectures de l'Espolsada: Olor de colònia

diumenge, 15 de març de 2009

Olor de colònia


La sensació després d'haver llegit Olor de colònia és de novel·lassa. Com diu Julià Guillamon, tradueixo: "és un dels llibres més sòlids que s'han publicat en català últimament i l'aparició de Sílvia Alcàntara un fenomen equiparable a Maria Barbal i Pedra de tartera."

Cada cop més, m'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. I just aquesta setmana a L'hora del lector, coincidíem amb l'Emili Manzano (gran programa, no deixeu de veure'l), justa havia acabat el llibre i en parlaven. Mentre llegia Olor de colònia sentia una mena d'opressió, d'engabiament... quan l'acabes t'adones que és gràcies a l'escriptura d'Alcàntara que vius i sents tal com ho feien els habitants d'una colònia.

"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."

Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers.

"I la borra, voleiant, que es quedava enganxada al coll i als cabells. I el soroll del telers; catrac-catrac, catrac-catrac, que obligava la gent a parlar amb les mans, com si fossin muts. Per saber quan havia de canviar el torn, apagaven i encenien els llums -fer el senyal, en deien-, perquè ni tan sols la sirena se sentia des d'allà a dins."

Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.

"Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès..."

De debò ha estat una sort topar-me amb aquesta novel·la i sobretot amb Sílvia Alcàntara. Privada d'aprendre a escriure en català ho va fer de gran, més tard es va apuntar a un curs d'escriptura i anys després aquí en tenim els fruits. Aquesta dona nascuda en una colònia duia un gran bagatge que ens ofereix en forma de llibre. No trigarem a tenir-la a la llibreria i segur que serà un plaer sentir-la de viva veu. Olor de colònia, gran literatura.

Publicada per edicions de 1984
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Sílvia Alcàntara

18 comentaris:

Marta ha dit...

Gràcies per la recomenació. Pot ser un dels llibres per comprar per Sant Jordi. Aquests tipus de noveles, m'agraden. Salutacions!

15 de març de 2009, 18:48 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
kweilan ha dit...

A mi també m'agraden. El poso a la cua. Gràcies!!

15 de març de 2009, 20:39 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Abel ha dit...

Merci er la recomanació.

16 de març de 2009, 11:18 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Thera ha dit...

M'apunto també a agrair-te la recomanació.Sempre m'han fascinat les colònies, com si vivía, la fàbrica,... segur que m'hi endinso i revisc molts records explicats pels àvis. Gràcies!

16 de març de 2009, 12:56 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
muga ha dit...

A mi també m'ha agradat molt. Aconsegueix transportar-te a un món que ja no existeix. El títol molt apropiat, s'arriba a sentir la olor dels magatzems i els capitols lligats acaben de donar aquesta sensació clautrofòbica que devia ser una colònia. La trama`fa que sigui un llibre que no es pugui deixar. Us el recomano pe Sant Jordi!!!

17 de març de 2009, 19:44 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Rosa ha dit...

Aquesta tarda he mirat el blog i m'ha semblat que comentaves el llibre"Petons de diumenge", veig que ho he mirat malament."Olor de colònia" no el coneixia, però pel que sembla ha d’estar molt be. Jo de petita vaig viure uns anys a Gironella i ma mare treballava en una fabrica tèxtil de les que hi havia al costat del Llobregat. Encara moltes vegades me’n parla. Segurament m’agradarà.

17 de març de 2009, 23:44 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
L'Espolsada llibres ha dit...

Animeu-vos hi que val la pena!

18 de març de 2009, 12:57 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Mireia (l'altra) ha dit...

hola, l'espolsada, ja tinc blog:

http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/

19 de març de 2009, 12:33 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
viuillegeix ha dit...

ostres, vaig veure l'hora del lector del 33 el dia que entrevistaven l'Alcàntara. Cau per St Jordi, segur. No us passa que aquests de l'hora del lector fan unes ganes tremendes de llegir el que recomanen. Hi posen un entusiasme que s'encomana!!!Fan pujar la lecturina a base de bé

20 de març de 2009, 19:16 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
hypatia ha dit...

A mi també em va encandilar,
tant i tant,
que era el llibre "secret" que amagàven les meves pistes per al 100è joc literari d'en Jesús Ma.Tibau.

Avui (o ahir) tocava "descobrir" el llibre secret, i el descobreixo recomanant el teu blog.

Ptonillo
=;)

2 d’abril de 2009, 9:40 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Rosa ha dit...

Hola Fe,
Seguint el teu consell he llegit “Olor de colònia. Avui l’he acabada. L’he trobada magnífica, una novel•la extraordinària. Gracies pel consell.
Et faré cas amb “La noia del ball”.
Una abraçada

8 de maig de 2009, 20:33 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
M.E.S. ha dit...

Fantàstic "Olor de colònia". No deixeu de llegir, si us agrada aquest tipus de literatura, "L'ànima de la vall" de LLuís Cerarols (Pagès Ed. 2007). També "Un clam de llibertat" de Ramon SAlvadó (Abadia Ed. 2003). Són de temàtica molt diferent, el primer és ficció ambientada en un món que desapareix i el segon biografia concentracionària.

9 d’agost de 2009, 22:49 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Sílvia ha dit...

Hola,

Hi estic ben d'acord. El tenia pendent des de feia temps i al final m'hi vaig poder posar aquest estiu. Un llibre deliciós. Una magnífica mostra de com els espais petits poden esdevenir universals.

Paga la pena llegir-lo.

Sílvia Romero

13 d’octubre de 2009, 12:07 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
maria ha dit...

Crec que és totalment penós. Els seus sentiments expressats, no són els que es vivien en les colònies. Ella hi va viure per sobre, és totalment diferent quant hi portes una vida vivint. No es mereix tant aquest llibre, perquè no és una novela real, sino q en podriem di, que és una novela, feta per parlar.

5 de gener de 2011, 0:51 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
JMBA ha dit...

Vaig llegir aquest llibre fa uns mesos, i em va entusiasmar. Vaig escriure un article al meu blog personal (en castellà)(http://jmbigas.blogspot.com/2010/10/olor-de-colonia-de-silvia-alcantara.html).

Un llibre per disfrutar-hi.

Josep Maria

31 de gener de 2011, 20:17 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
L'Espolsada llibres ha dit...

Fa il·Lusió que després de temps d'haver escrit l'apunt encara el llibre generi passions.

31 de gener de 2011, 20:24 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Anònim ha dit...

El llibre no val per res, et perds amb tants personatges i t'explica massa cosses rellevants per la història. Molt avorrit.

13 de febrer de 2011, 11:58 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor
Anònim ha dit...

jo els personatges els porto bé pero a classe em demanen fer un context històric i no se nomes se que pasa al llobregat al voltant dels anus 50 algu em pot ayudar?la meva profe diu k pot sortir a la sele

24 d’octubre de 2011, 17:56 la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La tendresa dels llops

Lectures de l'Espolsada: La tendresa dels llops

dissabte, 27 de juny de 2009

La tendresa dels llops




Neu, gel, paranyers, llops; exili, territoris ocupats, indis; solitud, vides silenciades, orgull.
Paraules que defineixen perfectament aquesta novel·la de tall clàssic que porta per títol La tendresa dels llops.

Dove River, 1867. L'hivern és gèlid a Canadà. Indret de pioners escocesos. El poble es desperta amb la desaparició d'un adolescent, en Francis, i la mort violenta d'un habitant del poble. Els rumors corren a assenyalar Francis com l'assassí de Laurent Jammet, la seva mare està convençuda de la seva innocència.
Un estol de veus confuses va narrant les diferents històries que s'amaguen sota la neu de Dove River. En mica en mica una sola veu, la de Lucie Ross, és la que es deixa sentir i ens acompanya fins al final.
L'assassinat de Jammet sacseja l'aparent vida plàcida del poble, remou vells silencis i l'ombra de la veritat hi planeja. La cerca de la veritat ens porta a endinsar-nos en la profunditat del bosc, la duresa de l'hivern, la fredor... tot sota l'atenta mirada dels llops.





El que podria semblar una simple novel·la d'aventures es converteix en una narració psicològica brillant, que desvetlla del que som capaços d'amagar-nos. Un ventall de personatges molt ben definits que ajuden a crear aquest clima de suspens que fa que no puguis deixar de passar les pàgines i això que el text t'oprimeix, tot i que l'acció transcorre en la immensitat del paisatge canadenc.

"Alguna cosa estranya ha succeït amb el temps. És gairebé Nadal, i no obstant això, malgrat caminar a través de neu glaçada, el cel és tan brillant com en un assolellat dia de juliol. A pesar de dur la cara embolicada amb una bufanda, l'esclat del sol em crema els ulls. Els gossos estan encantats d'haver emprès novament la marxa, i en certs aspectes ho entenc. Fora de l'estacada no hi ha traïció ni confusió. Només espai i llum; quilòmetres recorreguts i quilòmetres per recórrer. Les coses semblen fàcils."

La tendresa dels llops és alhora una novel·la d'aventures, viatges, misteri i un petit homenatge a les comunitat d'indis que un dia van veure com els ocupaven la terra i n'espoliaven els recursos.

Publicat per La Magrana en català i Salamandra en castellà.
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Stef Penney

8 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe,
Aquesta novel•la la vaig donar a les novetats, perquè em va semblar que havia d'estar bé. Un comentari al blog em va dir el contrari. Ara tu la comentes i li fas una bona crítica. L'hauré de llegir, encara que tu i jo, coincidim bastant amb els gustos.

Fins aviat
Rosa

27 de juny de 2009, 12:02 la-tendresa-dels-llops
kweilan ha dit...

Me la van regalar per Sant Jordi i quan la vaig llegir em va decebre una mica. Està molt ben escrita, els personatges tenen una sèrie d'aventures, hi ha una mica d'intriga...però tot junt no em va acabar de fer el pes com si a la novel.la li manqués alguna cosa. Potser el final és pobre en relació a les expectatives que es van creant al llarg de la novel.la.
Una abraçada!

27 de juny de 2009, 16:01 la-tendresa-dels-llops
elisabet ha dit...

la vaig veure a Astorga per falles, quan era de viatge, i vaig pensar que valia la pena apuntar-la i fer-li un lloc. L'havia oblidat i ara tu me la retornes... Això és un bon senyal! La llegiré, és clar. Gràcies!

27 de juny de 2009, 16:39 la-tendresa-dels-llops
L'Espolsada llibres ha dit...

A mi amb els dies m'ha anat agradant més i més. Devorava les pàgines, i com tu dius, Kweilan, el final... em va fer ràbia... segurament en volia més!

28 de juny de 2009, 10:16 la-tendresa-dels-llops
Tonina ha dit...

Una bona ressenya, ens obres les ganes de llegir, com sempre. li faré un raconet al prestatge. Salutacions ben caloroses.

28 de juny de 2009, 10:46 la-tendresa-dels-llops
bajoqueta ha dit...

fa-molt-bona-pinta-l'apunto :)

ai, ara de reüll veig el comentari de kweilan... bueno me l'apunto i ja vorem si la llegeixo... que amb ella coincidim bastant amb els llibres :)

29 de juny de 2009, 23:25 la-tendresa-dels-llops
kweilan ha dit...

He llegit Frankie Addams i l'he trobat una preciositat de llibre. Gràcies!!!

3 de juliol de 2009, 17:28 la-tendresa-dels-llops
L'Espolsada llibres ha dit...

Visca la diversitat d'opinions. En tot cas, jo la recomano molt, si més no per la fresca que desprèn i amb aquesta calor s'agraeix imaginar-se estar caminant per la neu.

4 de juliol de 2009, 12:18 la-tendresa-dels-llops

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)