Lectures de l'Espolsada: Un estiu al llac

Lectures de l'Espolsada: Un estiu al llac

dissabte, 11 de juliol de 2009

Un estiu al llac







"Durant aquelles hores, que transcorrien sense que es pogués adonar del temps, en Giacomo tenia la sensació de copsar, en l'estupor d'un mut diàleg de formes, una secreta correspondència entre la figura de color mel, sobre la qual anava a batre l'ardor del sol que inundava la platja, i la barca tota fulgor lleuger en el neguit de l'aigua, que la duia, amb una onada més alta o vehement, a tocar del perill de tombar-se. L'aixecava a últim moment, amb una brusca torsió del canell. Però això era un joc, mentre que aquell diàleg, aquella correspondència reflectien alguna cosa més alta, un sentiment que no podria dominar fàcilment i que ni tan sols era capaç d'entendre".

Un bombó de xocolata intensa. Un estiu al llac, descriu l'estiu d'un nen, en Giacomo, fill d'una família benestant de Milà que passa l'estiu al llac Como. Vigevani descriu amb una dolçor i melancolia l'esclat de vida que té l'estiu i alhora la tristor que deixa quan acaba. Amb ulls de nen i una prosa que enamora descobrim les hores mortes, els passeigs en bicicleta, la coneixença de noves amistats que finiran amb l'estació, la sexualitat i la sensualitat de les tardes tòrrides, les pluges i tempestes intenses...

"Pujava la drecera que s'enfilava al puig. A l'altra banda d'una paret seca penjaven fulles amples de figuera, però sota el sol gairebé a plom l'ombra es perdia. Una sargantana va fer una correguda entre dues pedres; les abelles van desplaçar-se des de les mates d'espígol pel pendent del prat fins a les arrels d'una planta enfiladissa, al racó de la tàpia que s'enrunava."

Una novel·la breu. Val la pena no córrer i assaborir-la a tastets. Un clàssic.

Publicada per Quaderns Crema en català i Minúscula en castellà.
Traduït per Anna Casassas

8 comentaris:

Mireia ha dit...

Gràcies per la recomanació!

11 de juliol de 2009, 17:32 un-estiu-al-llac
Marta ha dit...

Com sempre, les vostres recomenacions et posen la mel a la boca.

11 de juliol de 2009, 19:41 un-estiu-al-llac
Rosa ha dit...

Hola Fe,
Com tot els llibres que ens recomanes, la sensació que emet és molt bona.
Una estona ja et passaré un correu. Quan fas les vacances?
Una abraçada

13 de juliol de 2009, 17:01 un-estiu-al-llac
elisabet ha dit...

a la maleta! ;)))

14 de juliol de 2009, 8:45 un-estiu-al-llac
Núria ha dit...

oh, ve molt de gust un llibre així a l'estiu, no?

14 de juliol de 2009, 12:20 un-estiu-al-llac
Tonina ha dit...

Fa bona pinta aquesta novel.la. Me l'apunto per cercar-la.
Gràcies i bon estiu!!

15 de juliol de 2009, 16:02 un-estiu-al-llac
roger olmos ha dit...

Doncs ja ho he fet, en el pròxim surt tant en vida com en mort, es en una escena on apareix un cementiri, i es clar, m'ho han posat "a huevo" surt en una làpida..

Salut!

16 de juliol de 2009, 17:46 un-estiu-al-llac
L'Espolsada llibres ha dit...

De res... espero que la mel faci apropar-vos-hi!
Elisabet, bon viatge i bons llibres.
Sí, és un llibre ideal per l'estiu perquè jo en molts fragments m'hi he sentit molt identificada.
Roger, el llibre ja l'he comprat al comercial ara ja espero tenir-lo, a l'octubre em sembla, i veure-hi aquest gat tan simpàtic.

17 de juliol de 2009, 20:28 un-estiu-al-llac

Lectures de l'Espolsada: Veles e vents

Lectures de l'Espolsada: Veles e vents

dissabte, 12 de setembre de 2009

Veles e vents



Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor per mort es anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del mon delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:
après ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vos no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
cap prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de l'avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
apres d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

3 comentaris:

Núria ha dit...

Quina entrada més guai! M'encanta aquesta cançó, fa d'Ausiàs March un poeta proper malgrat el temps.

12 de setembre de 2009, 12:20 veles-e-vents
Tonina ha dit...

Un gran poeta i un gran cantant.

12 de setembre de 2009, 12:53 veles-e-vents
Anònim ha dit...

Bonica lletra, excel.lent!

En Raimon la canta meravellosament.

És d´aquelles cançons que formen part del meu repertori musical.
Imma

13 de setembre de 2009, 1:50 veles-e-vents

Lectures de l'Espolsada: Winesburg, Ohio

Lectures de l'Espolsada: Winesburg, Ohio

dissabte, 16 de maig de 2009

Winesburg, Ohio



Els qui em seguiu deveu haver notat dues debilitats... Libros del Asteroide n'és una i l'altra, la col·lecció El cercle de Viena que acaba de publicar Winesburg, Ohio i és fantàstica!

Un vell, del llit estant, mira per la finestra que dóna al carrer principal de Winesburg. Des d'allà observa amb deteniment la quotidianitat dels habitants, en aparença res sembla extraordinari, però en el fons cadascú busca el seu paper en una comunitat curiosa. Anderson dibuixa uns personatges grotescos, descriu situacions absurdes (tal com ho va ser la mort del propi autor que es va empassar un escuradents tot bevent un dry-martini) i grata la superficialitat dels personatges per descriure'ls vius, contradictoris i gens plans. Tot amb un llenguatge acurat i molt fotogràfic.

L'ofici de periodista de Sherwood és patent en aquesta crònica d'un poble. La vius com si fossis un habitant més assegut al costat del vell que observa la finestra. Cada capítol ens descriu una persona del poble, són diferents històries totes lligades per un fil gairebé invisible sense el qual, però, Winesburg no seria el mateix. "Contes a la caixa d'una novel·la" com molt bé escriu David Castillo. Us he de dir que l'he trobada molt cinematogràfica, m'he imaginat tots i cadascun dels seus personatges abillats amb un peto texà, el barret de palla, els vestits de les dones, els carruatges de cavalls i les botigues d'ultramarins plenes a vessar d'objectes i amb aquells pots de vidre plens de caramels...

Us deixo amb una cita que em va fer agafar unes ganes de queixalar una poma...

"A la tardor passegeu pels horts i el terra s'ha endurit amb la gebrada que teniu sota els peus. Els mossos ja han collit les pomes dels arbres. Les han posades en barrils i les han enviades a les ciutats, on se les menjaran en pisos que són plens de llibres, revistes, mobles i gent. Als arbres, només hi queden unes quantes pometes arrugades que els mossos han rebutjat. Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s'ha concentrat en una mena de porció rodona d'un dels costats de la poma. Correu d'un arbre a l'altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades."

Menció especial per la traducció excel·lent de Francesc Parcerisas i l'edició del llibre, la coberta reprodueix un quadre de Grant Wood, American Gothic, que podrien ser dos habitants de Winesburg, perfectament.

Publicada per Viena en català i Cátedra en castellà

28 comentaris:

Mireia ha dit...

aquest llibre tinc ganes de llegir-lo (me'l va recomanar el Biel del tinta Xinesa), ara bé, tin un "dubte trascedental", me'l compro? L'editor (almenys això deia ell9 em va insultar sense més ni menys un dia en un blog, i se'm va glaçar a sang!

16 de maig de 2009, 13:14 winesburg-ohio
Anònim ha dit...

Winesburg, Ohio el van proposar en un club de lectura de La Tralla, però vam optar per El jardí dels Finzi-Contini, Giorgio Bassani.
En un blog en vaig veure un comentari de Winesburg, Ohio, però no aconsegueixo recordar quin blog era, però això m´ha agradat veure el teu comentari.
Francesc Parcerisas és un bon poeta i un bon traductor.
Gràcies
Imma C.

16 de maig de 2009, 15:46 winesburg-ohio
kokamuskes ha dit...

Fa molt bona pinta, i la cita em sembla prometedora. Jo estic a punt d'acabar una altra delícia de Libros del Asteroida, un de Chappell. Aviat en faré la ressenya.

16 de maig de 2009, 16:11 winesburg-ohio
Elvira FR ha dit...

No conec les editorials que anomenes però de seguida que pugui miraré de corregir aquesta absència...aniré passant per aquí...

16 de maig de 2009, 22:05 winesburg-ohio
Mireia ha dit...

ja coneixem la teva debilitat per aquestes dues editorial.. però per alguna cosa serà no? Jo ara estic llegint 'Un lloro per al viacari i d'altres contes' que també és de Viena.

17 de maig de 2009, 13:05 winesburg-ohio
kweilan ha dit...

Els llibres de l'asteroide estan publicant coses molt interessants...aquest llibre que avui recomanes el vaig tenir ahir a les mans però vaig optar per altres que m'havien recomanat al bloc. Ja me'l llegiré. Gràcies, Espolsada!!

17 de maig de 2009, 13:09 winesburg-ohio
Tonina ha dit...

Jo, com la kweilan, ahir el vaig tenir a les mans, a punt de dur-lo a casas i a l'últim moment el vaig deixar. En tornar a Palma el compraré, la portada m'encanta.
Besades.

17 de maig de 2009, 18:48 winesburg-ohio
Llibreria L'Illa ha dit...

És molt bo, Fe. La barreja d'esperpent amb quotidianeïtat és molt bona.

Jo també l'estic recomanant molt.

18 de maig de 2009, 9:40 winesburg-ohio
L'Espolsada llibres ha dit...

Jo us animo de totes totes a fer el pas de llegir-lo i ja el comentarem. Elvira benvinguda a les lectures de l'Espolsada.
Gràcies per passejar-vos per aquí.

18 de maig de 2009, 17:16 winesburg-ohio
viuillegeix ha dit...

veure la vida passar a traves d'una finestra i explicar-ho, és una idea que m'atrau molt.

Vaig passar un any estudiant en una ciutat estrangera. La taula del meu estudi, on m'hi vaig pasar milions d'hores, era davant d'una finestra que donava al carrer, i vaig viure i veure la vida d'aquell barri. Increible el que aprens si t'hi fixes uan mica. Podria haver escrit una novel·la si no hagues estat estudiant i si hagues sabut escriure prou.

18 de maig de 2009, 19:33 winesburg-ohio
el comptable ha dit...

Winesburg, Ohio? El mateix indret d'Indignació (de Philip Roth). Serà qüestió de comparar les descripcions...

19 de maig de 2009, 11:39 winesburg-ohio
bajoqueta ha dit...

M'has fet ganes de llegir-lo, me l'apunto :)

19 de maig de 2009, 12:19 winesburg-ohio
Glòria Maria ha dit...

L'apunto, però en tinc sis a la pila que m'esperen...
Gràcies

20 de maig de 2009, 8:57 winesburg-ohio
Eduard ha dit...

Me'l llegiré així que acabi, ara mateix, La tendresa dels llops.
Aquest llibre és com una ceba, a mesura que li lleves els tels li creixen les aromes i la tendresa.
Aquestes aromes m'han retornat a les de le meva adolescència, quan llegia Jack London i Fenimore Cooper, i estic allargant l'instant d'assaborir-li el cor perquè, quan ho hagi fet, intueixo que em deixarà uns quants dies en el sopor beatífic de l'àpat narcòtic que t'apresona els sentits. (Fer-se gran té aquests privilegis olfactius).
Perdona, acabo de fer la ressenya on no toca. Em llegiré Winnesburg quan acabi la digestió, perquè me'l proposes tu, i en Biel també ho ha fet.

20 de maig de 2009, 23:52 winesburg-ohio
L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies per passejar per aquí. Un cop l'hàgiu llegit torneu i deixeu el vostre comentari. Sóc conscient que la pila de pendents no para de créixer.
Eduard, poso a la pila La tendresa dels llops... quina feinada!

21 de maig de 2009, 10:21 winesburg-ohio
elisabet ha dit...

Ei, Fe, he tafanejat el teu enllaç als animals fenomenals que inundaran L'Espolsada (la magnífica idea de vabau) i ja estic pensant a encarregar-ne algun per mi! Com sempre, idees fabuloses d'una gran llibretera!

22 de maig de 2009, 8:21 winesburg-ohio
Anònim ha dit...

Entre la tendresa dels llops i Winesbourg, Ohio he rellegit Petjades sota l'aigua, aprofitant unes recents passejades pel cor de les Guilleries. Com se m'assemblen els dos llibres! La Maria Dolors Orriols descriu un Sherwod de Sau estant, només fa quaranta anys.
Potser per contrast, de Winesbourg em crida l'atenció el concepte de Déu en l'imaginari americà, la moral que això imposa i com condiciona fins i tot l'extravagància.

31 de maig de 2009, 19:28 winesburg-ohio
digue'm ariadna ha dit...

... El tinc per llegir també, vaig endarrerida =;p ...

3 de juny de 2009, 10:04 winesburg-ohio
Núria ha dit...

Ara Tinta xinesa (el bloc) n'ha fet una entrada

3 de juny de 2009, 15:23 winesburg-ohio
Viena Edicions ha dit...

Perdona, Mireia, però em sembla que hi ha hagut alguna mena de malentès. Els editors de Viena Edicions som l'Enric Viladot i jo mateixa, Isabel Monsó. A més, hi ha diversos col·laboradors externs que participen als consells editorials d'algunes de les col·leccions de l'editorial.
Dit això, voldríem engrescar-te a llegir Winesburg, Ohio, una novel·la extraordinària i, fins ara, injustament desconeguda a casa nostra. Estem segur que no te'n penediràs! Ens agradarà saber-ne la teva opinió. Fins ben aviat!

4 de juny de 2009, 16:02 winesburg-ohio
matilde urbach ha dit...

Ei, comptable. Efectivament, a Indignació en Philipp Roth homenatja Sherwood Anderson.

http://www.barnesandnoble.com/bn-review/note.asp?note=19972727

5 de juny de 2009, 13:35 winesburg-ohio
El comptable ha dit...

Moltes gràcies per l'enllaç, matilde!

11 de juny de 2009, 18:38 winesburg-ohio
Rosa ha dit...

He trobat el teu bloc a traves de Tinta xinesa, on també hi ha un comentari sobre aquest llibre. També va ser un descobriment les editorials "Librosdelasteriode" i "Cercle de Viena", fan una tasca impressionant. Per cert, han format un grup Libros i altres editorials que s'anomena CONTEXTO, també estan molt bé les altres editorials.
Quan he llegit el comentari de Mireia sobre la editorial Cercle de Viena, m'ha semblat estrany perque fa 2 o tres dies els vaig enviar un missatge elogiant les cobertes i el criteri que seguien al publicar i em van contestar al dia següent, a més, també vaig rebre un missatge de Marcel Riera, co-director literari, molt amable.
Winesburg, Ohio em va enamorar, primer, per la portada, m'atreia, era com si em digues "va comprem".
Vaig llegir la ressenya i va ser el segon motiu per comprar-lo. Ara l'estic llegint i m'agrada molt l'estructura que ha triat, però m'has fet donat compte del avi que mira per la finestra, hauré de tornar a rellegir-lo, encara que no serà cap sacrifici per mi. Quan l'hagi acabat, tornaré per parlar-ne

25 de juliol de 2009, 19:40 winesburg-ohio
L'Espolsada llibres ha dit...

Rosa benvinguda! T'esperem quan n'acabis la lectura, mentre gaudeix-ne.

26 de juliol de 2009, 17:22 winesburg-ohio
Rosa ha dit...

Encara no m'hi he posat, avui mateix començaré de nou, tenint en compte els comentaris

30 d’agost de 2009, 1:16 winesburg-ohio
Rosa ha dit...

Ja he acabat Winesburg, Ohio.
Que puc dir, estic completament d'acord amb el teu comentari, L'Espolsada.
Descriu uns personatges amb desitjos que per culpa de la por, en uns casos, i de la soledat, en altres, no gosen provar de complir-los. Només el protagonista que uneix a tots, ho provara, però després de molts dubtes i, a vegades, bastants fora de to.
He sigut una troballa, perquè va ser degut a la portada, que em va enamorar, que el vaig comprar. Les portades de l'editorial Cercle de Viena son una meravella.

27 de setembre de 2009, 12:17 winesburg-ohio
L'Espolsada llibres ha dit...

Rosa, contenta que t'hagi agradat :)

27 de setembre de 2009, 19:01 winesburg-ohio
elisabet ha dit...

Ei, el llibre ha guanyat el Premi Llibreter! ;)

6 de novembre de 2009, 11:14 winesburg-ohio

LlunÀtic: "Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson

llunÀtic: "Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson

Blog sobre literatura a càrrec de David Madueño Sentís

17.10.09

"Winesburg, Ohio", de Sherwood Anderson


No és pas estrany que en un país de contrastos geogràfics i socials tan accentuats com ho és els Estats Units, els seus millors representants literaris s’acullin a la reflexió sobre la cara fosca de la filosofia made in USA que els identifica als ulls de la resta del món. Els derrotats de l’American way of life són els protagonistes de John Steinbeck, Raymond Carver o John Cheever, perquè són ells qui poblen els escenaris més típics de l’Amèrica del Nord: els barris suburbials, les megàpolis industrialitzades, el món rural.

Sembla, però, un fet consubstancial a la naturalesa errívola dels nord-americans, que es remunta als poemes de Walt Whitman, el Huckleberry Finn o les llegendes del Far West. Més enllà de la crítica social i política que poden representar els seus textos, tots ells posen per damunt l’interès en les històries de gent que ho ha perdut tot o que no té res a perdre. És l’anvers del conte típicament nord-americà, que segueix els remolins vitals del personatge que, sorgit del no-res, progressa fins esdevenir un home poderós. Tant l’una com l’altra cara de la moneda sedueix la fantasia dels seus fabuladors.

Però abans de Cheever, Steinbeck o Carver, aparegué Sherwood Anderson, que amb Winesburg, Ohio va iniciar el retrat dels personatges sense biografia. Tractant-se d'un llibre del 1919, quan el "somni americà" encara no havia provocat els estralls de la gran crisi econòmica i els habitants de la ruralia eren encara descendents directes dels colons i grangers i no pas consumidors i constructors de l'Amèrica daurada dels cinquanta, els podem considerar un precedent, un esbós dels personatges que dècades més tard sorgiran a l'ombra del somni. Més enllà d'aquestes consideracions, Winesburg, Ohio esdevé una proposta literària summament atractiva: en comptes de construir una novel·la, Anderson va aprofitar uns quants contes esparsos per crear una antologia que, mossec a mossec, funciona com una novel·la. L’èxit de la proposta es basa en dos puntals. D’una banda, el cosmos de personatges grotescos que hi apareixen pertanyen al petit univers d’un poblet perdut enmig d’Ohio, la població de Winesburg. D’una altra, l’aparició de George Willard, alter ego d’Anderson, un jove contractat com a redactor del Winesburg Eagle, testimoni directe -fins i tot protagonista- de moltes de les petites històries que se'ns presenten.

Però no cregueu que Anderson tingui pretensions filosòfiques; i, malgrat tot, aconsegueix una obra d’un lirisme excels. Res de l’altre món: els personatges que poblen Winesburg apleguen tota una sèrie de pecats humans ben coneguts -l'adulteri que embruteix la vida del protagonista de "Respectabilitat"; l'avarícia i l'orgull de la nouvelle "Santedat"; els pecats d'innocència dels joves a "Aventura", "El pensador" o "No ho sap ningú"... Però Anderson ho explica tot amb un respecte i una tendresa envers els personatges i els lectors que commou com només ho sap fer la poesia sorgida de les petites coses de la vida. El llenguatge és planer, net, pulcre, entenedor -ben traduït per Francesc Parcerisas-, i per això ens condueix amb facilitat cap a la meravella: Winesburg, Ohio és una joia de la literatura nord-americana, escrita amb lletra petita però que resta dins nostre amb majúscules. I de nou, El cercle de Viena són els responsables d’il·luminar el panorama de les publicacions en català.

5 comentaris:

  1. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    me n'han parlat molt bé, coincidint amb les teves apreciacions.

    ResponElimina
  2. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    Fa molt poc que et segueixo, però tinc la sensació que disfrutaré força passant-me per aquí.

    M´agrada que comentis la qualitat de la traducció, perquè a vegades... Al final, he après anglès per poder llegir certs llibres.

    Salutacions

    ResponElimina
  3. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    En nom de l'editorial, i especialment des del cercle de Viena, gràcies de nou pels teus comentaris! Com ja vam fer amb La casa de les belles adormides, hem penjat al web de l'editorial l'enllaç de la teva ressenya.

    Cordialment.

    ResponElimina
  4. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    És que tota la col·lecció d'El cercle de Viena és extraordinària. Són els més que dignes continuadors d'A Tot Vent, El Balancí (primera època), Clàssics Moderns d'Edhasa...

    Acaben de treure un altre Kawabata preciós, "País de neu", i estan a punt de començar la Recherche amb "Combray"!!!

    ResponElimina
  5. winesburg-ohio-de-sherwood-anderson

    Un ferm candidat a guanyar el Premi Llibreter que es falla la setmana que ve!

    ResponElimina

UCRONIES: 'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

UCRONIES: 'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

dijous, 5 de novembre de 2009

'Winesburg, Ohio', Premi Llibreter 2009

El Premi Llibreter de Narrativa d’enguany ha llorejat el recull de relats Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (1876-1941), publicat per Viena en català i per Acantilado en espanyol. N’estic content, perquè vaig llegir la traducció catalana de Francesc Parcerisas tot just que va sortir del forn i em va agradar molt, cosa que vaig explicar aquí. L’enhorabona, doncs, a totes dues editorials, perquè han fet diana.

A Anderson, l’empenta fabuladora li venia de mena: de son pare, esquenadret i cançoner, i de la seva àvia, una italiana resoluda, tota ella terra i sang, xumadora i centenària. Devia ser d’ells dos que va heretar la passió de narrar (si podia ser oralment, millor) i arran d’això va arribar a la definició d’estil següent: tots els esforços de qui escriu miren de reproduir els gestos i les expressions de qui narra de viva veu. Premissa que conferí als seus relats una vivor carnal, un textura de grop, un demble d’autenticitat, com no s’eren vistos mai en aquelles latituds –Walt Whitman s’hi havia acostat i prou–; és un estil fet d’una naturalitat corprenedora i bategant, llisquent, dins la qual se sent el parlant nord-americà, l’home viu.

Un parlant que, en el cas de Winesburg, Ohio (i dels relats que Anderson va escriure fins al 1923), viu aclaparat, ben bé aplanat, per l’ambient provincià d’Ohio: el puritanisme, el control social, la desesperació i la resignació són lloses que ofeguen els personatges d’aquesta etapa; en contrast amb els de l’etapa següent, en què reïxen d’alliberar-se per la via de la imaginació, la llibertat interior, la sinceritat i la poesia. Però això ja són figues d’un altre paner… que m’abelliria de llegir també en català.

2 comentaris:

Viena Edicions ha dit...

Moltes gràcies de part de tots a Viena, Joan! Aquest premi és gràcies a lectors com tu, i ens fa moltíssima il·lusió.

6 de novembre de 2009, 0:26 winesburg-ohio-premi-llibreter-2009
Joan Calsapeu ha dit...

No es mereixen, amics. Gràcies a vosaltres, perquè fer anar una editorial amb criteris diguem-ne "homologats internacionalment" és construir normalitat i fer país.

6 de novembre de 2009, 2:23 winesburg-ohio-premi-llibreter-2009
 

Tinta xinesa: Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

Tinta xinesa: Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

02 de juny, 2009

Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.



Espaterrant novel·la de personatges que viuen l’època de la gran depressió a un poble de l’Estat nord-americà d’Ohio. Sherwood Anderson, escriptor de l’anomenada generació perduda, ens va descabdellant les seves vides i xafarderies. Hem xalat escoltant-les, però també amb el disseny, i fins amb el tipus de lletra -els llibres, com el menjar, entren pels ulls- d’aquesta bella col·lecció que no para de seduir-nos amb tots els títols que va publicant. Chapeau!
“-De totes les vides, la més fàcil és la d’escriptor -deia, tot exaltant-se i una mica estufat-. Vas d’aquí cap allà sense que ningú et mani. Tant si ets a l’Índia com als mars del Sud en un vaixell, l’únic que has de fer és escriure i llestos. Espera fins que em faci un nom i veuràs que rebé que em va.
A la cambra d’en George Willard, que tenia una finestra que donava a un carreró i una altra des d’on, més enllà de les vies del tren, es veia la fonda d’en Biff Carter i, al davant, l’estació del ferrocarril, en Seth Richmond seia en una cadira i contemplava el terra. En George Willard, que feia una hora que seia sense fer res, jugant amb un llapis, se li adreçà efusivament:
-Intentava escriure un història d’amor -explicà amb un riure neguitós. Va encendre la pipa i començà a passejar amunt i avall per l’habitació-. Ja sé què faré. M’enamoraré. He estat aquí assegut rumiant-m’ho i he decidit que això és el que faré.
Una mica avergonyit per la seva declaració, en George s’atansà a una finestra i, d’esquena al seu amic, s’hi abocà.
-Ja sé de qui m’he d’enamorar -afegí-. De la Helen White. És l’única noia de tot Winesburg que té les qualitats necessàries”.

Aquest llibre de dues-centes cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he recomenat des del dia que els vaig acabar a tothom qui m’ha demanat va-Biel-recomanem-una-novel·la-que-hagis-llegit-fa-poc”.

Etiquetes de comentaris: Narrativa nord-americana

27 que prenen la paraula links to this post

27 Comments:

Blogger digue'm ariadna said...

... El tinc per llegir...

03 de juny, 2009 10:01  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Ariadna! Ja ens diràs el què, a mi m'ha entusiasmat.

03 de juny, 2009 10:08  
Blogger L'Espolsada llibres said...

Subscric el teu comentari de cap a peus ;P

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/05/winesburg-ohio.html
Ariadna ja ens diràs què tal!

03 de juny, 2009 16:39  
Anonymous Viena Edicions said...

En nom del Cercle de Viena volem agrair-te el teu comentari, i fer-te saber que hem penjat l'enllaç al nostre web. Ens alegra saber que tenim lectors com tu.

Gràcies de nou i fins aviat.

03 de juny, 2009 18:03  
Anonymous Boro said...

Ja me n'havien parlat bé d'aquest llibre, i després de llegir la teu ressenya segur que em faré l'ànim
Salutacions des del País Valencià

03 de juny, 2009 19:36  
Blogger kweilan said...

Jo me l'apunto!

03 de juny, 2009 20:58  
Anonymous Anònim said...

Es considera que la gran depressió comença a partir del crak del 29 i que va apretar fort als 30' sobretot al 34, no? La novel·la va ser publicada l'any 1919...Doncs la cosa no lliga...Potser és el primer escriptor que s'interessa pels efectes de la industrialització, això potser sí. La novel·la és magnífica i l'edició gloriosa.

03 de juny, 2009 22:49  
Blogger ricard said...

Biel, tindré en compte la recomanació que fas del llibre... el llegiré ben aviat! Sóc el Ricard -d'última ronda- ens vam veure ahir. A reveure!

04 de juny, 2009 11:32  
Anonymous Anònim said...

Hola,
ja tinc ganes d´endinsar-me en aquesta petita comunitat i els seus diferents habitants, incapaços d´adaptar-se a les noves formes de vida.
Bona lectura!!
Imma

04 de juny, 2009 11:41  
Blogger Robert said...

...molt bona la recomanació d'aquesta novel·la seminal...
respecte a l'edició, però, una pregunta:
perquè no han traduït el títol tal com és?: Winesburg, Ohio. The book of the Grotesque ? les seves raons deuen tenir, però la meva edició del 1981 de l'editorial Fontamara es titula Winesburg, Ohio. El libro de los grotescos. Tant de bò els de l'editorial tornin a treure el nas per aquí i ens ho expliquin...

04 de juny, 2009 15:22  
Blogger matilde urbach said...

Al blog de l'espolsada hi ha un comentari sobre la darrera novel·la d'en Philipp Roth, Indignació. Resulta que passa a Winesburg, Ohio.

He trobat una entrevista on a banda de deixar clar l'homenatge a Anderson, Roth parla de la importància del subtítol.

JM: There's a certain humor, to me, in this being set in Winesburg, Ohio. Does the setting mean anything particular to you, or is it just a clever gesture towards the Sherwood Anderson book?

PR: I was always an admirer of that book. I was reading some Anderson stories -- a new collection of his stories came out about two years ago in paperback -- when I was beginning Indignation. So when I asked myself, "Well, where is this college I am writing about?" I thought, "If Winesburg, Ohio, as depicted by Sherwood Anderson, had a college, this would be the college in Winesburg."
As you remember, Winesburg, Ohio is a book very much about repression, claustrophobia, secrecy. Anderson subtitles it, A Book of Grotesques, though in fact the subject is just small-town life. So, for the fun of it, I decided to put the college in Winesburg, Ohio.

http://www.barnesandnoble.com/bn-review/note.asp?note=19972727

05 de juny, 2009 13:47  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Fe, no sé a tu però a mi de tots-els-llibres-que-hem-de-llegir és el que m'ha agradat més. Potser també AHIR.

Hola Viena Edicions, us ben mereixeu el que us dic i us animo a continuar així. Gràcies per enllaçar-me!

Hola Boro, "em faré l'ànim", gran expressió que desconeixia!
Via correu electrònic vull parlar amb tu del llibre que em vas recomenar, ULLS VERDS, que no em va agradar tant com a tu però més que a altres.

Hola Kweilan i Imma, quan l'hagueu llegit ja ens direu el què. Sempre és necessari contrastar opinions.

Hola Anònim, gràcies per la correcció. No em fa res que em corregiu, ans al contrari, no tinc la pell fina i sóc conscient que m'equivoco cada dia amb força coses. En tot cas sí que és un llibre que tiraria més cap a la gran depressió que no pas cap els feliços anys vint, per molt que fos editat el 1919.

Hola Ricard, sí, et recordo. Si vols rebre informnació sobre el Club de Lectura m'envies un correu.

Hola Robert, traduïr sempre és interpretar. En tot cas aviam si l'editorial o el mateix traductor ens ho vol explicar.

Hola Matilde, moltes gràcies pel teu comentari que enriqueix molt aquesta tertúlia permanent i infinita(?)

05 de juny, 2009 16:02  
Anonymous Anònim said...

A l'edició que jo vaig fer servir, una edición Penguin americana dels anys 40 o 50 "El llibre del grotesc" apareix exactament on és a la traducció catalana, a l'índex i com a títol del primer capítol. És possible que, en algun moment, hagués aparegut com a subtítol de tota l'obra, en portadella, i aleshores hauria tingut una rellevància encara més especial. Tal com és ara, però, em sembla clar que aquesta introducció és també una presentació genèrica del llibre. De fet, hi ha alguna diversitat en les primeres edicions de Winesburg, Ohio (i fins "rectificacions editorials" dels noms dels personatges, que jo també he seguit). Sembla ser que la primera edició (o les primeres edicions) van ser fetes sense massa cura. Ara però se sol seguir una edició estandaritzada que és la que vaig tenir com a model i que
sol ser la que circula a totes les edicions modernes (el text anglès és sencer a internet, si voleu). Dit això, com a curiositat, en alguna edició (l'actual de Penguin, per exemple) hi ha dibuixet que vol ser un mapa de la
ciutat. No sé s'on surt, perquè no sembla pas que fos de l'original, i és força "cutre" i maldestre --vull dir que no ajuda gaire a situar-se en el lloc. No l'hi vam incloure perquè em va semblar que no ajudava en res.
Com dieu als comentaris --que no sabeu com us agraeixo-- el llibre és una petita joia. A mi m'ho sembla, sobretot, per la seva modernor. A l'any 1919! Els conflictes dels personatges, les situacions, la desorientació, les dones que hi surten... I, naturalment, el fons de la industrialització. Però, per posar un exemple, el capellà "voyeur" és un personatge d'una força que ja
voldria tenir alguna pel·lícula francesa dels anys 60! Com a tota traducció, si algú hi troba alguna errada (un sempre pot tenir badades), que ens ho digui, als editors o a mi mateix. Ara , de fet, es reedita l'obra, cosa que per a una traducció al català, en els temps que corren, és un èxit espaterrant.
Una última cosa: algun personatge favorit? A mi m'agrada molt el doctor que fa boletes de paper. I, des d'un altre punt de vista, el telegrafista que no estimava les dones (faig paròdia).

Gràcies a tots!

Francesc Parcerisas

06 de juny, 2009 10:44  
Anonymous Marcel said...

Aprofitant el comentari d'en Parcerisas -gran traductor i encara millor poeta- vull afegir-me als comentaris sobre el llibre. Una obra extraordinària que s'afegeix a aquesta magnífica col·lecció que és "El cercle de Viena", d'un nivell espaterrant. Ho aprofito per recomanar-vos un llibre poc conegut de la mateixa col·lecció -"El riu" de Rumer Godden, que agradarà a qui hagi fruït amb "Winesburg.."-.

Pel que fa a la discussió sobre el subtítol, m'apunto a la tesi del traductor. En tinc dues edicions -una de castellana a Alianza Editorial del 1968, que és la que em va fer conèixer el llibre quan era un adolescent, i una d'americana de Dover Publications del 1995- i a totes dues les coses són tal com ell les explica.

De fet -afegeixo- crec que l'expressió "el llibre del grotesc" ara seria inadequada. Potser no en aquell moment, fa gairebé cent anys, peró sí ara. De coses grotesques n'hem vistes unes quantes en literatura però el llibre justament no ho és. Li podríem dedicar uns quants adjectius i, a tot estirar, potser algun personatge mereixeria ser qualificat de grotesc però no pas la majoria. Diguem que més patètics que grotescos.

Felicitats i agraïments a tots pel nivell, les recomanacions i els comentaris.

07 de juny, 2009 00:32  
Blogger Montse said...

Un dels llibres de la meva vida: quina alegria saber que s'ha traduït a la nostra llengua.

El vaig començar a llegir el 92, però no em va dir res. Quatre anys més tard el destí em va dur tot un estiu a Ohio i, de tornada a casa, el vaig llegir amb gran avidesa i llavors... Com em va arribar! Recordo que fins i tot vaig plorar amb alguna història... Diria que amb la d'un tal Jesse... És que fa tant de temps... Recordo que la primera era "Hands".

Ara mateix corro a fullejar-lo. Un dia me'l tornaré a llegir. Em va marcar.

Salutacions des del Poble-sec.

07 de juny, 2009 15:57  
Blogger Montse said...

Per cert, Biel, i que me'n dius, de la Spoon River Anthology, del senyor Edgar Lee Masters?

07 de juny, 2009 15:59  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Marcel, estic d'acord amb tu, a mi també em va sorprendre això de "grotesc", doncs ho adjectivaria amb un "patètics" com dius o atrapats-al-seu-món.

Hola Montse, m'agafes sense haver fet els deures, desconec l'Spoon River Anthology del senyor Edgar Lee Masters. Ens en fas cinc cèntims? Prefereixo això que buscar-ho al google i fer veure que sí, que sé de què em parles...
Molts records al Poble-Sec sencer, barri on vaig viure tres o quatre anys i del qual guardo molt bon record.

07 de juny, 2009 16:59  
Blogger Montse said...

Gràcies per la resposta, Biel. Vaig llegir la Spoon River Anthology després d'haver-ne descobert la versió musicada en italià (de Fabrizio De André) a partir de la traducció de la gran Fernanda Pivano (introductora de la literatura "beat" a Itàlia i fins i tot diria que a Europa).

Com que em fa mandra fer consultes a Google ara mateix (hauria d'estar preparant exàmens per a la canalla...) em deixo guiar per la memòria i et diria que la Spoon River Anthology va ser escrita a finals del XIX. És un recull de poemes on parlen els morts, els morts d'un poble. A partir de cada tomba, Lee Masters crea un poema.

El disc que en va fer De André és una joia. Es diu "Non al denaro, non all'amore né al cielo". Els protagonistes: els fantasmes del metge del poble, del músic, del foll, d'un pobre malalt de cor...

No continuo: et convido a descobrir el món de Lee Masters, si t'interessa.

Per cert, aquest senyor era d'Illinois, molt a prop d'Ohio.

Salutacions una altra vegada!

07 de juny, 2009 20:02  
Blogger Robert said...

..estic d'acord amb la Montse respecte a l'antologia de Spoon River (1915) és fabulósa, hi ha una edició en castellà de Càtedra molt bona....no ho estic, però, respecte al subtítol (?), crec que hi hauria de apareixer allò de el "llibre de lo grotesc", no crec que es refereixi a cap personatge en concret sinó a la situació dels pobles (l'ambient rural) del mig oest, és evident que no té el mateix sentit que per exemple "tales of the grotesc and arabesque" del gran Poe.
De totes maneres és un luxe llegir l'argumentació del Sr. Parcerises que deixa molt clara la seva tria..., aprofito per agräir-li la seva traducció d'aquesta obra mestra de la han begut tants i tants escriptors....

08 de juny, 2009 19:08  
Blogger Robert said...

Doncs a mi aquest tema del “subtítol” si que m’ha picat la curiositat i he goglejat una estona a veure si m’aclaria. Això és el que he trobat:
-Es veu que la intenció inicial de l’autor era titular The book of the grotesc, però que al final va triar el nom del poble i va deixar la idea inicial pel capítol primer. En realitat ( i això avala la tria del traductor) és un llibre amb un protagonista coral, l’autèntic protagonista és el poble....
-En realitat el significat que té el mot Grotesc en el llibre no està tan allunyat del de Poe, i efectivament es refereix (crec) als protagonistes del llibre, és a dir al poble.
-A sudamerica, les primeres edicions es van titular El libro de lo grotesco, així, sense el nom del poble. És a dir que la meva edició del 1981, hi deu figurar com a subtítol perquè deuria ser molt deutora de les edicions sudamericanes.

L’important, però, és llegir-lo i el demés.....
salut

08 de juny, 2009 20:12  
Blogger Biel Barnils said...

Hola de nou Montse, gràcies, prenc nota.

Hola Robert, gràcies per completar tot el què s'ha dit sobre el títol del llibre. Mai hauria dit que donés tan de si.

Ah, i donar les gràcies al Francesc Parcerisas per la seva aportació, tot un luxe!

09 de juny, 2009 13:21  
Blogger ferran said...

No trigaré a llegir-la! me l'han recomanada tan que hauré de sucumbir. Bon cap de setmana i fins aviat.

13 de juny, 2009 18:19  
Blogger Biel Barnils said...

Ja ens diràs què t'ha semblat. Fins dilluns, Ferran.

13 de juny, 2009 18:21  
Blogger Rosa said...

Sobre Winesburg, Ohio, el primer que em va enamorar d'ell va ser la portada, es meravellosa, tenen estil les portades de l'editorial Cercle de Viena.
Ara espero enamorar-me del llibre i pel que comentés em sembla que xalaré molt amb ell.

22 de juliol, 2009 20:05  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Rosa, sí, les portades són molt boniques. Ja ens explicaràs què t'ha semblatel llibre.

23 de juliol, 2009 09:54  
Blogger Rosa said...

Encara no he pogut llegir-lo, però aviat el començaré

30 d’agost, 2009 01:18  
Blogger Biel Barnils said...

Ja ens diràs què t'ha semblat, Rosa.

07 de setembre, 2009 14:09  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Veure els enllaços a aquesta entrada

Crear un enllaç

<< Home

Mal de pedres

23 de maig de 2008

Mal de pedres


M'agrada acabar els llibres amb un somriure i no per ser un final feliç sinó per convenciment que has passat una bona estona i que la història se t'ha endut ben lluny. Per sort, fa dies que visc un idil·li amb la literatura feta o ambientada al sud d'Itàlia, L'art de viure, Els sol dels Scorta, Fa mil anys que sóc aquí i ara hi sumo Mal de pedres de la Milena Agus.


Hi ha llibres que no saps per què t'atrauen només veure'ls, Mal de pedres em va cridar l'atenció a l'aparador d'una llibreria de Ceret, a la Catalunya Nord, i al cap de poc temps vaig saber que Empúries el publicava en català. L'altre dia fent el tafaner el vaig veure a Una illa plena de llibres, i m'hi vaig llençar.

Mal de pedres és una història agredolça, d'una dona a qui tothom pren per boja, explicada per la seva néta amb només 95 pàgines. Mal de pedres és el nom de la malaltia que pateix la protagonista, càlculs renals, però no és només un mal físic sinó que són les pedres del passat que arrossega, d'un gran amor extraconjugal viscut en unes termes on l'envien a guarir-se del seu mal físic.

"El supervivent digué que per a ell el seu marit era un home afortunat, de veritat, i no pas un desgraciat com deia ella, que li havia tocat una pobra boja, ella no era boja, era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear; i l'àvia reia encantada i deia que ell també era boig i que per això no s'adonava de la bogeria dels altres."

Com en els anteriors llibres que he citat a Mal de pedres tornem a viure la història d'Itàlia a través de les vivències de la seva gent, les diferències entre el sud i el nord i les peculiaritats i els fets diferencials, existeixen tantes itàlies com dialectes i llengües hi conviuen.

"...de su mali de is pèrdas, sa minor cosa, poita su prus mali fiari in sa conca".

Una novel·la sensual, amb força, amb l'escriptura com a fons d'una protagonista incompresa només perquè li agrada escriure.

Publicat per Empúries en català i Siruela en castellà.

 

 

Lectures de l'Espolsada: Los girasoles ciegos

Dissabte, 11 d’octubre de 2008

Los girasoles ciegos


Parlava amb un vell amic de la tendència a acumular llibres, quan els veus els compres i saps que un dia o un altre els llegiràs, però ja els tens a casa. Des que tinc la llibreria en això he guanyat tranquil·litat perquè els tinc més a l’abast i més controlats. Abans anava a la llibreria i, o bé m’apuntava els títols o bé els comprava perquè sinó al cap de poc desapareixien (ara ja ho entenc, l’allau de novetats!). Deveu pensar i per què coi ens explica tot això, doncs perquè aquest és un dels llibres acumulats que esperen que et decideixis. Quan vaig veure que estrenaven la pel·lícula, em vaig dir ara és el moment, abans de veure-la.
Em pregunto per què he trigat tant a llegir Los girasoles ciegos? Un llibre compost de 4 relats d’una delicadesa que t’abraça units per un fil molt subtil, gairebé imperceptible.
Méndez parla dels morts de la guerra civil, però amb noms i cognoms, quatre històries personals que arriben molt endins.

“Las prisas por matar no dejan que la muerte sea minuciosa. Una bala le alcanzó en la parte superior de la frente y resbaló sobre su cráneo sin romperlo. El impacto le dejó sin sentido y la necesidad de ahorrar municiones evitó el tiro de gracias un ajusticiado inane cuyo rostro estaba completamente cubierto de sangre. Fue enterrado en una fosa común, apresuradamente, como todos, y apenas unas paletadas de tierra cubrieron aquello cadáveres.”

Méndez fa memòria dels morts i reconstrueix històries que et commouen, jo em quedo amb el Manuscrito encontrado en el olvido. Un pare i un fill acabat de néixer a qui no s’atreveix ni a mirar, la mare ha mort durant el part. Passen dos dies i el nadó sobreviu. És un relat trist però de bellesa colpidora...

“Quizás la muerte sea transparente. Y heladora. Durante las primeras horas he sentido la necesidad de mantener su mano entre las mías, pero poco a poco me he encontrado unos dedos sin caricias y he sentido miedo de que fuera ése el recuerdo que quedara grabado en mi piel insatisfecha. Llevo varias horas sin tocarla y ya no soy capaz de reposar junto a su cuerpo.”

Em pregunto com deu ser l’adaptació cinematogràfica, llegit el llibre només veig adaptable el darrer relat i em sembla per les imatges que he vist de la pel·lícula que és així. No discuteixo que no en puguin fer una bona adaptació, però difícilment es pot traslladar la intensitat de les paraules, de les històries en una hora i escaig. Precisament, si m’agraden els llibres és perquè pots tornar endavant i enrere i rellegir paràgrafs com el següent:

"Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan."

Publicat per Anagrama en castellà
 

En lloc segur

dissabte, 22 de novembre de 2008

 

enllocsegur


Ja vaig avançar que aquesta havia estat una lectura d'aquest estiu, gentilesa de Libros del Asteroide, ara ja la tenim a les llibreries.

En acabar-ne la lectura, vaig tenir la sensació que havia llegit una novel·la magnífica, d'aquelles que et deixen un regust de tornem-hi, d'aquelles que les has acabades però hi penses, la recordes...

"A l'escola superior, a Alburqueque, Nou Mèxic, érem una colla que vam dedicar tot un any a llegir Ciceró: De Senectute i De amicitia. Probablement no seré mai capaç de viure el nivell de saviesa resignada de De Senectute ni d'imitar-la, però sí que puc dir que ho he intentat amb De amicitia, i ho he intentat en cada moment en els darrers trenta-quatre anys."

En lloc segur és una història d'amistat amb majúscules entre dos matrimonis. Ells dos, en Sid i en Larry, són dos professors, ja jubilats, de literatura a la universitat de Wisconsin. De fet, en Larry es converteix en un escriptor de cert renom i és qui ens narra la història. El relat s'inicia quan ell i la Sally tornen a Battell Pond, la casa d'estiueig d'en Sid i la Charity. La Charity és a punt de morir. És el darrer cap de setmana que passaran plegats i aquest fet serveix de tret de sortida per remuntar-nos dècades enrere quan s'inicia tot plegat.

"La paraula de moda d'aquests dies és vinculació. Suposo que algunes persones veuen en una relació com aquesta un senyal de lesbianisme no reconegut, les mateixes que probablement especularien sobre la vida sexual d'algú com jo, un home perfectament sa amb una dona esguerrada. M'és igual que puguin especular o quines són les respostes. Vivim com podem, fem el que hem de fer, i no tot segueix models freudians o victorians. El que estic segur és que l'amistat -no l'amor, l'amistat- és tan possible entres les dones com entre els homes, i que en els dos casos tot sovint és més forta pel fet de no creuar la línia. La sexualitat i la desconfiança tot sovint van plegades, i totes dues són incompatibles amb l'amicitia."

En lloc segur és un repàs de dècades d'amistat, de l'evolució de les persones, d'alts i baixos, alegries, penes... a voltes amb un punt de vista crític, Stegner té una enorme capacitat narrativa. Us adreço a llegir la crítica literària que en fa Saladrigas al Culturas.

Jo us incito a tastar-lo i a parlar-ne, i us deixo amb una cita, que per sort confirma que hi ha petites editorials que esperen que un bon llibre trobi un públic suficient.

"Com que ens trobàvem en una taula acadèmica, ens vam posar a deplorar el nivell de gust popular. Només es venia la porqueria. Que potser no hi havia mercat per llibres bons, seriosos, intel·ligents i ben escrits? N'hi havia d'haver. No es podia esperar que un bon llibre trobés un públic, poc nombrós, potser, però suficient?"
 
Traducció de Dolors Udina
Publicada per Libros del Asteroide en català i en castellà
 

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor

Postal de Copacabana

dissabte, 28 de juny de 2008

Postal de Copacabana

 

Tres mesos després de la recomanació del llibre, em va de gust recuperar el post per dos motius: un perquè el llibre s'ha convertit en un èxit gràcies al boca-orella i dos perquè la presentació d'ahir va ser magnífica. Dies com ahir fan que em senti molt contenta de ser llibretera. En Màrius té una capacitat d'atrapar la gent que no deixa de sorprendre'm i encara més quan presenta un llibre que li ha arribat.

Vam fer un combinat de presentació catalanogermànica, en Màrius va introduir la Stefanie i el seu llibre, li va fer preguntes i ella, amb un català impecable, ens va parlar de les històries que l'han moguda a escriure la novel·la i ens en va llegir un fragment tal com se sol fer al nord d'Europa, fent-nos-en un tastet. Gràcies a tots dos i gràcies a tothom que va venir.
Fa cosa d'un mes a l'espai
Lecturàlia en Màrius Serra va recomanar Postal de Copacabana amb un entusiasme encomanadís, tant que no feia ni mitja hora de la seva recomanació que dos clients em preguntaven pel llibre. Amb aquestes expectatives no podia fer altra cosa que llegir-lo.
Postal de Copacabana és la història de tres dones que viuen en un poblet de Bolívia a la riba del llac Titicaca.
És una novel·la de dones, que no vol dir que no la puguin llegir els homes, l'Elena, la Rosa i l'Alfonsina. L'Elena, l'àvia de l'Alfonsina, era una indígena acollida per una família del poble fins que coneix el seu gran amor, l'Alois, un alemany que venia aspirines pels poblats de la selva boliviana. L'Alois és mort però present durant tota la novel·la en forma d'aparicions que costen de creure si no es coneixen les tradicions de les cultures indígenes i la veneració pels morts. La Rosa, la mare de l'Alfonsina, vídua d'en Ricardo fill de l'Elena, és una dona bonica, hostessa de vol i el terror per les dones de Copacabana que tenen por que els prengui el marit.
L'Alfonsina és una nena que somia i a qui agrada relacionar-se amb els turistes que arriben d'arreu. L'Alfonsina manté una relació molt estreta amb la seva àvia.
Copacabana és un poblet tranquil on el més important de la jornada és asseure's a veure la telenovel·la, però on tot se sap i es xerra, fins que arriba un gringo que vol comprar una casona de la plaça per fer-ne un hotel.
A mi m'ha captivat l'àvia i les seves amigues que beuen i fumen amb pipa, una àvia que va vestida de tirolesa en honor al seu marit i que manté vives les tradicions culturals indígenes i les alemanyes.
"L'Elena li parlava sovint d'aquells viatges, de com l'Alois s'havia transformat de venedor d'aspirines en especialista en mal de cap, del talent que tenia per explicar a la gent les causes del seu dolor."
Aquesta història que m'ha recordat alguna narració xicana, a alguna història de l'Allende, a les indígenes guatemalenques i peruanes que han begut tant de la tradició oral, no seria possible si no fos per l'amalgama cultural que transpira. Stefanie Kremser, l'autora, és filla de mare alemanya i pare adoptiu bolivià, Stefanie passava els estius a Bolívia amb l'àvia, una gran narradora oral... d'aquí aquest homenatge a la seva família.
Per cert, Stefanie Kremser viu des de fa uns anys a Barcelona i ella mateixa ha supervisat la traducció al català de la seva novel·la.
Publicada pel Club Editor