Lectures

Lectures de l'Espolsada: La família del meu pare

Lectures de l'Espolsada: La família del meu pare

divendres, 31 d’octubre de 2008

La família del meu pare



"La veritat té estructura de ficció, va dir Jacques Lacan", m'havien dit no feia massa."


Estic paint el llibre de la Lolita Bosch, La família del meu pare. Una història molt personal que et mou per dins. És la vida de la Lolita i de la família del seu pare, Ròmul Bosch, mort mentre ella era a Mèxic. És un àlbum familiar d'una gran nissaga barcelonina, un retrobament amb el passat i les arrels, a vegades no gaire agradables, d'altres sorprenents...

"Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet. Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m'invento."

Lolita Bosch té un estil àgil i lleuger que passa volant, però que alhora transmet moltes coses. Cita, transcriu poemes i t'impregna de cultura mexicana, l'altra seva terra. Amb un tarannà que ja em va engrescar a Qui vam ser, quan acabes els seus llibres hi penses i hi tornes durant dies. M'agrada la Bosch. És d'aquelles autores que es fa difícil de recomanar perquè hi estableixes una relació molt íntima, o hi entres o la rebutges.

D'entrada pots pensar què té d'original la vida de la seva família que a mi em pugui interessar? No te n'adones i vas passant pàgina rere pàgina volent conèixer la colònia a la vora del Ter, l'alcalde de Barcelona, passant per Menorca, estimant la Tata i sobretot sentint l'aire de l'Empordà. M'he endut una grata sorpresa que en un viatge, tan introspectiu com el que fa la Lolita, tinguéssim coses en comú que per a mi també són especials:

"[...] El mateix any que va morir l'escriptora Beatrix Potter i totes les seves il·lustracions infantils que el meu pare em comprava quan jo era petita. Quan es va publicar El petit príncep, d'Antoine de Saint-Éxupery, amb el que anys després, tots, ens provaríem d'explicar les morts dels nostres pares. Allò que és essencial és invisible als ulls, diu el petit príncep."
Publicat per Empúries en català i per Mondadori en castellà
Publicat per L'Espolsada llibres a 18:00
Etiquetes de comentaris: Lolita Bosch

6 comentaris:

Mireia ha dit...

NO he llegit res de l'autora, però vaig sentir una entrevista que li van fer a Rac1, al Món ,i si escriu igual que parla es va fer molt agradable i entretinguda

1 de novembre de 2008, 10:49 la-famlia-del-meu-pare
Núria MG ha dit...

Si hi escriu com a Qui vam ser, perfecte. Aquell llibre em va encantar, curt i fugaç, però intens i emocionant.

1 de novembre de 2008, 13:55 la-famlia-del-meu-pare
L'Espolsada llibres ha dit...

Núria, recorda molt a Qui vam ser.
Mireia precisament el seu estil és així directe i fresc, tal com parla.

2 de novembre de 2008, 13:31 la-famlia-del-meu-pare
Anònim ha dit...

les recomanacions de l'Espolsada sempre són sagrades, així que ja tinc el meu exemplar. Aquest vespre començo la lectura.

7 de novembre de 2008, 12:06 la-famlia-del-meu-pare
Anònim ha dit...

Sóc la Glòria maria, que abans no ho he dit.

7 de novembre de 2008, 12:07 la-famlia-del-meu-pare
L'Espolsada llibres ha dit...

Glòria Maria, gràcies per la floreta. Sagrades no ho crec, amb ànima sí. A veure quin dia ens vens a veure :P

7 de novembre de 2008, 17:46 la-famlia-del-meu-pare

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: La bendición

Lectures de l'Espolsada: La bendición

dissabte, 5 de juliol de 2008

La bendición



Si a A la caza del amor Nancy Mitford ja em va sorprendre per fer un retrat excel·lent de la burgesia anglesa de principi del segle XX, a La bendición s'ha superat amb escreix a l'hora de radiografiar les classes benestants anglesa i francesa separades pel canal de la Mànega.


Grace, la protagonista, es troba d'un dia per l'altre casada amb Charles-Edouard, un il·lustre francès, que la deixa embarassada d'en Sigi, i marxa cap a la guerra. Grace educa el seu fill al camp anglès amb l'ajuda de Nanny, la mainadera que ja la va criar a ella. Un dia en Charles-Edouard torna de la guerra i decideix emportar-se'ls a tots a viure a França, Nanny inclosa.

A partir d'aquí Grace no només descobreix el sol i la llum de la Provença, el menjar i el vi sinó l'elegància de les franceses, la capacitat amatòria dels francesos i sobretot la tendència del seu marit de perseguir qualsevol dona atractiva. París no li sembla ni de bon tros la ciutat somiada i les reunions en societat són una càrrega cada cop més difícil de portar.

És evident que Mitford és capaç de descriure tan mordaçment aquests ambients perquè ella hi va créixer i sap de què parla de primera mà. Mitford sap que per ser dona només cal aprendre francès i hípica. Mitford és una escriptora autodidacta que podria fer cròniques de societat però que opta, amb gran encert, per oferir-nos unes novel·les extraordinàries, amb una to cínic impecable, sinó llegiu:

"Nosotros, Estados Unidos, estamos absolutamente en contra de tener relaciones sexuales fuera del matrimonio. Ahora bien, es normal que un hombre se case al menos tres o cuatro veces. La primera vez, se casa recién salido de la universidad para canalizar su deseo sexual; la segunda vez tiene unos objetivos más materiales (puede que se case con la hermana o la hija de su patrón), y mucho después, cuando ya está en plena madurez, encuentra a la compañera de su vida y se casa con ella. Finalmente, puede pasar, aunque no ocurra siempre, que una vez haya sacado adelante a esta nueva familia con la compañera de su vida y ésta deje de estar únicamente concentrada en él y empiece a sublimar sus instintos sexuales a través de otros canales como los juegos de cartas o la literatura, él satisfaga un deseo -a veces más paternal que sexual- de contar con un elemento más joven en su hogar casándose con la amiga de una de sus hijas o, como ha ocurrido en algunos casos que yo conozco personalmente, de una de sus nietas."
Sublim the American way of life!

Publicada per Libros del Asteroide
Publicat per L'Espolsada llibres a 9:45
Etiquetes de comentaris: Nancy Mitford

5 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... El tinc a la pila per llegir, t'has avançat...
=;)

5 de juliol de 2008, 17:11 la-bendicin
Mireia ha dit...

ni el coneixia, però la es queda descansada.. potser m'ho penso.

5 de juliol de 2008, 20:29 la-bendicin
L'Espolsada llibres ha dit...

Ariadna, ja el comentarem quan ho hagis fet.
Mireia prova-ho, la Mitford s'ho val.

6 de juliol de 2008, 21:52 la-bendicin
elisabet ha dit...

com sempre, un fragment molt ben triat...!

7 de juliol de 2008, 19:23 la-bendicin
Glòria Maria ha dit...

Hola, et vaig fer cas i estic amb LES VEUS DEL PAMANO. Francament, immens! L'estructura una mica complexa, per això.
Com que ara mateix tinc molt temps per llegir m'he comprat LA BENDICIÓN. Darrere d'un un altre...
fins aviat

16 de juliol de 2008, 9:21 la-bendicin

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Emigrantes

Lectures de l'Espolsada: Emigrantes

dissabte, 27 de desembre de 2008

Emigrantes






A l'àlbum no hi ha paraules, per això només tres imatges d'aquestes magnífiques il·lustracions de Shaun Tan. Cap paraula, només la força de les imatges i la força d'aquella gent que ho deixa tot per viatjar a un país desconegut.

Publicat per Barbara Fiore
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:35
Etiquetes de comentaris: Shaun Tan

9 comentaris:

Glòria Maria ha dit...

Molt maques, sense cap dubte!

28 de desembre de 2008, 11:34 emigrantes
Núria ha dit...

M'encanta mirar-les, tenen molta llum i... uf, és que el Shaun Tan és un dibuixant fantàstic!

28 de desembre de 2008, 13:56 emigrantes
Quimet ha dit...

La força de les imatges, de vegades, és força impactant. No val més una imatge que mil paraules, per això, eh!!
Les paraules creen frases, i aquestes literatura, una passió per a molts.
Els meus desitjos de salut per al 2009 per a tots els habituals del blog de l'eSPOLSADA.

29 de desembre de 2008, 18:06 emigrantes
L'Espolsada llibres ha dit...

Els millors desitjos i les millors lectures per aquest 2009. Gràcies a tots els que passejeu per les Lectures de l'Espolsada.

Fe

29 de desembre de 2008, 19:55 emigrantes
Llibreria L'Illa ha dit...

És un album preciós

1 de gener de 2009, 20:50 emigrantes
digue'm ariadna ha dit...

... Una bona recomanació! Bones lectures i bones festes també, i molts ànims en aquests dies que queden abans de Reis...

2 de gener de 2009, 8:53 emigrantes
Berta Bocado ha dit...

Moltes felicitats pel teu bloc.
Sóc veÏna de granollers i tinc pendent de visitar la teva llibreria. et vaig seguint perquè col·laboro en el bloc d'al·lots...
bé, gràcies per comentar àlbums i literatura infantil perquè no sempre se'n parla prou!!!
bon anys

glòria

3 de gener de 2009, 9:21 emigrantes
Abel ha dit...

Els meus desitjos més sincers de felicitat per a tots els habituals de l'ESPOLSADA, i que els reis vinguen molt carregats de lectures.

Una abraçada des del País valencià

3 de gener de 2009, 11:23 emigrantes
L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies a tothom pels bons desitjos d'aquest any i pels ànims abans de reis!
Berta benvinguda al blog.

3 de gener de 2009, 21:17 emigrantes

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El violí d'Auschwitz

Lectures de l'Espolsada: El violí d'Auschwitz

dissabte, 21 de juny de 2008

El violí d'Auschwitz


L’altre dia, tot ordenant les prestatgeries de casa que acumulen llibres, em va caure a les mans El violí d'Auschwitz de la M. Àngels Anglada, una edició acurada del Cercle dels lectors que vaig llegir el 1994, amb dinou anys. Recordava que m’havia arribat endins i el guardava a la memòria amb molta estima, per això vaig decidir rellegir-lo.

Si bé als 19 anys la història d'en Daniel, un luthier jueu que aconsegueix sobreviure a l'horror del camp de concentració gràcies al seu ofici, em va impactar, els anys i el coneixement han fet que en aquesta relectura l’absurditat de la història que s'hi explica, encara sigui més punyent, em refereixo a l’holocaust.

Anglada ens narra la vida d'en Daniel, el luthier, a través dels ulls i la memòria d'un concertista. En Daniel rep l'encàrrec de fer un violí amb un so perfecte, el més bell, amb un termini que no sap quin és, si no l'acompleix el castigaran. És tan contradictori que un comandant encarregui una peça tan delicada i alhora sigui capaç de vexar, degradar, exterminar... i transformar-se en un monstre capaç de no sentir res i d'executar les ordres més terribles.
Anglada té la capacitat de descriure de manera planera, acurada i poètica el que sentia en Daniel que es pot traduir en el que van viure milers de persones durant l'holocaust.

Tot i que la història és novel·lada, a l'inici de cada capítol Anglada reprodueix documents reals per exemplificar del que estem parlant i és que ens pensem que la ficció va molt enllà, però la realitat ens confirma que sempre la supera, fins i tot quan parlem de brutalitat.

"Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del gueto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets. Signat Naumann, guàrdia de reserva."

"... el tatuatge inesborrable, els cabells tallats arran, l'arruixament amb desinfectant, com si fossin plantes, la por d'entrar a les dutxes, per si en sortia un gas mortal, no aquella aigua tallant de freda, però inofensiva si no durava massa -de vegades s'hi divertien, a no deixar-los sortir fins que tremolaven i petaven de dents..."

"Què es devia haver fet dels companys de dissort? Ell no havia volgut gairebé mai parlar d'aquells temps, i de molts no en recordava ni la fesomia, però la d'en Daniel, aquell luthier excepcional, la veia com si la tingués davant, com si la resplendor de les flames n'il·luminés els trets, aquells ulls que la fam no havia aconseguit d'apagar ben bé, que reflectien tots els moviments del seu esperit: el coratge, la por, la ira, la desesperació quan va saber que se l'havien jugat contra una caixa de vi francès."

Publicada per Columna en català i Destino en castellà
Publicat per L'Espolsada llibres a 11:00
Etiquetes de comentaris: M. Àngels Anglada

10 comentaris:

Mireia ha dit...

A mi em va agradar, però potser era l'edat ( jo també voltava els 20) La meva edició però, és de columna

21 de juny de 2008, 14:29 el-viol-dauschwitz
Núria MG ha dit...

A mi també em va agradar bastant, sobretot per les cites que funcionen com a preludi a cada capítol. La meva edició també és de Columna. Enfoca la situació des d'un punt de vista únic, per mi Primo Levi sí és molt colpidor, però per això mateix Anglada és lloable, perquè no va ser el luthier i en canvi va saber reflectir un munt de coses a la novel·la.
Ens veiem a la presentació!

22 de juny de 2008, 19:24 el-viol-dauschwitz
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, el que volia dir és que amb el pas dels anys la història continua colpint-me i és absurd tot el que va passar a l'holocaust.
Anglada però ho explica de manera planera i ens hi posa la música com a teló de fons. Núria, Primo Levi és colpidor, així com l'Imre Kertez, també ho és l'assaig de la Montserrat Roig i el de les dones als camps nazis i tants d'altres.
La portada que he posat és de Columna que enguany ha decidit fer una edició digne d'algunes obres d'Anglada que per a mi ja tocava.
Si em deixeu també us recomano la lectura d'una altra obra d'Anglada,Quadern d'Aram, sobre el genocidi armeni.
Ens veiem a la presentació que estic convençuda que serà un èxit.

22 de juny de 2008, 19:47 el-viol-dauschwitz
SU ha dit...

M. Àngels Anglada és una de les meves mancances lectores (uff, i van...)!!! Confio que aviat, un dia no gaire llunyà, li posaré remei...

Gràcies per les recomanacions!

I que vagi molt bé "la presen"!

SU, meitat

23 de juny de 2008, 19:20 el-viol-dauschwitz
SU ha dit...

M. Àngels Anglada és una de les meves mancances lectores (uff, i van...)!!! Confio que aviat, un dia no gaire llunyà, li posaré remei...

Gràcies per les recomanacions!

I que vagi molt bé "la presen"!

SU, meitat

23 de juny de 2008, 19:20 el-viol-dauschwitz
Glòria Maria ha dit...

A mi P Levi em va agradar TANT I TANT que potser és hora de llegir algú amb un altre enfocament sobre el tema. L'apunto al grup de lectures pendents. Sort que aviat tindré vacances!

24 de juny de 2008, 12:07 el-viol-dauschwitz
Abel ha dit...

Doncs jo primer començaré amb SI AIXÒ ÉS UN HOME, de P Levi, i després igual continue amb Anglada. Aniré pas a pas. Fins prompte. salutacions des de Castelló!

24 de juny de 2008, 18:38 el-viol-dauschwitz
digue'm ariadna ha dit...

... Prenc nota del Quadern d'Aram! Seguint els comentaris sobre Primo Levi, la lectura de la Trilogia d'Auschwitz (Si això és un Home, La treva i Els enfonsats i els salvats) és tot un testimoni... M'hauria agradat estar a la presentació de demà. Desitjo que vagi molt i molt bé...

26 de juny de 2008, 16:02 el-viol-dauschwitz
L'Espolsada llibres ha dit...

Moltes gràcies, el llibre bé s'ho val!

26 de juny de 2008, 19:41 el-viol-dauschwitz
gulchenruz ha dit...

Val la pena llegir-se l'obra d'aquesta gran gran GRAN escriptora / poeta. "L'agent del rei" per exemple, és una bona obra, com les altres. Exquisides totes. Persona d'un gran talent, admirable.

Per cert, jo tinc el llibre "Londres" en català, de l'editorial que dius. Genial.

4 de juliol de 2008, 23:54 el-viol-dauschwitz

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El soroll de la resta

Lectures de l'Espolsada: El soroll de la resta

dissabte, 6 de desembre de 2008

El soroll de la resta



Reconec que vaig xalar tant amb Havanera que em feia un nosequè llegir res més de Bodí per por que es trenqués l'encanteri. Ara, uns dies després d'haver-me decidit per El soroll de la resta, puc dir que no només l'encanteri no s'ha trencat sinó que ha crescut.


El soroll de la resta és la història de l'Àlex Bataller, un publicista de renom, de vida estressant que durant una estada a la ciutat de València pateix un infart i roman ingressat uns dies a l'hospital. A partir d'aquí Bataller mira enrere i analitza allò en què que s'ha convertit, un home capaç de fer eslògans de 20 segons però incapaç d'aturar-se a pensar realment el que és important. L'infart li dóna l'oportunitat de viatjar en el temps i reviure un antic amor de joventut conegut a París -a parer meu, superba la recreació del París de l'època-.

"La tardor havia despullat els arbres i el vent havia arrossegat les fulles de plàtans i castanyers, de manera que a l'hivern va poder escolar-se sense fer soroll. L'aire es va tornar més transparent. La pluja va continuar deixant-se caure amb freqüència, però ara va assolir una verticalitat més respectuosa amb paraigües i impermeables. El cel es va enfosquir i va agafar un to de mansarda. [...] Le ciel et la Seine, la symétrie de Paris en hiver deia a tall de conclusió."

Bataller reprèn la vida en un poblet de la Vall de Gallinera, on si no fos per l'amenaça de construcció despietada que la sobrevola, podríem dir que el temps s'ha aturat. He viatjat a la meva infantesa al poble de meva àvia quan anàvem a collir taronges, corria entre olivers i els ametllers acolorien el paisatge. Em fascina com Bodí descriu paisatges i temps, excepcionals les descripcions de la vall de Gallinera.

Bodí, però no només sap descriure paisatges, amb una estructura complexa i de final inesperat broda una crítica a la societat consumista, enfeinada i estressada i intenta cercar el jo i la identitat perduts en la immensitat de l'espai, el soroll de la resta.

"La indústria de la solidaritat ja havia començat. Occident ho comprava tot, i ara compraria el dol i la tranquil·litat de consciència."

Sens dubte una veu del País Valencià que des del Principat reivindico.
Publicada per Bromera en català
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:36
Etiquetes de comentaris: Francesc Bodí

13 comentaris:

Mireia ha dit...

Fa bona cara, però és tant llarga la lista dependent

6 de desembre de 2008, 10:57 el-soroll-de-la-resta
Glòria Maria ha dit...

Caram!Dimarts mateix vaig a comprar-me'l. A mi també em passa això de plantejar-me si llegir o no res més d'algun escrpitor que t'ha agradat, per si despr´s em decep. Però és que HAVANERA va ser fabulós, així que m'apunto a continuar amb més de F Bodí (i, a més la que estic llegint no m'agrada gens ni mica), i també m'aounto a això de llegir autors valencians (en el blog del llibreter hi ha un comentarista que sovint apunta que els tenim marginats i potser no li falta raó!!)

6 de desembre de 2008, 13:46 el-soroll-de-la-resta
L'Espolsada llibres ha dit...

Mireia, tasta'l.
Glòria Maria què llegeixes que no t'agradi gens ni mica?
Quan hagis acabat El soroll de la resta ja ens diràs alguna cosa.

6 de desembre de 2008, 13:50 el-soroll-de-la-resta
Begonya ha dit...

Sabia que aquest llibre no decebria! Vaig tindre el privilegi de llegir-lo durant el procés de producció (coses de la faena) i em va enamorar: les descripcions, els personatges, les relacions entre ells i amb l'espai... Em va semblar genial. I m'agrada veure que agrada.

6 de desembre de 2008, 16:48 el-soroll-de-la-resta
Quimet ha dit...

Tot just aquest matí he acabat una recomanació de fa pocs dies (EN LLOC SEGUR, m'ha agradat força), i ja tenim una altra obra "a la palestra", els deures no paren de crèixer!!!

Gloria no decaiguis, hi ha forç literatura molt i molt bona, el que passa és que jo no sóc gaire de recomanar, però busca pels blogs, són una eina molt útil i fiable.
Felicitats, una vegada més pel blog. Fan ganes d'agafar el cotxe i fer-vos una visita.

Quimet

6 de desembre de 2008, 17:20 el-soroll-de-la-resta
L'Espolsada llibres ha dit...

Begonya, he de confessar que quan el vaig acabar vaig dir-me està bé... però a mida que han anat passant els dies i mentre escrivia el post he sigut conscient que m'havia entusiasmat.
Quimet és molt bo tenir lectors com tu. Digues què t'ha semblat En lloc segur a la seva entrada i així altres lectors podran dir-hi la seva. Ja sé que et queda una mica lluny, però si agafes el cotxe avisa!

6 de desembre de 2008, 17:28 el-soroll-de-la-resta
Glòria Maria ha dit...

bé, m'estimo més no dir que és això que no m'ha agradat gens ni mica. Com que ja m'ho he deixat, quan llegeixi coses que m'agradin ja ho diré, millor així, no?

8 de desembre de 2008, 18:41 el-soroll-de-la-resta
kweilan ha dit...

No conec aquest llibre de l'Havanera però me l'apunto. I també el soroll de la resta. Llegeixo en general, apart del Ferran Torrent, pocs autors valencians, no sé perquè. Gràcies per les recomancions.

9 de desembre de 2008, 20:59 el-soroll-de-la-resta
L'Espolsada llibres ha dit...

Kweilan quan els hagis llegit ja ens diràs el que. I gràcies a tu per llegir-me.

10 de desembre de 2008, 17:49 el-soroll-de-la-resta
Anònim ha dit...

Despres del que he llegit al blog, vaig a demanar per al reis mags, les dues novel·les què recomaneu de Francesc Bodí. Per cert, jo recomane la vida en l'abisme de Ferran Torrent, que està entretinguda i es de molt fàcil lectura i descriu molt bé els "garitos" que hi havien al Cap i Casal i a l'àrea metropolitana.

19 de desembre de 2008, 16:36 el-soroll-de-la-resta
L'Espolsada llibres ha dit...

Anònim, esperem que en gaudeixis i ja ens diràs el que.

20 de desembre de 2008, 9:58 el-soroll-de-la-resta
Anònim ha dit...

Sense paraules. He gaudit de la novel·la i m'he imaginat a mi també prenent-me un café amb llet ben calentet, fumejant entre les dues mans mentre observe la posta del sol, i al meu costat en compte de la Boira, a la meua Lluna fidel, a la terrassa no se si de Ca Adrienne o d'una Ca rural, però assaborint el moment que la velocitat de les nostres vides quotidianes normalment no et deixa temps ni tan sols per adonar-te, que, un dia, simplement ja s'ha acabat.
De la Havanera ja diré quelcom, de moment puc dir que la primera part és impressionant. Moltes gràcies per recomanar-me'ls. Vos seguiré de prop. Un salut.

1 de febrer de 2009, 21:40 el-soroll-de-la-resta
L'Espolsada llibres ha dit...

Anònim molt contenta que hagis passat una bona estona, espero que Havanera estigui a l'alçada.

2 de febrer de 2009, 16:58 el-soroll-de-la-resta

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El nadal d'un nen a Gal·les

Lectures de l'Espolsada: El nadal d'un nen a Gal·les

dissabte, 13 de desembre de 2008

El nadal d'un nen a Gal·les




Com ja he dit en alguna altra ocasió, m'agrada la col·lecció El cercle de Viena que recupera clàssic moderns del segle XX en català. Són llibres fets amb estima i es nota en l'edició molt acurada, en especial els volums il·lustrats com aquest. Acaba de sortir El nadal d'un nen a Gal·les, molt adequat en aquestes dates. Són relats breus de records d'infantesa del nadal. Una edició bilingüe que ens posa a l'abast un gran autor en la nostra llengua i alhora la versió original per poder gaudir del so característic de Thomas.


"Ara extrec de la memòria els contes excepcionals que explicàvem a la vora del foc mentre el llum de gas feia bombolles com un submarinista. Fantasmes que udolaven com els mussols durant les llargues nits en què jo no gosava mirar per damunt de la meva espatlla, i animals que estaven a l'aguait al cau del sotaescala on se sentia el tic-tac del comptador del gas."

"Always on Christmas night there was music. An uncle played the fiddle, a cousing sang 'Cherry Ripe', and another uncle sang 'Drake's Drum.' It was very warm in the little house.



"Mirant per la finestra del dormitori, cap a la llum de la lluna i la neu infinita de color de fum, podia veure les llums a les finestres de totes les altres cases del nostre turó i sentia la música que en sortia i s'enfilava per la llarga nit que tot ho cobria a poc a poc."

Són un petit tast de prosa nadalenca plena de records, qui no té records de nadal de quan era petit/a?

Magnífiques il·lustracions de Pep Montserrat. Podeu sentir la veu de Thomas en aquest enllaç:

http://archive.salon.com/audio/fiction/2000/12/22/dylan_thomas/

Publicat per Viena en català

Publicat per L'Espolsada llibres a 18:05
Etiquetes de comentaris: Dylan Thomas

5 comentaris:

Núria ha dit...

Fa molt bona pinta...

13 de desembre de 2008, 19:41 el-nadal-dun-nen-galles
Gonzalo («Darabuc») ha dit...

Hi havia hagut també un disc i una casset amb la lectura del propi Thomas. No sé si encara es troben.

14 de desembre de 2008, 10:37 el-nadal-dun-nen-galles
Anònim ha dit...

Hola, sóc un dels directors de la col·lecció "El cercle de Viena". Gràcies per les vostres paraules. Procurem fer llibres deliciosos per a gent com vosaltres. Si voleu venir demà dimecres a 2/4 de 8 a l'Institut d'Estudis Catalans hi presentem el llibre amb la presència d'en Francesc Parcerisas, el traductor, en Pep Montserrat, l'il·lustrador, i en Salvador Giner, president de l'IEC i fan de Dylan Thomas. També hi podrem escoltar la seva veu enregistrada. Si no hi podeu venir, un secret: la pots escoltar aquí http://archive.salon.com/audio/fiction/2000/12/22/dylan_thomas/

Gràcies. Continuarem fent llibres com aquest....si aconseguim que la gent els compri mitjançant llibreries com l'Espolsada!

Cordialment,

Marcel Riera

16 de desembre de 2008, 23:58 el-nadal-dun-nen-galles
L'Espolsada llibres ha dit...

Ja he posat l'enllaç perquè el pugui sentir tothom.
Marcel, gràcies a vosaltres per publicar aquestes delícies. Ja m'agradaria venir avui, però aquests dies el tió ve carregat de llibrs i hem de ser a la llibreria!

17 de desembre de 2008, 10:49 el-nadal-dun-nen-galles
digue'm ariadna ha dit...

... El vaig veure i el vaig comprar per llegir, m'agrada molt la poesia de Dylan Thomas. Genial l'enllaç!...

17 de desembre de 2008, 19:51 el-nadal-dun-nen-galles

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El carrer de les Camèlies

Lectures de l'Espolsada: El carrer de les Camèlies

dissabte, 12 de juliol de 2008

El carrer de les Camèlies



Aquesta és la història de la Cecília Ce, una nena que abandonen davant del reixat d'una casa del carrer de les Camèlies. La Cecília és adoptada per una parella sense fills i creix en un jardí ple de flors i vegetació. La Cecília esdevé una dona turmentada a la recerca dels seus orígens, per això fuig de casa amb un home, el primer de molts que van encadenats. La Cecília és una dona de Rodoreda, que pateix i aguanta fins a límits insospitables. Rodoreda aconsegueix un cop més, mentre llegeixes, que alguna cosa es recaragoli dins teu i et turmenti. Són capítols curts però d'una intensitat i una càrrega que et desmunten. Des del primer moment saps que estàs llegint Rodoreda, les paraules amaguen aquell jo que només una gran escriptora pot oferir-nos novel·la darrera novel·la.

Us deixo amb diferents fragments de l'obra a través dels quals viureu i sentireu la Cecília Ce.

"La meva barraca ens servia de mals endreços i la de l'Andrés, amb les parets de maó i amb la teulada sense pluja, era la casa. Molts diumenges anàvem a l'escullera a mirar l'aigua salada i el camp dels musclos amb els colors que la posta hi deixava. De vegades l'aigua es movia com si estigués nerviosa i el sol, abans d'anar-se'n, hi feia uns llampecs grocs, del color dels musclos per dintre, desmaiat quan són crus i més mandarina quan es couen;"

"L'endemà em vaig tirar escales avall per estabornir-me i vaig baixar-les a tomballons i vaig caure asseguda a terra. No podia resistir més el llavi estripat ni el groc lluent de l'ullal ni les mans tan petites. Tot em feia trobar malament: l'aixeta que degotava, el llum de les tulipes, aquella dona que m'havia dut la llet el primer dia i que cada dia tenia més cara de cavall."
"Em vaig despertar a la matinada i em va fer estrany sentir-lo respirar al meu costat. Li vaig posar la mà al damunt del cor. Després li vaig treure el rellotge del puny, em vaig aixecar i me'n vaig anar darrera de la cortina. El dia naixia ennuvolat i feia una mica de vent. Vaig mirar l'hora: el rellotge s'havia parat a mitjanit. Vaig donar-li corda de mica en mica i vaig fer córrer les manetes endarrere fins que van marcar les sis, que era l'hora que ens havíem començat a estimar."

"Quan va haver parat em va posar una mà damunt d'un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit i al cap d'una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort."

Publicada pel Club editor en català i Edhasa en castellà
Publicat per L'Espolsada llibres a 18:36
Etiquetes de comentaris: Mercè Rodoreda

8 comentaris:

Núria MG ha dit...

Aquest el tinc pendent!! Però ho solucionaré ràpid, perquè em sembla que no faré esperar gaire les contínues ganes de llegir Mercè Rodoreda.
També em falten alguns contes, m'ho has recordat amb una de les teves recomanacions estiuenques.
Gràcies!

12 de juliol de 2008, 15:44 el-carrer-de-les-camlies
jomateixa ha dit...

avui he descobert aquest bloc per casualitat i m'ha agradat. Coincidim en molts llibres i posaré un enllaç en el meu per tenir-lo a ma.
Fins aviat.

12 de juliol de 2008, 20:10 el-carrer-de-les-camlies
elisabet ha dit...

un llibre tristíssim, ple d'imatges angoixants i evocacions del pessimisme, però farcit de la prosa embolcallant de la Rodoreda, que t'atrapa i no el pots deixar... el vaig llegir pràcticament en un dia, com si hagués estat presa d'un encanteri...! molt i molt i molt recomanable!

13 de juliol de 2008, 16:26 el-carrer-de-les-camlies
Paraula ha dit...

N'he encarregat al Cercle l'edició exclusiva amb dibuixos de Ràfols-Casamada. Espere amb deler que m'arribe.

13 de juliol de 2008, 17:49 el-carrer-de-les-camlies
L'Espolsada llibres ha dit...

Benvingudes a les noves blogaires. Núria ja el comentarem quan l'hagis llegit. Elisabet el vaig llegir "per culpa" del teu blog, estic d'acord que és trist,aquesta dona quina vida va viure que la portés a escriure d'aquesta manera? Té una autora contemporània, l'Aurora Bertrana, que m'agradaria reivindicar-la. L'has llegida?

14 de juliol de 2008, 10:29 el-carrer-de-les-camlies
Jordi Gonzalez ha dit...

Fantastic. Vaig disfrutar veient com la meva visió del personatge canviava pàgina rera pàgina, ara l'adorava, ara la despreciava, ara l'admirava... I es que la Cecília en el fons no deixa de ser una dona digna d'admirar.

16 de juliol de 2008, 11:52 el-carrer-de-les-camlies
L'Espolsada llibres ha dit...

Jordi estic totalment d'acord amb la teva visió de la Cecília!

16 de juliol de 2008, 19:49 el-carrer-de-les-camlies
Arlequí ha dit...

Hola. La veritat és que aquesta novel·la és de les que tinc pendent de la Rodoreda. Realment fou una gran escriptora, i encara avui ens queden coses per descobrir de la seva obra.

Salutacions cordials.

18 de juliol de 2008, 21:18 el-carrer-de-les-camlies

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)