Lectures

Dissabte, 13 de juny de 2020

De llibres i pel·lícules sobre parelles, trencaments i divorcis n’hi ha molts, però de llibres com aquest, que despullin el daltabaix que provoca un divorci, no tants. Recordo molt com em va impactar Història d’un matrimoni de Geir Gulliksen, el protagonista narra que el matrimoni acabarà, ho percep, ho veu i no obstant això és incapaç de fer res per evitar-ho. En canvi, a Seqüela la protagonista descriu la sensació de buit abismal que et queda quan desfàs una història d’amor, anys d’història compartida amb fills en comú. Té un punt autobiogràfic, el va escriure després del seu divorci, però Cusk no fa sang, ni mal ni pretén retratar un marit que ja no ho és, simplement narra l’exercici de reconstrucció que tots hauríem de fer després d’un trencament.

El que Cusk descriu amb precisió quirúrgica són les trampes del feminisme en la vida de parella, en la maternitat i també en el divorci. Com dels principis teòrics a la vida pràctica hi ha un abisme molt gran, com cadascuna de nosaltres vivim, ens reinventem i ens toca reivindicar-nos i com el matrimoni com a institució acaba rendint-nos davant el pensament i les idees que defensem a fora.

“Jo era la dona moderna compartimentada, la dona que ho tenia tot, i ell m’ajudava a ser aquesta dona, a tenir-ho tot. Però jo no volia pas ajuda: volia la igualtat.”

Cusk en veu de la protagonista, mai parla d’ell, parla d’aquest buit que sent amb molta elegància. Amb el divorci recupera un espai que li havia estat pres, tanmateix el preu és molt alt.

“Uns dies concrets van a cal seu pare i llavors la casa queda buida. Al principi em costaven de passar aquests intervals. Ara trobo que tenen una certa neutralitat, fermesa però també buidor, un punt d’acusació tot i la manca de contingut. És com si aquestes hores solitàries, en què per primera vegada en molts anys no s’espera ni s’exigeix res de mi, fossin el meu botí de guerra, el que he rebut a canvi de tot el conflicte.”

Cusk s’acompanya de la mitologia grega que és dura i brutal però que no carrega les paraules culpa ni perdó, al matrimoni li pesen molt les convencions religioses i sortir-ne té un cost elevat, encara, socialment. La protagonista va narrant la seva experiència buscant referents mitològics que l’ajudin a entendre allò que sent i allò que li passa. La forma del llibre és la seqüela que queda després de tot i per això Cusk hi juga desordenadament, ara un record, ara una imatge, una reflexió i el colofó final, l’últim capítol, en què l’au-pair és testimoni del desastre. El buit, la tristesa, el desassossec, dir adeu a la seguretat i donar la benvinguda a una nova realitat, pensar-te i repensar-te, això descriu amb acidesa, notes d’humor, dolor i intel·ligència Rachel Cusk.

Podeu veure l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer al festival Primera Persona

Compra'm

Traducció de Carme Geronès

Edita Les hores i Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 6 de juny de 2020

L’Eugènia Broggi, editora de L’Altra editorial, em va dir traiem un llibre que t’agradarà molt, quan puguis li fas un cop d’ull. Les llibreteres, a vegades, triguem una mica a fer aquesta mirada perquè sovint se’ns acumula la feina i si a sobre li afegim confinaments, astorament davant la vida i altres coses... també és cert que a vegades la mirada arriba en un moment de revelació, llegeixes el llibre just quan més el necessites. Aquests dies  de pandèmia s’ha fet encara més evident una cosa que ja sabíem, les cures són a càrrec de les dones majoritàriament, les reines dels malabars domèstics, laborals, dels dobles mortals davant la vida, ser estupendes, estar estupendes i no perdre el somriure.

Llegir Pine ha estat inspirador! Són sis apunts personals, breus reflexions que no entrarien dins l’àmbit acadèmic per ser considerats assaigs i per tant a la pobra Pine no li deuen computar com a escrits que són necessaris per anar ascendint dins del món universitari, però que en canvi fan una funció terapèutica, escrits sense embuts, clars i contundents, com si parlessis amb les amigues. La lectura de Pine m’ha coincidit amb una sèrie, Better things, dirigida i protagonitzada per Pamela Adlon, llibre i sèrie es com si dialoguessin en la seva honestedat sobre l’univers femení, la maternitat, la corresponsabilitat i sobretot la lluita per ser i existir tal com som, amb virtuts, defectes i amb les nostres pors.

Pine comença el llibre a Grècia on viu el seu pare de fa molt temps, on està ingressat i moribund, el pare és alcohòlic, ho ha deixat moltes vegades i hi ha reincidit encara més, de fet va marxar de casa perquè feia la vida impossible a la mare que ha criat l’Emilie i la seva germana tan bé com ha pogut i sabut, però ni l’addicció del pare ni l’esforç de la mare tampoc han servit perquè Pine no visqués una època molt fosca i en parli en el seu llibre. És un assaig autodestructiu sobre la vulnerabilitat a l’intentar encaixar en un món que no li posava fàcil, cop de timó de la mare que finalment la porta a una escola diferent a totes, on se li brinda l’oportunitat de ser qui és i descobrir que sí que vol estudiar, que vol llegir com ningú i que vol viure entre llibres i fer-ne el seu ofici.

Les visites al ginecòleg són un món a part, tant per les revisions, eixarrancada amb el dolor que fa aquella cosa de ferro fred per extraure mucosa vaginal i la cara del ginecòleg d’anar per feina, doncs sí, aquesta sensació és horrorosa per més ecografies vaginals i citologies que t’hagin fet, sobretot perquè parlem del nostre cos i del nostre dolor.

“He callat durant una citologia fent veure que no notava el dolor d’un espècul mal utilitzat. I també he callat i no m’he permès cridar en una ecografia vaginal insuportable, com si cregués que el silenci serviria per millorar els resultats de la prova.”

Aquests Apunts personals de Pine estan plens d’aquests silencis compartits per moltes de nosaltres. Posa els pèls de punta la fredor del sistema sanitari quan està embarassada però no sembla que hi hagi batec i l’ecografia no toca fins al cap d’unes setmanes i com que a Irlanda l’avortament no era legal, tothom calla i no fa res, tret de l’Emilie que acumula dolor.

Pine reflexiona sobre el cos, el dolor físic, mental, la parella, la feminitat, l’amistat, l’amor, el divorci dels seus pares, la figura de la mare, l’absència del pare.

“És difícil posar en paraules un gran amor, una vida plena. Sona tan prosaic -escombrar fulles, somriure’s amb complicitat-, però és en els moments quotidians que sovint es revela la tenacitat i la profunditat de l’amor.”

Convida a pensar, a pensar-te i sobretot a prendre decisions. Voldria equivocar-me però crec que el llibre de Pine trobarà moltes lectores i pocs lectors, com sempre passa sembla que el nostre món no els interessa, només per alguns aspectes, però el feminisme passa per tots, ha de ser una lluita compartida. Regaleu-vos-el però sobretot regaleu-lo a marits, parelles, fills, nebots, amants, germans...

“Estic tipa que sigui responsabilitat de les dones identificar, afrontar i arreglar el masclisme. Estic tipa que sigui tan necessari i tan difícil. I estic tipa de la meva manera d’interioritzar-ho, tipa de ser-ne còmplice, tipa de seguir les regles del joc.”

Compra'm

Traducció d’Ester Capdevila

Edita L’Altra editorial i Literatura Random en castellà

Dissabte, 30 de maig de 2020

Hernán Díaz és un escriptor nascut a Buenos aires, exiliat a Suècia amb la seva família durant els anys 70, que va estudiar a Londres i que ha acabat vivint a Brooklyn i que escriu en anglès, aquests trets biogràfics potser no caldria citar-los si no fos que en la novel·la els protagonistes són dos germans suecs que desitgen anar a als Estats Units on passa A l’horitzó.

Som a principis del segle XIX, en Håkan i el seu germà viuen a la Suècia rural, en unes condicions de vida pèssimes, passen fred, gana i es desllomen treballant al camp, en el si d’una família més aviat austera emocionalment parlant. El pare els empeny a marxar a la cerca d’una vida més digna, tots dos decideixen fer el viatge de la seva vida i emigrar a Nova York. En una escala del viatge en Håkan s’equivoca de vaixell i sense voler arriba a San Francisco, just a la costa contrària on hi ha el seu germà. Sense parlar anglès i sense conèixer res ni ningú emprèn un viatge que l’ha de dur a Nova York, creuant el país amb l’única esperança de retrobar el seu germà més gran, en Linus.

“Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la melancolia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi.”

A partir d’aquí, la novel·la es llegeix com un gran llibre d’aventures, en Håkan coneix tota mena de personatges pintorescos com la dona vestida de negre amb les dents podries que l’utilitza per satisfer les seves necessitats sexuals, a l’irlandès que busca or, el religiós fanàtic i un ventall de personatges que miren de sobreviure en un entorn hostil. A l’altra cantó de la balança, un naturalista excèntric i visionari que es dedica a estudiar la natura i un cavall que li aportarà tot allò que els humans no saben mostrar-li. En Håkan creua els Estats Units i en aquest viatge Díaz aprofita per revisar els mites fundacionals del país. Descobrim que els xinesos, que van construir el ferrocarril bàsic per la supervivència dels colons i dels buscadors d’or, rarament han aparegut a les pel·lícules de l’Oest on sí ens han mostrat els nadius americans com els dolents i malvats que tallaven caps.

En aquest viatge d’aventures, en Håkan revisa un gènere que fa trontollar els fonaments de la història americana. I tanmateix, A l’horitzó també és un viatge introspectiu, d’autoconeixença, de solitud, de supervivència, de comunió amb les forces tel·lúriques i d’estima per un paisatge. Narrat de manera extraordinària, poètica, Díaz escriu una novel·la ideal per llegir sempre, però potser ara més quan un simple virus ha fet trontollar tota la humanitat. Fa la pinta que aquest estiu els llibres ens permetran fer aquells viatges que no podrem fer físicament, A l’horitzó tastarem la duresa del desert, la frondositat dels grans boscos, l’aigua fresca, viurem els cels estrellats que fa temps que ja no podem gaudir i descobríem l’essència més primitiva de l’ésser humà.

“Quin monument més noble hi pot haver que la tomba palpitant d’un coiot o l’urna enlairada d’un voltor? Quina altra forma de conservació pot ser més fiable? Quina forma de resurrecció pot ser més literal? Saber que hi ha un vincle entre tots els éssers vius: aquesta és la religió veritable. Si això s’entén, ja no hi ha res per plorar, perquè encara que no hi ha res que puguem retenir per sempre, tampoc no hi ha res que es perdi per sempre.”

 Compra'm

Traducció de Josefina Caball Edita Periscopi i Impedimenta en castellà

Dissabte, 23 de amig de 2020

Dijous va ser dia de club, per tots aquells que ens dediquem a la mediació literària és un dia ben especial i encara ho és més quan es produeix la interrelació de llibres i de personatges que ens va regalar La senyora Caliban de Rachel Ingalls.

És per això que he pensat que seria bonic compartir-los amb tots vosaltres.

La Dorothy Caliban ens va portar a revisitar totes aquestes novel·les per parlar de la solitud, el dol, l'acolliment de l'altre, la incomunicació, la parella... Les heu llegides?

Des d'aquí us recomano vivament que ho  feu, les troabreu totes ressenyades a la pàgina web, algunes ressenyes són antigues i provenen del blog, les altres són més recents i potser us sonaran. 

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols

Història d'un matrimoni de Geir Gulliksen

Oso, Marian Engel

La venedora d'ous, Linda D. Cirino

Mal de pedres, Milena Agus

Bona lectura prèvia a la Fase 1.

Dissabte 16 de maig de 2020

Aquests dies de confinament m'he permès de recuperar llibres llegits ja fa temps, he anat combinant llibres de novetats i llibres que reposen a les lleixes de la llibreria com a fons, perquè si d'alguna cosa ha de servir tota aquesta situació és per posar en valor la literatura i no la màquina ferotge de les novetats editorials. En aquest línia, avui recupero Vera de l'Elizabeth von Arnim.

Quan acabes de llegir un llibre escrit l'any 1921 i no només t'ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t'adones que hi ha títols destinats a ser clàssics, en les formes ens poden semblar antics però el contingut s'encarrega de dir-nos que són més vigents que mai.

Elizabeth von Arnim escriu amb una ironia tan fina sobre el matrimoni que intueixes que algun tret autobiogràfic hi ha d'haver.

Vera és la història de la Lucy, una jove anglesa que està de vacances a Cornualla, acaba de perdre el pare i se sent molt trista. Un bon dia coneix el senyor Wemyss, que s'acaba de quedar vidu. Amb aquest joc de noia desvalguda i senyor vidu que li dobla l'edat acaben enamorant-se i ell li proposa matrimoni. La dona del senyor Wemyss, la Vera, ha mort en circumstàncies un pèl estranyes... Ningú aprova el matrimoni i encara menys la senyoreta Entwhistle, la tieta:

"Que contenta que estava de no haver-se compromès mai; que contenta que estava d'haver rebutjat les propostes que havia rebut quan era jove. Feia poc que havia trobat un d'aquells pretendents en un òmnibus, i quina felicitat va sentir en veure'l per haver-lo rebutjat! La gent no es conserva bé, reflexionava la senyoreta Entwhistle. Si la Lucy rebutgés ara en Wemyss, que feliç seria quan el trobés d'aquí a deu anys en un òmnibus! Però aquestes reflexions, evidentment, eren típiques d'una vella conca cansada, i encara tenia prou energia per riure's d'ella mateixa."

Després de llegir aquest fragment entendreu que si m'he enamorat d'algun personatge ha sigut d'ella, la tieta, un personatge fantàstic que m'ha fet somriure constantment. Vera és sens dubte una novel·la psicològica i de personatges, pocs però molt ben treballats, des del servei que treballa a les cases, passant per la Lucy i la senyoreta Entwhistle, si hi ha un personatge que excel·leix en la seva creació, aquest és el vidu Wemyss. A poc a poc vas coneixent i descobrint com desplega el seu joc psicològic de maltractament, primer cap a la seva promesa i després esposa. Es mostra egoista, possessiu i despietat en vers els altres, només s'importa a si mateix. La dona és un objecte que cal anul·lar i sotmetre als seus capricis compulsius i obsessius, i la Lucy emmirallada per una imatge distorsionada del romanticisme es deixa fer...  Ell no s'adona que sovint fa el ridícul.

"Encara no feia ni cinc minuts que la Lizzie se n'havia anat, que havia passat de la infelicitat més desconcertada a trobar excuses per al comportament de l'Everard; deu minuts després ja justificava que ell hagués actuat com ho havia fet; quinze minuts després es donava la culpa de tot el que havia passat."

Aquest llibre es va haver de publicar de manera anònima en el seu moment, l'autora venia de dos matrimonis horribles i cinc fills, massa pinzellades autobiogràfiques per mostrar al món. I no obstant això, estem davant d'un llibre amb una gosadia i valentia que fan que avui, un segle més tard puguem parlar d'un clàssic contemporani que forma part de la magnífica col·lecció El cercle de Viena. Malgrat l'estremiment que puguem sentir en alguns passatges, m'agrada la dosi d'humor burlesc que gasta Elizabeth von Arnim, la tieta i els criats en són un gran exemple. No us el deixéssiu perdre, el llegireu intensament.

Von Arnim també és autora d'Un abril prodigiós editat a Viena i Elizabeth y su jardín alemán publicat per Lumen

Compra'm

Traduït per Dolors Udina, una menció especial.
Publicat per Viena

Diumenge, 10 de maig de 2020

Boulder comença amb una cita de Carson McCullers que diu: “el seu amor és cosa solitària” i diria que és de les cites que encapçalen llibres més ben triades, perquè si Boulder va d’alguna cosa és d’estimar en solitari. Segur que és més llaminer quedar-se entre la història d’amor de dues dones, del sexe i les ganes de sexe explícit que Baltasar narra, però per a mi Boulder va més enllà d’això, Boulder va de la condició humana, va de créixer en les cotilles d’una societat que s’omple la boca de llibertat però que no deixa de jutjar-la constantment, sobretot la llibertat de les dones i el dret d’exercir la maternitat com ens plagui.

Aquestes roques solitàries que habiten al mar són l’alter ego de la protagonista que narra la seva vida en primera persona, vuit anys intensos, de fer de cuinera en un vaixell mercant per trobar l’amor de la Samsa en un port, un amor que li dona una casa groga amb finestres i una filla que provoca un escull immens en una illa de paisatges perfectes que esdevé una presó per la protagonista.

“És més fàcil construir un engany que desfer-ne les bagues quan l’has bastit sense voler dins d’una casa, dia rere dia, de mica en mica.”

Baltasar ha parit una novel·la que ha escrit, estripat, reescrit i que és una artefacte literari impecable, els confins de la maternitat vistos per una escriptora que et sacseja i et fa de mirall a qui li agrada viure als marges de la societat com les seves protagonistes.

“La provisionalitat pot fermar-te a la vida sentida. És la frontera dins del bosc, imprecisa, arriscada. Mig vigilada del tot. La seva gran virtut és que et manté desperta.”

Baltasar sap jugar amb les paraules, les tria, les endreça les omple de simbolisme perquè cada lector completi la novel·la dins el seu cap, perquè cadascú hi trobi les respostes i reflexioni sobre el que ella escriu amb gran avidesa. Permagel em va agradar molt, però Boulder la supera amb escreix.

Mentre llegia Boulder no em podia treure del cap una altra protagonista, la Lili, de L’home de mar, si no l’heu llegida i voleu sortir de la vostra zona de confort, feu-ho. La Lili i la Boulder dues dones que viuen, senten i busquen la coherència amb els seus pensaments.

Compra'm

Edita el Club editor

Dissabte, 2 maig de 2020

Aquests dies se m'ha activitat la nostàlgia lectora, he repassat, rellegit alguns llibres de casa, com si no tingués una pila de novetats pendents de ser llegides. Em costa concentrar-me, però en canvi hi ha lectures que m'han recordat la importància de les petites coses, dels detalls, de la bellesa, de tot allò que fa que la vida tingui sentit. Un dels llibres que he estirat de la biblioteca per fullejar-lo i per acabar rellegint-lo i devorant-lo és El festí de Babette.

Hem tingut la sort que Viena l'ha publicat en la col·lecció El cercle de Viena que tant ens agrada. He fet una lectura a dues bandes perquè Nórdica Libros també el té en una altra extraordinària col·lecció d'il·lustrats. Així doncs, mentre llegia la història de les dues germanes, Martine i Philippa, em deixava endur per les il·lustracions de Noemí Villamuza que m'han transportat al petit poble de pescadors de la costa de Noruega.

Tothom es pensa que Babette ofereix aquest festí per agrair a les germanes els quinze anys d'acolliment, però per Babette cuinar és un art i oferir-lo és un petit goig.

"L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

 

Pensem-hi abans de tornar a la vida, quan tot això hagi quedat en una anècdota i correm a tenir pressa, a no aturar-nos, a no fer els àpats en família, a no sentir els ocells, a no tenir temps per res ara que el tenim per tot.

 

 

Aquesta és la tomba de Karen Blixen, autora d'El festí de Babette, així de senzilla, enterrada amb el seu gos, el més important és el seu llegat literari que ens ha deixat, la foto és de l'agost de 2017 a la seva casa museu a Dinamarca. 

 

Compra'm

 

 

Traducció Maria Rosich

Edita Viena en català i Nórdica en castellà

 

Diumenge, 26 d’abril de 2020

Una de les coses que més em balla pel cap aquests dies de confinament és la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, de grans, joves i petits, tothom té dret a tenir un espai propi, una cambra pròpia i això no ha de ser en detriment dels altres amb qui convivim, al contrari, hauria de ser un espai de silenci interior on retrobar-se per després socialitzar-se. Aquests dies de confinament, m’ha acompanyat la lectura d’un llibre que feia temps que m’esperava, Y llovieron pájaros de Jocelyne Suacier, una novel·la breu i extraordinària, que parla precisament de la llibertat.

“No entenderían que alguien les preguntara si son felices. No necesitan ser felices, tienen su libertad y solo temen a la trabajadora social que podrí llegar y quitársela. Eso fue exactamente lo que Tom me contestó cuando le pregunté qué lo había llevado hasta aquel rincón perdido del mundo.

-La libertad, guapa, la libertad de elegir mi vida.

-Y su muerte -añadió Charlie.”

Situada en els boscos espessos del Canadà tres homes viuen en cabanes de fusta amb els seus gossos, ells en comunió amb la natura perquè així ho han decidit.  Vides intenses, viscudes, patides i al final del camí, la tria voluntària d’aïllar-se del món. Les visites arriben de l’exterior i una fotògraf que els canvia la mirada sense ser-ne conscients. Hi ha molt patiment en aquestes vides, els grans focs que van arrasar el país, dolor no gestionat, pors però al final la decisió valenta de pintar allò que ets incapaç de dir, de pescar, de sortir al bosc i sentir-se viu.

Tot canvia amb l’arribada de Marie-Desneige, una velleta de vuitanta anys, que s’ha passat la vida confinada en un sanatori, on ha patit abusos i vexacions físiques i mentals. Ella els canvia a tots, desprèn una llum vital, malgrat la foscor a què l’han sotmès, i en aquests últims moments descobreix la tendresa, l’amor i la necessitat d’abraçar que fins ara li han estat negades.

Y llovieron pájaros és una novel·la de personatges, que té el tret de sortida amb la fotògraf que arriba a la zona buscant l’últim supervivent dels grans focs d’Ontario de principi de segle XX, allà troba les cabanes del Charlie, en Tom i en Ted que just ha mort amb un llegat pictòric i vital, i dos homes més joves que configuren el paisatge humà d’aquesta arcàdia particular on s’han instal·lat. És una història breu, poètica i d’una gran bellesa, on l’amor i la llibertat es donen la mà.

"Y lloviernon pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caero como la lluvia a nuestros pies."

Compra'm

Traducció de Luisa Lucuix Venegas

Edita Minúscula

Dissabte, 11 d'abril de 2020

"¿Tens el Viatge a Amèrica, de Tocqueville? Vaig deixar el meu a no sé qui i mai més me l'ha tornat. ¿Com és que hi ha gent a qui no passaria mai pel cap robar res i que en canvi es pensa que robar llibres és del tot admissible?"

Helene Hanff viu a Nova York en un pis que li cau al damunt ple de llibres i cendrers. Escriu guions i fa de traductora per guanyar-se la vida. Estima els llibres per damunt de tot i d'aquesta estimació neix una relació epistolar amb una llibreria de vell, Marks & Co., mítica a Londres, ubicada al 84 de Charing Cross Road.

Al capdavant de la llibreria, Frank Doel, tot un senyor anglès, tímid, que comença a respondre les cartes de Helen que sol·liciten llibres. El que comença com una relació comercial esdevé una relació d'efecte personal amb tots els treballadors de la llibreria, en especial amb en Frank i la seva dona.

Una història que exemplifica la relació que m'agrada mantenir amb els meus clients. Una relació que evidentment no és la mateixa perquè les cartes que rebem són dels bancs, però sí que els correus electrònics, els comentaris a les xarxes i les postals d'arreu que m'acompanyen a la llibreria em fan sentir, una mica, com si fos a la mítica Marks &Co. 84, Charing Cross Road.

Aquesta setmana hi ha hagut dies molt dolents, he anat a dormir capficada per la llibreria, pel no Sant Jordi… Divendres quan em vaig llevar tenia un correu d’una persona molt especial a la meva vida. Tenia un document adjunt. Quan l’he obert no m’ho podia creure. A les llibreries fem moltes coses que sovint ni se saben si es veuen. Una de les que faig és assessorar un club de lectura d’una escola, format per mestres i mares. Fa mesos que en la distancia anem traçant un itinerari lector que pugui satisfer gent que no havia llegit mai o poc.

Una de les lectures va ser precisament, 84, Charing Cross Road. Doncs avui al document hi havia 30 cartes adreçades a la llibreria que em demanaven consell per regalar llibres i comprar-los a Llibreries obertes per quan tornem a obrir. Per una estona m’he sentit el llibreter en temps de guerra. Un cop impreses m’he posat a llegir-les i a respondre-les, mirant de fer el que més m’agrada trobar un llibre que s’adigui a les necessitats de cadascú, sense menystenir gustos però mirant d’acompanyar en el camí lector perquè sàpiguen que la bona literatura és per a tothom. Gràcies Lara per tot i per tant i gràcies a la comunitat lectora del Cesc Aldea.

“Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se’n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se’ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se’n salten molts trossos. I mai no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d’un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit.”

Compra'm

Traducció de Puri Gómez

Coedició Anagrama/Empúries

Dissabte, 4 d’abril de 2020

La Txell Feixas és periodista, és la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà. Viu al Líban a un dels països que podrien considerar-se més progressistes de la zona si no fos perquè només ho és en aparença. Un dels reportatges que recordo de la Txell Feixas a TV3 era el d’una nena i els seus germans que venien ampolles d’aigua pels carrers de Beirut i miraven de fer aturar els vehicles. La família era refugiada de Síria i van arribar al Líban fugint d’una guerra, d’un pare inexistent, la mare treballa tot el dia fora de casa i la filla petita de 4 anys ha après a normalitzar que és el que li toca a un infant de la seva edat, esperar que al vespre tots tornin a casa. Aquesta història, la d’una nena valenta me l’he trobada al llibre que acaba de sortir. Un recull de testimonis femenins que la Txell Feixas ha anat coneixent fent la seva feina de periodista.

Tal com diu la Gemma Ruiz en el pròleg, la Txell Feixas ens narra la vida en femení, la de l’altra meitat de la població que no acostuma a tenir lloc a les notícies i encara menys en una zona que es caracteritza pels atemptats, els germans musulmans, el petroli, les dictadures i on les històries petites no venen ni omplen les portades dels diaris. La visió de corresponsal de la Txell Feixas és de les més completes que tenim perquè ens ensenya la realitat domèstica, menuda i de les grans oblidades.

En aquests dies de confinament la lectura d’aquest llibre ha estat reparadora, de saber-me que malgrat tot continuo al costat de les privilegiades, malgrat tots els malgrat que m’acompanyen com a dona. Conèixer, sentir, llegir i viure les vides d’aquestes dones ha fet que cada dia em miri el meu voltant i pensi que ens queda tan per fer aquí i allà.

En el llibre hi trobareu una societat malalta, el patriarcat és un poder establert i que no deixa enderrocar-se, el masclisme és per tot i te n’adones quan veus les dones exercir-lo i permetent que les serventes visquin confinades sota la pica de la cuina, fent-los passar gana i maltractant-les mentre n’hi ha que s’enriqueixen amb agències de col·locació de les esclaves del segle XXI, però també veus que la sororitat neix de les més oprimides teixint i cosint xarxes reparadores com si fossin les aranyes de la Louise Bourgeois. Des de Síria, al Líban, Rojava, Gaza, Filipines, Etiòpia, Feixas fa un homenatge a les dones grans, petites, bebès i reivindica al seu dret de ser, existir i viure en igualtat.

Un dels testimonis que m’ha trasbalsat més és el de la Maya i la Nancy, les germanes Kamikaze, psicòlegs que accedeixen a la presó per mirar de desprogramar combatents musulmans, no se’n surten amb tots, però sentir les històries dels homes que accepten fer la teràpia fa feredat, ells també són víctimes d’una societat malalta on impera la violència. Per això fa pensar i molt, la importància de les infàncies sanes i com d’important és preservar els drets dels infants perquè d’ells depèn tenir una societat adulta sana.

“Però la resiliència és patrimoni mundial de la infància. I, com cada dia, a la cruïlla dels semàfors de Beirut apareixen l’Alaà i Rahaf.”

A l’Orient Mitjà hi ha una revolució silent en marxa, la de les dones, una revolució que fa trontollar el poder establert com està passant aquí. Serà una revolució llarga però ha vingut per quedar-se i mostrar al món que des de l’empatia, la cura i la solidaritat el món també es pot governar. Tretze testimonis que us remouran les consciències i que us faran adonar de la realitat que teniu més a prop per començar a canviar-la.

“La veritat és que ni la capital, més moderna i oberta, ni la resta del país no estaven preparats per veure tantes dones juntes. I menys protestant. I encara menys reclamant drets i llibertats. Dones i avenços? Anatema! Encara no ho sabíem, però aquell va ser com un assaig general de les manifestacions feministes que tornem a viure just ara, passats gairebé dos anys i dins d’una reivindicació de canvi global.”

Compra'm

Pròleg Gemma Ruiz Palà

Edita Ara llibres