Lectures

Dissabte, 8 de febrer de 2020

L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica. 

La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.

"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."

Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.

El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat. 

Compra'm

Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet

Edita Les Hores

Dissabte, 1 de febrer de 2020

Aquesta setmana en què es commemorava el 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el Club editor ens ha fet el regal de portar-nos l'autor israelià, Yishaid Sarid, per presentar-nos El monstre de la memòria. Sarid ha fet xerrades a Girona, al CCCB, ha concedit entrevistes però també va esmorzar amb llibreters, un regal per a tots aquells que estimem els llibres, el poder conèixer els autors i tenir-hi una estona. 

El monstre de la memòria és una novel·la que t'arrossega com un remolí, et centrifuga i et deixa amb el cap bullint d'idees, preguntes i reflexions. El protagonista és un historiador israelià que s'especialitza en els mètodes d'extermini nazis. Li ofereixen una plaça de guia pels camps de Polònia, i més per necessitat que per vocació, deixa la parella i el fill a Israel i es trasllada a Polònia per acompanyar joves d'institut, alguns membres del govern i jueus de la tercera edat en la visita de pelegrinatge en el lloc de l'horror. 

Viure sempre entre el passat i el testimoni del que va ser la maldat perpetrada, fan que el protagonista entri en una mena de bogeria que no l'ajuda a entendre els adolescents que té al davant. Explicar la memòria dels avantpassats, del mal, la mort i veure les ganes de viure dels adolescents el fa posar de molt mal humor, les seves visites cada vegada són més dures, plenes de rancor pels vius i l'allunyen de la seva dona i el seu fill. El guia té moments de deliri, no pot suportar que ningú somrigui, ni tampoc entén quin és l'objectiu d'aquells viatges de final de curs que porten als nanos als camps d'extermini. Adolescents que sovint viuen amb impacte trasbalsador el que allà se'ls explica, que se'ls manipula perquè encarin el servei militar obligatori amb força i sentiment. El protagonista entra en un espiral que l'aïlla del present, se sent xuclat pel passat, en la forma de mirar, de vestir i de pensar. 

El monstre de la memòria és una novel·la valenta perquè gosa qüestionar com construïm la memòria, quin relat en fem. Sarid es pregunta perquè ens esforcem tant a entendre les atrocitats i els executors, la condició humana sent una fascinació pel mal, i en canvi no ens esforcem a narrar les històries dels autèntics herois, els supervivents i tota la gent anònima que hi va perdre la vida. Hi ha 6 milions d'històries que esperen ser explicades, narrades i a l'altre costat, també hi ha la gent valenta que va gosar obrir la porta de casa seva per amagar els fugitius, per ajudar-los a marxar, gent que s'hi va jugar la vida literalment. D'aquella època només n'expliquem la mort, l'extermini, però per què no expliquem als nostres joves, les històries d'esperança? Per què no expliquem com vivia la comunitat jueva, què aportava a la societat cultural, científica i comercialment parlant? Revisitar la història, narrar la memòria d'això també en som còmplices. 

Mentre escoltava Sarid i prenia notes de tot el que ens explicava, pensava la literatura infantil ja ho ha fet això, i em venia al cap una seqüència d'imatges amb les il·lustracions de Roberto Innocenti que ha posat cara, mirada i ànima a Rosa Blanca o  La història de l'Erika. Dos àlbums commovedors però plens d'esperança. 

En un moment en què els moviments d'extrema dreta estan en auge és important parlar de memòria històrica, però també tenim una responsabilitat en com la transmetem a les generacions futures, per no repetir la transmissió de l'odi, per això és important que veus de Sarid o del seu editor en castellà, ens arribin a l'altra riba del Mediterrani. Veus incòmodes a Israel que qüestionen el relat construït pel seu país sobre la Xoà.

"En una de les visites a Birkenau, un estudiant gras amb ulls murris i les galtes morades de fred va començar a gravar MORT ALS ESQUERRANS en un envà de fusta del camp de les dones. Un professor que vigilava se'n va adonar i el va aturar. Els seus companys el van consolar dient-li que a Israel acabarien junts la feina. Estaven embolicats amb la bandera de la pàtria, portaven la quipà i passaven entre les barraques destil·lant odi, no contra els assassins sinó contra les víctimes. Costava d'entendre. Aquells nois no obrien la boca durant la conversa del vespre a l'hotel, però jo els entenia perfectament, de debò, fins al final."

Molt aprendre, molt a compartir i molt per llegir.

Compra'm

Traduït per Roser Lluch al català i Ana Bejarano al castellà

Edita Club editor/Sigilo

Dissabte, 25 de gener de 2020

Ha estat una setmana molt intensa, les inclemències meteorològiques han fet que molts de nosaltres ens hàgim hagut de quedar a casa, aturar-nos de cop i descobrir que el món segueix i que no passa res per fer casa. Estar a casa en dies laborables mentre el món funciona és un exercici necessari per saber que darrera la paraula casa s'hi amaguen moltes coses més enllà d'una construcció arquitectònica. Aquest mot que en anglès tenen molt ben resolt amb dues paraules com house i home, aquest matís entre l'edificació i ell lloc on sentir-se segur és clau. M'hi ha fet pensar la lectura de Si aquest carrer fos meu, la nova novel·la, o autobiografia literària o mémoire de Stefanie Kremser. 

Kremser, nascuda a Alemanya, d'avis bolivians i crescuda a Sao Paulo ha viscut en moltes cases, en moltes ciutats, en molts països, que l'han portada a escriure un llibre que no podreu deixar de llegir, una memòria personal, un testimoni del desarrelament, del sentiment de pertinença i del que vol dir una família. Si amb Postal de Copacabana el realisme màgic, els estius a Bolívia, els carrers i la telenovel·la ens van seduir ara, després de El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és com si tanqués un cercle. En aquest llibre hi he trobat la veu de les protagonistes dels llibres anteriors, però amb una Stefanie Kremser que ha fet un exercici que li ha permès pair la seva vida i els secrets més ben guardats de la família. Si aquest carrer fos meu és també un mapa de cases, de llocs, d'indrets que Kremser estima, les passejades per Sao Paulo, els terres, les voreres, els arbres, les olors m'hi han fet viatjar, m'ha fet sentir que era a prop d'ella, de la trencadissa que li va suposar haver-ne de marxar i de les coses boniques que li esperaven a Barcelona i Nova York. Llegir aquest llibre és com passejar de la mà de l'autora, Gornick ho feia amb Nova York, Kremser ho fa amb moltes ciutats, universitats i persones que li són especials. 

"És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d'un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància."

La mirada de Kremser sobre Barcelona, la caixa forta de la terrassa, la postal d'Alemanya que arriba anys més tard però en un moment clau, les plantes del pis de Nova York, les beques literàries, les mudances, les maletes i sobretot saber que casa, pot ser qualsevol lloc, que no té res a veure amb l'indret on has nascut sinó amb el lloc on fas vincle. Casa pot ser un espai temporal, de cap de setmana, d'uns mesos o casa pot ser un lloc on has viscut molts anys i els records que en queden. De cases en sabia molt la Ginzburg, la seva literatura n'és plena i la de la Kremser també, casa és una llum, una ombra, una sensació difícilment descriptible, però Stefanie Kremser ho fa de manera tan bonica que no voldreu deixar de llegir-la. 

Un exercici literari per entendre la identitat, la migració i els moviments vitals.

"Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això."

Compra'm

Traduïda per Marina Bornas

Edita Edicions de 1984 en català i Entreambos en castellà

Dissabte, 18 de gener de 2020

Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX. 

Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit  literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia. 

Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.

En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia. 

"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."

Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.

"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana

Compra'm

Edita Club editor

Traducció de Núria Sales  

Dissabte, 11 de gener de 2020

Fa molts dies que no podia passar per aquí. Trobar el temps, la calma i la mesura per escriure no és una empresa fàcil tal com vivim i tal con ens exigim. A la tardor vam presentar a la llibreria el llibre Germanes de Shakespeare, va ser una presentació preciosa d'un llibre que jo havia llegit feia molts anys i que Eumo editorial ha tingut a bé de reeditar de manera bonica i ben prologada. Germanes de Shakespeare ens narra la vida de 20 escriptores del XX que no van rebre el reconeixement que els pertocava, perquè eren dones, perquè escrivien i perquè vivien la vida a la seva manera, és a dir fora dels cànons de l'època. És una tria de 20, feta per la Pilar Godayol, segur que en podrien ser unes altres i no aquestes però és la seva tria, molt ben feta perquè a mesura que vas llegint cada petit apunt biogràfic tens unes ganes immenses de capbussar-te en l'obra de cadascuna d'elles. Mentre vas llegint aquestes vides viscudes a contracorrent t'adones que el suïcidi i la mort prematura són un fil invisible en moltes d'elles, el preu que van haver de pagar per estimar fora de les normes, per trencar tabús i convencions va abocar-les a la depressió, al deliri i al consum de substàncies, si hi afegim el gran desconeixement de l'època per pal·liar els desordres mentals ja tenim la combinació servida. 

Una de les germanes de Shakespeare del llibre és Sylvia Plath, l'autora nord-americana que va morir amb el cap dins del forn, després d'haver preparat la llet dels seus dos fills i d'haver pres una dosi de píndoles. Plath era una estudiant excel·lent, de gran talent narratiu i poètic, però el matrimoni amb el poeta Ted Hughes i la maternitat li van passar per sobre. Trobar l'espai per escriure, narrar, dibuixar i crear mentre seguia el marit i feia créixer els fills va ser massa per una dona que des de ben jove vivia en una campana de vidre. 

Vam acabar l'any amb la notícia de la reedició de la seva única novel·la publicada, La campana de vidre, en traducció de Marta Pera Cucurell, també del poemari El colós en traducció de Núria Busquet Molist i l'edició d'un relat innèdit, Mary Ventura i el novè regne, que va ser rebutjat diverses vegades i que amb no més de 40 pàgines mostra la vigència, la modernor i el talent de l'escriptura de Plath.

La campana de vidre ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

"Vaig provar d'imaginar-me què passaria si en Constantin fos el meu marit. Voldria dir llevar-me a les set i fer-li ous amb béicon, torrades i cafè, i deambular d'un cantó a l'altre amb camisa de dormir i rul·los, un cop ell hagués sortit a treballar, per rentar els plats i fer el llit, i quan ell tornés a casa després d'un dia animat i fascinant, esperaria un bon sopar, i jo passaria el vespre rentant encara més plats fins que em desplomés al llit, completament exhausta. 

Em semblava una vida espantosa i malaguanyada per a una noia que durant quinze anys només havia tret excel·lents, però sabia que el matrimoni era això..."

Esther Greenwood té talent i sensibilitat per escriure i alhora una fragilitat que la farà viure sempre dins d'una campana, com Plath. La seva prosa es llegeix àvidament i tanmateix, la tria de cada paraula, el joc de miralls i ombres, el simbolisme de les flors, la llum i la poesia és magistral. No us desvetllaré massa què s'amaga dins d'aquesta novel·la però sí que us recomano que us hi capbusseu, que descobriu Plath i que la feu reviure tal com ella hauria volgut, essent llegida i compartida. L'obra es va publicar per primera vegada amb el pseudònim de Victoria Lucas, no va ser fins anys més tard que el nom de Sylvia Plath constava a la coberta. 

En català tenim la sort de tenir la seva obra poètica traduïda i acurada per la Montserrat Abelló, no us la perdéssiu! 

Nosaltres hem decidit retre-li homenatge i ho farem el divendres dia 24 al vespre a la llibreria.

"Vaig pensar que nedaria endins fins que estigués massa cansada per tornar. Mentre avançava una mica com un gos, em sentia el batec del cor a les orelles com un motor esmorteït. 

Soc soc soc."

Compra'm

Traducció de Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Persicopi

Epílegs de Marta Pessarrodona i Míriam Cano

Dissabte, 30 de novembre de 2019

Hi ha llibres que t’enamoren per la trama, pel que expliquen, pel que fan evident. Hi ha llibres que t’enamoren per com estan escrits, per la bellesa del llenguatge, per l’estructura, per com estan construïts. És el cas d’Embassament 13 de Jon McGregor.

En un petit poble d’Anglaterra durant la nit de Cap d’Any desapareix una noia de 13 anys, durant dies veïns, amics i familiars s’uneixen per buscar-la per tot arreu, la Rebecca Shaw és a totes les converses de bar, a casa, a l’escola. Duia un jersei blanc amb caputxa, la boira i el fred són els companys de cerca i ajuden a crear un clímax d’angoixa, però van passant els dies, les setmanes, els mesos i ni la Rebecca ni el seu cos apareixen.

Tothom té l’esperança que acabarà sortint d’un lloc o altre, que potser ha estat una cosa d’adolescents, que en qualsevol moment sonarà el telèfon i la por s’esvairà, però el temps avança inexorablement. Els dies passen, els mesos corren i la intensitat de la cerca anirà disminuint. La Rebecca serà només un record, la noia que va desaparèixer durant un cap d’any. Podria ser la trama d’un thriller però McGregor es dedica a fer un gran exercici literari. Estructura la novel·la en tretze capítols que es corresponen a tretze anys de cerca i descriu de manera minuciosa i detallada com aquell fet que va trasbalsar tota una comunitat es va difuminant. Només la família de la Rebecca continua sentint i plorant aquella desaparició, però el dolor es va esmorteint perquè les vides petites d’aquells habitants van agafant el protagonisme.

McGregor parteix d’un fet molt tràgic que capgira la vida d’una família, d’un matrimoni i de tot un poble per evidenciar que el dolor és individual i que per més que col·lectivament fem l’esforç de sentir i comprendre davant d’una tragèdia el món no s’atura, segueix, mentre que qui viu el dolor voldria que tot parés al seu voltant. Durant tretze capítols McGregor va desgranant la vida de la colla de la Rebecca, com un fet així marca la vida d’uns adolescents que ja són a la universitat. Passa el temps, però a ritme del camp, i veiem les estacions com canvien, com pastura i cria el bestiar, els colors, el paisatge, com obren botigues, com se’n tanquen i en paral·lel som testimonis de parelles que es trenquen, del dolor profund dels pares de la Rebecca, de la distància que neix entre ells, l’arribada de noves persones a la comunitat, de les que moren, marxen o pateixen un vessament, persones que decideixen viure la vida que sempre han somiat i persones que hi renuncien. El nivell de l’aigua de l’embassament va fluctuant, puja i baixa i l’esperança de trobar la Rebecca revifa i s’enfonsa quan de sota el fang no hi ha nous indicis.

McGregor és un gran cirurgià de la paraula. M’ha meravellat com descriu, com et porta i com et situa en un paisatge, en un llenguatge, en una gent. La desaparició de la Rebecca és només un pretext per explicar la vida petita de tota una comunitat.

“Un dia càlid de principis de desembre les papallones de les ortigues que hi havia al cobert de la Sally Fletcher van deixar d’hivernar i van sortir a menjar a la bardissa amb les ales apagades i esquinçades absorbint aquell sol aigualit. Al riu, el guarda va esporgar de verns la riba dels prats de sota l’escola. A l'estudi, en Geoff Simmons va preparar un esmalt i va barrejar-hi unes quantes llavors i trossets d'herba que havia collit.”

Compra'm

Traduït per Ferran Ràfols

Edita Angle editorial/Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 16 de novembre de 2019

Aquest és un dels llibres que em fan gaudir de la literatura. És una novel·la intimista, lenta, que abraça a mesura que hi vas entrant i coneixes els protagonistes. Escrita des de la maduresa, després de tota una vida viscuda, laboral i d’amor, d’entrega als altres i a la família.

En Gerry, arquitecte, la Stella, mestra, decideixen fer una escapada d’hivern, unes mini vacances que els porten fins a Amsterdam, ciutat que la Stella recorda del passat. Tots dos són al mateix punt vital però no hi arriben de la mateixa manera. La Stella d’aquest viatge n’espera una cambra pròpia, espiritual, però pròpia, en Gerry diversió, visitar la ciutat, els museus i sopar en un bon restaurant i continuar bevent d’amagat i autoenganyant-se.

Tota una vida en comú, nascuts a Irlanda del nord i residents a Escòcia, un fill que viu al Canadà, tot de coses per fer i celebrar a la jubilació menys les ganes de compartir-ho.  El cap de setmana llarg a Amsterdam no fa res més que evidenciar la distància entre un matrimoni que porta tota la vida junts però que conviu com dos estranys. Intimitat i distància, fe i racionalitat binomis que MacLaverty descriu de manera precisa, magistral, mentre alterna els punts de vista i et permet ser en Gerry i la Stella alhora. MacLaverty és capaç de fer-te veure la llum d’hivern d’Amsterdam, els capvespres rogencs sobre els canals, percebre’n el fred i copsar el buit existencial que sent la Stella mentre cerca refugi espiritual.

No és un llibre per als amants de la literatura trepidant, però sí per aquells que gaudim de l’escriptura, dels pensaments íntims i dels que ens estremim davant de descripcions sublims de la quotidianitat. MacLaverty ens regala una prosa senzilla i delicada per parlar-nos d’amor, política, fe, dels orígens, del país que t’ha vist néixer i que no reconeixes, del país que t’acull, del conflicte a l’Ulster. En Gerry aspira a passar els dies esforçant-se per amagar la seva addicció i sense ser conscient com aquesta l’ha distanciat de la Stella que a la maduresa només vol reparar les ferides d’un accident llunyà fruit del conflicte polític, però ell no ho percep, no ho veu ni ho comprèn. La distància entre dues persones que dormen a la mateixa cambra però que tangencialment es troben a les antípodes.

“La majoria de persones trencaven una relació de parella perquè havien conegut algú altre, però aquest no era el cas. Resultava més senzill ara que els pares dels dos eren morts. El seu fill Michael era l’única persona a qui se li hauria d’explicar i era al Canadà, fent la seva pròpia vida amb la seva família. En el tema de beure, els gens que havia heretat eren els de la Stella no els d’ell. Si en Gerry pensava continuar vivint amb el mateix estil embriagós que ara, ella preferia ser a un altre lloc. Una cambra pròpia.”

Cal tenir un domini de l’escriptura per no caure en la llàgrima fàcil ni en la cursileria per escriure novel·les sobre l’amor amb el pas del temps. Si us agrada William Trevor, Colm Tóibín o Wallace Stegner, aquest llibre és per vosaltres, una prosa d’un home que es capaç de mirar el món en femení. Quan a l'Eduard Márquez li agrada un llibre, a mi també!

Compra'm

Traducció d’Anna Llisterri i Álvaro Marcos

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 26 d'octubre de 2019

No havia sentit mai a parlar de l’autor Theodor Kallifatides fins que companys llibreters van començar a recomanar aquest llibre de manera entusiasta, ambientat a Suècia i ple de records de Gotland i de passeigs per Estocolm l’havia de llegir. És potser un dels llibres més bonics i deliciosos que he llegit aquest any, una novel·la que en realitat és una autobiografia literària sobre la creació, el desarrelament i la pertinença.

El protagonista que és el mateix Theodor pateix una crisi creativa, ja no té res més a dir, no pot escriure i l’acompanyem en el tancament del que ha estat el seu estudi, el seu refugi creatiu a la ciutat d’Estocolm, caminem al seu costat i ens acomiadem de tots i cadascun dels seus rituals pel barri que l’ha vist escriure i crear. Theodor decideix fer un viatge a la seva Grècia natal en una mena d’homenatge al país que el va veure néixer però d’on va haver d’exiliar-se. Ha viscut la seva vida a Suècia, país on ha fet arrels, ha tingut fills i d’on n’ha adoptat la llengua per escriure, viure i pensar. “La emigración es una especie de suicidio parcial. No mueres, pero muchas cosas mueren dentro de ti. Entre otras, tu lengua. Por eso me siento más orgulloso de no haber vivido cincuenta y cinco años en Suecia, que de haber aprendido el sueco tan bien como lo he aprendido. Lo segundo fue una necesidad, pero lo primero es un acto de amor. Una victoria contra el olvido y la indiferencia.”

El viatge a Grècia li serveix per retrobar-se amb el seu jo creatiu i en mica i en mica, sense ser-ne conscient brolla la novel·la que tenim a les mans, una cartografia de l’exili, el silenci i la creació. Theodor només podia escriure aquest llibre en grec per narrar-nos des de la humilitat, la sinceritat i amb gran talent, la perplexitat davant de l’Europa que va conèixer, els canvis que viu Suècia mentre observa en què s’ha convertit l’esplendorosa Grècia. Theodor reflexiona sobre la democràcia, els valors, pensa en la Suècia que es va aixecar contra la guerra del Vietnam i la Suècia que aixeca murs als refugiats.

“Día a día la sociedad cambiaba. Yo solía conversar con los jóvenes, muchachos y muchachas. La mayoría se exasperaba con el materialismo, la buena vida y el tedio de la sociedad. Estaban en busca de una ideología, de una salida, pero no la encontraban. La tradicional izquierda no les atraía. Los ecologistas no los habían desilusionado. La socialdemocracia era para la gente de edad mediana y los jubilados.”

Otra vida por vivir és un llibre magnífic, una carta d’amor a Suècia i una reconciliació amb el país d’origen, escrit des de la maduresa d’una vida viscuda i la tranquil·litat de saber que encara et queda una altra vida per viure essent d’aquí i d’allà però essent la persona que vols ser. Deixeu-vos agafar de la mà de Kallifatides per viatjar per la Grècia clàssica, per passejar per Estocolm i per viure la llum única de l’illa de Gotland.

Compra'm

Traduït per Selma Ancira

Edita Galaxia Gutenberg

Dissabte, 12 d'octubre de 2019

Ousman Umar diu: “Necessito explicar la meva història perquè no s’hagin d’explicar més històries com la meva”, però malauradament encara hem de llegir i sentir més històries com les de l’Ousman per prendre consciència de què s’amaga darrere el mot refugiat.

A viatge al país dels blancs Ousman Umar narra en primera persona el seu periple vital des que deixa el seu poble natal a Ghana essent un nen, com es desplaça pel país fins arribar a la capital on es convenç que el seu futur passa per arribar a Europa. A partir d’aquí, la vida d’un adolescent en mans de les màfies, l’abús, els mercats d’esclaus a Líbia, l’abandonament al desert, la travessa en una barcassa pel mar, el racisme més cru i l’arribada al que ell esperava que fos el paradís. La primera rebuda de mans de la Creu Roja, respirar alleujat de pensar que ha sobreviscut a l’horror i descobrir dies després què vol dir viure en un CIES, dormir al carrer i descobrir el metro i les escales mecàniques.

Llegir el llibre de l’Ousman és com un cop de puny a l’estómac, no perquè desconeguem la realitat que s’hi descriu, si no perquè t’interpel·la com a persona amb tots els privilegis. És també un missatge d’esperança en l’espècie humana, la família que va decidir donar-li la mà i acompanyar-lo pensant que si mai els seus fills es trobessin en aquella situació, voldrien que algú fes el mateix. Perquè és evident que si arribes com ell i tantes altres persones és difícil de sortir-se’n.

“Vaig descobrir que si arribes a Europa en les condicions en què jo hi havia arribat és fàcil entrar en un cercle de pobresa i d’indigència del que és molt difícil sortir. És complicat començar una vida des de zero si ets un immigrant africà, sense amics, sense estudis, sense diners, sense conèixer bé l’idioma. No tens res.”

I aquest paràgraf m’ha fet pensar molt en en Richard, el protagonista de Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, que un dia al bell mig de Berlin, descobreix un grup de subsaharians en vaga de fam, primer els veu com un grup, però en mica en mica s’hi acosta, hi parla i va veient que aquell tot és una pinya de persones amb nom i cognoms, d’edat desconeguda, però tots amb una història pròpia i intransferible. Referir-nos a ells amb un genèric és una forma de deshumanitzar-los i de no voler sentir ni veure què han viscut ni patit, perquè la veritat dol i fa mal. Sobretot perquè la societat actual encara no ha trobat la forma de canalitzar què en fa de la mala gestió de la política en tots els àmbits, també en l’internacional, en el d’explotació dels recursos dels països d’origen, de provocar fams, guerres i genocidis per obtenir-ne un rendiment econòmic. És per això que llegir la història de l’Ousman cou tant, perquè t’explica mirant-te els ulls tot el que ha patit i ha sobreviscut, la majoria no se’n surt, el desert i el mar s’estan convertint en cementiris de cossos que ens recorden que la vella Europa no existeix.

El dia 25 d’octubre tindrem l’Ousman presentant el llibre i explicant-nos com si algú et dona la mà i creu en tu és possible deixar de ser un noi analfabet, és possible de tenir el somni de voler ser químic, d’arribar a la universitat i d’haver creat una organització, NASCO, que alfabetitza i educa nois i noies en el país d’origen perquè puguin decidir el seu destí i perquè no hagin de patir el seu calvari.

“El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.”

Compra'm

Edita Rosa del Vents

Dissabte 5 d’octubre de 2019

La cara més fosca del feixisme sempre fa néixer històries de resistència. La por, l’odi, l’absurditat són denominadors comuns d’aquells que només volen l’autoritat exercida des del poder, atemorint i anorreant qualsevol mostra de dissidència com pot ser una llengua.

Marco Balzano escriu la vida de la Trina, una mestra, que plora la desaparició d’una filla però que troba en la lluita pel territori i per la llengua una manera de sobreviure. La Trina escriu a la filla, amb l’esperança que un dia la llegirà, i li explica fil per randa les vivència d’una època convulsa, no és en va que Balzano triï una dona com a protagonista. Una dona de qui s’espera que no es mulli i segueixi el marit, en canvi Balzano veu en la Trina un símbol de resistència, és amb ella que descobrirem les històries menudes de dins de casa, dels estables, de les famílies i descobrirem una Trina que amb l’ajuda del mossèn del poble aposta per fer classes clandestines i es converteix en una defensora del territori.

La novel·la es divideix en tres parts que són tres actes de resistència en si mateixos. Situada al nord d’Itàlia, a Curon, una població a prop de la frontera amb Suïssa i Àustria, de parla alemanya, que veu trencada la seva pau per les tropes de Mussolini que arriben a la zona amb la intenció de construir una presa que ha de fer desaparèixer el poble sota les aigües. Ningú vol creure’s que l’embassament serà una realitat, però en mica en mica els tics feixistes van mostrant-se impecablement, primer amb la prohibició de la llengua després fent fora els veïns per construir l’embassament.

És a la segona part que arriben les tropes de Hitler que converteixen el Tirol del Sud en part del Tercer Reich, la Trina i el seu marit fugen a les muntanyes, s’amaguen, passen fred, misèria i gana i la Trina fa del silenci el seu mètode de resistir. És a la tercera part, de tornada al poble que ni reconeixen, que la Trina ensenya al seu marit a parlar italià, li dona les eines perquè pugui defensar el territori amb aquells que volen negar el poble i deixar-hi només un campanar.

La Trina resisteix fins al final com ho fa el campanar, la Trina com a metàfora de les lluites petites per sobreviure al feixisme, al nazisme i a l’especulació. Una novel·la sobre un lloc idíl·lic de prats verds però que amaga històries molt dolorosos que haurien de ser un símbol de resistència i de record per totes aquelles persones que van lluitar per una identitat, la seva i la del territori. Una novel·la que és un cant a reivindicar la memòria col·lectiva i la força de la paraula.

Compra'm

Traduïda per Montse Triviño

Edita Duomo