De mare i filla i altres apunts

Avui que Mercè Rodoreda hauria fet 107 anys, me la imagino (somiar desperta és tan bonic) asseguda a una de les butaques de la llibreria contemplant-nos amb aquell somriure tan seu mentre escolta la Jenn Díaz confessar que s’ha llegit la seva obra d’una tirada, mentre parlem de jardins i flors i de tot un reguitzell de dones. No sé si somriuria de saber que l’Armand Obiols ha donat el cognom a un dels protagonistes masculins de la novel·la de Jenn Díaz, Mare i filla, però potser estaria contenta de saber que una de les protagonistes es diu Natàlia en homenatge a la Colometa…

Ahir al vespre vam ser testimonis dels secrets de la novel·la, amb una presentació atípica, en què vam parlar més de literatura, de famílies i universos que del contingut del llibre, i com m’agrada que així sigui! Vam descobrir la Claudia, una senyora xilena que va explicar la seva història d’amor a la Jenn mentre hi vivia de rellogada en una habitació amb una amiga… “No escribas nunca esta historia” li va dir. Ai, santa innocència! Tenir escriptors al teu voltant és perillós perquè sempre estan a l’aguait de caçar històries de novel·la i quina sort que aquestes acabin essent un llibre com el que ahir presentàvem.

De la mà de la Izaskun vam conèixer la història d’amor entre editora i escriptora que va néixer tot fent un cafè. Que la Jenn es decidís a escriure en català té nom de persona i de magazín cultural, Eva Piquer i Catorze.cat, la resta és cosa de la vida interior compartimentada de la Jenn amb en Dani. No sé si el bilingüisme mata com afirma en Pau Vidal, només sé que la Jenn ha fet una cosa molt complicada i és brillar escrivint amb totes dues llengües, la reivindicació de xarnega de la Jenn com a cupera de les lletres és una bona definició del moment que vivim.

Ahir vam escriure una altra pàgina de la història de la llibreria amb una vetllada d’aquelles que reanima l’esperit. Un divendres al vespre de tardor, de cap de setmana de pont i la llibreria plena com un ou per sentir parlar de literatura i vida o potser de vida i literatura, per compartir somriures i anècdotes com les Casasines que cada dia surten a passejar pel jardí de casa i contemplen les flors i comproven com estan, des d’aquí els enviem un petó perquè sabem que ho llegiran! De descobrir que una llibreria és capaç de teixir unes complicitats excepcionals, de saber que comptes amb gent capaç de tot, d’emocionar-te de mirar la gent i descobrir que alguns vénen del Maresme, del Barcelonès… de trobar el somriure còmplice d’una llibretera entre el públic i de tenir una editora al costat que ha trepitjat tot el país per conèixer com bateguen les llibreries de comarca i de saber que l’Espolsada compta amb lectors àvids de bones històries, només puc dir: gràcies, som una família.