Dissabte, 6 de març de 2021

La figura de William Shakespeare ha despertat i encara desperta molta admiració i ganes de saber més coses del geni del teatre. Les seves obres continuen pujant dalt dels escenaris d’arreu del món segles després, els textos són d’una vigència aclaparadora que com a societat encara ens interpel·len.

Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia ja mirava d’entendre la ment de Shakespeare i la seva escriptura: “De fet, una no es pot estar de pensar en la ment de Shakespeare com una ment andrògina, tot i que és ben impossible d’endevinar què devia pensar Shakespeare de les dones. I si fos cert que una de les característiques d’una ment totalment desenvolupada és que no pensa de manera especial o separada en els sexes, com no fora més difícil ara que abans d’aconseguir aquest òptim estat.”

Woolf també escrivia: “Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom.” Woolf ens parla de les dificultats que aquesta suposada germana hauria trobat en la societat de l’època, no hauria estudiat llatí,  ni hauria viatjat fins a Londres a viure l’aventura i tota un sèrie de greuges malgrat tenir el talent del seu germà. Tot això us ho explico perquè Maggie O’Farrell, l’admirada Maggie, ha escrit una novel·la que porta per títol Hamnet, el nom del fill mort de Shakespeare a qui li dedicaria la cèlebre Hamlet. Som al segle XXI i se’ns ha venut el llibre d’O’Farrell com la història del fill mort de Shakespeare, però per a mi és una novel·la de les dones de l’època de Shakespeare, és una novel·lassa sobre Agnes, l’esposa de Shakespeare. Una dona talentosa, un esperit lliure, una sàvia que em recorda una mica a la Marduix de l’Enric Larreula, un conte que em fascinava de petita sobre una dona que vivia envoltada d’herbes remeieres, l’Agnes és així, un esperit indomable, capaç d’estimar de manera pura i genuïna el seu germà, els fills i el marit. Res en aquesta novel·la és gratuït, i els noms tampoc, la germana bessona de Hamnet es diu Judith tal com fabulava la Woolf.

Hamnet és una novel·la en dos plans, marca de la casa, dues històries que es van entrecreuant però que ens traslladen en el temps, al Londres caòtic, brut del tombant del segle XVI i als pobles dels afores. O’Farrell trena amb gran habilitat la infantesa de l’Agnes, la pèrdua de la mare, el casament del pare amb una altra dona que no l’entén i la menysté constantment i la vida dels seus fills quan la pesta fa estralls i els ha de criar amb un pare llunyà que s’està a Londres, l’Agnes entén que el seu marit necessita fugir de Stratford-upon-Avon.

“L’Agnes grata la cera pàl·lida, amb compte, amb compte, i la fa caure en un cistell; la mel llisca per la bresca amb degoteig mesurat, gairebé reticent. Lenta com la saba, d’un daurat taronjós, perfumada amb l’olor intensa de la farigola i la dolçor floral de l’espígol, va a parar dins del pot que sosté l’Agnes.”

Mentre l’Agnes té cura de les abelles, a casa la seva filla està molt malalta i en Hamnet mira de cercar ajuda però no troba ningú. Han tornat de l’escola i la Judith no es troba bé i no vol jugar prefereix estirar-se, en Hamnet es desespera, el pare és a Londres fent teatre i la resta de la família treballant al camp, quan aconsegueix fer venir el metge ja és massa tard, la pesta ha transformat el cos de la nena i la mort sembla haver arribat la família, en Hamnet s’estira al costat de la germana que revifa, però al final és ell que mor. Sembla que aquesta pèrdua sigui una oportunitat per ella, la seva bessona, la filla, la nena, la dona.  

Hamnet és una novel·la preciosa sobre el dol, la vida, la dona, les oportunitats i sobre l’art. Com la vida i el dolor es poden convertir en art i en paraules que declamades dalt d’un escenari fan que el patiment de l’Agnes sigui transformat en una admiració pel fill mort i pel marit que tampoc encaixava en la societat de l’època. Un text sobre l’esperança, l’acceptació i el renéixer narrats des d’un punt de vista molt humà, molt O’Farrell. He plorat amb l’Agnes, l’he admirada, l’hauria abraçada i hauria volgut que sortís del llibre per tenir-la prop, perquè em donés una mica d’espígol i em transmetés aquells coneixements de bruixa que tan bé ens anirien per ser una dona al segle XXI.

Estic convençuda que la Woolf estaria meravellada amb aquest text perquè no li manca poder de suggestió, ens copeja i ens penetra.

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Els fragments d’Una cambra pròpia són traducció d’Helena Valentí, editat per La Temerària

Diumenge, 21 de febrer de 2021

El palacio de hielo és d'aquells llibres pertorbadors, estranys però que et va atrapant en mica en mica. És una història de pèrdua i dol a la infantesa. Una nena arriba a viure en un poble de Noruega, ha perdut la mare i el pare no se sap on és, s'instal·la a casa una tia que amb prou feines coneix. A l'escola només un altra nena es fixa amb ella i es van fent amigues, una tarda la convida a jugar a casa i les coses no acaben de sortir bé, el silenci, la por a mostrar-se fan que l'endemà ella s'endinsi en el bosc, arribi al palau de gel i no la tornin a veure.

"El viento es más intenso, sobre todo arriba, entre las ramas coníferas, cuyas agujas extienden la lengua y entonan un desconocido canto nocturno. Cada lengua es tan minúscula que no se percibe, pero juntas suenan con tanta fuerza que podrían allanar las colinas si quisieran. Sin embargo, el aire es templado, la nieve se posa pegajosa y en silencio, sin formar montones."

Tot allò que no es diu, s'intueix, s'imagina ho descriu bellament Tarjei Vesaas en aquesta novel·la de l'any 1963. Magníficament escrita, com si un conte de fades fos, narra el dolor de la pèrdua jugant amb la natura, el gel i la neu. M'ha recordat als silencis i la tensió d'Amor de Hanne Ørstavik. Llibres perquè el lector acabi de construir, per pensar i rumiar. Aquest és el segon títol de l'editorial Trotalibros a qui fa poc hem donat la benvinguda i de qui esperem nous títols.

Compra'm

Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo

Edita Trotalibros

Dissabte, 13 de febrer de 2021

Acabo la lectura de Jo, que no he conegut els homes i el primer que em ve el cap és l’autora, Jacqueline Harpman de qui no n’havia sentit a parlar mai. Llegeixo que era psicoanalista, jueva, part de la seva família va ser deportada a Auschwitz i començo a reflexionar sobre la novel·la i el que ens devia voler transmetre.

Estic impactada per la bellesa del text, per l’ús del llenguatge i per la duresa del relat. La història, narrada en primera persona, és una interpel·lació constant al lector perquè no puguis aixecar la mirada del llibre, no hi ha capítols, i això provoca una sensació de desassossec lector. Situada en una terra desconeguda, quaranta dones viuen empresonades en un subterrani, no poden sortir, no els falta de res. Uns vigilants les alimenten, en tenen cura però no les deixen sortir, sempre amb l’amenaça d’un fuet que podria tornar a espetegar en qualsevol moment. La narradora i protagonista de l’obra no recorda com va arribar allà a diferència de la resta de dones que totes havien viscut en llibertat, sabien quina olor feia el sabó, havien sentit l’aire, havien conegut els homes i gaudit de la pròpia sexualitat. La protagonista molt més jove que elles ni tan sols ha tingut la regla, desconeix el món que elles han viscut i creix amb les imatges que es deriven de les converses que les dones tenen.

Un dia se sent una forta alarma, els vigilants desapareixen i la porta de la gàbia queda oberta, les dones no gosen sortir per por, però en mica en mica una barreja de curiositat i desig les porta a pujar les escales que les duran a l’aire lliure. De sobte van prenent consciència de l’espai que les envolta, una terra desconeguda, càlida i solitària.

“Ah, aquella primera vegada que vaig pujar l’escala! Quan la recordo, em venen llàgrimes als ulls, sento aquell impuls com un devessall de glòria, em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de reviure aquella ascensió prodigiosa, aquella certesa admirable que em feia tan lleugera que vaig pujar els cent graons seguits, sense aturar-me a recuperar l’alè, i reia.”

Estan soles, descobreixen que el lloc on estaven amagades tenia ventilació, llum, congeladors carregats i un rebost amb provisions per una bona colla d’anys, però on són? Hi ha algú més viu? Decideixen emprendre el camí a la cerca de la vida que havien conegut abans, per la protagonista tot és nou i gaudeix de cada moment a l’aire lliure. Dies després de caminar arriben a un altre subterrani amb provisions i amb tot de persones mortes que no van poder sortir després de l’alarma. Van passant els anys i les captives continuen caminant sense destí, descobrint més garites amb queviures però sense gent viva, ben aviat viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi ha futur. La protagonista va veient com les companyes envelleixen, emmalalteixen fins que queda sola durant més de vint anys vagarejant pels camins i amb moltes preguntes sense resposta.

Jo, que no he conegut els homes és un petit tractat de filosofia sobre la condició humana; és una utopia, pot existir un món sense homes, només regit per les dones? I és una reflexió sobre la llibertat, el poder i la tirania. Llegint-lo et ve el cap la Delbo quan parla de tornar a la vida després de la mort dels camps i això et porta a pensar en el passat familiar de l’autora. La deshumanització extrema que et droga el pensament i les ganes de viure, però malgrat tot la persistència a seguir endavant. Mentre el llegia em venia al cap La clivella de la Doris Lessing, La pared de Marlen Haushoffer i Elles parlen de Miriam Toews per la contínua reflexió sobre la condició humana i femenina. 

Com diu l’autora del pròleg: “A vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta.”

No trigueu, jo ja tinc sort de formar part del cercle de lectors del cor robat.

Compra'm

Traducció de l’Anna Casassas

Pròleg de Sophie Mackintosh

Edicions del Periscopi i Alianza en castellà

Dissabte, 6 de febrer de 2021

Una dècada més tard m’he retrobat amb l’Olive Kitteridge i ha estat magnífic. L’Olive Kitteridge és dels personatges que formen part del meu univers lector particular, haver estat jurat del Premi llibreter que la va premiar l’any que també el guanyava Jordi Puntí, que Strout i Puntí es coneguessin en un festival de literatura i que fa quatre anys les editorials convidessin l'Elizabeth Strout i poguéssim parlar una estona amb ella és d’aquelles coses que ja formen part de la meva vida de llibretera i que guardo com un tresor.

He llegit totes les novel·les de Strout però aquest tornar de l’Olive ha estat un regal. Llum de febrer, Olive again en anglès, és un títol que sobta fins que llegeixes la novel·la i saps que la llum de febrer és especial aquí i a Maine, el sol brilla d’una manera única i entra amb força en alguns moments de la novel·la. Una llum que banya uns instants dels personatges i en mostra els clarobscurs.

“Hauria pogut escriure sobre la llum de febrer, això sí. De com alterava l’aspecte del món. La gent es queixava del febrer; era fred i nevava, i moltes vegades plovia i feia una humitat tremenda, i la gent frisava perquè arribés la primavera. Però per a la Cindy la llum d’aquell mes sempre havia sigut com un secret, i fins i tot ho continuava sent. Perquè pel febrer els dies es començaven a allargar i, si t’hi fixaves bé, es notava. I arribaves a veure que al final de cada dia era com si el món s’esberlés, i llavors la mica de claror afegida s’obria pas entre els arbres descarnats i era tota una promesa. Prometia aquella llum, i allò sí que era una meravella.”

Strout, seguint passos de Sherwood Anderson, construeix una novel·la a partir d’històries, en aquest cas de les vides petites dels habitants de Crosby, un poblet de Maine, on retornem anys després, l’Olive ara té 80 anys, ja no està casada amb el farmacèutic del poble i s’ha casat amb un republicà que l’estima tal com és, sense filtres. L’Olive ja és gran però no ha renunciat a viure, sentir i sobretot a dir el que pensa i fer el que li ve de gust. En paraules de Strout, l’Olive és un personatge complex, però és que en el fons tots ho som. L’Olive sembla antipàtica, ja ho tenen les professores de matemàtiques, però en realitat és la més empàtica de tots els personatges. La construcció de la novel·la fa que els protagonistes siguin els habitants de Crosby, però de cop ella és allà rere una llauna de salsa de tomàquet del súper i aquest anar i venir pel llibre fa que l’Olive sigui un personatge polièdric ja que l’observem des de molts punts de vista i encara que a vegades sigui eixuta després la voldries abraçar.

Llum de febrer és un cant a no deixar de viure, a les segones oportunitats i continuar creixent fins al final dels dies. És una novel·la que no contempla l’autocompassió i reflexiona sobre la vellesa, l’enamorament i la sexualitat a la tercera edat, la culpa, el perdó, les relacions però també és una novel·la política, sobre els Estats Units, sobre els refugiats, sobre Trump i els possibles votants captius a qui la vida ha maltractat. Maine és un estat del Nord, benestant, lluny dels focus de poder i decisió, un lloc ideal des d’on narrar la vida genuïna de cada dia.

Deixeu tot el que estigueu fent i correu a la llibreria, ara sí, regaleu-vos aquesta novel·lassa que m’ha fet riure com poques. Jo de gran vull ser l’Olive Kitteridge per la seva mala llet. Estem davant d’un llibre que pivota entorn un personatge però on els secundaris són importants per com veuen l’Olive però sobretot per allò que els passa. Les experiències, les misèries i la felicitat dels secundaris fa créixer la protagonista, la fa observar-se i la porta a no renunciar a la vida malgrat la mort truqui a la porta. Ambientar la novel·la en una població i que no decaigui és a les mans de pocs escriptors, Crosby em porta al Holt de Ken Haruf o a Les joies de la Castafiore d’Hergé que concentra tota la tensió narrativa dins d’una casa i el jardí. No calen focs artificials per fer vibrar el lector però molt d’ofici i psicologia per fer viure els personatges de manera tan intensa i real. Els diàlegs entre els personatges són brillants però els del capítol que tanca el llibre, Amiga, tota una declaració de com viure i com morir.

Un llibre d'aquells que no vols acabar, d'aquells on voldries viure per sempre. 

Compra'm

Traducció d’Esther Tallada

Edita Edicions de 1984/Duomo en castellà

Dissabte, 30 de gener de 2021

Els amants de Coney Island és aquella novel·la que portava esperant-me des que va arribar a la llibreria. No ha estat fins fa una setmana que he trobat el temps per dedicar-li i us puc dir que hi he caigut rendida.

Billy O’Callaghan recordeu el nom d’aquest jove escriptor irlandès perquè m’ha semblat sublim, amb domini del to, el tempo, la narració, la llengua, la creació dels personatges i la prosa.  

Els amants de Coney Island narra la vida de la Caitlin i en Michael dos amants de mitjana edat que es troben un cop per setmana des de fa 25 anys a Coney Island. La història té lloc en un sol dia, de fet en unes hores grises d’un mes de gener, un dia fred, ventós i amb una tempesta de neu que persegueix els protagonistes. O’Callaghan aconsegueix que només en unes hores coneguem la vida de la Caitlin i en Michael, els situa en el trajecte en metro fins a l’habitació gèlida de l’hotel on es trobaran, es despullaran, s’estimaran i s’explicaran les novetats que capgiraran les seves vides.

O’Callaghan escriu i descriu la vida de tants irlandesos que van marxar cap als Estats Units per no tornar mai, però per qui els records de l’illa que els va veure créixer són imprescindibles, la memòria d’Irlanda també és present en aquesta història d’amor. La gran part de l’obra passa dins les quatre parets d’una habitació asèptica, freda i que només s’escalfa per la llum que desprenen els personatges. Em sembla magistral el que aconsegueix O’Callaghan amb aquest llibre, com a partir d’ells dos estira un fil cap a la vida del Michael amb la seva dona, la Barb, molt malalta de càncer. En Michael i la Barb van perdre un fill i aquest va ser el punt de no retorn per una parella que no va poder conjugar el dol per un fill mort.

“Cultivar el balanç entre la feina, l’amor i els somnis havia sigut prou fàcil fins que, en el que triga el cor a fer un batec, va arribar el daltabaix.”

I l’altre fil, ens porta a la vida de la Caitlin que es casa una mica per sortir de casa, és una somiadora: “Els llibres, per a la Caitlin, sempre havien sigut una mena de bruixeria. De petita sempre en duia algun a sobre, i ja abans de l’adolescència s’havia convertit en una lectora tan voraç que les visites que feia dos cops per setmana a la biblioteca del barri amb prou feines podien saciar-la. A part d’educar-la, els llibres li permetien alliberar-se en totes les direccions possibles.”

Els llibres i l’escriptura, durant un temps, havien ajudat la Caitlin a evadir-se de la vida de mestressa de casa, unes hores cada dia a escriure i a llegir per sortir de la cuina, la neteja i complaure en Thomas. La lectura l’havia ajudat a transitar per la vida d’una mare dolguda, d’ulls vidriosos i amb olor de patata bullida, dos intents fallits de creure en l’amor feien que no veiés en bons ulla la parella de la Caitlin. La relació de la Caitlin i en Thomas comença ben viva i apassionada, en Thomas lluita i treballa per assolir un estatus, és ambiciós i sap on vol anar, però a la Caitlin li cal alguna cosa més que la faci sentir qui és. No és casual, que un dia, asseguda a la barra d’un bar la mirada es creui amb la del Michael, un ball plegats és suficient per fer esclatar l’espurna. S’estimen, haurien d’estar junts per viure aquella història que es mereixen, però ni l’un ni l’altra són capaços de trencar les seves vides fins que el destí els té preparada una oportunitat, potser egoista, però seran capaços d’aprofitar-la?

O’Callaghan no jutja els seus protagonistes, només narra de manera subtil i magistral la vida de dues persones que podria ser la vida de tantes altres que no gosen viure la vida que voldrien per por, per covardia o per incapacitat emocional.

“Amb els anys han après que hi ha moltes maneres de fer l’amor, i moltes menes d’amor que val la pena fer. I fins i tot els dies menys animats, cap dels dos ha considerat mai l’estona que han passat junts com una pèrdua de temps.”

Compra'm

Traducció de Ferran Ràfols Gesa (menció especial per una traducció gens fàcil i que batega com si fos la llengua original)

Edita L'Altra editorial

Dissabte 23 de gener de 2020

Descobrir autores és de les coses que més m’agraden, n’hi ha tantes i han estat tan amagades que és com una font inesgotable de descoberta i d’enriquiment. Algunes d’elles han escrit memoirs, aquesta barreja de ficció i biografia que és un exercici narratiu molt interessant. Despullar el jo sense pretensions i fent literatura no és a la mà de tothom, us recomano que llegiu la Vivian Gornick, la Lucia Berlin, la McCullers totes elles publicades a L’Altra editorial, llegiu-ne les novel·les però llegiu-les també amb aquests escrits testimonials sobre l’escriptura, la vida i les cases que han habitat.

En aquesta línia em va arribar a les mans Anhelo de raíces, fa un temps la Caterina Pérez em va preguntar, l’has llegit? Fes-ho, és com si fessis una amiga meravellosa. El llibre de la May Sarton m’esperava pacientment fins que el cap de setmana passat el vaig devorar amb un mal al cor perquè no volia sortir-ne i no volia que s’acabés. I sí, vaig tenir la sensació d’haver fet una nova amiga i el desig de voler llegir tot el que aquesta dona va publicar.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d’amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

“Yo también he conocido el desasosiego interior del exilio,

la peligrosa sensación de no estar en casa en ninguna

parte,

el centro disperso, el amor dividido;

ni aquí, ni allí, el salto a través del océano,

el vaivén entre dos firmes lealtades;

americana, salvo por una diferencia: las despedidas.”

Anhelo de raíces és un diari d’una solitud volguda, de la necessitat de fer arrels, de tenir un lloc on exposar els mobles de la família, un espai on penjar les fotos, apilar els llibres i posar gerros amb flors de temporada. Un lloc des d’on reflexionar, envellir amb consciència i crear.

“La gente a menudo imagina que debo sentirme sola. ¿Cómo explicarles? ¿Cómo decirles que no, que la casa está conmigo? Y está conmigo de esa manera especial, como demanda y apoyo, únicamente cuando estoy sola en ella.”

Un cop més la casa com espai literari que tan bé descriu la Ginzburg a La ciutat i la casa o Giulia Alberico a La casa de 1908, ara hi afegim May Sarton a la llista d’autores amb qui voler seure a parlar, aprendre i admirar. Si estimeu algú regaleu-li aquest llibre, o encara millor, regaleu-vos-el.

Compra'm

Traducció de Mercedes Fernández Cuesta

Edita Gallo Nero

Dissabte, 16 de gener de 2020

Anne Tyler és l’autora discreta que passa desapercebuda tot i haver escrit grans novel·les. Li agraden molt els personatges anònims, defuig les grans gestes i els grans drames i en canvi, brilla en la creació de vides petites. És capaç d’escriure la vida d’en Micah un informàtic que treballa per compte propi a mitja jornada mentre fa de manetes de l’edifici on viu a canvi de viure al soterrani. En Micah, L’INFORMANIÀTIC com s’autoanomena, ha de passar per la sala de la caldera i les rentadores per entrar a seu apartament meticulosament endreçat. En Micah va créixer en una família bohèmia amb quatre germanes que fan de cambreres en una casa que els plats es rentaven quan s’havien de fer servir. És l’únic universitari de la família i també és l’únic que té certes dificultats per socialitzar-se. És educat i amable en la justa mesura abans no comenci a suar. Tyler fa protagonista un home de qui ella mateixa escriu: “costa no preguntar-se què passa pel cap d’un home com en Micah Mortimer.”

En Micah surt amb la Cass, una mestra de quart de primària, però no sembla acabar de trobar la manera de fer-li saber què sent i es desborda quan ella li diu que estan a punt de desnonar-la, Tyler no diu que ell tingui por explícitament però els lectors intuïm que per un home maniàtic de l’ordre i les rutines, el fet que la Cass pugui instal·lar-se a casa el destarota fins al punt de no estar a l’alçada. Tyler li té una sorpresa reservada, rep la visita d’en Brink, el fill d’una xicota que va tenir a la universitat que creu que podria ser fill seu. La Lorna, la mare, no li ha explicat mai qui és el pare biològic i arran d’una foto que troba de la mare i en Micah intueix que ell podria ser-ne el pare.

L’arribada d’en Brink, el retrobament amb la Lorna, la discussió amb la Cass, un dinar familiar, l’herència inesperada d’una clienta, porten a fer reflexionar un personatge que se sent feliç i que creu dur la vida que desitja...

“¿Es para mai a pensar en la seva vida, el Micah? ¿En el significat o la finalitat que pugui tenir? ¿El preocupa la idea que probablement es passarà els propers trenta o quaranta anys d’aquesta manera? No ho sap ningú. I és gairebé segur que ningú l’hi ha preguntat mai.”

I de fet, aquest és un dels grans temes del llibre, una de les grans veritats universals que s’amaguen en les històries de Tyler, qui som, vivim la vida que volem o la que s’espera de nosaltres. Tyler pot escriure de qualsevol tema que ho broda, potser no és apta per amants de la literatura trepidant però si per aquells que llegim amb un llapis i subratllem una paraula, una frase, un gest o un pensament. Des del primer llibre que li vaig llegir que defenso que la Tyler és una mestra teixint històries i aquí ho ha demostrat un cop més.

“—A vegades – va murmurar—, pots recordar la teva vida i gairebé creure que estava tot disposat amb antelació, com un camí gran i pla que estava destinat a agafar encara que en aquell moment et semblés ple de punxes i esbarzers. ¿Saps què vull dir?"

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Proa/Lumen en castellà

Dissabte, 5 de desembre de 2020

Avui us diem gràcies per tot el suport que heu donat a L'Espolsada aquest any tan complicat. Us agraïm ja que vingueu a comprar els regals de Nadal i us volem explicar com ho podeu fer.

- Ens podeu venir a veure, de fet ens agrada moltíssim, però tenim l'aforament limitat i caldrà paciència, no espereu a l'últim dia.

- Ens podeu enviar un correu a This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. amb els vostres dubtes o encàrrecs. 

- També podeu fer els encàrrecs al web de Libelista amb opció recollida a la llibreria, triant L'Espolsada com a llibreria de referència, quan ho tinguem a punt us avisarem.

- Us els podem fer arribar a casa si trieu l'opció al web de Libelista.

- Sí, emboliquem els vostres regals, però potser us direm que ens els deixeu i els passeu a buscar més tard si se'ns acumula la gent a la llibreria. 

- També podeu passejar pel nostre web on trobareu totes les ressenyes i recomanacions. 

Moltes gràcies per creure en nosaltres i la nostra feina. Per fer comerç local i de proximitat. Per creure en les llibreries independents i per regalar cultura.

Us esperem a L'Espolsada.

Dissabte, 28 de novembre de 2020

El dia que l’editor de Sexto Piso ens va presentar aquesta novel·la en un d’aquells zooms que s’han convertit en habituals, el llibre ja em va cridar l’atenció per com en parlava i li brillava la mirada. Després de llegir la crònica periodística No diguis res sobre el conflicte de l’Ulster necessitava tornar a la ficció i la Núria Alemany em va convidar a participar d’un club de lectura de dones valentes, potents i úniques, jo anava tard per la sessió però aplicada com soc em volia posar al dia per seguir el seu ritme.

Lo que queda de luz m’ha anat atrapant i seduint mentre avançava per una prosa rica, descriptiva i punyent, no l’he pogut deixar malgrat els personatges no em queien bé i no aconseguia empatitzar amb cap d’ells al principi, però a poc a poc l’escriptura de Tessa Hadley ha fet que anés veient les escletxes i les imperfeccions que els han humanitzant i els he anat estimant a la meva manera. Lo que queda de luz és la història de dos matrimonis de classe mitjana-alta, en Zach té una galeria d’art i està casat amb la Lydia a qui li agrada deixar passar la vida, sense fer massa res, ni tan sols amb la seva filla amb qui té una relació freda i distant, potser perquè estudia escultura i això l’uneix més al seu pare. L’Alex és poeta i fa de professor d’escola i està casat amb la Christine que és pintora, tenen una filla en comú i l’Alex té un fill del seu primer matrimoni.

La Christine i la Lydia són amigues des de la infantesa, des que anaven amb uniforme de faldilla prisada fins a la universitat. La Lydia s’enamora bojament del seu professor l’Alex i fa mans i mànigues per conèixe’l i entrar a casa seva. L’Alex i en Zachary també es coneixen des de petits en un internat fred i humit on s’ho passen molt malament i del que no en volen parlar, però on forgen una amistat que els durarà fins que en Zach mor d’un atac de cor a la galeria d’art.

Els atzars de la vida porten a emparellar la Lydia amb en Zach i l’Alex amb la Christine, comparteixen criança, neguits, festes, sortides i viatges. El llibre arrenca amb una trucada de telèfon per dir-los que en Zach és mort, l’Alex agafa al cotxe i condueix fins a Glasgow per comunicar la pèrdua a la filla del seu millor amic. La Christine té cura de la Lydia que veu com se li ensorra el món que havia construït i que en Zach sostenia. De fet cap dels tres és conscient de fins a quin punt en Zach era l’ancoratge del que tots penjaven. La Christine i l’Alex no dubten a acollir la Lydia uns dies amb ells mentre es recupera de la sotragada però un cop és a casa no pot evitar desplegar els sentiments d’adolescència que l’aboquen a l’Alex i aleshores la desfeta és total i és quan la novel·la arriba al seu punt àlgid perquè Hadley desplega el talent narratiu, el que podria ser un nyap ple de tòpics deixa pas a una escriptura que posa de manifest els sentiments silenciats durant anys, les cotilles formals i familiars i posa la poca llum que queda sobre la Christine que agafa les claus del seu estudi i torna a la pintura d’on no hauria hagut de marxar mai. És com si la mort del Zach hagués fet encaixar les peces d’un trencaclosques vital que no acabava de funcionar fins que una de les peces ja no hi és.

“Al entrar al piso, se alegró de estar sola. La soledad y el silencio habían empezado a ser placeres sensuales para ella.”

Només per la bellesa de l’últim paràgraf del llibre ja val la pena de llegir-lo, i per acompanyar la Christine en el procés de saber estar sola i de saber reprendre allò que els ulls no sabien veure.

Quin talent narratiu el de Tessa Hadely i quina feinada de traducció de Magdalena Palmer. No seria estrany veure'n una sèrie d'aquí dos dies, tenen un guió fantàstic.

Edita Sexto Piso

Dissabte, 21 de novembre de 2021

Cap al final de La casa de Mango Street hi ha un fragment que diu: “Que quan te’n vagis, recorda’t sempre de tornar, pels altres. És un cercle, ho entens? Sempre seràs l’Esperanza. Sempre seràs Mango Street. No pots esborrar el que saps. No pots esborrar qui ets.”

És un petit tros dels molts que he subratllat d’aquest llibre de Sandra Cisneros que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cisneros va ser a la facultat, també era la primera vegada que em parlaven de les veus xicances, de les veus de frontera. Aquest fragment m’ha fet pensar molt, perquè és cert que no podem esborrar qui som i tampoc podem esborrar el que sabem i des d’aquí dono gràcies al grup de professores que fragment a fragment, relat a relat van sembrar la llavor de qui soc ara. La consciència de la literatura i el gènere, de la diversitat de veus i mirades que conformen el meu mapa lector que m’ha permès créixer com a dona. Eumo editorial publicava una col·lecció que es deia Capsa de Pandora, plena d’assaigs que no deixaven de sorprendre’t un rere l’altre. Quan cursava el curs de Doctorat que mai vaig poder acabar, es va publicar Veus xicanes. Contes, a cura de la Pilar Godayol, un recull de contes i fragments de veus d’una generació de dones i intel·lectuals que van créixer en un espai de frontera, entre dues cultures i en un país que no era el de les seves mares però on van haver de sobreviure, ser i fer-se sentir. La intel·lectualitat xicana es reivindicava entre la seva dualitat identitària, lingüística, social, l’explotació laboral i la no representació institucional.

Sandra Cisneros és una d’aquestes veus, poeta, assagista, narradora i autora de La casa de Mango Street una novel·la composta de relats que hauria agraït molt haver llegit quan tenia 15 anys, una llibre escrit l’any 1984 i que és d’una gran vigència. Cisneros dona veu a l’Esperanza una noieta que es trasllada a viure a Mango Street en una caseta, des de la finestra de la qual observa el barri, les famílies, les relacions, la natura... Esperanza escolta les mamacitas, observa les comadres i veu com els patrons es van repetint, l’engany de l’amor romàntic, el matrimoni com a escapatòria per caure a l’infern, l’abandonament dels estudis, la violència masclista... I unes dones que fan tot el possible perquè les seves filles no abandonin els estudis perquè saben que és l’única manera de tenir una veu i poder-la fer sentir. L'Esperanza està cansada de ser bonica, ella vol poder tenir una casa pròpia per les flors i les màquines d'escriure.

“No se n’ha de tenir de vergonya. La vergonya no és bona, oi que ho saps? Fa que et quedis enrere. Vols saber per què vaig deixar l’escola, jo? Perquè no tenia roba bonica. I no tenia roba, no, però tenia cervell.”

L’Esperanza m’ha recordat molt a la Francie Nolan de Creix un arbre a Brooklyn, una en un barri hispà de Chicago, l’altra en un barri d’irlandesos a Nova York, però totes dues mirant per la finestra, amb un arbre ben a prop i els llibres.

La casa de Mango Sreet és el que es pot esperar de la literatura, una novel·la commovedora, incisiva i molt ben escrita, adreçada a un públic juvenil i adult perquè en definitiva la bona literatura no té edat. Quan un llibre et fa vibrar com aquest saps que el pots recomanar a tothom amb sensibilitat i ganes de mirar el món. Les xicanes van haver de construir un subjecte femení que a més patia triple discriminació de gènere, classe i racial. Obres com la de Cisneros sí que contribueixen a fer Amèrica gran i són un regal per la literatura universal.

“Només una casa callada com la neu, un lloc on anar, neta com el full abans del poema.”

La casa de Mango Sreet ha estat traduïda a moltes llengües, ara la gaudim en català en una traducció preciosa de la Míriam Cano que sé que l’ha fet gruar però que ha aconseguit transmetre la bellesa, la poesia, el dolor i la reivindicació de Cisneros i l’Esperanza. He llegit molts fragments en veu alta i aquesta veu és tan potent que seria molt bonica veure-la al teatre.

És un llibre d'edició molt acurada amb il·lustracions de la Núria Solsona. Ja podeu córrer!

Compra'm

Traducció Míriam Cano

Il·lustracions Núria Solsona

Edita L’Altra tribu

Dissabte, 14 de novembre de 2020

Vivim en una societat que dona l’esquena a la mort i de rebot al dolor que ens provoca quan perdem algú. El dol és aquell estadi tan necessari que ens permet transitar entre els que ja no hi són i els que ens quedem amb el buit i la pena. Anem tan de pressa que no deixem lloc a l’aflicció ni ens permetem estar tristos, aturar-nos i trobar un lloc per endreçar el dolor de la pèrdua. Els dols no fets sempre tornen, podem amagar-los, fer veure que no hi són però tard o d’hora tornen en forma de fantasmes.

L’Ida viu a Roma amb en Pietro el seu marit, són una parella que ha arribat a un acord vital, però l’Ida transita amb una insatisfacció vital a la que no sap posar-li paraules. Un dia rep la trucada de la seva mare que li demana que l’ajudi a buidar el pis familiar de Messina. L’Ida torna a Sicília, la rep la llum de l’illa, les fotografies, els records i una mare que va quedar eclipsada per la desaparició del marit.

“-Em vaig equivocar amb tu, no amb ell. La seva malaltia m’exasperava, t’hauria embenat els ulls amb les meves pròpies mans, si hagués pogut. No volia que el veiessis així, ni a ell ni a nosaltres. Però no ho vaig saber fer, no ho vaig aconseguir. Tu no saps què significa tenir un fill i no poder-lo protegir. La felicitat és important, Ida.”

Quan l’Ida tenia 13 anys un dia el seu pare va sortir de casa i no va tornar mai més, no en van saber res. Per una adolescent aprendre a conviure amb el mai més, sense tenir un cos a qui dir adeu, quan ets a l’edat de viure intensament i de creure’s immortal és un contrasentit difícil de manegar. Quan conviuen més d’un dol el joc d’equilibris i sentiments pot anar de la mà o pot topar de manera frontal com és el cas de les protagonistes. Marxar de l’illa, fer vida a Roma i posar terra per mig és una fugida que esclata quan l’Ida retorna i no li queda més remei que fer front als fantasmes de la infantesa.

De manera àgil i poètica Nadia Terranova estructura la novel·la en tres parts: el nom, el cos i la veu com a metàfora del dolor, primer cal anomenar-lo, sentir-lo i verbalitzar-lo. A cada part i entre capítols s’hi amaguen els nocturns que permet a l’autora donar una melodia lliure per expressar el més profund i que no gosa dir.

Dir adeu hauria de ser més fàcil, a l’Ida, o a la pròpia Nadia, li costa mitja vida perquè aquell pare no va morir només va marxar i no va tornar.  Els fantasmes l’esperen a la casa de Messina, mentre la buida d’objectes i records ella exhala dolor que s’emporta l’aigua.

“Però el que no es pot estendre s’enfonsa sense parar, i els mites existeixen per recordar-nos-ho.”

Compra'm

Traducció de Judith Jordà

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 6 de novembre de 2020

Arvid Jansen veu com la vida se li desmunta en un moment, perd part de la família en l'incendi d'un ferri i descobreix que la dona, mare de les seves tres filles, ja fa temps que no l'estima. Jansen queda sol, amb el silenci d'una casa sense nenes i una buidor profunda. Surt de nit, trepitja els carrers freds d'Oslo traçant un camí que el duu de bar en bar a la cerca d'una amnèsia etílica, però quan es desperta el dolor roman allà, esperant que algú li posi nom i l'endreci.

La novel·la arranca amb una trucada de la seva exdona, confusa, no sap on és, Jansen intenta ubicar-la en el mapa i pensa on pot ser mentre condueix i reflexiona sobre la vida, la mort i els seus llibres. De cop deixa de veure les nenes i té hores per pensar i refugiar-se, beure i anar-se'n al llit amb qualsevol, el que podria ser un catàleg d'experiències sexuals fallides per explicar davant dels amics esdevé un mapa de la tristesa, la desolació, del tocar fons i renéixer.

“Estem condemnats a ser lliures. Condemnats. Però jo no volia ser lliure, estava esgotat, jo volia que algú m’agafés pels braços i m’aixequés, em portés a una habitació on no hagués estat mai, una habitació fresca on pogués dormir i no somiar.”

Arvid Jansen, alter ego de Per Petterson, explica trencant els tòpics la tristesa masculina com pocs, perquè molts no gosen, les contradiccions d'un comunista confés que es troba parlant amb un Déu amb qui no creu esperant que la resposta li arribi del cel.

Petterson juga amb la literatura, fa sortir els personatges en molts dels seus llibres, ara passegen per aquí, surten a les pàgines del més enllà, tot per dibuixar la història de la seva vida, perdre la família en un ferri, divorciar-te i que la mare t’expliqui que el càncer se l’emporta no ha de ser fàcil de digerir. En veu d’Arvid Jansen, Petterson canalitza tots aquests sentiments i ens fa passejar per Oslo i pels paisatges de Noruega, els boscos, la boira, la pluja i el fred intens, però també descriu la calidesa de les llibreries que l’acullen, la cafeteria on s’asseu a prendre cafè i pastissets i els seus refugis on digerir la tristesa.

El denominador comú d’aquests autors nòrdics que s’exposen té per resultat una literatura que ens captiva a molts i expulsa als altres. Llegir Petterson és sentir-me acompanyada, acaronada per una literatura que remou i que val la pena perquè precisament ens recorda que estem vius i que som fràgils.

“Pots mirar enrere si vols, va dir en Magnar, pots enyorar el passat i imaginar-te el que sigui, però tornar enrere no pots, va dir.”

Jordi Puntí va dialogar amb Petterson des de la cabana on escriu i li explicava que la novel·la la va començar amb un dels capítols finals quan Arvid Jansen acompanya la filla gran a l’hospital, en aquell lloc de llums i bates blanques és on Jansen torna a la vida quan veu que la seva filla el necessita. Em sembla molt bonic que aquest episodi hagi quedat al final del llibre i Petterson s’hagi remuntat enrere per entendre el llast del camí. La conversa et permet espiar un estudi on s’intueixen els arbres dels boscos noruecs, els llibres que conviuen amb Petterson, els quadres, gravats i fotografies que l’acompanyen que són un regal pels seus lectors.

Compra'm

Traducció de Carolina Moreno

Edita Club editor i Libros del Asteroide

Dissabte, 31 d'octubre de 2020

Avui hauria d’acomiadar l’octubre parlant d’algun dels llibres que he llegit, donaria la benvinguda per correu al novembre amb l’agenda que teníem pensada, però estic a l’ordinador i només em venen ganes de cremar-ho tot.

Estic trista i emprenyada, la llibreria aquesta vegada es considera un bé essencial i, de moment, no ens toca tancar, però sí que ens han deixat sense activitats que són la saba de la llibreria, ens han tancat el perímetre dels caps de setmana i això no permet que els clients de fora del municipi ens vinguin a veure. Ja sé que tenim venda online a través del portal de Libelista i que aquesta vegada us podré preparar els paquets jo, sé que tinc uns clients que no me’ls mereixo i que des de dimecres van desfilant per la llibreria i apilant llibres per si de cas... ens hem escrit amb autors, editors i comercials, petons i abraçades virtuals de suport, però jo estic esgotada, mentalment exhausta. Des del març que d’un dia per l’altre em toca improvisar, programar, reprogramar, trencar-me les banyes, passar nervis. No estic sola, tinc la Glòria a l’altre costat del taulell mentre jo sovint soc a casa, teletreballant, i mirant de veure com salvem els mobles d’un negoci que de per si ja és precari.

Aquesta setmana he fet tres sessions amb una escola del municipi amb infants de 5è, una de les preguntes més freqüents ha estat: a què et dedicaries si no fossis llibretera? I per dins em desmuntava, no ho sé els deia amb un fil de veu, a alguna cosa relacionada amb els llibres, segur, però no sé quina. Una nena se’m va acostar i em va dir: Fe, jo sense la llibreria no sé si t’hi sabria veure... Jo tampoc vaig pensar.

Aquests mesos de caos, d’ordres contradictòries, ens hem adaptat a tot el que se’ns ha demanat. Amb en Marc hem treballat colze a colze per tirar endavant els tres clubs infantils, els fem a l’aire lliure amb totes les mesures, hem programat el curs, triat llibres, pensat activitats per no tornar a l’online perquè ens agrada la presència com als infants i les seves famílies. El club juvenil també a l’aire lliure amb joves suplicant poder trobar-se i no tornar a les pantalles. La pantalla com si fos l’alternativa a respirar, sentir, a moure’s. El club d’adults que s’ha pogut fer gràcies a la bona voluntat de la gent que ens ha cedit espais privats per complir amb les mesures. Els actes amb distàncies, asèptics, sense abraçades, amb streaming. Ho hem fet tot, però ja no podem més. Perquè mentre som responsables els qui ens manen no ho són. Estic tipa que em manin, que em donin ordres, que m’infantilitzin, soc conscient que gestionar una pandèmia no és una cosa fàcil, però per això hi són i per això els paguem. Els impostos no s’han deixat de cobrar, la quota dels autònoms tampoc. Soc una adulta que espera respecte per part de l’administració que no ha fet els deures, als centres sanitaris falta personal i a l’exèrcit n’hi sobra, les escoles són centres segurs per la voluntat i la tenacitat dels qui hi treballen però els falta personal també.

Cal dir que l’administració ens ha ajudat en forma de compres per les biblioteques però se’ns exigeix un descompte que és la meitat del nostre benefici, tot plegat fa explotar el cap. I de mentre se’ns diu que només són 15 dies i tots sabem que no és cert, com ho saben en Joan i la Clara, companys i veïns de la plaça a qui van tancar el negoci fa 15 dies, com ho sap la Mercè que té l’escola d’anglès a qui fan tancar d’un dia per l’altre mentre les escoles oficials romanen obertes.

En la literatura sempre he trobat refugi, últimament hi trobo inspiració i el llibre que més fort em ressona és la novel·la gràfica Sufragistas, aquelles dones que ho van donar tot, fins i tot la vida, perquè jo ara, avui i aquí pugui votar i escriure això i tanmateix, l’última cosa que tinc ganes de fer és votar. En canvi faria com els bombers de Fahrenheit 451 que en comptes d’apagar el foc ho encenien tot. Som responsables, la cultura ha estat responsable i ha patit moltíssim en tots els seus vessants, és prioritària se’ns deia en alguna de les mil rodes de premsa i jo ric perquè no han entès res, precisament perquè no se’ns considera essencials se’ns confina, perquè se’ns vol adormits i alienats.

Treballar, produir i cap a casa, no fos cas que les ganes de viure superessin la por i ens féssim preguntes.

Dissabte, 24 d'octubre de 2020

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una novel·la que no deixa indiferent a ningú, o l’adores o el llibre t’escup, una mica com li passa al protagonista, Aleksy, amb la seva mare.

La novel·la arranca de manera abrupta, contundent i salvatge: “Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás.”

L’Aleksy és un pintor reconegut amb una profunda crisi creativa, el psiquiatra li recomana com a teràpia que revisqui els últims dies amb la seva mare i és així com ens arriben uns records plens de tristesa, rancor que poc a poc es van modulant fins a convertir-se en poesia. La germana de l’Alesky mor, el pare fuig i la mare cau en una depressió profunda que el porta a ignorar l’Alesky, aquest creix amb l’àvia, la beguda i una mare que no pot mirar-lo a la cara. La vida sempre ens dona segones oportunitats, la de l’Alesky i la mare arriba quan a ella li diagnostiquen un càncer terminal, rabiüt i desesperant. Una malaltia que la mare arriba a estimar perquè és la primera cosa en molt temps que només li pertany a ella: “Pero tampoco para vivir encontraba ya un porqué ni un cómo, pues estaba agotada por la falta de amor. “Por fin tengo algo mío, Aleksy, algo que me quiere solo a mi.”

L’estiu, tres mesos, en un poblet de la Provença és el temps que tenen per reconstruir una relació inexistent, plena de dolor, però l’amor, el perdó i la comprensió van apareixent mentre els dies avancen i els sentiments de l’Alesky van modulant-se a mesura que entén la seva mare i deixa de veure-la només com una mare i la percep com la dona que és amb la vida que li ha tocat viure. Una mare que es rendeix a la mort com a l’única cosa segura que ens arribarà a tots.

Țîbuleac combina capítols curts amb capítols d’una sola frase, versos, que llegits seguits fan una poesia bellíssima combinats són un respir per al lector que li permet acompanyar els protagonistes en aquesta redempció i en el comiat final.

Los ojos de mi madre eran un despropósito

Los ojos de mi madre eran los restos de una madre guapa

Los ojos de mi madre lloraban hacia dentro

Los ojos de mi madre eran el deseo de una ciega cumplido por el sol

Los ojos de mi madre eran campos de tallos rotos

Los ojos de mi madre eran mis historias no contadas

Los ojos de mi madre eran las ventanas de un submarino esmeralda

Los ojos de mi madre eran conchas despuntadas en los árboles

Los ojos de mi madre eran cicatrices en el rostro del verano

Los ojos de mi madre eran brotes a la espera

Un llibre bellíssim, poètic i contundent, una lectura que no deixa res tancat i espera que el lector acabi de reconstruir la pròpia història.

Compra'm

Traducció de Marian Ochoa de Eribe

Edita Impedimenta

Dissabte, 17 d'octubre de 2020

En aquests temps incerts i capgirats es fa més necessari que mai aturar-se, respirar i mirar. Tenir algú que t’ensenyi a mirar és bàsic, no parlem de veure-hi, parlem de mirar, observar, copsar, sentir, valorar totes i cadascuna d’aquelles coses que ens envolten i que fan que la vida tingui sentit. Posar en valor la vida petita, heus aquí la clau de tot plegat.

Aquest estiu vaig llegir un petit llibre d’encara no 50 pàgines de la Rachel Carson que es diu El sentido del asombro. Carson era biòloga marina, és considerada la inspiradora de l’ecologisme modern gràcies al seu llibre La primavera silenciosa en què denunciava l’ús indiscriminat de DDT. Carson defensava que no hi ha millor manera de preservar la natura que estimant-la i per fer-ho cal conèixer-la.

En aquest llibret Carson explica la seva experiència amb el seu nebot a qui va adoptar després de perdre la mare i a qui va acompanyar en aquest procés de descoberta, la costa de Maine, la platja, els boscos tot era ple de tresors naturals. Carson va fer créixer el seu nebot fent-lo aturar en les petites coses que no per menudes deixen de ser importants i essencials perquè l’entorn segueixi rodant.

“El mundo de los niños es fresco y nuevo y precioso, lleno de asombro y emoción. Es una lástima que para la mayoría de nosotros esa mirada clara, que es un verdadero instinto para lo que es bello y que inspira admiración, se debilite e incluso se pierda antes de hacernos adultos.”

És una lectura reveladora, que provoca unes ganes irrefrenables de conèixer aquesta dona que als anys 60 defensava allò que ara ens sembla tan modern i essencial. El llibre neix com un article que explica les experiències pràctiques amb en Roger, passar de la teoria a la fascinació en viu i en directe.

Acompanyar en la mirada, educar la mirada, posar a l’abast tot allò que la natura ens ofereix per després valorar-ho i retornar-ho. Carson en aquest sentit no era gens acadèmica i destacava que la natura és aquí per a tothom i per trobar-hi totes les respostes que calguin.

“Los placeres que perduran al contacto con la naturaleza no están reservados para científicos, sino que están al alcance de cualquiera que se sitúe bajo el influjo de la tierra, el mar y el cielo y su asombrosa vida.”

Aturar-se, observar i deixar-se meravellar. Mai podré donar les gràcies a Rachel Carson per aquesta lectura però sí que tinc l’oportunitat de donar a conèixer el seu llegat, que no és massa extens però sí molt influent.

“Aquellos que contemplan la belleza de la tierra encuentran reserves de fuerza que duraran hasta que la vida termine. Hay una belleza tan simbólica como real en la migración de las aves, en el flujo y reflujo de la marea, en los repliegues de la yema preparada para la primavera. Hay algo infinitamente reparador en los reiterados estribillos de la naturaleza, la garantía de que el amanecer viene tras la noche, y la primavera tras el invierno.”

Traducció de M. Ángeles Martín R-Ovelleiro

Edita Ediciones Encuentro

Dissabte, 10 d’octubre de 2020

He enllaçat tot de novel·les que aborden el tema la maternitat, no la de bolquers i nits sense dormir, sinó el concepte de maternitat en la societat, la culpa, l’exigència i el silenci. La Katixa Agirre comença el seu Les mares no amb un infanticidi, en canvi a Idaho l’infanticidi arriba al cap dels anys d’un matrimoni amb dues nenes que viuen als boscos d’Idaho en la immensitat de la natura.

Un dia d’agost la família s’endinsa a la muntanya per recollir llenya de bedoll per passar l’hivern, la Jenny treu les branques petites, en Wade apila els troncs mentre les dues nenes la June i la May corren, salten i beuen llimonada. És un dia de vacances xafogós, feliç que et trasllada a la clariana dels boscos d’Idaho, la llum, els sons, les olors queden aturats de sobte quan la mare s’acosta al cotxe i mata una de les nenes, l’altra que n’és testimoni fuig i desapareix per sempre més. En un instant la vida de la família queda congelada. En Wade fins i tot és sospitós d’haver estat el culpable de la mort i la desaparició de les seves filles fins que la veritat sobre la Jenny es fa evident.

L’autora, Emily Ruskovick, desplega amb gran talent narratiu tots els punts de vista possibles de la història, narra l’impacte d’un infanticidi i el sotrac que té en la vida de molta gent, no només els més propers sinó en tot de personatges secundaris que no estan escrits a l’atzar.

Idaho és una novel·la complexa en la forma, el lector sempre sap el mateix que els personatges, vas patint, vivint i descobrint els fets a mesura que ells ploren, criden, pateixen. Ruskovich ens fa viatjar en el temps, de manera desordenada, no segueix la línia cronològica, s’estructura amb records, flaixos i la memòria. Una memòria que el pare, en Wade, va perdent per una malaltia, un oblit que li permet deixar de recordar que la seva dona va matar una de les seves filles i que l’altra va desaparèixer.

Ruskovich explora la culpa, no busca entendre ni comprendre, però planteja si una persona pot continuar fent la seva vida després d’un fet terrible, com convius des de la presó amb la culpa d’haver matat una filla, haver provocat que l’altra desaparegui, et condemnes a l’ostracisme, no expliques res i et castigues a tu mateixa.

“Sense en Wade, la Jenny sent que el món comença a ignorar-la, i encara que sap que això no està bé, se sent alleujada.”

Quin gran talent el d’aquesta autora que debuta amb una primera novel·la extraordinària, de llenguatge ric, de bellesa formal i de gran consistència. Endinseu-vos en les pàgines d’una novel·la que té música pròpia, una música que us acompanyarà per copsar aquesta història fragmentada que deixa moltes preguntes a l’aire i que en canvi convida a explorar el pensament. Idaho és també una novel·la sobre l’amor, la poesia, la música i la pintura, Ruskovich fa un homenatge als paisatges que l’han vist créixer i que determinen en part qui som. També és un cant a la sororitat.

Traducció d’Àfrica Rubiés Miravet

Compra'm

Edita Les Hores

Dissabte, 3 d'octubre de 2020

Les mares no escriuen, les mares no llegeixen, les mares no surten soles de nit, les mares no follen amb un desconegut, les mares no són llibreteres, les mares no maten, les mares no prenen decisions per si soles, les mares no beuen ni tenen addiccions, les mares no són autònomes, les mares no diuen no, les mares no pensen, les mares no tenen temptacions, les mares no tenen depressions, les mares no volen ser mares.

Les mares no de Katixa Agirre no és una lectura qualsevol. És una novel·la que comença amb un infanticidi d’una mare que ofega els seus fills bessons a la banyera. La narradora, escriptora d’ofici, veu la notícia i recorda que en el passat va conèixer aquella mare que havia matat els seus fills, ella que està en procés de ser mare s’obsessiona per entendre què ha dut aquella amiga de joventut a cometre el crim.

Agirre desplega amb gran habilitat tota una sèrie de gèneres condensats en un sol llibre, des de la documentació, el thriller, la ficció i la denúncia.

“-Ho veus? Tu també t’has adonat que en les mares no hi ha cap essència, res que ens faci capaces de resistir-ho absolutament tot. Jo, ara mateix... no et diria que no em sembli terrible, és clar, però per a mi és creïble el cas d’aquelles mares que, en circumstàncies concretes, abandonen el fill, i les que acaben amb tot...”

Agirre reflexiona sobre la creació i la maternitat, els límits que arriben imposats i els que les pròpies mares creadores s’exigeixen, s’hi entreveu un diàleg amb Sylvia Plath i amb Caterina Albert, abordar la depressió de les mares, com se’n té cura, on se les interna, com se les entén, se les acompanya o simplement com se les tanca en un centre penitenciari a viure en l’ostracisme que sovint les porta al suïcidi. Culpa, impostura, creació i maternitat dues cares d’una mateixa moneda.

Les mares no és una novel·la necessària perquè ens l’explica una autora, perquè fins ara les maternitats o no maternitats també ens les explicaven els autors, perquè gosa posar per escrit molts sentiments que tenim moltes mares i que no gosem dir ni explicar per por del que diran, perquè encara vivim plenes de tabús i prejudicis sobre nosaltres mateixes. Una altra veu que arriba del País Basc amb un univers i veu propis, sumats a l’Eider Rodríguez i a la Karmele Jaio, autores que creen en una llengua petita i minoritzada com un acte de consciència i de voler ser, trencant tòpics. Les mares no ens va arribar en castellà per la jove editorial Tránsito i ara ho fa en català, en traducció de Pau Joan Hernández, a Amsterdam llibres.

“Defectuosos. Som defectuosos. Ho soc. Viuria millor sense aquesta pulsió absurda que m’empeny a trobar l’adjectiu exacte per una mare infanticida? "

Compra'm

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edita Amsterdam i Tránsito

Dissabte, 26 de setembre de 2020

Llums, càmera i acció! Quan llegeixo els llibres de la Marta Orriols tinc la sensació que m’assec a les fosques, en silenci en una sala de cine i que a la pantalla apareix una ciutat de nit, amb algun soroll i els llums de les cases encesos. La càmera fa un zoom que ressegueix els diferents pisos d’un bloc fins que entra al menjador d’algú, en aquest cas d’una parella, per fer un dissecció de la intimitat i d’allò que passa a totes les cases quan tanquem la porta de l’entrada.

La Marta és una fotògraf que volta pel món amb la càmera al coll amb l’adrenalina sempre al màxim i exprimint a fons la paraula llibertat, entra i surt, viatja i torna quan li ve de gust. En Dani és guionista, una mica saturat, amb canvis a l’equip i cansat de cobrar un sou de merda. Res feia preveure que acabarien junts, que s’enamorarien i que conviurien amb un gos, tots tres. És una relació encara tendra, es desitgen, s’estimen i van conjugant la manera de viure de dues ànimes, però de sobte, la Marta es queda embarassada i aquelles ratlles del test d’embaràs sacsegen en Dani i la Marta fins a límits insospitats.

I a ritme de Dulce introducción al caos d’Extromoduro, cançó d’on beu el títol de la novel·la, el caos es va escampant a partir de gestos, mirades i pensaments no compartits. En Dani protagonista de la primera part del llibre comença a fabular amb el fet de ser pare, es permet imaginar, sentir i obrir una porta que tenia ben tancada. Potser si és pare podrà reconciliar-se amb una figura que a ell li és absent. La Marta ja li ha deixat ben clar que vol avortar, que no vol ser mare perquè l’esperen moltes fotografies per fer i una galeria de Berlín que la vol tenir ben a prop. I així, en un instant, tot trontolla, i la novel·la va avançant a ritme de parells i senars que donen veu i pensament al Dani i a la Marta. Els coneixem com a parella mentre descobrim les seves veus més íntimes, els dubtes, les pors, els clarobscurs que ens conviden a repensar-nos.

“Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.”

Orriols narra amb formes suaus però amb un missatge contundent, fa trontollar les estructures socials, els rols adjudicats i desferma un torrent que sempre convida a viure. Una novel·la sobre la necessitat no tant de ser estimat sinó de ser entès, comprès, de retrocedir i avançar quan cal.

“Ara no toca que m’estimis, ara preferiria que simplement m’entenguessis.”

Surt el sol, els llums de la ciutat es van apagant per deixar pas als sons del dia quan es desperta, som vius i seguim endavant amb la literatura.

Edita Edicions del Periscopi i en castellà Lumen

Dissabte, 19 de setembre de 2020

No us enganyo si us dic que aquesta breu novel·la d’encara no 150 pàgines m’ha deixat ben trasbalsada. Me la vaig beure d’un glop amb el cor una mica encongit a mesura que avançava i veia tots els paral·lelismes que l’autora aconseguia fer de l’edat del ferro amb la societat actual.

El Mur fantasma arranca amb un capítol on som testimonis del sacrifici d’una noia a la llum de la lluna i davant de tota la comunitat, la família...

“Encara no. Cal un cert art per mantenir-la allà on s’endinsa ara, al llindar de l’aigua-terra, en el temps i l’espai entre la vida i la mort, massa tard per tornar amb els vius i quan encara no ha arribat l’hora -encara no, fins d’aquí una estona encara no- d’estar del tot morta.”

La novel·la fa un salt en el temps i ens situa a una acampada al nord d’Anglaterra amb uns dies de calor intensa i enganxosa, aquelles contrades no hi estan avesats. La Silvie, una adolescent, passa uns dies amb els pares en uns campaments que fan una recreació històrica amb un professor d’arqueologia al capdavant i els seus alumnes. El pare de la Silvie, conductor d’autobús i apassionat de la història, s’emporta la família a passar les vacances a l’edat del ferro. Recreen l’espai, les cabanes, la roba, el menjar, recuperen la caça, la pesca i la recol·lecció com a maneres de viure i es guien per la llum i els rituals ancestrals.

El que podria ser una simple recreació en dies de vacances, un divertiment per un apassionat de la història, demostra ser un experiment on cadascú mostra les seves neures, debilitats i febleses. La recreació jeràrquica és la que tant el professor amb els alumnes com el pare amb la família va més endavant, les misèries, les inseguretats virils i la testosterona fan evident el malson en què viuen cada dia la Silvie i la seva mare sigui a l’edat del ferro o en un barri de classe obrera d’Anglaterra.

Moss posa de manifest la reinterpretació i la idealització històrica que s’ha fet sempre, qui ens ha explicat la història? Qui l’ha manipulada? Moss escriu amb un ganivet ben afilat que denuncia la violència actual, el comportament primari que no entén de classe. Una societat, l’actual, que permet que la violència física, psicològica i verbal campi arreu i que fa que la vida dura de la prehistòria esdevingui plàcida. Un mur fantasma per defensar la puresa de les nacions i que es fa més evident que mai amb els murs reals que aixequem ja sigui en forma de Brexit o de camps de refugiats, tanques de filferro i tantes altres barbaritats que Moss denuncia amb gran encert.

Moss contraposa els mots civilització i barbàrie amb gran encert, amb una prosa que et captiva i et fa estremir com el paisatge salvatge que van habitar els primers britans. Estarem atents a tot el que faci aquesta autora.

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Angle editorial i Sexto Piso en castellà

Dissabte, 5 de setembre de 2020

Aquests dies de campanya electoral nord-americana, s’ha fet evident el que molts ja sabíem les dues amèriques van més enllà de demòcrates i republicans, perquè precisament d’amèriques n’hi ha moltes, però el discurs uniformador, supremacista i de la por impera en tots dos bàndols. Ha calgut un Trump per fer reaccionar els més adormits i per fer sortir al carrer molta gent per denunciar el racisme i la violència institucional, allà i arreu. L’abolició de l’esclavitud, les bones intencions i la feina feta per uns quants no són suficients per acabar amb un sistema que menysté una gran part de la població començant pels propis nadius.

Enmig de tot plegat Colson Whitehead ha guanyat per segona vegada el Pulitzer amb una novel·la que precisament parla de la violència i el racisme institucionals, però també del poder, de l’abús de poder i de què passa quan als humans ens cedeixen una mínima quota per decidir envers els altres.

Els nois de la Nickel parla d’una escola que va existir durant molts anys a Florida on es va maltractar, menystenir, insultar, assetjar sexualment, pegar fins a la mort molts infants, la majoria afroamericans, sense que ningú hi fes res. Tothom era conscient que en aquella escola-reformatori no es feien bé les coses, fins i tot hi havia qui s’enriquia amb els aliments que el govern feia arribar per als nois. L’Elwood, el protagonista de la novel·la, hi arriba per un error que el sistema ni comprova, un nano que viu amb la seva àvia perquè els seus pares no saben com fer-se’n càrrec, però l’Elwood és un noi intel·ligent, li agrada estudiar i té molt clar com vol dibuixar el seu futur que passa lluny de l’entorn on ha crescut.

“Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema -en aquest aspecte ja no es tallaria- i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en l’atapeït bàndol de joves somiadors que s’entregaven al progrés dels negres.”

El que l’Elwood no tenia previst és que les autoritats decidissin que el seu futur passava per la Nickel on ben aviat descobreix del que som capaços els humans, els insults i la violència del carrer contra els afroamericans és només la punta de l’iceberg que ens permet intuir què passa quan això passa dins de quatre parets.

L’autor descobreix aquesta història el 2014 i fa servir la seva eina de treball per denunciar allò que tothom feia veure que no existia, Whitehead escriu una novel·la que sacseja fins al moll de l’os. Si amb El ferrocarril subterrani ens va estremir amb Els nois de la Nickel ens deixarà dies i dies pensant què estem fent amb els infants i amb els joves amb qui se suposa que hauríem de dibuixar un futur millor per tota la humanitat. Si sobrevius a l'odi racial, reps cops i ets vexat contínuament essent un infant, el sistema té un repte, ajudar-te a créixer sense sentir ràbia i impotència. Els nois de la Nickel també denuncia un sistema que fa aigües per tot arreu i que continua donant privilegis a aquells qui mai els han perdut. Ara que la violència de la policia al carrer ja no és impune perquè es veu, es grava i es difon a nivell mundial, hauríem de lluitar per dibuixar un lloc utòpic on viure, perquè totes les vides són importants. Whitehead ho fa amb la literatura i cadascú de nosaltres ho hauríem de fer amb tot allò que tenim al nostre abast.

L’Elwood desitja coses tan bàsiques per un infant com que el deixin entrar en un parc d’atraccions, als anys seixanta els afroamericans encara no hi tenien accés. “Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar.”

I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. [...] L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.”

Compra'm

Traducció de Laia Font i Mateu

Edita Periscopi i Literatura Random en castellà

Dissabte, 29 d'agost de 2020

Que els llibres em són casa i em són refugi fa temps que ho sé i tanmateix, aquesta primavera i aquest estiu se m’ha fet més evident que mai. Hi ha llibres que esperen pacients a ser triats, oberts i llegits a consciència, són allà com els bons amics esperant que emetis un senyal i aleshores es despleguen i t’abracen.

Aquest confinament vaig veure la sèrie Mrs. America protagonitzada per una esplèndida Cate Blanchet en el paper de l’activista conservadora Phyllis Schlafly. Una sèrie de pocs capítols que ens endinsa en el moviment feminista i les seves contradiccions als anys 70 alhora que vius les contradiccions més viscerals d’una dona conservadora que renuncia a la seva vida en pro del marit i la família. Una lluitadora incansable antiavortista que fa guanyar les eleccions a Ronald Regan entre les mestresses de casa i que quan li arriba l’oportunitat laboral més important el sistema patriarcal, que tan defensa, s’encarrega de tornar-la allà d’on venia, a casa. Tot això us ho explico perquè les dones de la sèrie m’han fet pensar en les de la novel·la que voldria recomanar-vos. El cuarto de las mujeres de Marilyn French, gairebé 800 pàgines de llibre resseguint la vida de la dona durant el segle XX als Estats Units però que podríem extrapolar a tants altres llocs del món. La novel·la, publicada als anys 70, va causar un gran revol entre els homes blancs de classe mitjana. La novel·la la narra la Mira davant de la costa de Maine, des de la serenor d’una vida viscuda que ni ella es creia capaç, fa una mena de balanç de la vida que ha tingut ella i les dones del seu voltant. French fa un retrat de la classe mitjana blanca nord-americana, narrada amb astúcia fa servir el bisturí per disseccionar el matrimoni per dins i els rols establerts dins la família.

La Mira té una primera relació molt desagradable i per això, quan coneix en Norman, un noi formal, guapo i amb futur pensa que el seu destí ha arribat. Renuncia als estudis i decideix casar-s’hi, tenir-hi fills, mentre en Norman segueix amb els estudis de medicina. Ben aviat, podran establir-se en un barri residencial de casetes amb jardins, elles amb davantal i ells sortint amb el cotxe per anar a la feina. En Norman es va fent un lloc entre els metges, la Mira l’acompanya a sopars soporífers d’on s’espera que no digui res i aguanti la copa amb un somriure, la Mira descobreix ben aviat que per on corre més alcohol, whisky de segona, és a la cuina de les veïnes que ofeguen les penes, els neguits i les infidelitats entre biberons, roba bruta i vides abandonades, mentre d’altres busquen refugi en la fe d’un déu que les omple de fills però que no sembla tenir-les massa en compte. La Mira s’ho mira amb una certa distància, en Norman és bona persona, no l’amenaça, ni la pega ni la humilia... però el dia que la seva carrera com a metge es consolida demana el divorci a la Mira que cau en un pou profund.

La Mira després de la incertesa inicial en què es troba decideix fer les proves d’accés a Harvard i acabar allò que el matrimoni li va robar. A Harvard la Mira no només descobreix que les dones tampoc són massa benvingudes sinó que es redescobreix a si mateixa i a un estol de dones que li donaran les eines per viure la vida que vol, reconciliar-se amb els seus fills i trencar amb els ancoratges emocionals que la retenen en un lloc del qual se’n vol anar.

De caràcter autobiogràfic, El cuarto de les mujeres ficciona la vida de les dones, per alguns homes, si la llegeixen, els semblarà ciència ficció i en canvi, moltes de nosaltres hi reconeixerem el nostre dia a dia, encara ara, aquí, allà i més enllà.

A totes les feministes sense causa els en recomano la lectura, a totes aquelles que ens han educat per ser persones lliures i que hem caigut de quatre potes en el sistema patriarcal. Cal una lectura profunda hi som totes les dones amb els nostres anhels, desigs i somnis de poder existir sense ser menystingudes, violades i observades com si fóssim l’enemic a abatre. A El cuarto de las mujeres hi tenim cabuda totes, la diversitat de personatges la fa una novel·la plural on poder-se reconèixer. La germana, l’estrangera de la Marçal en la vida de la Mira, la Val, la Iso, la Clarissa, la Kyla, la Gete, l’Avery, la Chris i totes elles. Soc jo, la meva mare, les meves àvies, les meves ties, són les meves amigues i són la lluita per existir i ser, dones.

Compra'm

*El 2012 va ser publicada amb el títol de Solo para mujeres.

Traducció de Sílvia Pons Padilla

Edita Lumen