Tornar

Llegiu llibres i desmantelleu els sistemes d’opressió diu el pin que vaig veure a l’aparador d’una llibreria de vell a Baiona. Era l’hora de dinar i la llibreria estava tancada, però com us podeu imaginar un pin com aquest només podia venir cap a casa la llibretera. Era una petita llibreria atapeïda de coses temptadores, piles de llibres i objectes curiosos i una llibretera asseguda rere un mini taulell, que em va regalar una mirada de complicitat mentre em posava en sobrets tot de pins que vaig comprar, també em vaig emportar per L’Espolsada un quadret amb el mateix missatge.

Feia dies que provava de trobar el desllorigador per tornar al butlletí, tinc moltes coses a dir, a explicar, però no em surten les paraules. Al juliol la calor i el cansament de tot l’any em van passar per sobre, necessitava les vacances com l’aire que respirava. Les vacances han anat bé, he llegit bastant, potser no tant com hauria volgut, però parar també deu ser això, deixar-se sentir, respirar i badar. He fet coses molt boniques, m’han acompanyat persones precioses que segueixen les meves propostes esbojarrades de visitar allò que a vegades no surt a les guies i he passat estones en exposicions d’aquelles que el cor t’explota. Si bé he recuperat son i m’he refet una mica, encara em costa endreçar les paraules, escriure sobre el que he llegit o vist perquè el món em fa mal. Miro amunt i avall i no l’entenc i no ens entenc, a nosaltres, els humans. Avui em passava el pin de mà a mà mentre mirava les notícies i de cop m’ha vingut l’impuls d’aixecar-me del sofà i escriure.
Crec que mai com aquest estiu havia patit tant de sobreinformació, sense pair ni endreçar, hem passat d’un eclipsi total a una tragèdia humanitària a Ceuta. Feia molt temps que no veia la gent tan polaritzada, sense grisos, tot és blanc o negre, no he vist cap partit polític fer front a la crisi humanitària i buscar l’ajuda que les persones humanes mereixen aquí i allà. He vist gent embogida per un mundial mentre el món se’n va la merda. He sentit converses a la platja i a la piscina que m’han fet aixecar de vergonya. Em meravella que jo cada dia dubti més de tot, que tingui poques coses clares, i que en canvi, la gent afirmi amb tanta seguretat coses que a mi em semblen barbaritats.

Veig declaracions creuades com en un camp de batalla, veig com l’extrema dreta va escampant un discurs que fomenta l’odi, la persecució i la pèrdua de llibertats i gent que creia sensata s’hi apunta perquè té por i la por és el pitjor que podem tenir davant dels que ens volen doblegar. Soc una persona optimista de mena, però hi ha dies aquest estiu que he arribat a perdre l’esperança i aleshores he recordat una frase de Jorge Oteiza que hi ha al seu museu i que parla de militar en l’esperança i m’hi aferro com m’aferro als llibres que sempre van amb mi amunt i avall. Aquest estiu he llegit El compromís d’Audrey Magee, ambientada al Berlín de la Segona Guerra Mundial que es resisteix a caure i alhora al front de Rússia. Una família, un soldat. Un país, Europa i una guerra que va canviar la concepció del món. L’expulsió i persecució d’un poble, l’aniquilació de les idees, la grisor i l’auge d’un líder enfurismat i perillós.
Tantes coses en una sola novel·la, una història que posa de manifest l’absurditat de les guerres, la vilesa de qui les comanda i l’anul·lació humana dels soldats que l’executen. Un llibre molt necessari en aquests temps que corren. Avui precisament que hi ha hagut eleccions al land de Saxònia-Anhalt i ploro pels resultats que es preveuen.

I tanco els ulls i penso en aquesta primera setmana de feina, en dijous a La Jardinera comentant Peter i Wendy i en els tres clubs de lectura de dissabte al matí amb joves, en les converses que he sentit, participat, mediat i en les persones que també militen en l’esperança i creuen que des d’una petita llibreria es poden fer les coses d’una altra manera i que el món hauria de ser habitat d’una altra manera.

Me’n torno als llibres, als llapis i les llibretes mentre em convenço que tot això passarà.

Una abraçada,

Fe