Estirar el fil

Ara farà una setmana que Marina Garcés parlava de la importància dels adjectius més que no pas dels substantius. S’ha d’anar prenent apunts mentals mentre parla perquè diu coses molt interessants i a la velocitat de la llum! Per això, quan parlava de les llibreries com espais amistosos, vaig treure el llapis per no perdre’m la idea. «Les llibreries són espais amistosos que fan possible l’amistat.»

Aquesta frase m’ha anat ressonant dins del cap i pensava com podia desenvolupar-la. La resposta m’esperava en forma de postal sobre la taula del menjador, esperant a ser penjada a prop de les coses importants. Els llibres.

Us volia explicar com neix un acte com el de divendres, un acte d’amistat de la llibreria cap a la seva comunitat. Amb la il·lusió i l’esperança que la Marina Garcés digués que sí a venir a L’Espolsada, rumio com proposar-li sense ser  invasiva, no ens coneixem personalment. Escric un missatge a en Jordi, el cap comercial de Punxes, la distribuïdora que fa arribar els llibres de Galaxia Gutenberg a les llibreries, per si em podria donar un cop de mà. En Jordi em respon amb un «home i tant» i al cap de poc, m’escriu la noia de premsa de l’editorial per saber amb quin tipus d’acte havia pensat i de seguida em passen el contacte de la Marina. Escric un correu tímida a la Marina, em respon amb un sí, salto per casa, i tanquem agenda al mes de setembre.

Uns dies abans de l’acte, llegeixo el llibre amb llapis i llibreta, mentre avanço i em trobo frases que m’interpel·len com la de la postal, subratllo, les escric i doblego la pàgina. Rellegeixo les frases, les trio i penso aquesta m’agradaria poder-la veure sovint. Envio un correu a la Núria Farrés, la dissenyadora i amb un «ho sento anem molt justes», li escric dues frases que m’han agradat molt i també la imatge de la coberta del llibre, un detall d’un quadre, Le ball bullier, de Sonia Delaunay. Al cap d’un parell de dies, la Núria m’escriu amb la proposta de postal amb la frase que troba potent i la idea de dos colors inspirats i extrets de la coberta del llibre.

Un cop revisat el text, la postal arriba al Jordi de TotRàpid, l’impressor que tot ho fa possible i que mai té un no per resposta. Un parell de dies més tard, recullo les postals i les guardo amb cura fins el dia de l’acte.

Una postal pot semblar un tros de paper, i ho és, però aquests detalls que us regalo als vespres de L’Espolsada són una manera de dir-vos gràcies, una manera de tenir cura de les coses que per a mi són importants, d’assegurar-me que us arriba el missatge que he volgut transmetre amb l’acte. És un fil entre la llibreria i vosaltres.

Escric això el dia de la vaga general, després d’haver tancat amb tota la consciència de ser autònoma (ser autònoma implica que ni tan sols cal dir enlloc de l’administració que fas vaga perquè ni per això comptem). Escric això conscient que soc una privilegiada en molts aspectes també com a llogatera de l’espai que ocupa la llibreria. Tinc la sort que l’Antònia sigui una persona molt persona, que em manté un lloguer raonable, que em cuida i em fa les coses molt fàcils, per això aquest febrer farà vint anys que hi som. Però que jo tingui aquesta sort, no vol dir que tothom la tingui o que les coses un dia puguin canviar per a mi.
L’any 2025, es van abaixar 13194 persianes.

Penso que si jo l’abaixo, la Júlia es quedarà sense feina; ja no encarregaré cap més disseny a la Núria; en Jordi ja no m’imprimirà res més; seguiré llegint i subratllant, això sí, però deixaran de visitar-me molts comercials que quan venen a visitar-me fan el cafè al bar del costat o dinen al poble; deixaré de comprar llibres als proveïdors, llibres que quedaran en un magatzem; deixarem d’omplir la llibreria els divendres el vespre, deixareu de trobar-vos, de saludar-vos, de preguntar-vos com esteu, d’abraçar-vos i deixar caure alguna llàgrima en un racó de la llibreria; també deixaré de contractar en Marc, en Guillem i la Melania els responsables dels clubs infantils, juvenils i de La Jardinera; deixarem de fer club de lectura un dijous al mes; deixarem de fer un entrepà al Xavisan després del club; ja no podreu passar a remenar, a saludar, a explicar-me com us va tot; les Franqueses deixarà de tenir llibreria, el Sant Jordi serà més trist, no hi haurà tastet d’il·lustradors, ni trobades amb autors, ni visites escolars ni podré ajudar les escoles a fer les tries per les biblioteques o els plans lectors; deixaré de ser membre de la Junta del Gremi de Llibreries i deixaré de lluitar per canviar tot allò que no és just.

És per això que parlem de les llibreries com espais de cultura, de cura i vida. És per això que són espais amistosos. Gràcies per omplir la llibreria un divendres al vespre, els dijous i dissabtes de clubs, però gràcies també per les vostres compres diàries. És bonic veure com trieu la llibreria, perquè on i com compreu els llibres, importa i molt.

Gràcies,

Fe

*Tal com alguns m’heu demanat us passo els quatre llibres dels que vam parlar divendres.

La Marina va parlar d’Entre amics de Hal Ebbott
La Fe va parlar d’Oh! Que bonic que és Panamà! de Janosch; d’En lloc segur de Wallace Stegner i dels Diaris del càncer d’Audre Lorde.