Prinicipi,mig, fi

Valeria Luiselli era una d’aquelles autores que tenia pendents, malgrat haver-ne sentit a dir grans coses. Dijous abans del pont, repassava correus sense obrir i llibres que m’havien arribat enmig de Sant Jordi i els astres van confluir amb una invitació per esmorzar amb l’autora i un paquet amb el seu llibre. Divendres al matí amb la casa encara en silenci i amb un bon cafè, vaig començar el llibre amb molta curiositat i quan me’n vaig adonar era migdia i estava viatjant per Sicília de la mà d’una mare i una filla. Dos dies em va durar aquesta novel·la fragmentària, plena de records, subtítols, fragments de clàssics, un mosaic, un volcà en erupció, una calor sufocant, un cap de peix espasa i una càmera Polaroid.
Quina meravella despertar de la letargia lectora amb aquest Principi, mig, fi i saber que encara hi ha una immensitat de llibres que m’esperen. Una novel·la sobre una mare i una filla que després d’un trencament familiar fan un viatge per Europa perquè la mare, escriptora, fa un cicle de xerrades, al final de tot decideixen fer unes vacances a Sicília. S’instal·len a Catània i tenen la intenció de viatjar fins al poble natal de l’àvia de l’escriptora, la Nanna. Quan va marxar de Sicília es va endur una rajola amb el cap de Proteu. L’autora, que ha dut la rajola embolicada amb la intenció de retornar-la al jaciment arqueològic, es debat entre el passat, el present i el futur. Sicília terra de mites, bressol de la humanitat, pont entre Europa i l’Àfrica, balcó de la Mediterrània, es converteix en l’oracle de mare i filla i el seu futur. Les veus dels clàssics i el pes de la història agafen una dimensió tan humana i tan humanística que no fan reafirmar sinó la importància de tenir-los ben a prop en moments de tanta fragilitat mundial. Principi, mig, fi és un cant a mirar enrere per entendre i arrelar-se al present mentre projectem el futur. És un convit a rellegir els clàssics i retornar a les humanitats que tant ens calen. Encara amb la lectura del llibre de Luiselli al cap, dissabte m’asseia a la butaca del Teatre Nacional a gaudir durant més dues hores d’Èdip i Antígona amb una adaptació de Carlota Subirós que fa un equilibri preciós entre la sonoritat del text clàssic i una dramatúrgia moderna que dona respostes al futur.

Us escric després de tornar de Barcelona, d’haver escoltat els editors de Valeria Luiselli i l’autora parlant del llibre, del procés de creació, de les coses que li han regalat els llibres, els textos clàssics i de la importància d’entendre el so del vents de la Mediterrània. Ha sigut un regal de matí, no hi ha cosa que ens agradi més a les llibreteres que retrobar-nos després de dies de no veure’ns, abraçar-nos i compartir passió lectora. Hi ha dies que em reconcilien amb el món.

Gràcies Valeria Luiselli.

Fe