Les edats perdudes

“Jo també arribava amb
tartana i descarregava els cistells a terra. M’esperava asseguda en una cadireta
fins que la gent m’anava comprant. Ella va arribar un dia i em va girar el
cervell. Feia una olor que no havia sentit mai, com de flors blaves, i d’un net
d’aigua que corre. Quan va obrir les capses de fusta que el seu oncle li donava
des de la tartana, es va escampar pel mercat l’olor que deu fer el paradís. Mai
no m’hauria imaginat que hi hagués res al món capaç de fer aquella olor. Les
capses eren plenes de sabó, unes pastilles de sabó d’un color blanc com el cor
d’una ametlla, pigades flors petites com formigues. Un sabó com jo mai no havia
vist, acostumada als blocs deformes fets amb olis residuals i greix de porc
sobrer que fèiem servir a casa.

La Caterina havia après a fer
aquell sabó de sa mare. Era una recepta que es transmetien les generacions de
dones. Destil·laven a casa quilos de flors d’espígol que collien al pic de
l’estiu. Un espígol amb l’olor de les orenetes, l’olor de la llibertat. I recollien
l’aigua de pluja que abocaven els núvols abans de passar el Canigó.”

Fragment
de Les edats perdudes de Judit
Pujadó amb el que m’acomiado del blog fins al setembre. Bones
vacances a tothom i bones lectures, recordeu de posar un llibre a la maleta.