Cartes a Mercè Rodoreda

Ninons,

Reconec que em fascines, que t’envolta un cert misteri que se’m fa irresistible, t’admiro literàriament parlant i per això intento que no se m’escapi res del que es publica sobre tu. No sóc de mena tafanera, però ai las! Des que s’han començat a publicar els epistolaris adreçats a tu… no m’hi puc resistir. Vaig xalar d’allò més amb les cartes entre en Sales i tu i aquest estiu ho he fet amb les de l’Obiols. Et demano disculpes per ficar-me a la teva vida més íntima, tot i que ja et vas encarregar de destruir les cartes que escrivies a l’Obiols i em sento una mica orfe de respostes. No obstant, tens talent i caràcter i això es nota a través de les cartes de l’Obiols.

Una bona abraçada,
Fe

Cartes a Mercè Rodoreda, volum curosament editat per la Fundació La Mirada, de l’epistolari entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda (tot i que les d’ella no hi són). Les cartes es divideixen en dos blocs principals ben diferenciats. A la primera part vivim l’exili forçat de tots dos, les penes i treballs per sobreviure i l’auge del seu enamorament. A la segona part, ja entrada la maduresa, amb un amor consolidat però sense haver aconseguit viure junts, les cartes se centren més en la producció literària de l’autora, en la feina de l’Obiols com a traductor a les Nacions Unides i en les crítiques literàries de literatura catalana i universal.

Havent llegit tots dos epistolaris, trobem coincidències en les opinions de Sales i Obiols sobre l’escriptura de Rodoreda, també el neguit que l’autora pateix per assolir la perfecció literària, motivada tant per Obiols com per Sales. No vull desvetllar més detalls, ni opinar sobre ells ni del que se’n desprèn per mitjà de les cartes, val la pena llençar-s’hi de cap i viure-les com a testimoni d’una època cabdal del nostre país. Des d’aquí reclamo que es reeditin les cartes a l’Anna Murià.

“Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d’ací 300 anys. Si encara queden catalans.”

“Treballa, amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres.”

Publicat per Fundació La Mirada