El carrer de les Camèlies

Aquesta és la història de la Cecília Ce, una nena que abandonen davant del reixat d’una casa del carrer de les Camèlies. La Cecília és adoptada per una parella sense fills i creix en un jardí ple de flors i vegetació. La Cecília esdevé una dona turmentada a la recerca dels seus orígens, per això fuig de casa amb un home, el primer de molts que van encadenats. La Cecília és una dona de Rodoreda, que pateix i aguanta fins a límits insospitables. Rodoreda aconsegueix un cop més, mentre llegeixes, que alguna cosa es recaragoli dins teu i et turmenti. Són capítols curts però d’una intensitat i una càrrega que et desmunten. Des del primer moment saps que estàs llegint Rodoreda, les paraules amaguen aquell jo que només una gran escriptora pot oferir-nos novel·la darrera novel·la.
Us deixo amb diferents fragments de l’obra a través dels quals viureu i sentireu la Cecília Ce.
“La meva barraca ens servia de mals endreços i la de l’Andrés, amb les parets de maó i amb la teulada sense pluja, era la casa. Molts diumenges anàvem a l’escullera a mirar l’aigua salada i el camp dels musclos amb els colors que la posta hi deixava. De vegades l’aigua es movia com si estigués nerviosa i el sol, abans d’anar-se’n, hi feia uns llampecs grocs, del color dels musclos per dintre, desmaiat quan són crus i més mandarina quan es couen;”
“L’endemà em vaig tirar escales avall per estabornir-me i vaig baixar-les a tomballons i vaig caure asseguda a terra. No podia resistir més el llavi estripat ni el groc lluent de l’ullal ni les mans tan petites. Tot em feia trobar malament: l’aixeta que degotava, el llum de les tulipes, aquella dona que m’havia dut la llet el primer dia i que cada dia tenia més cara de cavall.” “Em vaig despertar a la matinada i em va fer estrany sentir-lo respirar al meu costat. Li vaig posar la mà al damunt del cor. Després li vaig treure el rellotge del puny, em vaig aixecar i me’n vaig anar darrera de la cortina. El dia naixia ennuvolat i feia una mica de vent. Vaig mirar l’hora: el rellotge s’havia parat a mitjanit. Vaig donar-li corda de mica en mica i vaig fer córrer les manetes endarrere fins que van marcar les sis, que era l’hora que ens havíem començat a estimar.”
“Quan va haver parat em va posar una mà damunt d’un genoll i rient només una mica em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l’hagués sentit i al cap d’una estona va treure la mà del meu genoll i em va preguntar si havia tingut sort.”
Publicada pel Club editor en català i Edhasa en castellà