Entendre el món

En una de les parets de la llibreria hi ha penjat aquest pòster que va fer el Club editor ja fa uns anys i que diu: Si vols comprendre el món, llegeix ficció.

Una servidora que viu perplexa, desencisada i enrabiada amb tot el que passa al món no pot deixar de llegir aquesta frase com una mena de mantra. L’assaig m’agrada per entendre com van les coses, però la ficció m’ajuda a comprendre i llegir s’ha convertit en el meu ancoratge vital. L’altre dia a la trobada de novetats amb l’editorial Periscopi, en Xavi de la Nollegiu em deia, per què vam obrir una llibreria sinó perquè fos el nostre refugi? El meu fill sovint em pregunta si em cal tenir llibres per tot arreu a casa, que els endreci al seu lloc. No sé massa què respondre-li, però sí que m’adono que en moments de grans crisis existencials els acumulo. Una pila a l’escala, una altra pila a la butaca, una altra a la taula del menjador, a la taula de cuina, a les tauletes de nit, escampats aquí i allà. Em fan companyia, m’ajuden a endreçar-me i em donen esperança en la foscor dels dies grisos que regnen el món.

Aquestes setmanes he viscut a dins de dues històries d’aquestes que m’ajuden a comprendre, una té lloc durant el setge de Sarajevo i l’altra en una distopia a la República d’Irlanda on el Partit de l’Aliança Nacional ha pres el control.

Papallones negres de Priscilla Morris narra el moment de màxima violència a la ciutat de Sarajevo quan era bombardejada, hi feia un fred insuportable, no hi havia menjar i els franctiradors campaven al seu aire. La protagonista, la Zora, una professora i artista envia la seva mare i el seu marit a Anglaterra amb la idea d’unir-s’hi quan hagi acabat el quadre que fa tant de temps que pinta. La Zora no és conscient que pot quedar atrapada a la seva pròpia ciutat, ella que és pintora i professora, ella que conviu entre cavallets, pinzells i tubs de pintura. La Zora enamorada de la ciutat multicultural de ponts, esglésies i mesquites, una ciutat preciosa que de sobte veu com el cel s’omple de papallones negres del paper cremat dels llibres de la Biblioteca Nacional després de ser bombardejada.

El càntic del profeta de Paul Lynch ens situa en un temps futur, a la República d’Irlanda, on el sindicat de professors està organitzant una manifestació, on tot sembla que va bé, fins que comencen a desaparèixer persones d’un dia per l’altre i la policia secreta amenaça a tots aquells que gosin contradir el nou ordre establert. En Larry, professor i sindicalista, un dia no torna a casa i aquí comença la lluita titànica de l’Eilish per buscar-lo i protegir els seus fills. El càntic del profeta és potser un dels llibres més angoixants que he llegit, d’aquells que et va tancant l’estómac i te’l recargola fins que fa mal, i és alhora una de les novel·les més ben escrites i orquestrades que he llegit, va guanyar el Booker l’any 2023.

Si a Papallones negres la duresa del setge és ben palpable també ho és l’esperança en la humanitat, la capacitat de resistir i solidaritzar-se amb l’art en totes les seves formes com aliment per l’esperit quan el cos no pot més.
En canvi, a El càntic del profeta costa molt trobar la llum, la novel·la és una distopia i no obstant això, remou i sacseja perquè tot el que l’autor narra és més a prop que mai. La societat adotzenada, encerclada i desposseïda tan fàcil de manipular, oprimir i deshumanitzar.
I tanmateix, a totes dues novel·les, l’esperança té nom de dona, Zora i Eilish, dues mares coratge que Bertolt Brecht hauria fet pujar a l’escenari. Dues dones capaces de tot per protegir els seus i la dignitat.

Tots dos llibres exemplifiquen a la perfecció com allò més increïble pot arribar als llocs més insospitats. Els règims totalitaris no són propis només de països llunyans. Són aquí trucant a la porta mentre fem el sopar, esperem l’autobús, mirem una sèrie o no podem pagar el lloguer. La vella Europa fa dies que dona senyals d’alerta que cal comprendre i aquestes dues novel·les ens hi poden ajudar.

Papallones negres de Priscilla Morris i El càntic del profeta de Paul Lynch, totes dues traduïdes per Marc Rubió i publicades per Edicions del Periscopi. Com deia Joan Sales: “els llibres també són una arma.” Aplaudim la valentia d’aquestes publicacions.

“La història és un testimoni silenciós de persones que no van poder marxar, és un testimoni dels que no han tingut altra opció, no pots marxar quan no tens on anar ni tens els mitjans per anar-hi.”
El càntic del profeta de Paul Lynch