Diumenge, 17 de març de 2019
“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”
El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.
Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.
L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.
Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.
“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”
Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.
“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”
L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.
Edita Club editor