La trena de la meva àvia

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: “Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables… un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n.”

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores