Dissabte, 9 d’octubre de 2021
Carson McCullers i Isak Dinesen tan lluny i alhora tan a prop. Dues autores, de generacions i entorns diferents, una marcada per la malaltia i una mena de melangia, l’altra per mitja vida al continent africà, la sífilis i els hiverns freds de la costa danesa. Escriptores en majúscules per qui sento una admiració profunda per la manera de narrar, de mirar i de no quedar-se a la superfície. McCullers i Dinesen capaces de crear antiherois ja siguin una geganta i un geperut o una cuinera capaç de despertar les passions més amagades d’una comunitat luterana, de jugar amb la llengua, de fabular, de fer-nos sentir, viatjar i emocionar-nos per la literatura.
Aquest estiu vaig llegir el clàssic Lluny de l’Àfrica, portada al cinema com a Memòries de l’Àfrica, de l’admirada Isak Dinesen (Karen Blixen), n’hi havia llegit els contes i les novel·les breus però no l’obra autobiogràfica més ambiciosa que m’esperava en aquesta nova edició. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta per fer cap a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec però es va convertir en una visita de gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan es visita i veus l’indret des d’on escrivia Blixen, un despatx d’hivern i un d’estiu segons toca el sol per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. La lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:
“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”
La lectura de la novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que McCullers sap fer molt bé. A la maleta de llibres també em vaig endur un petit assaig sobre l’ofici d’escriure, Entre la solitud i el somni, de Carson McCullers un llibre immens sobre l’ofici, sobre la lectura i l’escriptura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.
“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida. “
“Tot i que mai li vaig escriure ni la vaig intentar conèixer, ella era a prop meu, i em confortava amb la seva placidesa, la seva serenor i la seva gran saviesa. En aquest llibre sobre l’immens i tràgic continent africà, que brillava amb la humanitat de l’autora, la seva gent es va convertir en la meva gent i el seu paisatge, en el meu paisatge.”
I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la biblioteca viscuda. Mentre escrivia em venia al cap un dels meus autors de vida, Wallace Stegner i una novel·la que tristament va passar desapercebuda, El pájaro espectador, on els protagonistes viatgen a Dinamarca per refer-se d’un sotrac vital, i com aquell qui no vol Stegner fa seure a taula Isak Dinesen com una protagonista més de la narració, un homenatge en tota regla.
Si encara no heu llegit McCullers, Dinesen (Blixen) o Stegner, poseu-hi remei, hi ha edicions impecables a L’Altra editorial, Viena, Nórdica i Libros del Asteroide. Si estimo el meu ofici és per poder parlar-vos d’aquesta manera tan poc acadèmica dels llibres que he llegit, he admirat i duc tatuats ben endins. I sí, finalment Carson McCullers va poder compartir taula amb Karen Blixen, a vegades els somnis es fan realitat, i el somni de Blixen era conèixer Maryln Monroe.
Lluny de l'Àfrica, Isak Dinesen, en traducció de Xavier Pàmies, edita Viena
Entre la solitud i el somni, Carson McCullers, en traducció d'Alba Dedeu, edita L'Altra editorial
El pájaro espectador, Wallace Stegner, en traducció de Fernando González, edita Libros del Asteroide