L’últim patriarca

Aquests dies arriben una pila de novetats de cara sant Jordi i entre elles els premis, sempre fan una mica de mandra, però com que la clientela pregunta, val la pena estar al dia. He optat per L’últim patriarca, deixant de banda prejudicis i encotillaments, he intentat aïllar-me de comentaris per gaudir de la novel·la, i ara sí ja puc dir que s’ho val.
L’últim patriarca és una novel·la de lectura àgil carregada de contingut que s’estructura en dues parts ben diferenciades, de capítols curts amb títols curiosos que fan ganes de continuar llegint.
La primera part ens presenta la història de l’últim patriarca, Mimoun, un nen consentit nascut en el si d’una família plena de dones, on la mare, l’àvia de la narradora-protagonista sense nom, li permet tot perquè el nen no està bé. És curiós perquè la protagonista no ha nascut i beu de les tradicions orals i del que li han dit per explicar-nos qui és el seu pare, on creix, com i i què esdevé.
“Les germanes més grans de Mimoun eren dones d’aquelles com cal, que no havien creat mai cap problema, prudents, treballadores, honestes, i a cap d’elles se li havia conegut un sol flirteig, ni una sola mirada poc decorosa abans del seu casament. Mimoun n’estava orgullós, sobretot des que havia comprovat que hi havia tantes putes pel món que necessitaven un home com les gosses o les conilles. Les seves germanes eren com havien de ser, castes.”

Aquesta és la visió que Mimoun té les dones malgrat haver-ne crescut envoltat. Llegir la primera part m’ha transportat als paisatges del Marroc, als patis de les cases, les olors del pa acabat de fer i sobretot m’ha recordat als llibres de Fàtima Mernisi, però també Al Marroc sensual i fanàtic de l’Aurora Betrana del qual en reivindico la lectura.
La segona part la vivim en una capital de comarca que fa pudor d’adobs, que té molts porcs, fa fred i hi ha molta boira, on a la petita protagonista li toca viure a cavall entre dues cultures que xoquen constantment. Tota la narració conté dosis de violència que et fan estremir, però a la segona part Mimoun es vol justificar a si mateix pel seu comportament i s’autoconvenç de la infidelitat de la seva dona per així drogar-se, emborratxar-se, jugar, pegar i anar de putes sense cap tipus de remordiment, amb la diferència que ara no només rep la seva dona sinó els fills i la filla a qui ell tant estima. En aquesta segona part entren en conflicte les diferents maneres d’entendre l’amor i el pòsit que deixen les relacions.
Per sort, la protagonista va a l’escola i descobreix els llibres i sobretot el diccionari que al final de cada capítol li permet alliberar-se de tot el que ha viscut.
“No em va pegar, tampoc, tot i que jo hauria jurat que ja estava morta només de veure’l esperant-me a l’ampit de la porta. Només va dir no la tornaràs a veure i jo vaig sentir-me la Whoopy Goldberg a El color Púrpura. Va vana, que no té sinó aparença, sense realitat. Vaca no és més que la femella adulta del bou. Vacació és vacança. Vacada un ramat de vaques.”
Ja he dit que són capítols curts de lectura àgil però amb molt contingut que val la pena que tasteu i així descobrireu de quines fonts la Najat ha begut i llegit.
En un sol llibre s’aborden molts temes: la immigració, l’adaptació, la violència de gènere, els xocs culturals… que per la joventut de l’autora s’endevina que li ha tocat créixer molt ràpid.
Publicada en català per Planeta