Adeu fantasmes

Vivim en una societat que dona l’esquena a la mort i de rebot al dolor que ens provoca quan perdem algú. El dol és aquell estadi tan necessari que ens permet transitar entre els que ja no hi són i els que ens quedem amb el buit i la pena. Anem tan de pressa que no deixem lloc a l’aflicció ni ens permetem estar tristos, aturar-nos i trobar un lloc per endreçar el dolor de la pèrdua. Els dols no fets sempre tornen, podem amagar-los, fer veure que no hi són però tard o d’hora tornen en forma de fantasmes.

L’Ida viu a Roma amb en Pietro el seu marit, són una parella que ha arribat a un acord vital, però l’Ida transita amb una insatisfacció vital a la que no sap posar-li paraules. Un dia rep la trucada de la seva mare que li demana que l’ajudi a buidar el pis familiar de Messina. L’Ida torna a Sicília, la rep la llum de l’illa, les fotografies, els records i una mare que va quedar eclipsada per la desaparició del marit.

“-Em vaig equivocar amb tu, no amb ell. La seva malaltia m’exasperava, t’hauria embenat els ulls amb les meves pròpies mans, si hagués pogut. No volia que el veiessis així, ni a ell ni a nosaltres. Però no ho vaig saber fer, no ho vaig aconseguir. Tu no saps què significa tenir un fill i no poder-lo protegir. La felicitat és important, Ida.”

Quan l’Ida tenia 13 anys un dia el seu pare va sortir de casa i no va tornar mai més, no en van saber res. Per una adolescent aprendre a conviure amb el mai més, sense tenir un cos a qui dir adeu, quan ets a l’edat de viure intensament i de creure’s immortal és un contrasentit difícil de manegar. Quan conviuen més d’un dol el joc d’equilibris i sentiments pot anar de la mà o pot topar de manera frontal com és el cas de les protagonistes. Marxar de l’illa, fer vida a Roma i posar terra per mig és una fugida que esclata quan l’Ida retorna i no li queda més remei que fer front als fantasmes de la infantesa.

De manera àgil i poètica Nadia Terranova estructura la novel·la en tres parts: el nom, el cos i la veu com a metàfora del dolor, primer cal anomenar-lo, sentir-lo i verbalitzar-lo. A cada part i entre capítols s’hi amaguen els nocturns que permet a l’autora donar una melodia lliure per expressar el més profund i que no gosa dir.

Dir adeu hauria de ser més fàcil, a l’Ida, o a la pròpia Nadia, li costa mitja vida perquè aquell pare no va morir només va marxar i no va tornar. Els fantasmes l’esperen a la casa de Messina, mentre la buida d’objectes i records ella exhala dolor que s’emporta l’aigua.

“Però el que no es pot estendre s’enfonsa sense parar, i els mites existeixen per recordar-nos-ho.”

Compra’m

Traducció de Judith Jordà

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide