La nevada del cucut

“El silenci té els seus perills i un és que la impunitat s’escampa com una taca d’oli”

Continuem en ratxa lectora i aquest cop amb autora de casa. La nevada del cucut és una novel·la protagonitzada per dues dones, la Tònia i la Lali, separades per un segle en el temps, però unides per una dona de ficció, la Mila de Solitud.

Cadascuna en el seu segle va fent el seu camí, marcat per l’escriptura, els llibres i la pintura. Totes dues escriuen per fer la vida més suportable, la Tònia ho fa a la llum de les espelmes en un hostal de traginers Catalunya endins i la Lali a la Barcelona actual. Dues dones que també comparteixen el silenci com a còmplice de secrets i de dolor.

“La necessitat d’escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S’ha de fer, s’ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se’t claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s’ha d’omplir amb alguna cosa perquè, si no, s’hi fa un pou de pols i un niu mortuori d’escarabats i de sargantanes.”

La Tònia viu el seu drama rural particular a principi del segle XX. La vida a pagès no era fàcil i encara menys la de les dones que eren casades en funció de la seva força com si fossin mules de càrrega i la seva fertilitat. La Tònia té la sort de tenir un mossèn a prop que l’entén i la respecta més que ningú i li posa a l’abast tota mena de llibres, clàssics de la literatura universal, entremig d’alguns que narren la vida de sants. La Tònia gràcies a aquests llibres i a Solitud en particular se n’adona que aquella necessitat vital que té d’escriure no és només d’ella i que gràcies a l’exercici de l’escriptura pot anar buidant la por, la frustració i la pèrdua alhora que pot expressar els sentiments ocults que hi ha algú que li desperta.

“Aquella nit, després de l’episodi del quadre, vaig necessitar escriure. Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d’una altra banda, a casa no m’ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d’aquella manera, s’hi va afrontar d’entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta.”

La Lali, jove i vital, s’ofega en un entorn urbà i també ho expressa escrivint. La Lali necessita reconstruir una identitat, saber qui és, i s’escapa al poble. La resposta la troba remenant uns papers familiars que la porten a desxifrar un trencaclosques familiar volgudament ocult.

“Devia tenir catorze anys quan havia batejat l’altra, la del mirall, com a Mila. La professora de literatura els havia posat davant del nas a ella i als companys de classe la novel·la Solitud, de Víctor Català. De literatura era l’única assignatura en què la Lali treia bones notes perquè no li costava gens, perquè quan tota la classe remugava davant d’una lectura obligatòria, la Lali ja se l’havia empassat. I Solitud més que cap altra. Tot i la muntanya, que coneixia molt poc, la Lali s’havia trobat de front amb la seva ànima quan l’havia llegida. Per això va posar-li Mila a aquella a qui s’adreçava quan parlava sola. Mila, com la protagonista de Solitud.

Blanca Busquets teixeix una novel·la sòlida, ben tramada que capítol a capítol ens fa anar d’un segle a l’altre sempre amb l’ai al cor, fins que els camins de les dues protagonistes es troben i en mica en mica tots els misteris es van resolent. La nevada del cucut és una novel·la trista i bonica, gosaria dir que molt, que t’atrapa fins al final. Jo l’he acabada i acte seguit tornada a començar.

Publicada per Rosa dels Vents