Maletes perdudes

“El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients.”

Hi ha llibres que quan els acabes et deixen una immensa buidor, sensació de solitud i de dir i ara què? Hi ha llibres que t’omplen i les històries dels personatges t’acompanyen durant dies i te’ls fas teus. Hi ha llibres que són immensos, no només per les 450 pàgines, sinó per les vides que et permeten viure. Maletes perdudes n’és un d’aquests.

Maletes perdudes és la història de quatre germans fills del mateix pare i amb el mateix nom, en Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol, un a Frankfurt, un a París, un a Londres i l’altre a Barcelona. No es coneixen ni saben de l’existència dels altres fins que el destí els aplega per trobar el seu pare, en Gabriel Delacruz Expósito.

“El passat té un problema, cristòfols: és intocable i ningú no el pot canviar. Com que només ens permet observar-lo a distància, a canvi ens concedeix el do de la ubiqüitat. A la nostra manera, com a simples espectadors, som a tot arreu i podem admirar-nos de les capcioses giragonses que fan els destins encreuats.”

En Gabriel Delacruz Expósito es dedica a fer mudances internacionals. Dalt d’un Pegaso recorre mitja Europa, a la cabina l’acompanyen en Petroli i en Bundó, el seu amic de l’ànima des de la infància compartida a la casa de la Caritat. La carretera els dóna llibertat i llum, ja que som a l’Espanya grisa i franquista, i els quilòmetres els acosten als aires del maig francès, als barris obrers de Londres i als bars regentats per immigrants espanyols als suburbis de Frankfurt.

Quan acaben la feina tots tres es distreuen com poden, en Gabriel és un seductor nat i així és com fa cristòfols allà on arriba el camió. Les mares absents i només citades a la novel·la acaben sent mares solteres a la pràctica.

Maletes perdudes agafa el nom de les maletes extraviades en cada mudança, sempre s’ho fan venir bé per fer desaparèixer alguna cosa que es converteix en un tresor preuat. Tots tres són feliços amb poca cosa. Són persones soles i solitàries, la vida les ha fet així…

“Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada.”

Hi ha moltes vides dins d’aquesta maleta que és la novel·la, podria entrar en detalls, però prefereixo que la tasteu i la fruïu, interioritzeu els personatges, us els feu vostres i així el gaudi és ple. I, sobretot, que us passi com a mi i que no vulgueu que s’acabi mai.

Enhorabona Jordi Puntí per la feina ben feta.

Publicada per Empúries/Salamandra