Si una família

Diria que la presentació de divendres, de Si una família, no l’oblidarem, potser quan ens falli la memòria com a la Simona, la protagonista del llibre. Potser no trobarem la paraula, però tindrem el record.
Tota la vetllada va ser un sí a la vida, a l’humor, a l’ofici d’escriure, a estimar sense condicions, a l’amistat i també va ser un privilegi per tots els que hi vam ser. L’Alba Dalmau i l’Albert Pijuan tenen un talent que no se l’acaben i amb la Rosa Rey van aconseguir desfilar tots els temes de Si una família com si res, entre riures, paraules emotives, ofici i amb en Nicholas Cage com a testimoni. No podíem haver començat els vespres de L’Espolsada del 2025 de millor manera.

“És curiós com els funciona la memòria, poden oblidar noms d’objectes tan quotidians com una forquilla, un coixí o un llapis i, en canvi, recordar promeses rocambolesques o records llunyans. La poca memòria que els queda la fan servir per a les coses que realment importen. Les forquilles, els coixins i els llapis continuaran existint encara que ells no en sàpiguen els noms, però les coses importants, com les promeses o els records, només perduraran si ells són capaços de recordar-los.”

L’Alba ens deia divendres que els llibres que ha escrit són un collage de la seva vida. Quan va escriure El camí dels esbarzers necessitava parlar de com ens movem en l’espai, com condiciona néixer en un poble petit, la necessitat de marxar-ne, de voltar i sortir. A Amor i no era el moment de descobrir l’amor, però també el desamor, el trencament i com ens relacionem amb aquelles persones que hem estimat. Si una família neix de la necessitat d’entendre què és una família, de ser mare i de les persones triades per acompanyar la criança, però també d’aquell moment que coincideix en l’espai i el temps, en què arriba un nadó i l’àvia es fa gran i ingressa en una residència. L’observació de veure com un infant aprèn mentre l’àvia desaprèn, el cicle de la vida. Fruit d’aquesta observació, Dalmau crea una ficció particular per poder parlar de la família en el sentit ampli i ho fa amb dues protagonistes, la Paloma i la Simona, una hostessa de vol i una dona gran que està en una residència. El cel i la terra, les vides de dues dones i les persones que les sostenen. És interessant i preciós l’exercici literari d’entrar en una residència, deixar els tòpics i observar les persones que hi treballen i es desviuen. Com una noia jove embarassada comença a visitar la Simona sense cap vincle, una dona malhumorada, que ha perdut el cap i que diu frases inconnexes. Fruit de la persistència en les visites, la Paloma, Oma, descobreix un dietari, unes cartes i tota la memòria de la Simona, la cognitiva i l’emocional, que ens fa viatjar fins al París dels anys vint, una infància truncada i una vida de supervivent.

Que important que és la ficció que ens narra, que ens permet viure i entendre, mentre llegia Si una família no em podia treure del cap dos personatges de dos llibres que s’endinsen en la vellesa, l’Olive Kitteridge de Llum de febrer i la Caroline Spencer de Lo que somos ahora. Elizabeth Strout, May Sarton i Alba Dalmau.

Fe
#vespresespolsada