Lo que somos ahora

“Ahora que la muerte no es una vaga perspectiva, sino una realidad al alcance de la mano, veo que la actitud necesaria aquí es la contraria a la que adopté en un principio. Eso me lleva a escuchar música; a mirar los árboles desnudos, despojados de todo salvo su fina estructura; a beberme el ocaso como si fuera vino; a volver a leer poesía.”

Estimada May Sarton,

Acabo de llegir la teva novel·la i només voldria donar-te una ampolleta de colònia d’espígol, uns quaderns i alguna bona novel·la. M’ha semblat un llibre tan metafòric, un cant a viure malgrat saber que tots morim, un crit a la dissidència en la vellesa i al dret a ser humans. En aquesta novel·la hi ha tant d’El sentido del asombro, que estic convençuda que la ara Rachel Carson i la Caroline Spencer es deuen haver trobat en algun lloc de l’univers.
Sarton, Sarton, que jo estava acostumada a llegir els teus diaris, la teva poesia i aquí hi he trobat la teva ploma però amb una veu més múrria i vehement. Quina manera de diseccionar la solitud, el viure i el sentit de tot plegat, en una residència per a gent gran amb nom d’arbre, com si això les fes més boniques. Ambientar la novel·la en un lloc de final de vida per parlar del món i la societat i de tot allò que ens deshumanitza per reivindicar tot el contrari fins al final i amb totes les conseqüències. Visca la tendresa de les paraules, del gest, la mirada, la llum, el ronroneig dels gats, l’amor furtiu i les flors.

Traduït per Blanca Gago

Editat per Bamba editorial