Els castellans

Els castellans és un llibre d’onze relats que l’autor ha anat publicant a la revista L’avenç. Ara, compilats en un sol volum, aquests contes són com un mirall que ens recorda la por que tenim a allò desconegut i que ens és estrany i que pot pertorbar la nostra quotidianitat. Jordi Puntí, un cop més, demostra un gran domini de l’escriptura amb aquests contes curts i aguts i amb aquell to que fa que els seus llibres siguin entranyables i que el record duri dies i dies.

Puntí recorda la seva infantesa a Manlleu, a l’escola, al carrer i als pisos de Can Garcia que van acollir l’onada d’immigració espanyola. Els prejudicis i la por no han canviat i aquelles parets que acollien les famílies procedents d’Andalusia i Extremedura ara acullen magrebins, subsaharians… però els recels, per desgràcia, continuen sent els mateixos.

Puntí diu que “la infantesa és una ficció perquè no tenim records, i totes les experiències són noves i tenen un component fantàstic. Quan més endavant la recordem tendim a viure-la com una pel·lícula.”

Aquest és el to dels relats de Puntí, l’escola, els hermanos, els jocs al carrer, al bar, els cromos, els pòsters teixeixen la ficció que acompanya personatges reals i una memòria col·lectiva que parla de temes molt més profunds que continuen vigents.

“Ara la gent diu: “els moros”, “els negres”, “els xinos”. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia.”

Una lectura m’atreviria a dir que imprescindible en els temps que corren i, sobretot, en aquesta setmana que ha sortit un estudi que desmantella els arguments d’alguns partits xenòfobs.

Publicat per l’Avenç