El pájaro espectador

“Y me obliga a recordar qué poco cambia la vida: cómo, sin sucesos dramáticos ni resoluciones elevadas, sin tragedias, incluso sin pathos, un hombre razonablemente dotado y razonablemente bienintencionado puede cruzar la gran cocina del mundo de un extremo al otro y llegar hambriento a la puerta trasera.”

Joe Allston és un agent literari ja retirat que viu amb la seva dona, Ruth, a Califòrnia. Viuen tots dos sols perquè els pares ja són morts i l’únic fill que tenien també. Un bon dia en Joe obre el correu i entre la paperassa hi ha una postal d’una vella amiga des de Dinamarca.
Anys enrere, just després de la pèrdua del fill, en Joe i la Ruth fan un viatge durant mesos per terrers daneses d’on provenia la mare d’ell.
La postal remou en Joe i els records del passat fan que busqui els dietaris que va escriure durant la seva estada a Dinamarca. Cada vespre abans d’anar a dormir en Joe llegeix en veu alta, com si fos un conte, el diari danès a la Ruth. És així que sabem de primera mà com va ser aquell viatge en vaixell fins a Dinamarca, la trobada i posterior amistat amb l’aristòcrata Astrid, emparentada amb la genial Karen Blixen. Els escrits de fa vint anys els ajuden a fer balanç d’una vida i a parlar de sentiments i emocions que havien quedat enterrats pel pas del temps.
Jo no sé què té Stegner quan escriu, simplement el trobo genial, la prosa m’enamora (no sóc l’única). La novel·la està organitzada en present i passat o el que podria ser el mateix dia i nit. Durant el dia coneixem com és la vida d’una parella jubilada que ha viscut tota una vida un al costat de l’altre i que només els queda esperar… i a la nit viatgem al passat. De dia vivim els Estats Units i a la nit vivim una Europa nòrdica, gòtica, freda i desconeguda. No desvetllaré res més del contingut. Només us convido a passar i a llegir-lo. Stegner té una gran ploma i en aquest cas acompanyada d’un humor subtil.

“Manon repitió algo que el padre de Astrid solía decir, que si un danés se caía en el mar y las olas le arrastraban al sur, tendría que saber alemán; si lo arrastraban hacia el oeste, inglés o francés; si hacia el norte o el este, noruego, sueco, finés o ruso. De manera que todos los daneses estaban obligados a prepararse para el día en que se cayesen al mar.”

Hi ha gent que em pregunta si no em canso de llegir vides d’altres, si no m’avorreixen les novel·les amb tan poca acció, jo que sóc del parer que la vida té prou emocions per si sola, em conformo amb la bona literatura, la de Stegner capaç d’emocionar-me, de fer-me sentir i pensar… I és que en definitiva, de què està feta la vida sinó de sentiments?

Publicada per Libros del Asteroide