Que el món no pari de rodar

“La vida massa examinada no val la pena viure-la.”

Ens trobem davant una novel·la coral ambientada a Nova York i no el de les pel·lícules ni el de la ciutat de vacances. És el Nova York de la gent dels barris, en uns Estats Units immersos en la guerra de Vietnam. El tret de sortida és la proesa que Philippe Petit va fer tot caminant per damunt un cable estès entres les Torres Bessones. Les vides dels habitants de Nova York s’aturen per un dia quan alcen la vista cap al cel per observar un punt que camina per damunt d’un cable suspès en l’aire.

Aquest funambulista no deixa de ser un mirall de la vida al límit de molts dels protagonistes que McCann fa aparèixer a poc a poc, entrellaçant històries. Alguns personatges només hi són esbossats, en canvi d’altres hi tenen molt de pes i han vingut per quedar-se a la memòria d’aquells protagonistes de novel·les amb qui aniries a fer un cafè.

Un capellà nascut a Irlanda, en Corrigan, fidel a la teoria de l’alliberament que el porta a desenvolupar la seva tasca al Bronx entre prostitutes. La Tillin i la Jazzlyn, mare i filla que fan el carrer. La Tillin amb 38 anys és àvia de dues nétes que són el futur, l’esperança, el somni d’una vida millor que elles no han tingut. Quatre dones molt diferents però en comú la pèrdua dels fills a la guerra del Vietnam. Entre elles, la Gloria filla de la riba del Mississipí i que somia tornar-hi. Dos artistes que fugen del Nova York més in que els ha enganxat a la droga. En comú moltes pèrdues i vides difícils.

“L’única cosa per la qual val la pena plorar, va dir, és que de vegades en aquesta vida hi ha més bellesa de la que el món és capaç de suportar.”

Vides que es creuen, en definitiva el món que no para de rodar.

Publicada per La Magrana/RBA