Una tempesta

Acabada la lectura d’Una tempesta encara estic neguitejada i penso en la Sara Surp, l’admirador, el parapentista, els tertulians… Em vénen imatges del Pirineu i la pluja com si fossin flaixos, inquietant!

A grans trets, podríem resumir l’argument de la novel·la com ho fa la contraportada. Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada a un poble dels Pirineus es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Parla amb els conductors, que porten un jove que ha tingut un accident al bosc. El noi acaba de morir i l’únic indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut.

El llibre de Monsó és molt més que una novel·la d’intriga. És un text ple de frases punyents i farcides de bon humor, capaç d’aglutinar una escriptora que escriu adormida, un noi que fa parapent, un admirador malaltís de l’escriptora, una pila de lectors… Monsó fa un retrat hilarant del món literari, de la relació autor-lectors -només espero que mai cap dels autors i autores que hem tingut a la llibreria s’hagin sentit com ho fa la Sara Surp-. No us perdeu el capítol 18.45, Malmercat, genial, com també ho és el gir final de la novel·la. No dubteu que passareu una bona estona. “Els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se”, pensava, i sabia que aquest pensament tenia alguna cosa a veure amb els pares, tan deliciosament excèntrics com irresponsables, però capaços d’una tendresa, d’una expressivitat afectuosa de què els tiets sempre havien estat sempre desproveïts. Els pares tenien un món propi. Els tiets, no.” Publicat per La Magrana