El largo adiós de Ellen Olestjerne

Lectura de fa uns dies que m’ha calgut assimilar per adonar-me del pòsit que m’ha deixat, un record agredolç, però profund, d’aquells llibres que passen els dies i els records et tornen, el penses i el tens present. Una lectura tràgica i melancòlica com la tardor que sembla que ara sí que comença. Ellen Olestjerne és una jove de la noblesa que té una premissa de vida, la llibertat. Per la seva autodeterminació és capaç d’arribar fins al límit, la llibertat d’Ellen no es veu truncada ni per la família, les amistats, la disciplina fèrria dels internats ni el reguitzell d’amants. Una vida viscuda al màxim. Podria semblar una història qualsevol, protagonitzada per una nena rica que es desmadra però que sap que té el coixí familiar i, tanmateix, Ellen trenca amb tot per aconseguir la preuada llibertat. Llegint a Franziska von Reventlow m’han vingut al cap protagonistes masculins de la burgesia europea, descrits per Sándor Márai o Miklós Bánffy, que juguen a ser transgressors i a voler renunciar als seus orígens, però que arribat el moment acaben claudicant a les convencions socials. Ellen Olestjerne és conseqüent fins al final i acaba marcant el seu propi camí.

“En efecto, la pequeña Ellen tuvo desde fecha temprana una vaga sensación de haber entrado con mal pie en el mundo. Era una criatura un tanto enclenque y atrasada, además de huraña y tozuda, que no daba alegrías a nadie y no acababa de prosperar entre los dos hermanos varones. En realidad, estaba de más y no cesaba de verse traída y llevada de aquí para allá. Cuando Erik reclamaba su compañía, podía acompañarlo en las visitas o las salidas con los niños del vecindario; y cuando ya no sabía qué hacer con ella, la despachaba rumbo al cuarto de los niños.[… ]
Poco a poco llegó a la conclusión de que todo se debía a que era niña; de hecho, tuvo que oírlo infinitas veces: las niñas no deben de ser tan salvajes… Las niñas no trepan los árboles… Las niñas tienen que cuidar su ropa… Aquellas malditas ropas de color blanco y rosa que le ponían para sentarse a la mesa y que enseguida se rompían o ensuciaban.”

Casualitats de la vida l’autora, Franziska von Reventlow va morir d’accident de bicicleta com la meva estimada Anne-Marie Schwarzenbach.

Publicat per Periférica
Traduït per Richard Gross