El viatge al passat

“I tant bon punt la seva memòria va recordar aquells versos, es va completar ràpidament tota la imatge com per art de màgia: el llum que il·luminava amb una claror daurada el saló mig a les fosques en què ella li va llegir, al capvespre, aquell poema de Verlaine. La veia entre les ombres dibuixades pel llum, de la mateixa manera que aleshores, propera i alhora llunyana, estimada i inabastable; va sentir de sobte el seu propi cor bategant amb la mateixa excitació d’aleshores, i podia sentir com la veu d’ella, gronxant-se damunt l’ona sonora dels versos, pronunciava en el poema -només en el poema- les paraules “nostàlgia” i “amor” en una llengua estrangera i adreçades a un estrany; però, igualment, que embriagador que resultava sentir-les en aquella veu, la seva veu. Com havia pogut oblidar durant tants anys aquell poema, aquell vespre en què tots dos eren sols a la casa i, desconcertats per aquest fet, van defugir la perillosa conversa buscant el recer amable d’un llibre en què, darrere de les paraules i la melodia, de tant en tant brilla l’espurna que ens permet reconèixer els sentiments més íntims, com la llum que travessa els arbustos, guspirejant, intangible i, tanmateix, vivificant fins i tot sense una presència física. Com havia pogut oblidar-ho durant tant de temps? I com és que havia recuperat, també de cop i volta, aquell poema perdut? Sense adonar-se’n va dir, traduint aquells versos:

” En el vell parc solitari i glaçat
Dues ombres busquen el passat.”

El retrobament al cap dels anys de dos amants que van viure una història d’amor impossible de la mà del mestre Zweig. Sobren les paraules que jo pugui dir sinó és per celebrar que edicions 1984 ha tingut la bona pensada de publicar-la per primer cop en català a la col·lecció de butxaca.

Publicat per 1984/Acantilado