Elisa Kiseljak

Un llibre petit que tenia a la pila dels pendents, l’he fet passar al capdavant perquè el volia llegir abans de veure l’adaptació que s’ha fet al cinema. La història, al principi, és narrada com si fos un conte per a nens, la història de l’Elisa Kiseljak, una nena amb vestit blanc i llaços de color blau. Un estil innocent que canvia bruscament una tarda de diumenge i que pren tota la seva força anys després quan l’Elisa recorda què li va passar.
Obsessionada per la memòria perduda durant aquests anys, Elisa Kiseljak se sent morta.

“Ella es posa bé els llaços de l’espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l’amic d’alguna cosa que l’Elisa Kiseljak no recordarà mai. D’aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l’amic i el pare deixarà de tenir importància.”

“I vaig beure un glop de cafè i un ocellot espantós em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor i em vaig donar mil i un cops de cap contra la paret per obrir-me el crani i buidar-lo de mentides i vaig cridar fins que no vaig reconèixer els sons i em vaig bressolar abraçant-me els genolls i vaig provar de calmar-me i finalment vaig morir uns minuts per caure rendida sobre el meu propi cos, perquè ho vaig recordar i sense escollir-ho vaig escollir morir durant la resta de la meva vida…”

Frases llargues, sense puntuació per trasmetre’ns l’angoixa de l’Elisa, Lolita Bosch fa un exercici d’escriptura, de repeticions, anades i vingudes que intenten fer sortir de dins el dolor que sent l’Elisa quan recorda que una tarda de diumenge va ser violada per un amic del seu pare que li va prometre un braçalet de plata. Això és literatura.

Publicada per La Campana