2024

27 de febrer de 2024

El 2022 vaig veure una exposició a Foto Colectania de Carrie Mae Weems, un repàs de l'obra de la fotògraf sobre els desposseïts, aquells que la societat no espera en determinats llocs. Hi havia una sèrie de retrats, The Kitchen Table Series, on la fotògraf mostrava fotos familiars i del seu cos per fer visibles totes les coses que passen a la taula de la cuina més enllà dels àpats. En aquella taula s'hi feien deures, es maquillaven, s'hi plorava, s'hi discutia, s'hi reia, s'hi celebrava la vida. Em va semblar molt potent aquella imatge de la taula de la cuina. Avui que us parlo de Virginia Woolf, he desplegat a la taula de la cuina tot un estol de llibres de l'autora i el catàleg de l'exposició de Carrie Mae Weems, perquè m'ajudin a trobar el fil d'aquest correu amb el ritme de la rentadora de fons. Woolf no teoritzava sobre la taula de la cuina, ho feia de la cambra pròpia com espai d'emancipació, de llibertat i de creació femenines. Tant la mirada de Mae Weems com l'escriptura de Woolf parlen de la necessitat d'un espai personal on poder desenvolupar el pensament propi.

No en tindré prou amb un butlletí per parlar-vos d'aquesta autora immensa que és Woolf. El dibuix del perfil de l'autora m'ha acompanyat des de l'inici de L'Espolsada, recordant-me no només la importància de la cambra pròpia sinó també de les cinc centes lliures tan necessàries per la llibertat de pensament.

Woolf és de les autores que més se m'ha resistit com a lectora, hi ha novel·les que m'han expulsat i d'altres que m'han flipat fins a punts insospitats. I tanmateix, són els seus assaigs, diaris i la seva vida el que em tenen totalment seduïda. La Woolf intel·lectual em sembla tan lluminosa, inspiradora, reveladora i d'una modernitat que no podem deixar de llegir-la. 

L'any 1928 desafiant tots els cànons literaris i morals de l'època va gosar escriure Orlando, la primera novel·la en què un personatge canvia de sexe durant la història. Recordo quan la vaig llegir a la universitat, en vaig veure la pel·lícula i el cervell em va fer un què? Com? Aquesta senyora, benestant, privilegiada, filla d'un senyor educat que li va concedir el benefici d'una educació no pagada (altrament dita domèstica), gosava qüestionar tot un sistema i posar-se al costat dels altres. 

Woolf va escriure sobre maternitat i creació a Una societat, l'any 1921: "-És culpa nostra -va dir-. Totes nosaltres sabem llegir. Però cap de nosaltres, a part de la Poll, s'ha pres la molèstia de fer-ho. Jo mateixa he donat per descomptat que l'obligació d'una dona és passar la joventut criant fills. He venerat la meva mare perquè en va tenir deu; i encara més la meva àvia perquè en va tenir quinze; i confesso que la meva ambició era tenir-ne vint. Hem passat segles suposant que els homes eren igual de laboriosos i que les seves obres eren igual de meritòries. Mentre nosaltres paríem criatures, ells, suposàvem, parien llibres i pintures. Nosaltres hem poblat el món. Ells l'han civilitzat. Però ara que nosaltres podem llegir, ¿què ens impedeix jutjar el resultat? Abans de portar una altra criatura al món, hem de jurar que investigarem com és el món.
De manera que ens vam constituir en una societat per fer preguntes. Una visitaria un vaixell de guerra; una altra s'amagaria a l'estudi d'un acadèmic; una altra assistiria a una reunió d'homes de negocis; mentrestant, totes llegiríem llibres, miraríem quadres, aniríem a concerts, tindríem els ulls oberts al carrer i ja no pararíem de fer preguntes."

Avui en ple segle XXI, llegeixo, vaig a concerts, miro quadres i no he deixat de fer-me preguntes perquè autores com Virginia Woolf van escriure-ho i em van donar el permís per fer-ho.

Virginia Stephan, de soltera, va néixer a Londres el 25 de gener de 1882 i va morir al riu Ouse el 28 de març de 1941, es va trobar el seu cos al cap de 15 dies amb les butxaques plenes de pedres i el cel il·luminat per les bombes alemanyes que bombardejaven la ciutat. Woolf va perdre la mare quan tenia 22 anys i va patir abusos sexuals per part d'un germanastre. En canvi, va tenir la sort de tenir una relació extraordinària amb la seva germana, la pintora Vanessa Bell, i de compartir la vida amb un marit, Leonard Woolf, que la va sostenir, la va saber entendre i admirar. 

L'any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, on va perdre un nebot, va escriure Tres guinees com a resposta la pregunta d'un advocat anònim que li demanava com aturar la guerra. L'autora respon en forma de tres cartes que són un exercici d'intel·ligència, sentit de l'humor i grandiositat de pensament "malgrat que sigui el matrimoni, l'única gran professió que ens han ensenyat."

Woolf feia una crida a les dones privilegiades a mullar-se, prendre partit, ella ja parlava del feminisme inclusiu contra la brutalitat de la guerra. 

Llegiu-la. A Filmin teniu un documental magnífic per entendre la importància de la seva obra.

Retrat de Virginia fet per la seva germana, Vanessa Bell

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Febrer de 2024

"Vaig anar a L’Espolsada per primera vegada quan encara treballava a Empúries i la sintonia va ser immediata, i es va anar consolidant i estretint quan vaig engegar L’Altra Editorial: a L’Espolsada vam fer una de les primeres presentacions amb el Toni Sala i el James Salter, la primeríssima presentació del Manual per a dones de fer feines, amb què em vaig sentir acompanyadíssima perquè era una aposta forta de l’editorial i aleshores no sabíem com aniria, hi hem fet clubs de lectura, hi hem celebrat aniversaris i amb la Fe hem xerrat de llibres, de literatura, del sector editorial i de la vida, en una conversa que no s’acaba mai."
Escrivia Eugènia Broggi, editora de L'Altra.

I precisament, amb l'esperit d'aquesta conversa que no s'acaba mai, vam pensar l'acte de divendres que volia celebrar moltes coses. Com sempre és un privilegi sentir una autora desgranar el procés creatiu i explicar les seves tries a l'hora d'escriure. Saber com es cou una novel·la per dins, com se l'acompanya des de l'editorial i com arriba a les llibreries és de les coses que més m'agrada.
L'altre dia us parlava de la importància de la coherència d'una editorial i per això, vaig voler que la Vanessa, la Marina i l'Eugènia triessin 10 llibres del catàleg per explicar-nos perquè hi són, com els han llegit i què han significat. Va ser divertit i emocionant poder-les escoltar i saber quines històries s'amaguen rere dels llibres. 

Volia donar les gràcies a tothom que va venir, també a aquells que hauríeu volgut i no vau poder. Voldria fer una crida a aquelles persones que no goseu, us demanaria que ho provéssiu una vegada. És meravellós veure la llibreria plena, però també és necessari perquè projectes com L'Espolsada continuïn sumant anys.
Divendres explicava que la balança a vegades es decanta cap al prou, però després trobo motius per seguir triant ser llibretera. Encara m'enamoren coses del meu ofici: com el nou àlbum d'Adrien Parlange, Las primaveras; haver xerrat una estona amb l'autora britànica Tessa Hadley; haver conegut l'autora gallega Berta Dávila i La ferida imaginària; vibrar amb una nova veu literària com la de la protagonista de La conformista; veure els joves del club de lectura que trien un dissabte al matí per trobar-se; sentir els infants parlar de literatura; saber que el proper club d'adults serà intens, emotiu, que parlarem de Palestina i ens posicionarem al món; continuo volent ser llibretera per haver tingut la idea esbojarrada de dedicar un vespre a Emily Dickinson i que hàgim venut 163 exemplars dels seus llibres; per tots els llibres de les autores del mes que heu descobert i gaudit, perquè May Sarton ja comença a ser a moltes cases; perquè m'emociono preparant la propera sessió de La Jardinera i perquè sé que el dia 8 de març en Jordi Puntí tornarà a la llibreria per presentar Confeti, una novel·la que fa anys que esperem! I ho farà acompanyat d'Alba Dalmau, una autora que estimem molt. Per tot això, per totes les flors, missatges, àudios i abraçades, voldria continuar sent llibretera.

Una abraçada,

Fe
#lespolsada17anys

30 de gener de 2024

Confesso que vaig arribar tard a May Sarton, i en canvi, no em sap greu no haver-la descobert fins als 45 anys amb una vida ja una mica viscuda i moltes experiències a la motxilla. May Sarton va arribar tal com et troben els llibres, quan els necessites. Des del gener de 2021 que vaig llegir Anhelo de raíces vaig voler saber-ho tot d'aquesta autora nord-americana. Aquesta descoberta ha sigut possible gràcies a l'editorial Gallo Nero que ha anat publicant els llibres més memorialístics en format de pensaments, diaris i reflexions al voltant de la vida, l'amistat, la natura, les relacions i els drets de les dones.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d'anar amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

Llegir Sarton no vol pressa, vol calma i un llapis per subratllar i anotar les frases que voldries recordar cada dia.

Un dels llibres que viu a la tauleta de nit i mai endreço és Diario de una soledad, el tinc subratllat i m'agrada obrir-lo a l'atzar i rellegir-ne algun fragment. És un llibre més dur i aspre, però conté tanta veritat que em va bé tenir-lo a prop. Per delit de la llibretera, el 2023 van publicar La casa junto al mar i vaig acabar de confirmar les meves sospites: quan sigui gran vull ser May Sarton!

L'estimada Silvia Querini, quan era editora de Lumen, explicava en una xerrada que els autors d'un catàleg editorial haurien de dialogar. Quan miro la columna de L'Espolsada penso que les autores es caurien bé, tenen molt en comú totes des de llocs ben diferents, me les imagino fent petar la xerrada quan la llibreria està tancada. La Sarton hi ha arribat fa molt poc, però la Montserrat Abelló l'esperava amb els braços ben oberts.

Abelló va ser la que va obrir aquests butlletins de les escriptores i n'he parlat més d'una vegada per les seves traduccions. Abelló va curar una antologia que és una joia, Cares a la finestra, 20 dones de parla anglesa del segle XX i que em temo que no ha tingut el reconeixement que es mereix. Mai li vam agrair prou tota la feina de documentació i de traducció d'aquestes poetes.
De Sarton només podem llegir aquests memoirs tan preciosos, però Sarton era per sobre de tot: poeta! I és gràcies a Abelló que podem llegir-ne un tastet en aquesta antologia que precisament pren el nom d'un vers de Sarton.

Cares a la finestra
és que mai no em deixareu?

Des d'aquí, modestament, animo alguna editorial a traduir aquests llibres al català i a traduir-ne alguna antologia. De mentre, m'acomiado amb el poema de Sarton, Ara esdevinc jo mateixa, en traducció d'Abelló.

Em feu enveja les persones que encara no l'heu llegida!
Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe

#lesesriptoresdelespolsada