Aurora Bertrana

Dissabte, 6 de juliol de 2024

 

 

El primer que s'ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa."

De les coses que més m'agraden de la Bertrana és el somriure murri i els ulls ben vius, trobo que casen molt bé amb aquest fragment de les seves memòries que cito més amunt. 

A Bertrana hi vaig arribar fa molts anys des de la militància política i en plena recerca de dones referents que m'il·luminessin i m'alleugerissin el camí. Vaig topar amb una biografia d'Aurora Bertrana i a partir d'aquí, ja ho vaig voler llegir i saber tot. Nascuda l'any 1892 a Girona, Bertrana va ser fundadora d'un grup de jazz, viatgera incansable, defensora de les minories ètniques, músic, escriptora, lliure pensadora... tot un referent que havia gairebé desaparegut de les llibreries. Per sort, ara ja podem trobar bona part de la seva obra.
Fa una colla d'anys vaig fer un viatge de gairebé tres setmanes pel Marroc, una de les coses que més m'entusiasmava de preparar els viatges era perdre'm per la llibreria Altaïr de Barcelona per triar i remenar a les lleixes farcides de bons llibres. Allà vaig comprar-me El Marroc sensual i fanàtic, escrit l'any 1936 per Aurora Bertrana. Viatgera incansable i gran cronista va fer un viatge pel Marroc, va visitar les presons de dones i va conèixer els harems. L'any 1936! Vaig quedar fascinada per com s'expressava i escrivia les cròniques de viatge.

"M'interessen especialment els harems on les dones viuen una existència de mandra i esclavatge... M'interessen també les cabiles muntanyenques, encara lliures, parcialment, guerreres i llibertàries, algunes nòmades i rapisseres. Desitjo contemplar les emocionants solituds d'ermesa infinites."




El primer gran viatge que va fer Bertrana va ser deixar la Girona natal per anar a Barcelona a estudiar música. Ella volia escriure, però el seu pare, Prudenci Bertrana, s'hi va oposar, no era un ofici per una senyoreta com ella. A Barcelona, sota el paraigua de l'escriptora i feminista Carme Karr, estudia violoncel i més tard se'n va a Ginebra a perfeccionar els coneixements musicals. A Suïssa, escriu per enyorança i per sobreviure, funda un trio de jazz que tocava en un hotel de Chamonix. Allà la visitava Monsieur Chauffat que s'havia enamorat de Bertrana després d'haver-la vist actuar. Chauffat li proposa matrimoni i Bertrana accepta perquè per primer cop a la vida, Chauffat li ofereix una estabilitat econòmica que desconeixia. La família política no l'acceptava, li feien la vida impossible i per això, convenç el marit de viatjar a la Polinèsia on Chauffat hi treballarà com enginyer. És en aquest viatge on Bertrana decideix viure no com una europea. Es proposa descobrir com viu la població autòctona gràcies a la mirada no de turista, sentir els colors i les olors de les illes del paradís. Aurora Bertrana és una dona del segle XX, pionera en molts aspectes encara ara en ple segle XXI. De l'estada a la Polinèsia escriu el llibre Paradisos oceànics. Tres anys a les illes van ser la llavor del pensament llibertari i antropològic de l'autora, després de conviure i observar els nadius com vivien lliurement la sexualitat. A la tornada a Catalunya, va fer conferències que defensaven el viatge des d'un punt de vista més filosòfic. Els llibres d'aquella època la fan una escriptora única dins la literatura catalana.

Després de la mort de la seva germana Cèlia, Bertrana es dedica a l'escriptura, compartint-la amb el pare, es presenta com a parlamentària, és una de les fundadores de la Universitat Obrera Femenina, fins que va arribar el 18 de juliol del 36. L'esclat de la guerra fa que el marit es passi al bàndol nacional, mentre ella amaga refugiats a casa i viu al carrer amb la idea de fer un llibre sobre la guerra civil. Malgrat les diferències amb el marit, Bertrana marxa a l'exili a Suïssa a casa la sogra. La convivència és insostenible i Bertrana busca refugi a Ginebra amb les famílies catalanes que hi viuen. Passa fred, gana i són els anys més foscos. Bertrana s'escriu amb els amics de França que li expliquen la situació de penúries, Bertrana malviu fent classes de castellà, fins que li arriba una petita herència del cel d'un oncle de Mèxic. Amb els diners viatja a França, visita els camps de refugiats, compra material i quan torna a a Ginebra entra en contacte amb la Creu Roja i els moviments d'ajuda, d'aquí neixen dues novel·les antibel·licistes i úniques, Tres presoners i Entre dos silencis
 


No us enganyo si us dic que la primera edició d'Entre dos silencis és un dels regals més bonics que mai m'han fet. 

Amb motiu del cinquantè aniversari de la mort d'Aurora Bertrana, al Palau Robert hi podeu visitar una exposició. També us recomano el programa Ciutat Maragda dedicat a l'autora.

Amb Aurora Bertrana tanco el cicle de correus de les escriptores de la columna de L'Espolsada. Ha sigut un plaer explicar-vos totes aquestes donasses que m'acompanyen cada dia. Bertrana hi és per moltes i tantes coses, és per això que us dona la benvinguda quan entreu a L'Espolsada. Aquest juliol trobareu una taula parada amb els llibres d'Aurora Bertrana, desitjo que us acompanyi a les vacances i que us deixeu seduir per aquesta dona infatigable.

Una abraçada,

Fe

#lesescriptoresdelespolsada


L'Altra editorial ha fet 10 anys

Dissabte, 8 de juny de 2024

 

Els primers cops que vaig parlar amb l'Eugènia Broggi encara treballava a Empúries. Recordo com si fos ahir, un dia que ens van citar als llibreters en un restaurant de Sant Cugat, una mena de cabana enfilada en un bosc, on vam esmorzar i ens van presentar les novetats editorials.

No us enganyaré si us dic que una de les coses que primer em va cridar l'atenció de l'Eugènia eren les pigues, algú pigat com jo i que les lluïa alegrament, també com jo! M'hi vaig acostar tímidament, té un cognom que imposa respecte, però m'agradava tant com parlava dels llibres i l'entusiasme que transmetia, que no me'n vaig poder estar. Des d'aleshores no han deixat de venir els dies, les converses i coses  diverses com la primera novel·la de la Marina Espasa, la presentació més boja a la llibreria, i moltes altres complicitats. 

L'Eugènia fa deu anys va decidir deixar una feina en un gran grup editorial i fundar la seva pròpia editorial, L'Altra. Recordo que quan L'Espolsada en feia set, naixia L'Altra i ho vam celebrar a la llibreria amb en Toni Sala i l'Eduard Márquez, fent de James Salter. Des d'aleshores i fins ara, no hem parat de compartir llibres, lectures, cerveses, vins i moments molt bonics. 

A la Broggi li dec molt com a lectora.

Li dec haver-me descobert grans autores que ja formen part del meu univers lector: Vivian Gornick, Tove Ditlevsen, Nora Ephron, Carson McCullers, Betty Smith, Lucia Berlin, Natasha Brown, Maggie Nelson... 

Li agraeixo que hagi editat veus com la de Xavier Mas Craviotto, Billy O'Callaghan, Bernard Maclaverty, David Chariandy, Alicia Kopf, Maria Arimany, Eduard Márquez, Alba Dedeu i Toni Sala que han format part dels nostres clubs de lectura o presentacions a la llibreria. 

M'emociona, profundament, que m'hagi brindat l'ocasió de compartir taula i espais únics amb Maggie 0'Farrell, Karl Ove Knausgård, Colum McCann, Pep Puig, Vivian Gornick, Lauren Groff, Giulia Caminito i Peter Orner.

L'Eugènia no va sola i té la sort immensa de tenir dues persones extraordinàries a l'equip. La Vane de somriure i entusiasme  encomanadissos, sempre a punt a la comunicació, les relacions amb les llibreries, la premsa i amb als autors. La Marina al capdavant de L'Altra Tribu amb el saber fer, la mirada, la complicitat i a qui agraeixo que hagi editat en Bernat Cormand, la Sandra Cisneros, la Tove Jansson, Judith Kerr, Benajmine Alire, Ana Pessoa, Joyce Carol Oates, Anna-Greta Winberg, entre d'altres.

Dimarts l'equip de L'Altra va muntar una festa tal com són elles i això és dir molt. De fons, hi havia un carrusel de fotos que anaven passant i em vaig emocionar de veure L'Espolsada i la seva gent a tantes fotos, de tants moments viscuts i compartits. A les imatges en Bernat Cormand, l'amic, l'autor que aquest juny farà tres anys que ens va deixar però que hi era molt present. 
Amb l'Eugènia hem rigut, ballat, celebrat però també hem compartit el dolor de la pèrdua i les penes de la vida. I això, com els llibres que publica, ens conforma com a persones.

Des d'aquí un agraïment a un catàleg que no deixa de ser una forma de mirar i veure el món.

Per molts anys més L'Altra editorial!

Fe

*Les fotos són de Nit Victorio, de la festa de dimarts amb l'equip de L'Altra i amb una representació de les llibreries.

Toni Morrison

29 de maig de 2024

Tenir Toni Morrison a L'Espolsada és un privilegi. Un homenatge particular a l'escriptora que més m'ha ensenyat sobre l'altre. El pensament de Morrison és humanista. Va lluitar per donar veu i fer visibles aquells que se'ls havia negat sistemàticament la parla i el lloc i, alhora, els va donar un espai on existir gràcies als seus llibres.

Morrison va jugar a idear un paradís on ningú estigués sotmès ni per raça, ni identitat, ni gènere, un lloc on poder ser persona. Per fer-ho, va descriure el dolor, la ràbia, els abusos institucionals i les infàncies malmeses, va qüestionar el sistema penitenciari i va intentar reparar els greuges als que la població afrodescendent havia estat sotmesa. 

La literatura de Morrison no deixa indiferent, fins al punt que en alguns estats, escoles i instituts està prohibida perquè mostra les flaqueses de la nació. Els Estats Units, un dels països més importants del món, construït i fet a partir d'un genocidi, colons europeus, esclaus portats d'arreu i que gosa parlar de supremacisme blanc quan sense els Altres no serien. 

Toni Morrison, l'escriptora, divorciada quan esperava el segon fill i el primer no arribava als dos anys, va treballar d'editora durant 19 anys a Random House. La primera editora negra de la casa, feina que li permetia pagar les factures i educar els fills. L'activista que no sortia a manifestar-se, però que va decidir publicar un llibre que canviaria moltes coses, The Black book; l'editora que incorporaria les veus de la dissidència al catàleg com la d'Angela Davis, a qui editaria i se'n faria amiga. 
Morrison, la mestressa de casa amb un llapis sempre a punt, tal com la descriuen els amics, per quan arribés una idea poder-la escriure. La que es llevava de matinada per crear abans de dur els fills a l'escola i entrar a treballar; la que amb els diners de la primera novel·la va pagar un viatge als seus pares i als seus fills a l'illa d'Aruba, on per primera vegada la seva mare seria servida per algú altre; l'autora que després de tres novel·les va poder deixar la feina a l'editorial i es va alliberar a si mateixa; la que quan l'editor la trucava per saber com anava l'escriptura li deia: ara no que estic fent un pastís; la que feia música amb les paraules i escrivia novel·les amb sonoritat pròpia. La primera afroamericana a guanyar el Premi Nobel de literatura explicant què significa ser dona i negra.

Entendre l'obra de Morrison no és només llegir-la és també escoltar-ne la musicalitat. És saber la importància de tenir un nom. La tria dels noms en la seva obra no és mai en va, els esclaus no tenien nom propi ja que els posaven el dels seus amos, a les novel·les de Morrison tothom té un nom pensat i triat.

 

 

Els llibres de Toni Morrison aborden els grans temes: l'amor, la llibertat, les relacions, la vida, la mort... 
I per damunt de tot, són obres d'orfebreria literària. Morrison es va escriure lliure i això ha donat peu a que noves veus racialitzades també gosin fer-ho ocupant l'espai que mereixen. Morrison deia que la injustícia cal lluitar-la en comptes de patir-la.

És una pena immensa que la gran majoria de llibres de Morrison estiguin descatalogats en català, els més importants ni tan sols s'han arribat a traduir. Encara trobem un llibre imprescindible, L'origen dels altres, que conté les bases del seu pensament. Tenim tota la seva obra en castellà que us espera, com sempre, a la taula de l'entrada de la llibreria.

Ara que bufen aires perillosos voldria acabar amb unes paraules de Toni Morrison:

"Aquesta visió de l'estrany, filla del segle XX, s'ha de posar al costat dels relats anteriors en què l'estrany deixa constància escrita o almenys enregistra la seva percepció de si mateix. En primer lloc, però, seria útil investigar el concepte mateix de raça. La identificació i exclusió social no van començar, ni han acabat amb els negres. La cultura, els trets físics i la religió han format i continuen formant part de totes les versions anteriors d'aquestes estratègies per aconseguir ascendència i poder."

Us recomano amb entusiasme la xerrada entre Toni Morrison i Angela Davis.

I si avui heu d'escoltar una cançó que sigui aquesta.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada 

 

 

 

Montserrat Roig

30 d'abril de 2024

 

roigweb2

 

El dia 13 de juny Montserrat Roig faria 78 anys. La Roig, una veu lluminosa, clarivident i punyent que es va morir abans d’hora, una veu incòmoda durant molt anys pel govern conservador i que les esquerres tampoc han sabut fer-se seva. Una intel·lectual de cap a peus que m’acompanya des de ben joveneta. No sé fins a quin punt som conscients que som allò que hem llegit, vaig arribar a la Roig amb 14 anys. Una servidora es llegia tot el que li queia a les mans, anava amb els estalvis a la llibreria, triava i remenava i potser cansada de novel·les juvenils o atreta pel títol em vaig endur cap a casa El cant de la joventut. Un llibre de relats de la Roig que no vaig entendre, però que vaig llegir àvidament.

No va ser fins anys més tard que remenant els llibres que hi havia per casa, d’aquells que regalava la Caixa de Catalunya, vaig decidir posar-ne un a la maleta perquè m’acompanyés en una estada d’estiu que vaig fer la universitat de Ginebra, a les tardes a la vora del llac Léman vaig llegir L’agulla daurada, un llibre de viatges, un reportatge periodístic sobre el setge de Leningrad, un cant d’amor a una ciutat que li va robar el cor.

Vaig trigar uns quants anys més a tornar a la Roig, a l’institut no me n’havien parlat mai, i no era conscient de qui era aquesta donassa, però amb això de les autores sempre he fet cas al meu instint lector i no sé si atreta pel títol o per aquest olfacte el següent llibre de la Roig que em va acompanyar durant una convalescència va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig sobre l’escriptura, la literatura i els llibres. D’aquí vaig anar a petar a El temps de les cireres, Ramona, adeu i L’hora violeta, una trilogia fonamental per la meva consciència feminista, llibres subratllats de dalt a baix, que parlen del cos, la sexualitat, del patriarcat i de les relacions, paràgrafs marcats i que amb els anys han pres sentit, com deia la Roig ser feminista és esgotador, tot el dia has de cridar. Si sabés que dècades més tard ser feminista segueix sent esgotador, que encara ens fan callar, encara hem d’alçar la veu o parlar molt ràpid per poder dir tot allò que volem. La Roig que obria finestres i balcons per fer parlar les dones que la història havia silenciat, la Roig a qui li dec tant.

La Roig d’entrevistes memorables, de preguntes adequades, de silencis, de saber escoltar les respostes, entrevistes llargues al circuit en català de la 2, la Roig de l’obra imponent d’Els catalans als camps nazis, una obra mestra testimonial i memorialista, sobre la condició humana, testimonis esfereïdors però mirats i descrits amb molta humanitat, precisament allò que els va ser robat per passar a ser un número. Un llibre cabdal, d’anys de feina, de buidatge, d’ofici i de mirada que té el handicap d’haver estat escrit en català i per una dona.

No se m’acut manera més bonica de celebrar-la que llegint-la i rellegint-la.
Amb motiu del 75è aniversari del naixement de la Roig vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la gravació del Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio dedicat a la Roig, una meravella de programa que no us podeu deixar perdre amb lectura dramatitzada de textos i un acompanyament musical. Mentre tothom parlava, prenia apunts en una de les llibretes que sempre duc al damunt, mentre escoltava la lectura en veu alta dels textos de la Roig pensava que no estaria massa contenta d’on som ni com hi som. Els seus textos són d’una vigència que fa mal, però encara n’hi ha unes quantes que estirem el seu fil lila per fer-nos sentir, per reivindicar-la i per cridar ben fort que ens volem vives.

“La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones.”

 

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Maria-Mercè Marçal

26 de març de 2024

 

El 23 d'octubre de 2020 un amic m'escrivia dins d'un llibre de Maria-Mercè Marçal: "Que en la paraula escrita, sempre hi trobis acaronament." 

L'any 2020 el món es va aturar i el meu, en particular, es va capgirar. Dels poemes de la Marçal i dels escrits a Sota el signe del drac en vaig aprendre moltes coses i vaig decidir que ja mai més acceptaria viure d'una determinada manera. La Marçal hi va aportar la paraula escrita, l'evidència i la bellesa del dolor que et fa renéixer.

"Enguany tornaré a resseguir, amb discontínua intensitat, el trànsit del verd al vermell i al coure de les vinyes verdes, l'espurneig groc de la mimosa al febrer, estalonada ben aviat pel rosa malva dels arbres de Judea. El seguici esblaimat dels lilàs. El morat viu de les buguenvíl·lies. Viratges sense aturall. Primaveres d'estiu, primaveres d'hivern que s'escampen arreu en reminiscències."

La Marçal sempre ha estat a prop meu per la poesia, per la consciència nacional i social. És una de les grans poetes del país que no tothom se l'ha fet seva pels seus clars posicionaments. Li va tocar viure i escriure en un país que sortia de la grisor del franquisme i que no estava preparat pels versos d'una poeta que no temia parlar de res. La Marçal i la Roig. Tinc la sensació que d'aquí uns anys tindran el ple reconeixement que es mereixen. A totes dues se les va endur un càncer maleït, la Marçal va ser capaç de fer poesia de la malaltia i del dolor, uns versos que ressonen amb força i valentia a Raó del cos.

"Res no et serà pres: vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar."

Escolteu un dels poemes sobre el càncer que interpreta amb delicadesa Sílvia Pérez Cruz.

De Marçal m'interessa tot: el compromís, la lluita, la passió, la lectura, l'admiració per altres autores, el diàleg constant amb la literatura i les ganes de viure i de passar-s'ho bé. No va arribar als quaranta-sis anys, i en canvi, ens ha deixat un llegat intel·lectual i literari com si hagués viscut tot un segle. 
M'agrada la Marçal arrelada a la terra, a la consciència lingüística i al món, els seus últims versos van ser dedicats a Bòsnia i al conflicte dels Balcans. Militant de la vida i la poesia, va viure amb compromís, mare en solitari de l'Heura, acompanyada d'un grup de dones que n'hi deia bruixes. Fundadora de Llibres del Mall, una editorial on la poesia no canònica va tenir un espai.

Us recomano vivament Contra la inèrcia, textos polítics (1979-1980) i Sota el signe del drac, proses crítiques (1985-1997) i que us submergiu en la seva poesia a glopets.

IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

Il·lustració de Mercè Galí dins de Petits Poemes de Maria-Mercè Marçal.



Si parlem de Marçal parlem de Sylvia Plath, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Clementina Arderiu, Tillie Olsen, Emily Dickinson, Víctor Català, Anna Akhmàtova, Maria-Antònia Salvà, Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Djuna Barnes, Montserrat Roig, Adrienne Rich, Karen Blixen, Safo i tantes altres, que malgrat els segles continuen reflexionant i dialogant sobre l'existència i la supervivència de les dones.

"Perquè cal tenir molt clar que l'alliberament de la dona serà un procés dolorós i traumàtic, ja que comporta la transformació profunda de les persones i de les relacions interpersonals. I això afecta de manera contundent la nostra estructura psíquica, els nostres esquemes més arrelats, els nostres mites més interioritzats."

Només puc sentir un agraïment profund de llegir-la i rellegir-la!

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Virginia Woolf

27 de febrer de 2024

 

unnamed

 

El 2022 vaig veure una exposició a Foto Colectania de Carrie Mae Weems, un repàs de l'obra de la fotògraf sobre els desposseïts, aquells que la societat no espera en determinats llocs. Hi havia una sèrie de retrats, The Kitchen Table Series, on la fotògraf mostrava fotos familiars i del seu cos per fer visibles totes les coses que passen a la taula de la cuina més enllà dels àpats. En aquella taula s'hi feien deures, es maquillaven, s'hi plorava, s'hi discutia, s'hi reia, s'hi celebrava la vida. Em va semblar molt potent aquella imatge de la taula de la cuina. Avui que us parlo de Virginia Woolf, he desplegat a la taula de la cuina tot un estol de llibres de l'autora i el catàleg de l'exposició de Carrie Mae Weems, perquè m'ajudin a trobar el fil d'aquest correu amb el ritme de la rentadora de fons. Woolf no teoritzava sobre la taula de la cuina, ho feia de la cambra pròpia com espai d'emancipació, de llibertat i de creació femenines. Tant la mirada de Mae Weems com l'escriptura de Woolf parlen de la necessitat d'un espai personal on poder desenvolupar el pensament propi.

 

 

No en tindré prou amb un butlletí per parlar-vos d'aquesta autora immensa que és Woolf. El dibuix del perfil de l'autora m'ha acompanyat des de l'inici de L'Espolsada, recordant-me no només la importància de la cambra pròpia sinó també de les cinc centes lliures tan necessàries per la llibertat de pensament.

Woolf és de les autores que més se m'ha resistit com a lectora, hi ha novel·les que m'han expulsat i d'altres que m'han flipat fins a punts insospitats. I tanmateix, són els seus assaigs, diaris i la seva vida el que em tenen totalment seduïda. La Woolf intel·lectual em sembla tan lluminosa, inspiradora, reveladora i d'una modernitat que no podem deixar de llegir-la. 

L'any 1928 desafiant tots els cànons literaris i morals de l'època va gosar escriure Orlando, la primera novel·la en què un personatge canvia de sexe durant la història. Recordo quan la vaig llegir a la universitat, en vaig veure la pel·lícula i el cervell em va fer un què? Com? Aquesta senyora, benestant, privilegiada, filla d'un senyor educat que li va concedir el benefici d'una educació no pagada (altrament dita domèstica), gosava qüestionar tot un sistema i posar-se al costat dels altres. 

 

 

Woolf va escriure sobre maternitat i creació a Una societat, l'any 1921: "-És culpa nostra -va dir-. Totes nosaltres sabem llegir. Però cap de nosaltres, a part de la Poll, s'ha pres la molèstia de fer-ho. Jo mateixa he donat per descomptat que l'obligació d'una dona és passar la joventut criant fills. He venerat la meva mare perquè en va tenir deu; i encara més la meva àvia perquè en va tenir quinze; i confesso que la meva ambició era tenir-ne vint. Hem passat segles suposant que els homes eren igual de laboriosos i que les seves obres eren igual de meritòries. Mentre nosaltres paríem criatures, ells, suposàvem, parien llibres i pintures. Nosaltres hem poblat el món. Ells l'han civilitzat. Però ara que nosaltres podem llegir, ¿què ens impedeix jutjar el resultat? Abans de portar una altra criatura al món, hem de jurar que investigarem com és el món.
De manera que ens vam constituir en una societat per fer preguntes. Una visitaria un vaixell de guerra; una altra s'amagaria a l'estudi d'un acadèmic; una altra assistiria a una reunió d'homes de negocis; mentrestant, totes llegiríem llibres, miraríem quadres, aniríem a concerts, tindríem els ulls oberts al carrer i ja no pararíem de fer preguntes."

Avui en ple segle XXI, llegeixo, vaig a concerts, miro quadres i no he deixat de fer-me preguntes perquè autores com Virginia Woolf van escriure-ho i em van donar el permís per fer-ho.

Virginia Stephan, de soltera, va néixer a Londres el 25 de gener de 1882 i va morir al riu Ouse el 28 de març de 1941, es va trobar el seu cos al cap de 15 dies amb les butxaques plenes de pedres i el cel il·luminat per les bombes alemanyes que bombardejaven la ciutat. Woolf va perdre la mare quan tenia 22 anys i va patir abusos sexuals per part d'un germanastre. En canvi, va tenir la sort de tenir una relació extraordinària amb la seva germana, la pintora Vanessa Bell, i de compartir la vida amb un marit, Leonard Woolf, que la va sostenir, la va saber entendre i admirar. 

L'any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, on va perdre un nebot, va escriure Tres guinees com a resposta la pregunta d'un advocat anònim que li demanava com aturar la guerra. L'autora respon en forma de tres cartes que són un exercici d'intel·ligència, sentit de l'humor i grandiositat de pensament "malgrat que sigui el matrimoni, l'única gran professió que ens han ensenyat."

Woolf feia una crida a les dones privilegiades a mullar-se, prendre partit, ella ja parlava del feminisme inclusiu contra la brutalitat de la guerra. 

Llegiu-la. A Filmin teniu un documental magnífic per entendre la importància de la seva obra.

 

Retrat de Virginia fet per la seva germana, Vanessa Bell

 

Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

 

Ser llibretera

Febrer de 2024

 

"Vaig anar a L’Espolsada per primera vegada quan encara treballava a Empúries i la sintonia va ser immediata, i es va anar consolidant i estretint quan vaig engegar L’Altra Editorial: a L’Espolsada vam fer una de les primeres presentacions amb el Toni Sala i el James Salter, la primeríssima presentació del Manual per a dones de fer feines, amb què em vaig sentir acompanyadíssima perquè era una aposta forta de l’editorial i aleshores no sabíem com aniria, hi hem fet clubs de lectura, hi hem celebrat aniversaris i amb la Fe hem xerrat de llibres, de literatura, del sector editorial i de la vida, en una conversa que no s’acaba mai."
Escrivia Eugènia Broggi, editora de L'Altra.

I precisament, amb l'esperit d'aquesta conversa que no s'acaba mai, vam pensar l'acte de divendres que volia celebrar moltes coses. Com sempre és un privilegi sentir una autora desgranar el procés creatiu i explicar les seves tries a l'hora d'escriure. Saber com es cou una novel·la per dins, com se l'acompanya des de l'editorial i com arriba a les llibreries és de les coses que més m'agrada.
L'altre dia us parlava de la importància de la coherència d'una editorial i per això, vaig voler que la Vanessa, la Marina i l'Eugènia triessin 10 llibres del catàleg per explicar-nos perquè hi són, com els han llegit i què han significat. Va ser divertit i emocionant poder-les escoltar i saber quines històries s'amaguen rere dels llibres. 

 

 

Volia donar les gràcies a tothom que va venir, també a aquells que hauríeu volgut i no vau poder. Voldria fer una crida a aquelles persones que no goseu, us demanaria que ho provéssiu una vegada. És meravellós veure la llibreria plena, però també és necessari perquè projectes com L'Espolsada continuïn sumant anys.
Divendres explicava que la balança a vegades es decanta cap al prou, però després trobo motius per seguir triant ser llibretera. Encara m'enamoren coses del meu ofici: com el nou àlbum d'Adrien Parlange, Las primaveras; haver xerrat una estona amb l'autora britànica Tessa Hadley; haver conegut l'autora gallega Berta Dávila i La ferida imaginària; vibrar amb una nova veu literària com la de la protagonista de La conformista; veure els joves del club de lectura que trien un dissabte al matí per trobar-se; sentir els infants parlar de literatura; saber que el proper club d'adults serà intens, emotiu, que parlarem de Palestina i ens posicionarem al món; continuo volent ser llibretera per haver tingut la idea esbojarrada de dedicar un vespre a Emily Dickinson i que hàgim venut 163 exemplars dels seus llibres; per tots els llibres de les autores del mes que heu descobert i gaudit, perquè May Sarton ja comença a ser a moltes cases; perquè m'emociono preparant la propera sessió de La Jardinera i perquè sé que el dia 8 de març en Jordi Puntí tornarà a la llibreria per presentar Confeti, una novel·la que fa anys que esperem! I ho farà acompanyat d'Alba Dalmau, una autora que estimem molt. Per tot això, per totes les flors, missatges, àudios i abraçades, voldria continuar sent llibretera.

Una abraçada,

Fe
#lespolsada17anys

 

May Sarton

30 de gener de 2024

 sartonweb 2

Confesso que vaig arribar tard a May Sarton, i en canvi, no em sap greu no haver-la descobert fins als 45 anys amb una vida ja una mica viscuda i moltes experiències a la motxilla. May Sarton va arribar tal com et troben els llibres, quan els necessites. Des del gener de 2021 que vaig llegir Anhelo de raíces vaig voler saber-ho tot d'aquesta autora nord-americana. Aquesta descoberta ha sigut possible gràcies a l'editorial Gallo Nero que ha anat publicant els llibres més memorialístics en format de pensaments, diaris i reflexions al voltant de la vida, l'amistat, la natura, les relacions i els drets de les dones.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d'anar amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

 

maysarton

 

 

Llegir Sarton no vol pressa, vol calma i un llapis per subratllar i anotar les frases que voldries recordar cada dia.

Un dels llibres que viu a la tauleta de nit i mai endreço és Diario de una soledad, el tinc subratllat i m'agrada obrir-lo a l'atzar i rellegir-ne algun fragment. És un llibre més dur i aspre, però conté tanta veritat que em va bé tenir-lo a prop. Per delit de la llibretera, el 2023 van publicar La casa junto al mar i vaig acabar de confirmar les meves sospites: quan sigui gran vull ser May Sarton!

L'estimada Silvia Querini, quan era editora de Lumen, explicava en una xerrada que els autors d'un catàleg editorial haurien de dialogar. Quan miro la columna de L'Espolsada penso que les autores es caurien bé, tenen molt en comú totes des de llocs ben diferents, me les imagino fent petar la xerrada quan la llibreria està tancada. La Sarton hi ha arribat fa molt poc, però la Montserrat Abelló l'esperava amb els braços ben oberts.

 

taulasarton

 

Abelló va ser la que va obrir aquests butlletins de les escriptores i n'he parlat més d'una vegada per les seves traduccions. Abelló va curar una antologia que és una joia, Cares a la finestra, 20 dones de parla anglesa del segle XX i que em temo que no ha tingut el reconeixement que es mereix. Mai li vam agrair prou tota la feina de documentació i de traducció d'aquestes poetes.
De Sarton només podem llegir aquests memoirs tan preciosos, però Sarton era per sobre de tot: poeta! I és gràcies a Abelló que podem llegir-ne un tastet en aquesta antologia que precisament pren el nom d'un vers de Sarton.

Cares a la finestra
és que mai no em deixareu?

Des d'aquí, modestament, animo alguna editorial a traduir aquests llibres al català i a traduir-ne alguna antologia. De mentre, m'acomiado amb el poema de Sarton, Ara esdevinc jo mateixa, en traducció d'Abelló.

 

sartonpoema

 

Em feu enveja les persones que encara no l'heu llegida!
Recordeu que trobareu una taula a la llibreria amb els seus llibres.

Fe


#lesesriptoresdelespolsada