Tornar és lluny

escric: el temps s’escapa.

i el temps no fuig.

no sóc ahir, sóc sempre avui

sóc jo qui el deixa enrere.

i amb sang.

comença amb mi i acaba amb mi.

m’enganya, em sedueix, m’obsessiona

però li guio els dies

podré escapar-me amb ell

quan calgui, sense pors?

aquesta és l’única resposta que podria estimar

tot i que fos mentida.

Del poemari Tornar és lluny, Premi Carles Riba 2012

Publicat per Proa