Un nou país més enllà de la finestra

Dies enrere, un tarda d’aquelles que la pluja queia lenta va arribar un correu amb l’assumpte: Dinar amb Theodor Kallifatides. Era a la llibreria entre albarans de devolucions, factures per repassar i colgada de papers que s’acumulen amb Sant Jordi, vaig fer un bot a la cadira, vaig llegir el correu i vaig respondre amb un sí! Fa tres anys vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada entre Kallifatides i la traductora Carolina Moreno al pati de la llibreria Casa Usher, va ser una tarda balsàmica per la bonhomia que desprèn Kallifatides i per el regust que et deixen els seus llibres. El cap de setmana passat vaig agafar un dels llibres que tenia per casa, pendents de llegir, per dur-lo al dinar, Un nou país més enllà de la finestra. Un llibre petit ple de saviesa, frases per emmarcar i rumiar que comença “La pluja queia lenta com si passés per un colador, les gotes eren grosses i espaiades.” Era el moment de llegir-lo, amb les gotes caient de fons i la possibilitat d’una lectura engrescadora. Un text que reflexiona sobra la identitat, el passat, qui som, qui és l’altre, d’on som i d’on venim.

Kallifatides, per qui no l’hagi llegit, és un autor nascut a Grècia que va marxar del seu país i es va instal·lar a Suècia, on s’ha casat, ha tingut fills, ha escrit un munt de novel·les en suec i que ha recuperat el grec com a llengua d’escriptura després d’un viatge al seu país natal i adonar-se’n que per parlar de les seves arrels li calia retrobar la llengua materna. Un nou país més enllà de la finestra reflexiona amb saviesa, veritat i humilitat sobre la migració, la condició humana i el món. Un text que ressona amb molta força aquests dies on la vella Europa no sembla trobar el camí i que, en canvi, sembla que vulgui repetir els errors que van comportar grans migracions, genocidis i molta por. Reflexionar sobre la memòria històrica és imprescindible perquè les noves generacions creixen molt allunyades de tot allò i se senten cridades pels missatges èpics de líders nefastos. Fa temps que hem arraconat les humanitats dels currículums escolars sota el pretext que no són productives i no serveixen per a res, allò que tan bé descrivia Nuccio Ordine a La utilitat de l’inútil. Dinars com el de dimarts amb llibreters en silenci (cosa molt rara), escoltant les paraules sàvies d’aquest home de vuitanta-set anys, emocionats quan ens va llegir un text dedicat al nostre ofici i recordant el llibreter que li va posar a les mans Les nits blanques de Dostoievski quan tenia catorze anys, són un regal i ens en sabem privilegiats.

Kallifatides ens va presentar Brotar duele, una antologia poètica de Karin Boye, n’ha sigut el curador i Galaxia Gutenberg l’acaba de publicar gràcies al seu suggeriment. Només per com Kallifatides parlava de la poeta, per com li brillaven els ulls quan ens n’explicava la poesia, ja saps que l’has de llegir. Una poeta que va morir amb quaranta-un anys, no va suportar l’Europa que s’alçava, contra la qual havia lluitat des de la poesia, el compromís polític i la ficció anticipant l’ascens del nacionalsocialisme a Alemanya i reprimint la seva identitat sexual.

Entonces, cuando todo va mal y no alivia nada,
se abren los brotes, casi exultantes.
Entonces, cuando ningún miedo las atenaza,
con un destello las gotas de la rama caen,
se olvidan de que lo nuevo las aterraba,
se olvidan de que las angustiaba el trayecto…
sienten un instante la seguridad suprema,
descansan en la confianza
que crea el universo.

Ahir asseguda a la butaca del teatre, després de veure La tercera fuga, vaig sentir la confiança que crea l’univers. Una d’aquelles obres que trigaré a pair. Avui quan m’he llevat he sortit a collir un parell de roses de la terrassa i he llegit el pròleg de Miquel Cabal al text de La tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijuan, he pensat que brotar fa mal, però que cal continuar militant en l’esperança en els dies foscos. La tercer fuga explica el periple d’una família jueva que fuig d’Ucraïna a principi de segle XX, que arriba a l’Argentina i al Brasil, i que torna a fugir cap a Catalunya escapant de la dictadura de Videla. La segona part de l’obra, que passa a l’Argentina, dialoga tant amb el text de Kallifatides Un nou país més enllà de la finestra, que no he pogut resistir d’escriure-us aquest correu perquè llegiu Kallifatides, Boye, aneu al teatre a veure La tercera fuga i escolteu aquesta cançó de Magalí Sare.