Tristes i emprenyades

Ens hem llevat amb la notícia que la llibreria de Sabadell, Librerío de la Plata, tanca, més aviat la tanquen. A la Cecilia, la llibretera en cap, li quedava poc més d’un any per jubilar-se i va demanar a la propietat d’allargar el contracte fins a la seva jubilació, amb la idea d’un futur traspàs que donés continuïtat al projecte. La propietat ha dit que no, suposo que un local a tocar del mercat de Sabadell és massa llaminer per tenir-hi una llibreria que és casa i refugi per tants lectors que avui s’han acostat fins al Librerío entre tristos, enrabiats i corpresos.

La setmana passada vam saber del tancament de Tipos Infames, una llibreria a Malasaña, Madrid, ja que no els renoven el contracte. Ahir una companya de la Junta del Gremi va dimitir perquè deixa la llibreria, de la qual n’és fundadora, perquè així allibera una sòcia treballadora i per tant, una càrrega econòmica menys pel projecte.

Aquestes llibreries no tanquen per no fer bé la seva feina, per no saber gestionar-la, ni per embutxacar-se diners que no els toquen. Aquestes llibreries tanquen perquè els temps estan canviant que cantava Dylan ja fa molts anys. D’un temps ençà, les llibreries estem alçant la mà tímidament per dir que això no funciona, que hem de parar tot el sector i asseure’ns a parlar de bones praxis. Però aleshores surten xifres dels grans grups editorials dient que tot va la mar de bé, surt el Ministre de l’Estat dient que som un país lector, hi ha un silenci administratiu de la nostra Consellera i sembla que nedem en l’abundància.

En un sector que sempre fa equilibris, parlo de llibreries i editorials independents, tothom procura sobreviure com pot sense ser prou conscient que una venda a la web de l’editorial, una venda directa a una escola o a una institució sense passar per la llibreria és un gest que erosiona el sector. Si hi afegim el canvi en els hàbits de consum, les grans plataformes online, la comoditat de tenir-ho tot a un clic… ens porta a un model individualista, on el jo i les meves prioritats passen per sobre d’allò col·lectiu.
Les llibreries d’aquest país sustentades per les comunitats passem a ser una espècie en perill d’extinció. A la Cecilia una clienta li cedia el local del davant per fer de magatzem. Fa deu anys la Nollegiu del Poble Nou va canviar de local i van fer una cadena humana per traslladar els llibres. Fa sis anys, en plena pandèmia, l’Antònia la propietària del meu local va decidir no cobrar-me el lloguer fins que pogués tornar a obrir. Els Sant Jordi de moltes llibreries com la meva són possibles gràcies a les comunitats de lectors que aquell dia es lleven ben d’hora per muntar parades, aixecar caixes de llibres i fer de llibreters per un dia. Potser és aquesta generositat el que tant espanta un món que va clarament cap una altra direcció.

A casa quan el meu fill em pregunta per què no comprem a una plataforma de qui no diré el nom, per què no li contractem cap dels seus serveis li esbosso qui n’és el propietari i quins valors representa. Per contra, procuro posar de manifest la importància que té que un centenar de persones s’asseguin un cop al mes a la llibreria amb un llibre a la mà per parlar, debatre, dissentir i escoltar.

Penso en la Cecilia i el seu Librerío, les converses que ja no tindran lloc, el contacte entre autors, il·lustradors, editors, traductors amb els lectors. Els infants amb el seu val de sis anys, les recomanacions a la ràdio de Sabadell, tots els clubs de lectura i les trobades al voltant d’una taula de llibres. Estic molt trista i sento una ràbia molt gran, també impotència.
Parlar amb llibreters aquests dies és veure cares de molt cansament, després d’una campanya de Nadal que en general ha anat bé, però no molt bé, és veure la mirada de saber que Sant Jordi truca a la porta, la desesperança de picar portes a l’administració perquè canviï les licitacions a les biblioteques perquè les llibreries puguem proveir les biblioteques dels nostres pobles i ciutats i que els concursos no els guanyin els fons d’inversió.

Potser és l’hora de deixar d’aixecar la mà i alçar el puny, de trobar l’altaveu per reivindicar el nostre ofici i de poder dir ben clar que els llibres es compren a les llibreries. Visiteu les vostres llibreries, habiteu-les, feu que siguin possible. Penseu què us aporta la vostra llibreria i aleshores penseu què podeu fer vosaltres per la vostra llibreria.

Avui estem tristes perquè el tancament d’una llibreria estimada és una pèrdua col·lectiva, s’apaga una manera de mirar al món i una manera d’habitar-lo.

Fe

#vidadellibreria