El xal

“A l’altra banda de la tanca del filferro, a la llunyania, hi havia prades verdes clapejades de dents de lleó i violetes de color virolat; més enllà, més lluny encara, innocents lliris tigrats, alts, que sostenien les seves campanetes ataronjades. Als barracots parlaven de “flors”, de “pluja”: excrements, trenes de cagallons i la lenta cascada pudent de color granat que baixava de les lliteres superiors es barrejava amb un fum flotant amarg i greixós que tornava oliosa la pell de la Rosa.”

Si voleu saber com sonen les paraules dolor i plany i que pregones poden arribar a ser, llegiu El xal, de Cynthia Ozick. Comences i no pots parar de llegir aquest petit gran llibre de dos relats. El primer, El xal, és una història breu que és el passat de Rosa Lublin i que ens condueix cap al present de la protagonista, un present que no existeix perquè viu atrapat en un passat que li ha xuclat la vida. El segon, Rosa, és la vida actual de Rosa Lublin una dona gran que malviu en un hotel de Miami aferrada al xal.

“-Sense vida -va contestar la Rosa-, la gent viu on pot. Si l’única cosa que té una persona són pensaments és on viu.”

No vull descobrir l’argument perquè m’agradaria que us deixéssiu seduir per la ploma magistral de Cynthia Ozick, fins ara inèdita en la nostra llengua i que Viena ha incorporat al seu catàleg del Cercle. Una narrativa punyent, afilada i amb ritme la d‘Ozick i que gràcies a la traducció de Dolors Udina ens arriba plena de força. Si voleu fer l’exercici de llegir en veu alta la primera part, sentireu com us arriben les paraules.

“Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert a la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d’explicar. Rescatar, indultar!”

Publicada per Viena