El meu germà Pol

Aquesta setmana recupero un escrit ja publicat fa dies, però és que ahir vam tenir dues donasses a la llibreria parlant del llibre: l’autora, la Isabel-Clara Simó i l’Assumpta Montellà.
Us he de dir que és un plaer sentir-les, gaudir de la facilitat de paraula que tenen i de la vehemència amb què defensen les seves idees. A totes dues gràcies per ser-hi i gràcies per les paraules dedicades.
A vosaltres us animo a llegir el llibre.
Un cop més la Clara Simó m’ha enganxat, aquest cop amb una història diferent del darrer llibre El caníbal però amb un final igual de sorprenent.
En El meu germà Pol s’hi narra la història de la família Pedrosa-Rabós, una família composta pel pare, en Sixte, un militar envoltat d’amics masclistes. La mare, una dona molt atractiva que es dedica a oferir cursos de creixement personal i autoajuda que no sembla aplicar a casa, ni amb el marit, ni amb en Pol. En Pol és un noi de 29 anys amb la síndrome de Down que destarota la família, un militar amb un fill disminuït -o subnormal com n’hi diuen els militars, la resta són mariconades- sembla que tingui problemes a l’hora de promocionar-se i una dona que no suporta el marit i que a més li ha tocat “allò”. En aquesta família però l’única persona que gira rodó és la Mercè, la filla de 12 anys, damunt la qual recau tot.
La Mercè és la veu de la història. És una nena espavilada, responsable, l’única en aquella casa capaç de comprendre el seu germà. La Mercè és un personatge que estimes només començar el llibre i que amb dotze anys ja afirma: “Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un “final feliç”, a la vida real no sols és quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els prínceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús quin embolic de colors!”
La Mercè viu per en Pol, ha d’arribar allà on ningú de la família sembla poder-ho fer, a banda de les tasques rutinàries com portar en Pol al metge, la mare, i portar-lo de putes, el pare. El moment àlgid de la història arriba quan en Pol s’enamora, ningú a excepció de la Mercè és capaç d’entendre-ho ni de posar-se a la pell d’en Pol. En Pol s’enamora de la María, una noia disminuïda com ell, però que a més és la filla de la minyona. Aquí Simó ens demostra un cop més fins a quin punt és capaç de posar-se a la pell dels personatges, com els treballa i investiga.
Una novel·la deliciosa, una relació de germans increïble com increïble és el que la Mercè ens ofereix i dóna a en Pol. “Va un cargol i esgarrapa”. Llegiu-lo i ho entendreu.
Publicada per Bromera en català