Autorretrato

Per les persones com jo que ens agrada el fred han sigut dies difícils, de fet mesos. Que m’agradi la fresca i la llum de l’hivern potser deu tenir a veure amb la genètica o simplement amb la necessitat de recolliment, la introspecció i el silenci. Que els primers símptomes de tardor hagin arribat amb unes pluges torrencials, amb un no dormir per pànic a que s’inundés la llibreria i amb una paret bufada i plena d’humitat a casa no han ajudat al meu benestar. Les logístiques familiars de la setmana s’han complicat i alhora m’han permès converses molt boniques amb el meu fill que just ha començat batxillerat amb l’alegria del tot està per fer i el neguit de si se’n sortirà.

No us enganyo si us dic que tot costa molt, la llibreria viu en un equilibri molt fràgil i només pensar que s’hagués pogut inundar em fa replantejar moltes coses. Aquests dies a la llibreria estan arribant molt bons llibres, tenim un trimestre molt potent de literatura infantil, juvenil i d’adults, que genera una sensació de voler-ho llegir tot i alhora una angoixa de no estar a l’alçada. És en aquest moment que he de tornar als llocs que em són coneguts, que em són casa i que em permeten respirar i és així com aquest llibret de May Sarton, Autorretrato, ha arribat l’instant precís per recordar-me allò essencial.

Autorretrato és un llibre curiós, editat per les cineastes Marita Simpson i Martha Wheelock, que van publicar per celebrar el setantè aniversari de Sarton i com agraïment a l’ajuda que els va brindar quan van gravar un documental sobre ella. És una pel·lícula meravellosa sobre Sarton, els llocs, l’escriptura i la poesia. El podeu veure aquí.

El llibre conté transcripcions de textos, poemes, converses fora de càmera i l’essència de l’autora. Tornar a Sarton m’és un regal per com mira i observa tot allò que l’envolta, tornar a Sarton és subratllar versos com els que encapçalen aquest correu. En un moment del llibre Sarton explica les cartes que rebia cada dia per part dels lectors, el que li explicaven, li transmetien i posa èmfasi en les cartes d’agraïment.

“Sin embargo, ahora es distinto; se ha producido un cambio muy interesante. Muchas cartas dicen: “He leído todos sus libros y quiero darle las gracias”. Sí, ya no se trata de un solo libro que toca la fibra sensible de un lector. Para mí, claro está, supone un cambio tremendo, esperanzador y muy útil que no deja de conmoverme, a pesar de que la crítica seria siga ignorando mi obra.”

Aquesta idea d’agraïment malgrat no sentir-se reconeguda m’ha produït una punxada ben forta. Dissabte, entre clubs i recollint les coses d’una sessió perquè pogués començar l’altra, una mare de dos infants que venen als clubs de la llibreria se’m va acostar per donar-me les gràcies. Em va agrair les persones que condueixen els clubs dels seus fills, però un agraïment també a la meva feina de sostenir i acollir perquè tot això tan bonic passi cada mes, “pot semblar que això surt espontàniament però aquí hi ha una feina d’amassar contínua.” Una sola frase, una fiblada, un gràcies.

Agraïment el que sento jo de poder tornar a l’obra de Sarton que m’és refugi per seguir trobant la manera de mantenir viu l’espai que és L’Espolsada. “Se ve en las librerías de mujeres, en el modo en que ellas entran y hablan entre sí, pues apenas tienen otros lugares donde reunirse. Esas librerías acogen a toda clase de mujeres: monjas, casada con hijos pequeños, parejas. Son lugares estupendos para forjar vínculos. Me gustaría trabajar en torno a este tema en mi próximo libro, aunque aún tengo una noción muy vaga al respeto.”

Donem gràcies perquè aquesta noció molt vaga de Sarton es va acabar transformant en una novel·la que veurà la llum, en català, el 2027 i que he tingut la sort de prologar.

“Aprendí a despejarme como despejo el pasto,
aprendí a esperar,
aprendí que el cambio siempre estriba en el proceso
(interno y externo) si tenemos paciencia,
aprendí a confiar en mí.”

I així entre el neguit, la constància i la paciència vull agrair a les persones que ens fan confiança i que entenen que una llibreria no viu només de les paraules sinó de la compra de llibres perquè aquests espais que acullen puguin continuar existint.

Una abraçada,

Fe