Tots ocells

Fa dies que aneu preguntant pel butlletí, si ja no tornaré a escriure’l, que si em passa alguna cosa… Els butlletins requereixen calma i tenir alguna cosa a dir. Els de les escriptores de L’Espolsada han sigut molt bonics de redactar i em preocupava que quan els acabés no tingués res més a oferir-vos. No vull fer un catàleg de novetats que ja podeu trobar a tot arreu, tampoc m’agrada parlar-vos de llibres que no he llegit. No és fàcil trobar l’equilibri entre la feina de la llibreria i la dimensió més literària, però aquesta setmana he anat al teatre i al cine i el meu cervell ha fet un clic. M’he dit a mi mateixa, Fe, potser si estires per aquí et sortirà alguna cosa. Avui mentre era a la dutxa, m’ha vingut la idea. Recomanar llibres. És el que sé fer.

L’obra que he vist és Tots ocells de Wajdi Mouawad a La Biblioteca, en direcció d’Oriol Broggi. La meva història amb el teatre i la narrativa de Mouawad ve de lluny. Recordo com si fos ahir quan vaig veure Incendis al Romea, amb un Julio Manrique sublim i una Clara Segura que omplia l’escenari, vaig plorar a raig. És l’únic cop que recordo haver plorat al teatre, sense aturador. Aquella història em va trasbalsar de tal manera que vaig buscar el text per rellegir-lo i subratllar-lo. Després han anat venint Cels, Boscos, Un obús al cor, Assedegats… el meu idil·li amb l’autor quebequès d’origen libanès s’ha anat conformant amb La Perla 29. Després va arribar la novel·la Ànima i vaig tenir el privilegi de ser membre del jurat que li va atorgar el Premi Llibreter, en traducció d’Anna Casassas, publicada per Periscopi.

Als textos de Mouawad hi ha unes constants que es van repetint, la identitat, la veritat, el passat i la reparació. Són textos llargs, intensos i exigents que deuen deixar els actors extenuats i feliços alhora. Mentre els veia actuar en aquell espai petit, amb el públic tan a prop, anava pensant en tots els personatges, en totes les arestes, en totes les veritats i mentides de les que estem fets més enllà del que diguin els cromosomes. Asseguda a les grades, la meva jo amant de llapis i llibretes, s’hauria posat a prendre notes, sort que el text Tots ocells ens acaba d’arribar a les llibreries per poder-hi tornar i pair la intensitat de les paraules. La llibretera i lectora que duc a dins anava fent un exercici a mesura que els personatges anaven despullant la seva ànima, els recomanava llibres, pensava en les lectures que els podrien bressolar i consolar. Hi ha un moment que a l’obra es diu: “ens reparem pels afectes” i aquestes són les lectures que els oferiria als protagonistes, jo que sempre defenso que a estimar la literatura se n’aprèn des de l’afecte.

A la Wahida li regalaria Un detall menor d’Adania Shibli, ed. Navona
A l’Eitan El monstre de la memòria de Yishai Sarid, Club editor
Al David li faria llegir Retorn a Haifa de Ghassan Kanafani, Club editor
A l’Eden, Dolor de Zeruya Shalev, ed. Les Hores
A la Norah Kairós de Jenny Erpenbeck, ed. Angle
A l’Etgar Segona persona del singular de Sayed Kashua, Edicions de 1984
A la Leah, La mesura dels nostres dies de Charlotte Delbo, Club editor
Al rabí, al profeta, als ocells, Apeirògon de Colum McCann, L’Altra editorial

De les coses que més m’agraden de La Perla és l’espai, la llum, la música, la fotografia, la cura en tots els detalls. Com expliquen el procés d’assaig, la creació i el com es construeix una obra. Trobar-hi una petita exposició del com es fa amb les fotos d’Alex Rademakers és un regal pels sentits. És en aquesta cura per tot el procés que m’hi sento molt jo.
Durant l’obra hi ha un detall que em va robar el cor, hi ha un televisor on s’emeten notícies dels atemptats, els morts i els ferits, però durant una estona hi ha una emissió dels Moomin, els personatges de la Tove Jansson que aspiren a viure en pau i arrelats a la natura i amb aquesta actitud s’enfronten al mal. Per dins vaig somriure de veure’ls allà enmig d’aquella transcendència, la Tove Jansson estaria molt contenta de ser-hi. És la segona vegada aquesta setmana que la literatura infantil m’apareix de passada, a la pel·lícula El 47, la història de l’autobús segrestat pels veïns de Torre Baró, la Carmen, la mestra del barri alfabetitza infants i dones amb El zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas. Som moltes generacions que vam créixer amb la història d’unió d’un barri per ajudar en Pitus.
Tota aquesta gent que menysté la literatura infantil, que no li dona la importància que es mereix, sapigueu que ens som unes quantes defensant-la a tot arreu, a les llibreries, al teatre, al cinema. Wajdi Mouawad, Tove Jansson i Sebastià Sorribas.
Em sento afortunada de tenir tots aquests referents, tot aquest aliment per l’esperit i l’ànima.

Fe