Postals des de les vacances

Estimats lectors de L’Espolsada,

La postal d’avui la vaig escriure des de Brattle Book Shop, una llibreria de segona mà, independent i familiar. Aquí vaig trobar un exemplar signat d’una novel·la de May Sarton inèdita a casa nostra `L’educació de Harriet Hatfield´.

Brattle és una llibreria de vell atapeïda, on hauria pogut passar-m’hi la vida, em vaig enfilar a una escala de fusta i a la doble fila, a la lletra S, m’esperava. Primera edició dedicada a un tal Jan i amb el retall curosament doblegat de la crítica apareguda a la premsa, vaig fer un crit contingut, entre d’altres coses, per no fer passar vergonya al meu fill.
Ha resultat que, a més a més, la novel·la m’ha entusiasmat. La Harriet perd la seva companya de vida als seixanta anys i decideix obrir una llibreria de dones, un lloc de trobada, d’acollida, en un barri nou. S’hi estableix amb la seva gossa Patapouf per tornar a començar, però el barri ben aviat li farà saber que no és benvinguda. Un llibre que m’ha fet somriure de satisfacció, de saber que persistim, que som incòmodes, però que passen els anys i les llibreries, els llibres i les lectores ens anem retrobant.

Una novel·la de l’any 1989 que ha s’ha convertit en guia de la ciutat, per anar trobant espais i reconeixent els carrers on està ambientada. Harriet Hatfield perd la seva companya, la Vicky, una reputada editora que mor d’un infart, amb l’herència decideix canviar de barri i obrir una llibreria on la narrativa, la poesia i l’assaig escrit per dones pugui ser visible. Un espai segur de trobada per a persones que es converteix en casa per exposar la pintura d’una veïna, de dues monges destinades al Salvador que passen un dies a la ciutat, per la Nan una dona afroamericana expulsada de la urbanització on vivia amb la família perquè els recorden que només és per blancs, dels gais del barri, de la senyora gran que se sent sola… Aviat el conservadorisme i la por dels veïns davant aquest espai tan indomable i perillós comença a actuar en forma d’amenaces en cartes anònimes i vidres pintats, la policia no li fa massa cas, i la violència física arriba. És l’època de la SIDA i la llibreria es converteix també en un espai d’acollida per aquells que ploren les persones estimades i mortes.

´Penso, després que ell surti per la porta, que és tot el que podem fer els uns pels altres, estar disponibles, ser-hi i mantenir la porta oberta. És el que fa en Joe pels seus pacients i el que l’Andrew fa per l’Eddie. És el que faig a la meva manera aquí a la llibreria, ser incòmoda.´

L’objectiu d’aquest viatge era literari, tanmateix May Sarton no era a la ruta, però les coincidències o el destí va fer que l’últim llibre que llegís abans d’agafar l’avió fos Conocí a un fénix, retazos para una autobiografía.
Una mena d’apunts biogràfics de l’autora dividits en dues parts. La primera narra la infància de l’autora entre Bèlgica i els Estats Units, la segona desgrana l’educació que va rebre i la va convertir en la poeta i escriptora que va ser. Podria llegir de Sarton tot el que es publiqués, perquè aquesta dona escriu des d’un lloc que fa que tingui ganes de fer un viatge en el temps i asseure’m amb ella a taula.
En aquests retalls de vida ja intuïm d’on li ve la passió per les flors, la curiositat i el seu posicionament davant del món. Meravellosos els seus anys a l’escola de Cambridge, Massachusetts, i la descoberta de la vida cultural de Boston. I així va ser com vam trobar al costat de la biblioteca de Cambridge, a tocar de Harvard, el memorial a l’autora.
Tornar a Sarton és com tornar a casa, un regal. Em fa feliç no saber-me sola, trobar retalls dins d’un llibre, emocionar-me per les troballes, descobrir llibres nous i fer evident que les llibreries som casa.
Bentornats a L’Espolsada!

Una abraçada,

Fe

#postalsdelespolsada