El vol de l’ibis roig

Una portada suggerent, una autora brasilera per a mi desconeguda, Maria Valéria Razende. Pura màgia i poesia dins aquest menut llibre ple de sensualitat, duresa i vida, molta vida.
El vol de l’ibis roig ens parla d’en Rosálio, un manobre i una prostituta, la Irene. Després d’un encontre fortuït en què Rosálio no té diners per pagar a la Irene els serveis prestats, troben la manera de satisfer-se mútuament, la lectura i les històries orals fan la resta.
“Després de la mort d’en Bugre, vaig viure sol al seu casinyot i el que posseïa va passar a ser la meva herència, que tothom podia veure, i tots trobaven que estava ben fet, perquè jo era un fill sense pare i ell un home sense fill, però la part més grassa del que en Bugre em va deixar era una cosa diferent, una riquesa que tan sols es guarda si es reparteix, perquè les històries la gent les oblida si no les explica a ningú. Únicament quan explicava històries, cada vespre, era quan la meva ànima es calmava, si no el desassossec s’enyoraria de mi…”
Se’m fa difícil parlar d’una novel·la que és poesia, en què cada capítol té nom d’un color, és allò que Garcia Márquez fa tan bé, el realisme màgic que sembla que corre per l’Amèrica Llatina. En Rosálio no ha pogut aprendre a llegir i circumstàncies de la vida, no és fins que coneix la Irene, una prostituta, qui n’hi ensenya. Les històries orals sempre l’han fascinat, l’han fet viure tantes vides, tantes mil i una nit brasileres… que ara omplen l’Irene de vida.
“Ai Rosálio, si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple d’històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d’acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena, que llevés amb el groc, el blau, el verd, el rosat, el color de cendra d’aquesta ànima que carrego com si fos una barra de plom, hauria corregut món, sense por de fam i fred, l’hauria trobat i, si m’hagués estimat, qui sap si aleshores la meva vida tindria alguna esperança…”
Si tenim en compte que l’autora és una monja vinculada a la teoria de l’alliberament i que treballa en l’alfabetització de la població brasilera, entenem el reguitzell de personatges que es dibuixen a la novel·la i que han degut ser font d’inspiració. Sens dubte, un regal pels sentits, en època d’immediatesa i on la força de les paraules i les històries sembla perdre valor.
Més motius per llegir-la, visiteu Neguit de pantorrilla i motius per recomanar-la, Viu i llegeix. Gaudiu-la!Publicada pel Club editor en català i Alfaguara en castellà